dimarts, 29 de desembre del 2020

"Teatre de cabaret I" de Karl Valentin

Teatre de cabaret I  és un recull d’ obres del comediant, dramaturg, pallasso, cineasta, inventor i luthier Karl Valentin; traduïdes (molt adaptades*) al català per Feliu Formosa.

Karl Valentin va néixer el 1882 a Munic. Va començar les seves actuacions a cerveseries i bars. Més endavant va escriure monòlegs “insensats” per fer de pallasso, acompanyat d'un acordió i, a partir del 1913, amb una identitat ja demarcada i amb la seva lògica còmica, va formar un duo d'actuació amb l'actriu Liesl Karlstadt.


KARL VALENTIN torna a mirar el barret.

KARLSTADT: Però vostè no m’escolta! Què li passa?

VALENTIN: El meu barret!

KARLSTADT: No tingui por que no volarà.

VALENTIN: No, però i si algú el trepitja?

KARLSTADT: Qui vol que el trepitgi?

VALENTIN: Jo

KARLSTADT: Però vostè sap que és aquí.

VALENTIN: I si me n’oblido?

KARLSTADT: Vinga, agafi el barret! Quin home!

KARL VALENTIN es llança veloçment a recuperar el barret.

KARLSTADT: Au, deixi’l allà on vulgui.

Febrosament, VALENTIN intenta penjar el barret en algun lloc. El vol penjar a la campana, però li cau. Fa tota mena de contorsions i adopta totes les postures imaginables abans de tornar-lo a tenir agafat. Finalment repenja el colze dret sobre el barret, que sosté amb la mà esquerra, i es balanceja sobre una cama, tot encreuant-li l’altra al damunt. KARLSTADT, pàl·lida de ràbia, li arrenca bruscament el barret. VALENTIN trontolla, però recupera de seguida la seva posició.

KARLSTADT, que posa amb violència el barret damunt la taula i el rebenta: A veure si acabem d’una vegada amb el seu barret!

Grata experiència llegint teatre.

*[...] No es tracta només de traduir jocs de paraules, sinó sobretot de posar en joc paraules d’alta tensió, en un lloc i en un temps molt diferents en què Karl Valentin i Liesl Karlstadt van ordir els seus enginys mortífers, però vitals [...] (p. 11 “El gran verbiculador” pròleg de Jaume Melendres)


diumenge, 20 de desembre del 2020

"L’amor d’Erika Ewald" d’Stefan Zweig


“L’amor d’Erika Ewald” és una novel·la curta d’Stefan Zweig, publicada l’any 1904. Traduïda de l’alemany al català per Clara Formosa i publicada per la col·lecció Petits Plaers de Viena.

L'autor austríac, fent ús d’una acurada tècnica literària, dibuixa el retrat d'una jove de finals del segle XIX i principis del XX, època en què tot sembla que està per descobrir i on els vienesos gaudeixen de plàcides passejades pel parc Prater i els seus voltants.

Stefan Zweig mostra la vida interior de l'ésser humà a través de la música i la paraula, de forma lírica i elegant.

L’escriptor fraseja el relat com si es tractés d'una partitura musical. La música hi apareix com l’última manifestació de la puresa humana, la més sublim, capaç d'arribar allà on no arriben les paraules.

[...] Llibres i quadres, paisatges i música li parlaven, perquè havia mantingut la capacitat poètica d’un nen que veu en els objectes pintats i en les coses inanimades una realitat expressiva i multicolor. I aquesta havia estat la seva felicitat i la seva alegria abans que li arribés l’amor. [...] aquells quatre traços negres sobre el cartró es van convertir per a ella en un esdeveniment. Va llegir les paraules com les acostumava a dir ell, amb el timbre suau i musical de la seva veu. [...]

 

Erika Ewald és, sens dubte, la representació més plausible de la innocència que encara no ha estat esquitxada pel desgast de la vida, ni cisada pel menysteniment dels sentiments.

 

Visc, en primera persona, la culminació i caiguda d'un somni d'amor que no sap cap on mena; un amor on els sentiments s'entrellacen i es barallen per, després, refer-se.

 

L’autor ens guia pels itineraris més profunds de la primera joventut, afligida i joiosa alhora.

 

Por, passió, odi, menyspreu, oblit i pau.


El món de la música envesteix amb força en aquesta composició narrativa de Zweig, i ho fa com a via necessària per a expressar els més profunds i intensos sentiments de l'ésser humà.

 

A través de notes musicals, profundes, l’escriptor narra el retraïment humà, la por als altres i al seu lliurament, i les acompanya de riques descripcions plenes de metàfores i comparacions, que a mode d'instruments auxiliars, desprenen ressons i faciliten el camí cap uns sentiments contradictoris de l’Erika.

 

La seva existència recorre els cims més alts i abruptes d'una forma salvatge, cedeix davant sinuositats i finalment desemboca en un mar ple de pau.

“L’amor d'Erika Ewald” és un regueró intern d’emocions que es clava en cada un dels òrgans del cos de la protagonista, el què la portarà a navegar per un riu ple de sensacions. 





dissabte, 12 de desembre del 2020

"Retrat de Shunkin" de Junichirō Tanizaki

 



L’editorial Viena, a través de la seva col·lecció “Petits Plaers”, ens delecta amb una narració clàssica de la literatura japonesa.

"Retrat de Shunkin" de Junichirō Tanizaki (1886-1965), és una obra representativa de la narrativa de l’autor japonès, traduïda de forma exquisida al català per Albert Nolla.

Tanizaki, amb absoluta qualitat literària, ens transmet una història d'amor de sabor agredolç. L’obra narra la relació entre Shunkin, una noia benestant de Kyoto, i Sasuke, el seu criat lleial.

Junichirō Tanizaki, magnífic, relata una història japonesa senzilla però, alhora, profunda, i que ens mena cap a la reflexió, sobre la crueltat, el poder, la bellesa, ... i la força de l’amor.

Relat fictici o real?

L’autor utilitza una veu narrativa exterior a l'acció per explicar-nos aquesta història d'amor. Sovint juga amb lectures que ha fet sobre la protagonista posant en dubte si el que narra va succeir de veritat, provocant-nos una lleugera sensació de misteri.

Tanizaki ens descriu Shunkin com una dona capritxosa, arrogant, sàdica i, al mateix temps, de bellesa radiant, que manipula el pobre i submís Sasuke, amb escarnis i maltractament psicològic.

[...] La Shunkin tenia uns canvis d’humor molt extrems. Si el renyava sovint, volia dir que estava de mala lluna; però de vegades es quedava callada, amb el front arrufat i fent sonar amb força la tercera corda del shamisen, o deixava que en Sasuke anés tocant i es limitava a escoltar, sense dir si li semblava bé o malament. Aquest dies eren els que en Sasuke plorava més de tots. [...]

A través d’aquest relat sentim l'atmosfera de la tradició japonesa, i també la recerca de la llibertat de la dona, més pròpia del món occidental.

L’autor traça anècdotes delicioses. Dibuixa ambients emotius. Transmet sensibilitat, bellesa. Descriu moviments gegantins generats per actes contemplatius o rutinaris. Explica el comportament del trauma en el sàdic i en el submís.

[...] quan sents refilar un rossinyol tan ben ensinistrat com el Tenko, pots evocar la pau que regna en una vall fonda sense necessitat de sortir de casa. Pots sentir la remor del rossinyol i veure els cirerers que cobreixen el vessant de la muntanya, florits enmig d’una boira rosada. Dins el seu cant s’hi troben les flors i també la boira, i et fa oblidar que ets al mig d’una ciutat bruta i superpoblada. Aquest és el punt en què l’artificiositat competeix amb la natura. I aquest és també el misteri de la música. Us hauria d’avergonyir que un ocell tan petit comprengui aquest secret i que vosaltres sigueu incapaços de copsar-lo. Sou humans però no arribeu a l’alçada dels ocells” [...]

A “Retrat de Shunkin”, Junichirō Tanizaki ens embolcalla amb una delicada i breu obra d’art; ens lliura tots els elements per mesclar-nos en un remolí de sentits i deixar-nos portar per una història gens convencional.

diumenge, 29 de novembre del 2020

"Un estiu", de Francesc Parcerisas



Rebo aquest dietari de la mà d’un dietarista català contemporani, Feliu Formosa.

Un estiu, de Francesc Parcerisas, és una narració autobiogràfica de l’estiu del 2014, moment en què l’autor patia la pèrdua d’amics de tota la vida.

Parcerisas, a punt de fer setanta anys, rememora les vacances estivals de la seva infantesa i adolescència. Relata el seu passat i s’aboca a un futur previsible en què ha de prendre consciència de la mort d’aquells que estima.

[...] No hi vull pensar gaire. No tinc cap desig d’acostar-me a aquesta porta gran, feixuga, que tots tenim al davant; em molesta i m’irrita la mateixa condició humana: pensar tant, crear tant, construir tant...i, de cop i volta, haver d’enfrontar-se al mirall on veiem que tot és una boira grisa que s’esfilagarsa o una fumera espessa de fulles seques. M’emprenya pensar que la colossal feina intel·lectual del Carles, que tant admiro, es vegi emmanillada per les xacres del cos. Sé que l’amistat, el respecte, els records que ara m’afeixuguen, també es deixataran, flonjos, estovats, inconsistents. En un univers dins el qual som totalment prescindibles, no seran ni tan sols un forat negre. Camino. Camino per esbandir-me la buidor, el no-res. [...] pp. 40-41

El dietari pel qual Parcerisas rebia el premi Jaume Fuster l’any 2018 entreteixeix una sèrie de delicioses reflexions que mesclen tocs d’humor i moments esfereïdors.

Un estiu és un recull d’observacions magníficament escrites; un llibre que excel·leix pel seu valor literari.

Una lectura per pur plaer.


diumenge, 22 de novembre del 2020

“El infinito en un junco” d'Irene Vallejo

Irene Vallejo, escriptora i filòloga, ha guanyat recentment el Premi Nacional d'Assaig amb “El infinito en un junco”. L’obra és una oda al llibre que fa una lectora apassionada.

[...] Este diálogo silencioso entre tú y yo, libre y secreto, es una asombrosa invención. [...] p. 62

El llibre de Vallejo és un delectable assaig erudit, de 430 pàgines, escrit utilitzant un llenguatge evocador i explícit. L’autora es deslliga sàviament d’un estil acadèmic i opta per la veu de la contista que explica una història entesa no com un seguit de documents citats sinó com una faula.

“El infinito en un junco” és una rondalla que commou al lector més proper.

[...] En sus anaqueles aguardan juntos libros escritos en paises enemigos, incluso en guerra unos con otros. Manuales de fotografía y de interpretación de los sueños. Ensayos que hablan de microbios o de galaxias. La autobiografía de un general al lado de las memorias de un desertor. La obra optimista de un autor incomprendido y la obra oscura de un autor de éxito. Los apuntes de una escritora viajera junto a los cinco tomos que necesita un escritor sedentario para contar con pelos y señales sus ensoñaciones. El libro impreso ayer y a su lado el que acaba de cumplir veinte siglos. Ahí no se conocen las fronteres temporales ni geográficas. Y, por fin, estamos todos invitados a entrar: extrangeros y locales, gente con gafas, con lentillas o con legañas, hombres que llevan moño o mujeres que llevan corbata. Esto se parece a una utopía. [...] p. 157

Amb aquest, també, llibre d’aventures i viatges, Vallejo ens passeja per la història dels llibres i ens dona l’oportunitat de conèixer infinitat de personatges gràcies als quals la flama del coneixement s’ha mantingut viva al llarg del temps.

[...] once amigos de Anna Ajmátova iban memorizando los poemas de su desgarrador libro Réquiem a medida que los escribía, para preservarlos de cualquier desgracia que pudiera ocurrirle a la autora. La escritura y la memoria no son adversarias. De hecho, a lo largo de la historia, se han salvado la una a la otra: las letras resguardan el pasado; y la memoria, los libros perseguidos. [...] p. 129

Vallejo, amb rigor i un to didàctic i divulgatiu, construeix l’obra i ens acosta a la història dels llibres fent contínues referències a l'actualitat i sense perdre mai de vista els orígens dels llibres.

[...] En los escenarios de Atenas se escucharon palabras asombrosas. Desde allí hablaron mujeres desesperadas, parricidas, enfermos, locos, esclavos, suicidas y extrangeros. El público no podia apartar los ojos de aquellos personajes insólitos. Precisamente, “teatro” significava en griego “lugar para mirar”. Los griegos habían escuchado relatos durante generaciones, pero asomarse a una historia mirándola como espías tres la rendija de una puerta era una experiencia muy distinta, de una extraña intensidad. Allí empezó a triunfar el lenguaje audiovisual que aún nos hipnotiza. Las tragedias, agrupadas en triologías, creaban el mismo tipo de adicción que las actuales series y sagas. Eran obras de terror, como sabía Aristóteles, y las mejores son además viajes al fin de la noche, donde acechan los miedos ancestrales, los tabús, la sangre derramada, el crimen familiar, la angustia del conflicto sin salida, el silencio de los dioses. [...] p. 177

L’escriptora defensa a ultrança aquest artefacte.

[...] Desde la invención de la escritura, nuestros antepasados miraban alrededor preguntándose qué superficie conservaría mejor la huidiza huella de las letras (piedra, tierra, corteza, juncos, pieles, madera, marfil, tela, metal,...). Pretendían desafiar a las fuerzas del olvido fabricando el libro perfecto, transportable, duradero y cómodo. [...]  p.319-320

Llegiu “El infinito en un junco”. Assaboriu el passat i el present, i l'amor que desprenen aquestes pàgines per la lectura, la literatura ...el llibre.

És hipnotitzant.


dissabte, 17 d’octubre del 2020

“Cervantes y Lope. Vidas paralelas” de Mary Shelley

[...] Es seguro que todos aquellos capaces de sentir un interés generoso por el destino de un genio se lanzarán con viva curiosidad a las páginas que lleven el nombre de Cervantes: ni siquiera Shakespeare goza de una reputación tan universal. [...]


Cervantes y Lope. Vidas paralelas
és un dels treballs menys coneguts de Mary Shelley. 

L’editorial Calambur ens presenta, en una bella edició, un fragment de la gegantina participació de l’autora en una sèrie de semblances d'escriptors per a la Cabinet Cylopaedia (Literary Lives) de Dionysius Lardner; una iniciativa editorial que responia a la creixent demanda cultural per l'augment de l'alfabetització a l’Anglaterra de principis del segle XIX.

Cervantes y Lope són dues "vides paral·leles” escrites a l'estil plutarquià, biografies contrastades moral i literàriament.

[...] Si juzgáramos el caso sin investigarlo, imaginaríamos que no hay nadie con más probabilidades de obtener popularidad con su obra que el autor de ”Don Quijote”. Su carácter era alegre y ajeno a la queja y mostró un corazón ligero hasta el último momento, lo que censuró un rival envidioso (Figueroa), que señala que su debilidad era tal que hasta en el lecho de muerte escribió prefacios y dedicatorias, prefacios que están [...] llenos de animación y agudeza. Sin embargo, vivió en la miseria, murió en el olvido y su tumba solo fue honrada por sus amigos; en contraste, todo Madrid acudió a honrar el funeral de Lope y dos volúmenes de elogios y epitafios forman una mera selección de lo que se escribió para commemorar su muerte. [...]

D’aquestes dues vides escrites se’n desprèn una intensitat commovedora.

Mary Shelley, apassionada, entusiasta de les lletres, poliglota, s'embriagava dels originals de la literatura dels autors que més admirava per, després, escriure intel·ligents narracions.

Les dues semblances estan molt ben entreteixides, de manera que l’escriptora contraposa hàbilment les estretors que va patir Cervantes amb la vida grandiloqüent de Lope de Vega.

Mary Shelley aboca en les dues obres moltes de les seves preocupacions més íntimes: la relació entre literatura i vida privada, la pressió que exerceixen sobre l’escriptor les expectatives socials, la naturalesa del geni,...

L’autora s’identifica amb el tarannà i les inquietuds de Cervantes i en la concepció de l'art com a salvació davant les adversitats en les que es va topar Lope.

És un gust tenir a les mans aquest excel·lent llibre, tan ben prologat [la introducció és del catedràtic Antonio Sánchez Jiménez] i farcit de notes aclaridores a peu de pàgina.

dilluns, 28 de setembre del 2020

"Jarmila. Una historia de amor de Bohemia" d'Ernst Weiss


Ernst Weiss
 va escriure aquesta joia literària, “Jarmila, una historia de amor de Bohemia”. L’obra va ser descoberta entre el llegat de Weiss el 1955 i no es va publicar fins al 1998. Jo acabo de llegir l’excel·lent traducció al castellà de Feliu Formosa, editada per “Minúscula”.

E. Weiss, metge i escriptor txec, va néixer a Brno el 1882 i es va suïcidar a París el 1940; ho va fer poques hores després de l'entrada de les tropes alemanyes a la capital francesa.

Ernst Weiss construeix un relat perfecte.

La narració comença amb la compra d’un rellotge d’un viatjant que es dedica al comerç de pomes abans d’anar de París cap a Praga. Ell és qui ens ho explica. Aquest objecte serà el que posa en contacte, de manera reiterada, al viatjant amb un inquietant venedor de joguines, exrellotger i protagonista de la història passional amb Jarmila, casada amb un comerciant de plomes d'oca.

El venedor ambulant d'ocells mecànics relata la història d'amor al viatjant posseïdor del rellotge.

[...]“...y con unos pechos como manzanas de Bohemia, tan fragantes, y la piel tan suave como el plumón, y todo tan pequeño. Las otras mujeres desplomaban los gansos en sus estancias mal ventiladas, ¡pero los pulmones de Jarmila eran tan delicados! No soportaba aquellas plumas tan diminutas, que la hacían toser hasta casi ahogarse al aspirarlas. Entre sus firmes y jóvenes muslos, con la falda bien tirante, sostenía el ganso que se agitaba palpitante, e iba arrancando y arrancando. [...]

La novel·la avança a partir d'elements recurrents i en aparença inofensius, com els ja presentats, el rellotge de níquel, barat, comprat en uns grans magatzems i que endarrereix i avança l'hora al seu gust, i les plomes d'oca.

L'autor (ho diu Peter Engel en l’imperdible postfaci del llibret) basteix amb pocs components tot un sistema de motius i referències que es desplega gradualment i amb molt d’art.

Jarmila és una novel·la curta, intensa, harmoniosa, d’execució modèlica.

diumenge, 30 d’agost del 2020

"August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra" de David Fernàndez i Anna Gabriel

[…] Aquella mateixa primavera -celebrant la vida contra el feixisme que només celebra la mort- li vam escriure un correu electrònic, breu i sincer, explicant-li els nostres plans i les nostres ganes de fer-ne una mena de biografia, lluny dels models egocèntrics habituals i les centralitats narcisistes que tant s’escampen darrerament: l’intentàvem convèncer que un fil roig personal, un itinerari íntim, podria ajudar-nos a entendre la història des de baix, la que sempre se’ns amaga. [...] p.23

August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra és el resultat de més de dos anys de converses entre aquest històric advocat i activista barceloní, Anna Gabriel i David Fernàndez.

Fernàndez i Gabriel ressegueixen profundament el camí recorregut per August Gil Matamala per gairebé quaranta anys de dictadura i quaranta de democràcia enllaçant-hi diverses veus i bastint un relat col·lectiu, de tota una generació.

[...] Si sempre hi ha un principi i un final, aleshores l’important és l’interval. El setembre l’enregistradora digital d’aquest llibre s’apagava. Quedaven les transcripcions. Cent vuit pistes d’àudio entre la primavera fresca del 2010 i la tardor calenta del 2012. Més de dues-centes hores de conversa pausada després de vint-i-vuit mesos de retrobades. Tres mil fulls transcrits. Un centenar d’expedients consultats. Quaderns d’apunts sencers. Fins i tot cada llibre té també història pròpia, incidents sobrevinguts i contratemps imprevistos: les tres darreres pistes -vora sis hores de conversa- les perdem. Un furt del portàtil.  [...] p. 341

El llibre és un recorregut íntim de Gil Matamala a partir del qual coneixem la història d’un país cultivada des de les tangències.

Guerra, dictadura i transició, lluita pels drets laborals, socials i nacionals.

[...] en la meva època, la poca gent que es pot considerar que militava ho feia des d’una posició de rebel·lia, de rebuig i de trencament global; des de les relacions familiars i socials, la militància política era una forma de vida que significava una ruptura gairebé total. Era bàsicament una reacció a una repressió molt marcada en aquests mateixos àmbits: repressió familiar, repressió sexual, repressió econòmica, repressió política, repressió cultural. [...] p. 403

La biografia, redactada per David Fernàndez, conté un pròleg de l’escriptor Julià de Jòdar, catorze capítols, un epíleg de l’Anna Gabriel i un índex onomàstic.

El relat comença amb el capítol zero (Juliol del 2017 – Maig del 2010), continua amb dotze capítols cronològics i clou amb el capítol infinit (Maig del 2010 – 1 d’octubre del 2017).

L’ obra és molt completa i atractiva. Autora i autor entremesclen narració amb abundants imatges i citacions fruit de la saviesa d’August Gil Matamala.

Imatges reveladores, cronogrames, versos, fragments de relats, balanços en xifres, ... precedeixen els capítols encapçalats per una frase-resum,  un títol, i un període.

I encara, a la mateixa pàgina, versos o fragments amb component polític o, simplement, cants a la vida.

Tan trivial és la paraula redempció,

la redempció pretesa,

com incomprensible

el mot genuflexió.”  Laia Llobera

 

Es cantarà en els temps ombrívols també?

També es cantarà sobre els temps ombrívols.” Bertolt Brecht


August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra és una mostra vertadera de la història.

Un llibre d’història que cal conèixer.

dijous, 13 d’agost del 2020

"Américo Vespucio" de Stefan Zweig

Stefan Zweig ens ofereix una petita joia literària, “Américo Vespucio”.

El llibret és un valuós recull de fonts històriques referides a un embolicat debat: el del per què va recaure en Vespucio l'honor d’immortalitzar el seu nom.

El bateig d’Amèrica, el Nou Món, és un embull d’errors, casualitats i malentesos.

L’autor enceta la redacció com qui presenta una tesi 

[...] ¿De quién le viene el nombre a Amèrica? A esta pregunta responde cualquier escolar rotundamente y sin vacilar: de Américo Vespucio. No obstante, ante la segunda pregunta incluso los adultos se mostrarán vacilantes e inseguros: ¿por qué esa parte del mundo fue bautizada precisamente con el nombre de Amèrico Vespucio? ¿Porque él descubrió América? ¡Nada de eso! [...] p.7

Stefan Zweig defensa la seva dissertació amb l’escriptura d’un impecable i apassionant relat que conclou eximint de tota culpa a Américo Vespució de la usurpació del descobriment del nou continent. 

[...] este desconocido Vespucio es el primer navegante que sabe relatar bien y de forma amena. Los que suelen reunirse en semejantes embarcaciones de aventureros son saqueadores analfabetos, soldados y marineros que mi siquiera saben firmar, o quizá a lo sumo un Escribano, un jurista árido que se limita a yuxtaponer hechos, o un piloto que anota los grados de longitud y latitud. A fines de siglo, el gran público ignora completamente, pues, lo que en realidad se ha descubierto en aquellas lejanas regiones. Y he aquí entonces llega un hombre veraz e incluso docto que no exagera ni cuenta fábulas, sino que informa honradamente de cómo el 14 de mayo de 1501, por encargo del rey de Portugal, navego por el gran océano durante dos meses y dos días bajo un cielo tan sombrío y tempestuoso que no se podían divisar el sol ni la luna. [...] pp 31-32


El gran escriptor, una vegada feta una brillant síntesi (en les primeres pàgines) dels fets històrics de cada un dels segles de ledat mitjana a Europa, ens situa en l'època dels descobriments i ens condueix, amb avidesa i mestratge, per camins recòndits i, també, inestables. 

 

Observa i verifica. Escolta pacientment els testimonis. Basteix la causa per, finalment, fer justícia.  


[...] Quien espera un trato justo de la historia pide más de lo que ella está dispuesta a dar: a menudo asigna proeza e inmortalidad al hombre medio y relega al anonimato y la sombra a los mejores, los más audaces y sabios. [...] p. 132

 Américo Vespucio” és una biografia de lectura imprescindible!