Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zweig. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Zweig. Mostrar tots els missatges

dimecres, 18 de març del 2020

"Maria Antonieta" de Stefan Zweig

De nou el formidable Stefan Zweig. Aquest cop m’he cruspit una reedició de la biografia de "Maria Antonieta", princesa habsbúrgica i reina de França.

 “Solo en la desgracia se sabe quién se es” va dir la reina just abans de morir guillotinada a la plaça de la Concòrdia de París.

El destí va expulsar Maria Antonieta fora de si mateixa. La fatalitat la va transformar d'una nena mimada i una adolescent coronada, a una dona madura amb una grandesa d'ànima extraordinària.

Amb saviesa i passió, Zweig narra la història de Maria Antonieta en primera persona.

Acompanya la retratada en la seva formació a la cort de la seva mare, la reina Maria Teresa d'Àustria. Essent encara una nena, l’agafa de la mà i la porta cap a l'altar per casar-se amb el delfí de França. Observa amb ulls crítics una època de frivolitat i despesa descontrolada a la cort. Està al seu costat en l'anhelada maternitat. I és testimoni del declivi de la corona amb l'arribada de la revolució.

[...] la impotencia del delfín no está causada por razón psíquica alguna, sino que se debe a un insignificante defecto orgánico (una fimosis): “Quien dice que el frenillo sujeta tanto al prepucio que no cede a la introducción y causa un dolor vivo en él, por el cual se retrae S.M. del impulso que conviniera. Quien supone que el dicho prepucio está tan cerrado que no puede explayarse para la dilatación de la punta o cabeza de la parte, en virtud de lo que no llega la erección al punto de elasticidad necesaria” (Informe secreto del embajador español). [...]

[...] ¿Es realmente imprescindible para una descripción caracterológica resaltar tan íntimos detalles? Sí, es imprescindible, porque todas las tensiones, dependencias, servidumbres y enemistades que se van poco a poco formando entre el rey y la reina, los aspirantes al trono y la corte, y que alcanzan la historia universal, serían incomprensibles si no fuera abiertamente hasta su auténtico origen. [...]

[...] En el siglo XVIII [...] como en todos los anteriores, la capacidad o incapacidad conyugal de un rey, la fertilidad o infertilidad de una reina, no se consideraban una cuestión privada, sino política y de Estado, porque decidía la “sucesión”, y por tanto el destino de todo el país. [...]

Zweig no és un simple espectador, és públic crític i rigorós.

Insereix acuradament elements qualitatius en la seva narració, amb rigor històric, tenint en compte el context i els precedents.

[...] María Antonieta solo contemplo la Revolución como una sucia ola de lodo, revuelto por los más bajos y viles instintos de la humanidad; no entendió nada de su razón histórica, de su voluntad de construir, porque estaba decidida a entender y afirmar únicamente su propio derecho real.
Ese no querer entender fue el error histórico de María Antonieta: no lo negaremos. La estimación de los contextos lógicos, la profunda visión intelectual no se le había dado a esta mujer mediocre y políticamente estrecha de miras ni por educación ni por voluntad interior: lo único que comprendía era lo humano, lo próximo, lo sensorial. [...]

Sovint adverteix sobre la qualitat històrica de les fonts, i desemmascara interessades i capcioses biografies posant en valor les que acrediten la seva veracitat.

[...] “No! ¡En absoluto!”, gritan enseguida -con curiosa irritación y sospechoso apresuramiento-ciertos biógrafos monárquico-reaccionarios, que quieren mantener a toda costa a la reina, “su” reina, “pura” y protegida de toda “degradación”. [...]

Maria Antonieta, el personatge, casada amb l'últim gran rei de França, Lluís XVI, un ésser pocatraça i indecís, és tant o més apassionant que el moment històric en el qual viu. Esdevé la fi d'una estirp, un descontentament social sense parangó i que aflueix en la Revolució francesa.

[...] El pesado, ella ligera, él torpe, ella flexible, él congestivo, ella burbujeante, él obtuso, ella llameante. Y yendo más a lo intelectual: él indeciso, ella decidida con demasiada rapidez, él de lenta reflexión, ella espontanea en el sí y en el no, él mojigato y estrictamente creyente, ella dichosamente enamorada del mundo, él humilde y modesto, ella coqueta y segura de sí, él puntilloso, ella distraída, él ahorrador, ella derrochadora, él excesivamente serio, ella desmedidamente juguetona, él fondo de pesada marea, ella espuma y baile de las olas. [...]

L’autor desfila per tots els periples vitals de Maria Antonieta. Imparcial, just. El final de la vida de la reina coincideix amb un dels períodes més apassionants des del punt de vista històric.

Stefan Zweig, una vegada més, amb manifesta senzillesa i des de la seva capacitat intel·lectual ens apropa, de manera tangencial, a l’essència d'un moviment que va canviar el món.

[...] Porque el concepto revolución es ya en sí mismo un término muy amplio: abarca, en una escala de continuas transiciones, desde el supremo idealismo hasta la brutalidad, desde la grandeza hasta la crueldad, desde el espíritu hasta su contrario, la violencia; cambia y se revuelve en tornasoles, porque siempre recibe su color de las personas y de las circunstancias. En la Revolución francesa-como en cualquier otra- se distinguen claramente dos tipos de revolucionarios: los que lo son por idealismo y los que lo son por resentimiento. Los unos que, que vivían mejor que la masa, quieren elevarla hasta su altura, mejorar el nivel de su educación, su cultura, su libertad, su forma de vida. Los otros, que han vivido mal durante largo tiempo, quieren tomar venganza de aquellos que vivían mejor, buscan desfogar su nuevo poder con los antaño poderosos. [...]

[...] toda revolución es una bola que rueda hacia delante. Quien la dirija y quiera seguir dirigiéndola tiene que correr sin pausa sobre el cómo un equilibrista si quiere mantener el equilibrio: no cabe detenerse en medio de una evolución fluida. Eso lo saben todos los partidos, y por eso temen quedarse atrás. La derecha teme a los moderados, los moderados a la izquierda, la izquierda a su ala más extremista, los girondinos, los girondinos a su vez a los maratistas, los dirigentes al pueblo, los generales a los soldados, la Convención al municipio, el municipio a las secciones de distrito, y precisamente ese miedo contagioso de todos los grupos impulsa su fuerza interior a una impetuosa competición. [...]

Zweig, precís, didàctic i entretingut, amb vocació per popularitzar la història, és una figura clau per conèixer la cultura d'occident.

Sempre és un plaer llegir una biografia d'aquest mestre en el gènere.


Maria Antonieta , d'Àustria, reina, consort de Lluís XVI, rei de França, 1755-1793
Zweig, Stefan, 1881-1942

dissabte, 25 de gener del 2020

"Montaigne" de Stefan Zweig




Stefan Zweig, hàbil i precís, m’apropa a Montaigne, [...] l’home que pugna per continuar essent ell mateix, simplement ell mateix, enmig d’una cascada de fanatisme i destrucció.[...]

Zweig analitza l'època i la vida de Montaigne i la compara amb la pròpia.


Viure en una Europa de grans mancances, humanitàries i d'identitat.

Montaigne, de ben petit, va ser apartat d’excessos i d’una vida còmoda. Amb aquesta decisió, el seu pare, aristòcrata, va aconseguir fer d'ell una persona amb grans coneixements culturals alhora que amb grans dosis d'humilitat i austeritat.

[…] de ser assenyat ell mateix, humà en una època d’inhumanitat, lliure enmig d’una follia col·lectiva. Deixava que qualsevol es mofés d’ell, que li digués insensible, indecís i covard, que els altres s’estranyessin que no s’obrís pas a cops de colze per obtenir càrrecs i dignitats; fins i tot els qui l’envoltaven i el coneixien ignoraven amb quina perseverança, tenacitat, sensatesa i docilitat treballava a l’ombra en l’única tasca que ell mateix s’havia imposat: en comptes de viure una simple vida, viure la seva pròpia. [...]

L’humanista va lluitar contra els excessos, contra la riquesa externa, contra allò que ens aparta de qui som realment.

En Montaigne, l'interès per l'educació i la cultura va anar creixent. L'admiració de Montaigne per la cultura i els llibres era tanta que als seus trenta-vuit anys va decidir retirar-se a una torre del seu castell per viure, durant deu anys, únicament envoltat de llibres.

[...] Els llibres no són com els homes, que l’assetgen i l’importunen amb la seva xerrameca i que són difícils d’esquivar. Si no se’ls crida, no venen; pots agafar-ne un o altre, al seu antull. “La meva biblioteca és el meu regne i procuro que el meu govern hi sigui absolut”. Els llibres li expliquen llurs punts de vista i ell respon amb els seus. Expressen llurs pensaments i li n’inspiren d’altres. No el molesten quan ell guarda silenci; només parlen quan ell els pregunta. [...]

[...] dels llibres espera que l’estimulin i, gràcies a aquest estímul, l’instrueixin. Detesta tot allò sistemàtic, tot allò que pretengui imposar-li una opinió o un saber aliens. Li repugna tot allò que prové dels manuals [...]


Montaigne, em fascina! Adoro Zweig.


Montaigne, Michel de, 1533-1592
Zweig, Stefan, 1881-1942



diumenge, 25 d’agost del 2019

“El món d’ahir. Memòries d’un europeu” de Stefan Zweig




Stefan Zweig, fent ús de la paraula i la reflexió, ens porta a donar un tomb per la cultura, la política, la història i la vida europea del segle XX i dibuixa amb nostàlgia una idíl·lica Europa dels anys anteriors a la Primera Guerra Mundial.

A “El món d’ahir. Memòries d’un europeu” l’autor austríac ens ha deixat escrit en forma de memòries una excel·lent anàlisi de la doble hecatombe que va patir l’Europa del segle XX; un viu reflex de les conseqüències de l'absurditat i l’estupidesa humanes.

De família jueva ben posicionada. Educat, com tots els nois de la seva generació, en el respecte i la reverència a la gent gran. En una època que tot el que feia olor de novetat o joventut inspirava desconfiança. Sota un sistema educatiu encotillat. Que assistia a les aules només de cos present perquè el seu interès era fora, on podia conèixer nous creatius.

[...] Per a mi l’axioma d’Emerson, segons el qual els bons llibres substitueixen la millor universitat, no ha perdut validesa, i encara ara estic convençut que un pot arribar a ser un extraordinari filòsof, historiador, filòleg, jurista i qualsevol altra cosa sense haver d’anar a la universitat i ni tan sols a l’institut. [...] (pàg. 125)

Estades a l'estranger. Ampliació de la seva mirada. Augment d’anhel de llibertat individual. Desig d’un món sense fronteres. Oportunitat d'observar perilloses temptatives del què estava per venir al vell continent. Col·leccionista que atresorava, entre d’altres relíquies, manuscrits que reflectien el moment de creació d’una obra. Amistats amb artistes i polítics rellevants de l'època.

Zweig, lluitador infatigable per la pau i la unitat europea a través de la ploma i la paraula, fa una admirable anàlisi del segle XX tenint en compte que no va viure prou anys per posar distància a la Primera Guerra Mundial i que no va veure el final de la segona (es va suïcidar al Brasil l’any 1942).


Primera Guerra Mundial (1914-1918). Període de Pau. Segona Guerra Mundial (1939-1945).

L’escriptor reflexiona sobre una guerra encarnada en part per la ingenuïtat de les masses, que es mostren exultants davant l’entusiasme per una confrontació i convençudes d'una amatent resolució traduïda en victòria.

[...] Per aclarir la diferència d’atmosfera espiritual entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, convé sempre assenyalar que, en el primer cas, els països, els governants, els emperadors i els reis, educats en la tradició de l’humanisme, s’avergonyien encara, en el subconscient, de la guerra. Tots els països, l’un rere l’altre rebutjaven el retret de ser o d’haver estat “militarista” com una calúmnia infame; al contrari, tots compatien per mostrar, demostrar, explicar i palesar que eren “nacions cultes”. (pàg.317)

A la guerra la segueix un període de relativa calma encara que aquest està marcat per un caos financer caracteritzat per la inflació. L'anhel de recuperar l’ordre i els estralls de la inflació seran els ressorts sobre els quals Hitler se servirà per alçar-se cap al poder i aquest desencadenarà allò que es creia impossible: una altra guerra mundial.

[...] Per primera vegada vaig veure la pesta de l’obsessió per la puresa de la raça que ha estat més funesta per al nostre segle que la veritable pesta de segles anteriors. [...] (Pàg. 230)

[...] Aquella marejada va irrompre amb tanta força, tan sobtadament, sobre la humanitat, que, desbordant la superfície, va fer sortir a flor de pell els impulsos primitius inconscients i els instints de la bèstia humana. Allò que Freud amb clarividència anomenà “desgana de cultura”, el desig d’evadir-se de les lleis i les clàusules del món burgès i desfogar es vells instints de sang. [...] La generació d’avui, que només va ser testimoni del començament de la Segona Guerra Mundial, potser es pregunta: ¿per què nosaltres no ho hem viscut també? ¿Per què el 1939 les masses no es van inflamar amb el mateix entusiasme que al 1914? ¿Per què van obeir la crida només amb serietat i decisió, en silenci i amb sentiment de fatalitat? ¿No es tractava del mateix? Ben mirat, ¿No hi havia en joc encara més, una cosa més sagrada, més sublim, en aquesta nostra guerra actual, que era una guerra d’idees i no simplement de fronteres i colònies?
La resposta és simple: perquè el nostre món del 1939 ja no disposava de tanta credulitat ingènua i infantil com el del 1914.[...] (Pàg. 278-279)

“El món d’ahir” és una autobiografia fascinant en la qual Stefan Zweig explica, de manera magistral, la bogeria de l’Europa (malalta) del segle XX.



(excel·lent traducció al català de Joan Fontcuberta)


[...] Precisament perquè cada llengua estrangera amb els seus girs més propis es resisteix a la recreació en una altra, desafia les forces de l’expressió, les quals no arriben a ser utilitzades espontàniament, i aquesta lluita per arrencar porfidiosament a la llengua estrangera allò que té més propi i forçar la llengua pròpia a incorporar-ho amb la mateixa plasticitat ha significat sempre per a mi una mena especial de goig artístic [...] (pàg. 153)


Zweig, Stefan, 1881-1942



dijous, 11 de juliol del 2019

"Balzac" de Stefan Zweig



Fa dos dies que vaig acabar Balzac, l’obra pòstuma de Stefan Zweig.

Dos gegants de la literatura, Balzac i Zweig, presents en l’exemplar que, per fortuna meva, m’ha deixat el també enorme escriptor Formosa.

La llàgrima, una vegada acabat, ha estat inevitable. Després, unes hores de repòs.

Stefan Zweig escriu la vida de Balzac i explica com aquest, de forma sobrehumana, construeix un món imaginari que transcorre al costat (i fins i tot per sobre) del real.

Som somnis. Som desitjos. Som fracassos.

[…] cuando su imaginación se ha amalgamado con la realidad y se ha impregnado de ella, puede originarse esa substancia maravillosa de las novelas de Balzac, esa mezcla tan perfecta de realismo y fantasía. Tan solo ahora, cuando Balzac ha naufragado en el mundo real, está dispuesto el artista para construir su propio mundo al lado y encima de este otro […] (pàg. 125)

[…] Siempre recorre su vida esa línea delgada que separa la razón de la locura. […] (pàg. 501)

El gruix d’aquesta biografia la formen sis llibres; des del primer – Infancia y comienzos -  l’autor austríac transmet l’ entusiasme que sentia pel protagonista d’aquesta gran obra, el gran Balzac.

[…] A ninguno de ellos se le ocurre pensar que este niño mofletudo, este enfant gros et joufflu, hace mucho tiempo que vive en otros espacios que no tienen nada que ver con el recinto sofocante del colegio, que este joven entre todos los que están allí sentados en sus lugares y que duermen en sus camas, lleva una doble vida invisible. […] (pàg. 25)

[…] Los libros en su cuarto, los seres humanos en las calles y dos ojos que todo lo penetran -pensamientos y hechos – es lo suficiente para construir un mundo; desde el instante en que Balzac empieza a trabajar, nada hay más real para él que su creación. […] (pàg. 46)

L’autor cerca, en cada alè de Balzac, d’on va sortir aquella força creadora que el biografiat va saber retratar a través de la seva obra. Zweig transmet de manera atractiva la capacitat de crear de Balzac i com aquest ha fet arribar servint-se de les lletres, amb vigor i de manera fidedigna, els entramats i les obsessions de la societat del segle XIX.

[…] no sabe franquear el camino a esa intrepidez suya interior. […] (pàg. 80)

[…] Sin verdad y sin veracidad no se origina arte y los personajes nunca pueden producir realmente efecto si no se presentan unidos al ambiente inmediato, el suelo, la región, el medio y la atmósfera específica de su época. […] (pàg.137)

Zweig fa un retrat vivaç de Balzac. Aprofundeix en els pensaments, els interrogants, les contradiccions, les passions i la manera de viure de l’escriptor francès. Amb Balzac ens descobreix un univers inabastable.

[…] El verdadero Balzac, el obrero más infatigable que la literatura universal conoce, tenía que permanecer invisible para todos aquellos Gozlans, Werdets y Janins, para los holgazanes y los ociosos, porque ellos sólo le conocían “en aquella hora del día de que disponía para dar al mundo” y no las veintitrés horas, ocultas, de su soledad fecunda [...] El verdadero Balzac es el que en veinte años, además de un sinnúmero de dramas, de cuentos y de disertaciones escribió setenta y cuatro novelas, casi todas de peso, y creó en estas setenta y cuatro novelas un mundo suyo con centenares de paisajes, cases y calles y con dos mil personajes. […] (pàg. 195)

[…] Nunca fue el calendario de Balzac el mismo de su época. Cuando para los demás era de día, para él era de noche; cuando para los demás era de noche, para él era de día. Su verdadera existencia no estaba en el mundo de los demás, sino en el suyo propio, creado por él mismo; el verdadero Balzac no fue conocido, observado, espiado por nadie a no ser por las cuatro paredes de su cárcel de trabajo. Ninguno de sus contemporáneos puede escribir la biografía de Balzac; fueron sus mismas obras las que la escribieron por ellos. […] (pàg. 196)

Nen no estimat per la seva mare. Calamitats. Vocació inesquinçable. Amants. Impagaments. Èxits. Festejos. Més calamitats. “La comèdia humana”.

Entusiasme. Força de voluntat. Afany de consumar una vocació. Cobdícia. Cerca de celebritat, poder i riquesa.

Golafre. Sensual. Ordinari, adjectiu que pretén apaivagar encastant una "de" aristocràtica davant del seu cognom.

Balzac escriu i escriu. L’escriptura és l’eina que l’hi permet poder anar de celebració en una societat de burgesos de saló i d'aristòcrates amb pedigrí. S’estimba un cop. I un altre. I quan s’ ensorra, davant les mil futileses que ha maquinat per enriquir-se de forma ràpida, torna a recórrer a la seva antiga vocació literària. Amb obsessió, superb, desesperat.

[…] Todo en él se realiza placentera y maníacamente; en todo lo que hace excede siempre el término medio. […] (pàg. 163)

Amb Stefan Zweig descobreixo el geni literari que va ser Honoré de Balzac. Més enllà de qualsevol elogi o censura. Més enllà de qualsevol angoixa per la notorietat o els diners. Més enllà del servilisme o la dependència

L’escriptor austríac va dedicar els seus deu últims anys a aquesta obra, un projecte sobre literatura i vida, que va quedar inconclús.  L’any 1942 Zweig va decidir posar fi a la seva vida aclaparat per la guerra en la que es debatia el món.

Richardt Friedenthal va ser el responsable d’ultimar i fer-nos arribar aquesta obra pòstuma de Stefan Zweig.

Balzac és una excel·lent obra la qualitat de la qual és el millor tribut que se li pot concedir a l’autor de La comèdia humana.

[Per cert, el llibre que tinc a les mans va ser imprès el maig de 1948 i adquirit pels pares de Feliu Formosa]


Balzac, Honoré de, 1881-1942
Zweig, Stefan, 1881-1942

diumenge, 16 de juny del 2019

“Fouché. Retrat d’un home polític” de Stefan Zweig


La biografia “Fouché. Retrat d’un home polític” de Stefan Zweig, traduïda al català per Joan Fontcuberta, ha estat la meva darrera submersió.

Captivada des de la primera pàgina!

Zweig, mestre en el gènere biogràfic, va voler recordar al món, a través d’un absorbent retrat, qui va ser el polític per excel·lència. Amb enginy, narra els avatars de Joseph Fouché.

La capacitat narrativa, la destresa, la delicadesa en la descripció dels sentiments i l’elegància de l’estil de Stefan Zweig embolcalla de remolinades d’acció i de perspicàcia a qui el llegeix.

Amb una escriptura brillant i precisa, mostra els trets físics i també psicològics dels seus personatges de forma esplendorosa.

[...] No és un home ben plantat, gens ni mica. Un cos magre, escardalenc, gairebé cadavèric; una cara d’ossos prims i línies anguloses, lletja i desagradable. Nas afilat; afilada i estreta també la boca sempre tancada; ulls freds de peix sota feixugues parpelles, quasi adormides; les pupil·les, d’un color gris de gat, com dues boletes de vidre. En tots els trets de la cara d’aquest home, i en tota la seva persona, la matèria vital hi és dosificada, per dir-ho així, d’una manera molt escarransida: té l’aspecte d’un home vist a la claror d’una llum de gas, lívid i verdós. [...] Pàg. 14

(sobre Robespierre) [...] aquest home insignificant, petit i flac, de rostre biliós i lívid, de front baix i enretirat, d’ulls petits, miops i aquosos, un home insignificant tapat durant molt de temps per les figures gegantines dels seus predecessors [...] Pàg. 65

El biògraf ens ofereix un estudi, a fons, de dos moments crucials de la història: la Revolució francesa i Napoleó Bonaparte. Ho fa a través d’un protagonista, en aparença de segona fila però que, en realitat, va executar un paper cabdal en el segle XIX.

[...] quan no se’l veu ni se sent dir res, és que Fouché treballa subterràniament, tenaç, metòdic, com un talp. Visita els comitès, busca coneguts entre els diputats, és amable i deferent amb tothom i mira de guanyar-se la gent. Sobretot va a la recerca dels jacobins, entre els quals una paraula hàbil i dòcil val molt i els seus èxits a Lió li han fet guanyar molts punts. Ningú no sap ben bé què vol, què maquina, què es proposa, aquest home aqueferat, desficiós i invisible, que ordeix i trama pertot arreu. [...] Pàg. 72

Camaleònic. Maquiavèl·lic. Corrosiu. Sec. Callat. Calculador.

Fiable en la fortuna, gens de fiar en l’infortuni.

Una personalitat fora del comú.

Acaparador de poder. Molt ric. Qui, treballant a l’ombra, més influència va tenir sobre homes públics d’elevada perspectiva i projecció.

[...] de petit i pàl·lid fill de comerciant a trist i tonsurat professor de seminari, ascendit després a tribú del poble i procònsol, finalment a duc d’Òtranto, servent d’un emperador i ara, a la fi, a servent de ningú més, a l’últim senyor de França. La intriga ha triomfat damunt la idea, l’habilitat damunt el geni. Una generació d’immortals ha caigut al seu voltant: Mirabeu mort, Marat assassinat, Robespierre, Desmoulins i Danton guillotinats, el seu company de consolat Collot desterrat a les illes de les febres de la Guaiana, Lafayette liquidat, tots, tots morts o desapareguts, els seus camarades de la Revolució. [...] Pàg. 247

Voilà Fouché!

I quina capacitat té Zweig per encarar singularitats contraposades. Admirable!

Fouché-Napoleó
Fouché-Robespierre
Fouché-Talleyrand


[...] Fouché coneix perfectament la naturalesa demoníaca de Napoleó, imponent i perillosa; sap que durant dècades el món no tornarà a crear cap més geni com ell, tan digne de servir-lo. Napoleó, al seu torn, sap que ningú no el comprèn amb tanta celeritat com aquesta mirada, a la vegada mirall i espia, sòbria, viva i de lluïssor clara, com aquest talent polític treballador, útil per a tot, per al millor i per al pitjor, al qual tan sols falta una cosa per ser el servidor perfecte: l’abandó incondicional, la lleialtat. [...] Pàg. 147

[...] El seu mètode és l’analític; el de Talleyrand, el visionari. El seu talent és la laboriositat; el de Talleyrand, l’agilitat mental: cap artista no podria inventar una parella millor de contraris com la que la història ha col·locat en aquestes dues figures, la de l’indolent i genial improvisador Talleyrand i la del calculador de mil ulls sempre despert Fouché, al costat de Napoleó, al costat del geni total que reuneix en ell mateix els talents d’ambdós, perspectiva, passió i laboriositat, coneixement i visió del món. [...] Pàg. 160


“Fouché. Retrat d’un home polític” és un fresc superb d’una època on l’escriptor ens submergeix, de la mà d’ un obscur actor de repartiment [en aparença] de nom Joseph Fouché, en l’ apassionant període de la Convenció i el Directori, en la caiguda en desgràcia de Robespierre, orquestrada pel protagonista, i ens endinsa en una misteriosa atmosfera cortesana a la qual pertany el despòtic Napoleó Bonaparte i  a qui, també, el polític acaba vencent.

Meravella literària de lectura imprescindible.



Fouché, Joseph, duc d'Otrante, 1759-1820
Zweig, Stefan, 1881-1942