"Baila, baila, baila" d'Haruki Murakami

Torno a llegir Murakami. El llibre que tinc a les mans és Baila, baila, baila.

Nostàlgia. Sentiment. Soledat. Buit existencial.

I alienació [tan Murakami!]. Unes forces desconegudes obliguen als seus personatges a emprendre un viatge de creixement interior. De coneixement introspectiu. Mai se sap com s’acabarà...

L’autor transmet amb una escriptura minuciosa.

El protagonista és un periodista freelance. Sense nom. Ell ens explica la història. Detall per detall. Repeteix i repeteix. A voltes la lectura es fa feixuga. I ens posem a la seva pell. Entenem com viu la vida. De manera àrdua.

El protagonista de Baila, baila, baila torna a l’hotel Delfín. Un lloc misteriós, simbòlic i críptic.

No reconeix el lloc i se sent desorientat i perdut.

La seva obsessió és trobar la model d’orelles amb qui hi va passar uns dies, fa un temps, a l’hotel. La noia és com un fantasma. Deixa pistes. Tots l’han coneguda. I ningú sap on és. Un esperit lliure. El protagonista la busca. Es mou.

Coneix nova gent. Personatges fascinants. Contradictoris. Murakami en fa un dibuix perfecte.

Una recepcionista d’hotel obsessionada per les aparences. Un ex-company d’estudis que ara és un actor famós. Una nena introvertida i asocial abandonada per la total indiferència de la seva mare... I l’estrany hombre carnero, ser que habita no se sap on i que representa una idea ben abstracta. Personatge crucial en el desenvolupament dels esdeveniments de la novel·la.

...ningú és el que sembla.

Baila, baila, baila és una obra caòtica. Amb repetició d’escenes [intencionadament]. Que et porten a conèixer el garbuix intern del protagonista.

El seguim. I esperem que balli tal i com l’hi ha demanat l’hombre carnero. Desitjant que se’n surti.

- Baila –dijo el hombre carnero-. No dejes de bailar mientras suene la música [...]. Así que no no permitas que tus piernas se detengan. Por muy ridículo que te parezca, no dejes de bailar. Lograrás que lo que ya está endurecido empiece a distender-se. Todavía deberías estar a tiempo.[...] A veces sentimos que todo es un gran error. Y entonces las piernas se detienen.

Realisme [oriental] màgic.

Obra complexa. [si desconeixeu Murakami recomanaria no començar per Baila, baila, baila]. 

“Estem ben trastocats” de Karen Joy Fowler

Em va agradar el títol, i el vaig comprar. Ha estat a la tauleta de nit esperant el seu moment.

L’he llegit ara. Sense saber-ne res de res abans de fer-ho.

M’ha agradat. Molt. També, m’ha fet caure llàgrimes. Sí que ho estem de sonats!

Ens explica la història la Rosemary, la protagonista. Des del mig. Com li demanava sempre el seu pare. Perquè xerra molt. Tot sovint la fan callar.

La Rosemary i els seus dos germans formen part d’un experiment que afecta tota la família.

Identitat. Família. Rivalitat entre germans. Dolor. Ètica científica. Maltracte animal.

El llibre s’estructura al servei d’un secret.

Comença quan la Rosemary està a la universitat. L’autora es mou endavant i endarrere en el temps.

Sabem que hi ha una germana, la Fern. Amb la que la Rosemary va viure els seus primers cinc anys. Etapa de la vida que marca. Crucial pel què fa als estímuls, l’aprenentatge i la comprensió del món que ens envolta.

A un terç de camí del relat l’autora ens revela el gran secret que provoca un gir sorprenent. Inesperat. Llavors començo a entendre la Rosemary i el seu comportament.

El pare, psicòleg, no s’espera, per res del món, les conseqüències d’aquest experiment.

Prosa lluminosa. Filosofia provocativa. Psicologia.

L’alienació forma part, en gran mesura, de l’experiència d’aquesta família. L’absència de la Fern. La fuga del Lowell, el germà. Les depressions de la mare i el seu tancament a l’habitació durant dies i dies. La raresa de la protagonista als ulls dels companys els seus primers anys d’escola.

Però, són fiables els nostres records? La memòria i el seu complex funcionament.

“La teoria de la ment postula que, encara que no es poden observar directament, atribuïm estats mentals als altres (i a nosaltres mateixos, ja que la proposta fonamental és que som prou conscients dels nostres estats mentals per fer generalitzacions a partir d’ells). Per tant, constantment deduïm intencions, pensaments, coneixements, manca de coneixements, dubtes, desitjos, creences, suposicions, promeses, preferències [...]”.

L’autora, en certa manera, distingeix els personatges segons l’ús que fan del llenguatge.

Qui pot parlar? Qui parla millor? Qui escolta? Qui desitja parlar? Quant s’escolta?

“L’única cosa que se fer millor que ella és parlar, i no hi veig cap gran avantatge, en això”.

“Li coneixia el llenguatge corporal tan bé com un dia que vaig conèixer el de la Fern. Hi havia una cosa estranya en com movia els ulls”.

Narració divertida. Estranya. Intel·ligent. Fresca. Punyent.

“Hijos del ancho mundo” d’Abraham Verghese

Marion Stone, el protagonista, ens explica la història. Amb el temps va comprenent la seva vida. [...]la vida es así. La vivimos hacia delante, pero la comprendemos en retrospectiva.

Té un germà bessó, el Shiva. Units pel cap i separats al néixer. Són com dues gotes d’aigua. Però només físicament, les seves personalitats són ben diferents.

L’autor no té pressa. No és un llibre que enganxa des del seu inici. S’ha de llegir amb tranquil·litat. Verghese ens presenta els personatges. Poc a poc. Amb salts en el temps. I ens condueix cap a la història principal. Llavors sí, no s’atura fins el final.

Bona part del relat transcorre en hospitals, a Etiòpia i als EEUU. Destaca la presència del món de la medicina i la lluita per pal·liar el patiment de les persones més desafavorides del món. L’autor pretén realçar la importància de la pràctica mèdica en la seva dimensió més humanitària.

Les malalties i operacions es descriuen en detall [com es nota que l’autor és metge!].

Les 600 pàgines i escaig de la novel·la donen per molt. Descripcions d’Adis Adeba (capital d’Etiòpia). Records de l’època en la qual Itàlia va ocupar el país. Esdeveniments polítics ocorreguts a la segona meitat del segle XX. El govern de l’emperador Haile Selassie. Intents de rebel·lió militar contra la seva autoritat absoluta. El cop d’estat que va portar al poder al sargent Mengistu. Una guerra civil el 1991. Segrestos aeris. I una intensa activitat de la guerrilla eritrea.

Tots aquests successos tindran una repercussió directa sobre les vides dels personatges de la novel·la.

A. Verghese narra diversitat d’històries humanes dins d’un mateix relat. Amb sensibilitat.

“Hijos del ancho mundo” és una novel·la molt agradable de llegir.

...

Un dels molts paràgrafs on hi podem veure la preocupació de l’autor/metge per la manca de tracte humà vers el pacient:

[...] debo decirle que vi que mi hijo estaba aterrorizado y que no había nadie que aplacase su miedo. La única persona que lo intentó fue una enfermera. Le cogió de la mano y dijo: “No te preocupes, todo irá bien.”. Los demás lo pasaron por alto. Los médicos estaban ocupados con su cuerpo, claro. Habría sido una bendición que hubiese estado inconsciente. Ellos tenían cosas importantes que hacer.[...]. Doctor Stone, como jefe de cirugía, tal vez como padre también, ¿no cree que su equipo tiene cierta obligación de confortar al paciente? ¿No estaría mejor el enfermo con menos angustia, con menos miedo?

"També això passarà" de Milena Busquets

Tanco el llibre.  El passeig nostàlgic per Cadaqués ha arribat a la seva fi. Respiro fons. No, no s’ha acabat. Una vegada més arrossegaré durant un temps la sensació de gaudi, de malenconia, de felicitat. “També això passarà” de Milena Busquets m’ha hipnotitzat. Em prenc uns dies per donar-hi voltes.

L’autora ens introdueix en un món de ficció i alhora molt personal. Reflexiona sobre la vida i la mort.

La mort de la mare dóna sentit a aquest relat. La Blanca [o la Milena], filla, pateix. “Em fan mal tots els camins recorreguts amb la meva mare”.

Mort. Dolor. Absència. Ex-marits. Relacions complicades. Trobades fugaces. Amistats eternes.

Escenes bucòliques d’estiu, a Cadaquès, se sobreposen a l’ombra que motiva la narració.

La Blanca enyora la mare. Deessa. Intel·ligent. Culta. Capritxosa. Que omple. Educadora de la llibertat de fer el que et vingui de gust. Que es fa càrrec de les conseqüències. Però que mai se’n culpabilitza.

Busquets explica veritats sobre la vida. Moltes veritats. Ho fa de manera sotil. Amb paraules que dolen però que no són cruels. Com carícies. L’autora és sincera. S’expressa sense embuts. Accepta els seus propis defectes.

Ric amb les seves ironies. Estic atenta a les seves reflexions i a les agudes crítiques. Empatitzo amb alguns dels seus comportaments. Gaudeixo amb els diàlegs i les sentències brillants.

A pesar de la nostàlgia, la Blanca es convenç de que “També això passarà”.

Una novel·la molt especial.

Noteu-ho.

Riem. I, encara que a pesar d’agradar-me no m’agrada, començo a coquetejar amb ell. I sento com la mel comença a vessar-se, líquida i solar, com dos nens a punt de robar una bossa de llaminadures i de sortir disparats de la botiga, morts de riure i de por. No és la mel espessa i lenta i fosca per la qual estaríem disposats a anar a l’infern, però al cap i a la fi és mel, l’antídot contra la mort. Des de la teva mort, i des d’abans, tinc la sensació que l’única cosa que faig és anar rapinyant amor, apoderant-me de l’engruna més petita que trobo pel camí, com si fossin llavors d’or. Estic totalment arruïnada i necessito que em robin. Fins i tot el somriure de la noia del supermercat, la picada d’ullet d’un desconegut pel carrer, una conversa banal amb el tio del quiosc, tot em serveix, tot ho exhaureixo, res és suficient, res serveix per a res.

"I si fos veritat..." de Marc Levy

L’Arthur es troba quelcom molt valuós. Dins de l’armari. Només ell la pot veure. La seva vida no tornarà a ser la mateixa des d’aquest instant...

“I si fos veritat...” de Marc Levy és una bonica i entretinguda història. Un relat agredolç. Com la vida. Amb els seus moments dolços i els seus moments amargs.

L’autor defineix records d’infància. Sentiments perduts en el passat. Somnis innocents. El que va poder ser i no va ser*. L’ànima de les coses. També el destí com a força motriu.

Levi no fa ús de descripcions. Treballa enormement les definicions. I ens dóna llibertat.

M’imagino els personatges. Comprenc qui són. Sento la música. M’invento les imatges... I creo el final.

L’autor provoca una situació desesperada amb un final “feliç”. Presenta escenaris que sobrepassen els personatges. Circumstàncies més importants fins i tot que ells mateixos. I que els obliguen a canviar la seva manera de pensar i de considerar les coses.

Fotografia la fragilitat de l’ésser humà.

“I si fos veritat ...” és una història de sentiments. La força d’aquests ens pot fer diferents. Canviar la nostra manera d’actuar. Descobrir la nostra viva capacitat d’entrega i comprensió vers els demès.

Amor. Esperança. Ganes de viure. Felicitat. I estimació, la força més gran que existeix.

La vida és una aventura.

Novel·la romàtica on afloren sentiments meravellosos.

* Sempre he sentit amor per Antoine, però no he viscut aquest amor. Perquè he tingut por, por del teu pare, por de fer-li mal, por de destruir el que havia construït, por de confessar-me que m’havia equivocat. He tingut por de l’ordre establert, por de tornar a començar, por que les coses no funcionessin, por que tot fos un somni. No viure aquest amor ha estat un malson. Pensava en ell dia i nit, i m’ho prohibia. Quan el teu pare va morir la por va continuar, por de trair, por per tu. [...] Fill meu, he fet el millor que he pogut, el millor que ha pogut aquesta dona, amb les seves qualitats i defectes, però sàpigues que tu has estat tota la meva vida, la meva raó de viure, el millor i el més fort que m’ha passat.

“El Projecte Rosie” de Graeme Simsion

La síndrome d'Asperger es caracteritza per una limitació significativa de les capacitats de relació i comportament social.

Don Tilman és el protagonista d’“El Projecte Rosie”. És un tipus especial. Metòdic. De costums. Atípic. Diu les coses tal com ragen. I s’ho pren tot al peu de la lletra. 

Un geni amb una conducta poc habitual. Càlid i entranyable.

Don és professor de genètica a la universitat. Porta una vida rígidament estructurada i no aconsegueix tenir una segona cita amb les dones que surt. Aquest tema no el preocupa especialment. Sembla estar més tranquil sol que acompanyat. Però hi ha un problema. És coneixedor d’un estudi que assenyala que els homes que viuen en parella són més feliços i viuen més anys que els solters.

Vet aquí la qüestió! 

Així doncs, s’abocarà a redactar un obsessiu qüestionari que pretén avaluar els pros i els contres de les possibles candidates a convertir-se en la seva dona.

Senzill, no?

Però...ai las! Apareix la Rosie. Qui, lluny de ser la dona ideal (fuma, beu, és impuntual,...), el destarota completament.

A què s’ha atendre? A la passió romàntica al costat d'una dona que l’atrau per motius que desconeix? O a totes les raons calculades per les quals se n’hauria d’allunyar?

"El Projecte Rosie" és una comèdia romàntica. Fresca. Amb uns personatges ben construïts. De prosa amena i diàlegs brillants.

Graeme Simsion ens ofereix una història emotiva i carregada de sentit de l’humor.

...

I un tastet per anar fent boca...

- Lo siento, señor, pero tenemos normas de etiqueta.

Lo sabía. Estaba en negrita en su página web. Los caballeros debían llevar chaqueta.

- Si no hay chaqueta, no hay comida, ¿correcto?

- Más o menos, señor.

¿Qué iba yo a objetar a semejante regla? Estaba dispuesto a no quitarme la chaqueta en toda la comida. Seguramente en el restaurante había aire acondicionado a una temperatura acorde con dicha exigencia.

Seguí avanzando hacia la puerta del restaurante, pero el empleado me cerró el paso.

- Lo siento, a lo mejor no me explicado con claridad. Tiene que llevar chaqueta.

- Llevo chaqueta.

- Me temo que exigimos algo más formal, señor.

El empleado del hotel señaló su propia chaqueta como ejemplo. Para defender lo que ocurrió a continuación, me remito a la definición de chaqueta del Oxford English Dictionary (Compacto, 2.ª edición): “Prenda exterior que cubre el tronco”.

También quiero subrayar que la palabra “chaqueta” aparece en las instrucciones para el cuidado de mi relativamente nueva y absolutamente limpia “chaqueta” de Gore-Tex. Pero al parecer la definición del empleado se limitaba a “chaqueta de vestir convencional”.

"I el ressò de les muntanyes" de Khaled Hosseini

Una vegada, quan els divs i els jinns i els gegants encara campaven per la Terra, vivia un pagès[…]. Així comença el deliciós conte que el baba de l’Abdullah i la Pari els explica la nit abans d’emprendre el viatge que els obligarà a separar-se. El conte és exquisit. Com la novel·la que l’acull en el seu primer capítol.

Khaled Hosseini, autor d’”El caçador d’estels” i de “Mil sols esplèndids”, retorna una vegada més a l’Afganistan, el seu país natal. Ho fa amb “I el ressò de les muntanyes” (títol parcialment inspirat en un poema*).

L’autor fa desfilar diversos personatges pel món. Al llarg de sis generacions. Des del 1949 fins ara. Rememora els seus orígens a través d’ells.

Fuig. Roman. Es distancia. S’apropa. Observa in situ. Descobreix a la llunyania.

El text gira al voltant de la vida dels dos germans separats. Una vida que va començar en un poble remot i dessolat de l’Afganistan. 

Capítol a capítol la narració es va enriquint. Diversos girs. Un gir, una trama. I un nou protagonista que forma part d’aquest relat que entrelliga vides magnetitzades. Tots ells busquen sentit a les seves vides.

Cançons, entrevistes, cartes...i el conte amenitzen la història. Múltiples imatges.

Hosseini aconsegueix apropar-nos al drama contemporani que pateix l’Afganistan. Invasió soviètica. Dominació talibà. Ocupació dels Estats Units.

I planteja interrogants que em porten a la reflexió. Arrels. Família, l’arrel més profunda. Amor fraternal. Amor filial. Dolor.

Què és capaç de fer una mare o un pare per amor al seu fill? Renunciaries a la teva vida per cuidar el pare o la mare?...

“I el ressò de les muntanyes” és un encisador mosaic de vides i destins entrellaçats.

*El títol “And the Mouintains Echoed” és un homenatge de l’autor a un poema de William Blake (1757-1827)

Nurse’s song (innocence)

When the voices of children are heard on the green 
And laughing is heard on the hill, 
My heart is at rest within my breast 
And every thing else is still 

Then come home my children, the sun is gone down 
And the dews of night arise 
Come come leave off play, and let us away 
Till the morning appears in the skies 

No no let us play, for it is yet day 
And we cannot go to sleep 
Besides in the sky, the little birds fly 
And the hills are all cover’d with sheep 

Well well go & play till the light fades away 
And then go home to bed 
The little ones leaped & shouted & laugh’d 
And all the hills ecchoed

“La mort del censor” de Jordi Sierra i Fabra

     

 Barcelona, 1963. Una de les figures del règim franquista més sinistres i temudes pel món intel·lectual, un censor, mor salvatgement al seu cotxe cosit a ganivetades. L’atípic inspector de la Brigada Criminal de la Policía Nacional Hilari Soler, poc afecte a les idees del poder, intenta resoldre un crim amb molts autors potencials. Amb aquest punt de partida, Jordi Sierra ens endinsa en la Barcelona dels seixanta, una societat contradictòria on conviuen el més ranci d’un règim que comença a esquerdar-se i les primeres lluites per les llibertats.

Escrit amb un estil molt directe i dinàmic (tot es desenvolupa en quatre dies), en el qual els diàlegs predominen sovint per damunt de la narració, la història central serveix d’excusa a l’autor per retratar uns personatges desconeguts per a les actuals generacions de joves però que varen tenir un paper clau en la repressió cultural i ideològica del país durant dècades. Com a mostra d’això, resulten  impagables escenes com el diàleg (en castellà) que manté l’inspector amb un capellà acèrrim del règim, o situacions com la lluita del protagonista per negar-se a defensar un company del cos que, a totes llums, ha mort un detingut quasi per plaer. 

A més, a mesura que avancem en la lectura i els principals sospitosos van essent descartats, el ritme de la narració s’accelera i, en un gir argumental magistral, ens condueix a un final completament inesperat i colpidor (algunes pàgines resulten d’una crueltat psicològica atroç), amb visos de tragèdia grega. El més impactant, però, és pensar que amb noms i llocs diferents, la història de Sierra i Fabra s’ha repetit desenes de vegades. És el que tenen les guerres, la seva ombra s’acaba projectant, sinistra com el censor, al llarg del temps...

"Si quan et donen per mort un dia tornes" de Lluís Llort

L’escriptor barceloní Lluís Llort (1966), que sòl signar les seves obres només amb el cognom, ens ofereix en aquesta obra una història farcida de males decisions, d’amor, de rancúnia, de retrobament i, per damunt de tot, de la necessitat de tornar. Sense previ avís, l’Agustí, desaparegut durant catorze anys, es planta a casa dels seus pares per intentar recompondre una vida perduda, quasi malbaratada, per un seguit de circumstàncies que, al llarg de la novel·la, l’autor va revelant amb mestria. Amb un llenguatge planer i directe, els diferents personatges van prenent cos en un enrevessat anar i venir temporal (cal estar atents per situar-se en cada moment de l’acció) que permet fer i comprendre la manera d’afrontar de  cadascun  d’ells l’inesperat retorn: la por atàvica a preguntar d’una mare que no vol tornar a perdre el seu fill, l’aparent indiferència d’un germà que mira de fer veure que res no ha passat, l’enfrontament amb una germana a qui el protagonista sempre ha admirat, i els retrets d’un pare que no comprèn perquè el seu fill mai va trucar. Tot això, amb el rerefons d’un passat i d’uns anys tèrbols (fugides, drogues, presó,...) que s’obren camí entre les ombres per retre comptes.

            Es tracta d’un text molt ben entrelligat que enganxa des de bon començament perquè mostra la conseqüència abans d’explicar la causa, fent que el lector s’endinsi en un constant viatge en el temps. Amb molta habilitat i una bona capacitat descriptiva, Llort va conduint diferents històries que acaben per convergir en un acte final digne del gènere negre i que mostra que, per damunt de tot, uns pares sempre emparen i defensen un fill dellà dels seus pecats i llurs circumstàncies. Si  comenceu a llegir...us atraparà...