"A la recerca de Prat de la Riba" de Joan Esculies

[...] Enric Prat de la Riba va morir tocades les onze de la nit de l’1 d’agost de 1917 a Castellterçol, a la mateixa casa on havia nascut. Allí va traspassar el jove-vell, a qui ja d’adolescent es descrivia com un xicot amb ment adulta. Tenia quaranta-sis anys, però per la maduresa que se li suposava semblava que en tenia molts més. D’ell s’havia arribat a preguntar si alguna vegada havia estat jove. En certa manera, era el negatiu de qui uns anys després agafaria el seu relleu com a figura emblemàtica del catalanisme, Francesc Macià. Aquest seria el vell-jove, una figura contraposada al Prat baixet i rodanxó, amb un cos estilitzat i una salut capaç de dur-lo a recórrer mig món a partir dels seixanta-cinc anys i que moriria als setanta-quatre [...]

“A la recerca de Prat de la Riba” és una biografia escrita per Joan Esculies. L’autor construeix el perfil del president de la Mancomunitat de Catalunya a partir de la lectura de diferents testimonis. Mostra el polític com un home de salut feble, hipocondríac, qui va obtenir el coneixement del món per mitjà dels llibres, gens viatjat i poc amant de la vida social.

Esculies, historiador prolífic, indaga sobre el personatge de qui el paradigma ideal va ser una monarquia dual austro-hongaresa, amb dos estats iguals i, per sobre, un cap d’estat amb algunes poques competències comunes. 

...

A una entrevista de Vilaweb, Joan Escolies respon a la qüestió de si hi ha hagut apropiació indeguda de la figura d’Enric Prat de la Riba així:

Les apropiacions indegudes sempre hi són, amb qualsevol gran polític. Als polítics de qualsevol temps no els interessen les figures del passat sinó la seva apropiació. Volen la frase o acció de l’antecessor per a justificar la seva decisió. Això i la complicitat dels mitjans fan que es traslladi a la ciutadania una determinada visió del personatge que és gairebé impossible de canviar mitjançant una recerca objectiva.

Prat de la Riba, Enric, 1870-1917

Escolies, Enric

“La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer” de Sebastià Juan Arbó

Sebastià Juan Arbó presenta una obra magistralment escrita sobre la vida de Cinto Verdaguer. "La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer" és una excepcional biografia en la qual l’autor fa justícia al poeta català.

Ambiciosa. Extensa. Diversa. Intensa.

S.J. Arbó, biògraf i excel·lent crític literari de l'obra verdagueriana exposa en aquest polèmic llibre una apologia de genialitats del poeta de Folgueroles; subratlla i desaprova les seves febleses literàries; exalta el seu caràcter altruista i crític i també exposa les seves rauxes. Al mateix temps, l’autor, enalteix les virtuts dels enemics de Verdaguer i en denuncia fermament les seves intransigències i els inexcusables abusos de poder.

Arbó n’era conscient! Aquesta obra seria mal rebuda i poc compresa pels més ortodoxes. Perquè tractava, com ningú ho havia fet abans, fragments tabú de la trajectòria vital de Verdaguer.

La veritat és que era en mi, hi ho havia dit, una gran audàcia, una mica potser d’inconsciència, una temeritat, penetrar-hi amb l’ànim amb què jo hi havia entrat, amb el ferm propòsit de no amagar res, de dir sempre, i en tot, la veritat. (pròleg edició del 1970)

És veritat que aquesta idea meva, sospita, o com se’n vulgui dir, escandalitza més d’un bàndol religiós; escandalitza més d’un dels qui creuen que, pel fet de posar-se una sotana, un hom -i més si aquest és Verdaguer ha quedat convertit en un àngel, i com si, sense això, els homes fossin àngels, i sense parar-se a considerar els milers d’exemples que tenim en contra. (pàg. 419)

En ple franquisme (la primera edició és del 1952), l'autor va desenvolupar una dura crítica a l'aristocràcia espanyola i a l’alta jerarquia eclesiàstica catalana.

Ell, Verdaguer, ho comprova ara; si s’atura a reflexionar, tot se li tornen bombolles que es desfan al sol.

...

Tenia una amistat -i era com qui diu ahir-, contra la qual semblava que no hi havia força al món que pogués res; tenia un bisbe del qual havia fet un pare; un poderós que l’havia tret de la misèria, l’havia aixecat a l’altura d’ell i n’havia fet el més íntim amic. Era com qui diu ahir, i, de tot allò, no en quedava res: un record de llàgrimes, un record de malsons horribles, una immensa i definitiva decepció.

També Baudelaire ho havia experimentat, i es queixava que tenia els braços romputs d’estrènyer boires. No hi ha més remei que creure en encantadors, com Don Quixot, o creure en dimonis, com hi cregué ell, Verdaguer, i com hi continuava creient, baldament ho amagués; cal creure-hi, perquè és massa terrible el fet. És forçós creure que hi van pel mig dimonis o encantadors; si no, seria cosa d’embogir. (pàg. 610)

El poeta català va ser aïllat. Es queixa. Critica furiosament el poder.

Verdaguer estimava profundament la seva terra -la plana de Vic i Catalunya-, però va haver de fugir cap a Madrid per evitar ser tancat de manera forçosa a l’Asil. El poeta temia per la seva llibertat.

Va ser arraconat. Abandonat pels seus poderosos protectors i amics de sempre. Són comptats els que el van ajudar incondicionalment en els moments més confusos i calamitosos de la seva vida.

...la vida, amb tot, era bella.

Eren les velles relíquies del seu gran amor a la vida, aquell amor que, malgrat els cops i les contrarietats, manté encara viu. La vida, amb tot, era bella. Era bell el camp pels volts de Barcelona els matins de primavera; era dolça la conversa amb els amics; eren bells el cel, la verdor del camp, el cant dels ocells...Si no fossin els deutes, si no fossin els homes!...(pàg. 631)

“La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer” traspua una sensatesa que honora a l’autor com a biògraf.

***

La biografia és un gènere literari que, essencialment, persegueix la recreació del personatge —funció novel·lística— a base d’elements reals —funció històrica—; és a dir, sense la llibertat d’inventar aquests elements que té el novel·lista però amb la llibertat, o fins amb l’obligació, d’elaborar-los novel·lísticament. Això és exactament el que vós heu fet, i això és el que fan tots els autèntics biògrafs. I heu reeixit com molt pocs, o potser, a casa nostra, com ningú més. [fragment d’una carta de Maurici Serrahima dictada a Sebastià Juan Arbó, en el pròleg de l’edició de 1970 – pag. 26]

[Disposem de dues edicions: 1952 i 1970]

Verdaguer, Jacint, 1845-1902

Juan Arbó, Sebastià, 1902-1984

"El curiós incident del gos a mitjanit" de Mark Haddon

Un succés, la mort del gos de la veïna, s’infiltra en la ordenada vida de Christopher Boone, el protagonista d’ El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon.

Christopher, de 15 anys, amb síndrome d’Asperger [detall que l’autor no menciona amb la intenció integradora] és qui ens explica la història. L’autor, entre línies, amaga una sensibilitat i un llenguatge literari ben commovedor.

Haddon s’endinsa en el cap i en el cor del noi i mostra de manera impecable el què aquest sent, com pateix, què el fa feliç, per què té reaccions que ens són “incomprensibles”...

Mica en mica, la novel·la va obrint pla i descriu de forma paral·lela el què és tangible i el què és moral. Christopher creix en el transcurs d’un viatge interior mentre el seu món també s’amplia.

Surt de casa i passeja pel barri. Va cap a l’escola. Es mou fins l’estació de trens. I arriba a la gran ciutat.

I així, des de la mirada del noi i a través d’un periple físic i anímic, comprenc que vivim en un món immòbil i encotillat, ple de normes feixugues i mediocres, carregat d’arquetips inamovibles ... i que exclou tot allò que surt d’un patró.

No sabem llegir. No entenem els codis. No ens esforcem en desxifrar els missatges.  Per una, nostra, actitud ignorant, despectiva, absurda.

Christopher no entén les metàfores. Ni el doble sentit dels acudits. Ni la ironia. No li agraden gens les mentides i molt les matemàtiques i la seva lògica. Té por de les persones i dels llocs desconeguts. No comprèn el comportament humà. I se li suposa incapaç de relacionar-se amb les persones.

  I quan sóc en un lloc nou i ho veig tot, és com si un ordinador estigués fent massa coses a la vegada i el processador central se saturés i no quedés gens d'espai per pensar en res més. I si sóc en un lloc nou i, a més a més, hi ha molta gent, encara és pitjor perquè les persones no són com les vaques, les flors o la gespa, sinó que et parlen i fan coses que no t'esperes, o sigui que t'has de fixar molt en les coses del lloc i també en les coses que poden passar. I, de vegades, quan sóc en un lloc nou i hi ha molta gent, és com quan es penja un ordinador, i he de tancar els ulls, posar-me les mans a les orelles i gemegar, que vindria a ser com prémer les tecles CRTL + ALT + SUPR per tancar tots els programes, apagar l'ordinador i tornar-lo a reiniciar, perquè així puc recordar què faig i on se suposa que vull anar.

Ensimismat es deixa guiar per l’instint i trenca barreres. Arrisca el que calgui per ser fidel al seus principis, assumint-ne les conseqüències. I, sense adonar-se’n, endreça la vida del seu pare i de la seva mare, impotents ocasionalment.

A la fi, concebo que Christopher expressa de manera diferent els seus sentiments.

Mark Haddon difon de manera artística els seus coneixements científics; El curiós incident del gos a mitjanit és un enriquidor regal.

“Com una pàtria. Vida de Josep Benet” de Jordi Amat

El juliol de 2017 l’editorial Edicions 62 publica una gran obra escrita durant tot una dècada pel biògraf Jordi Amat. És la biografia d’un polític i intel·lectual. Com una pàtria. Vida de Josep Benet.

[...] Benet no és un home senzill. Cap gran figura ho és. Era fràgil i valent. Era ferm i orgullós. Era egocèntric i generós. Tenia secrets i era silenciós. Fou bona persona i un personatge determinant. Cap dels testimonis amb qui he parlat m’ha dit que Benet fos fàcil. [...] (fragment extret de l’Epíleg)

Amat, en un llibre que es podria classificar d’història contemporània, recupera documents, fets, personatges,...de l’època en la que va viure el seu protagonista.

[...] La història és un camp de coneixement i pot ser un camp de batalla. És un espai per a la pugna ideològica i també pot servir per justificar l’exclusió política. La història no és una broma. El control del relat del passat és un mecanisme per intervenir en el present i lluitar pel poder. Per això Josep Benet s’hi va voler dedicar. Era un advocat que escrivia llibres d’història amb la voluntat política de crear consciència nacional. El seu cànon de personalitats de la Catalunya contemporània, tal com ell va construir, revelava la seva presa de posició. Fou un creador de mites. Va voler fixar el retaule de la memòria col·lectiva. La història fou un arma més, essencial, del seu infatigable combat nacionalista. [...] (fragment extret del capítol Cànon)

La postguerra va fer que la cultura catalana fos governada des de dalt: burgesos, diferents sectors de l’església, intel·lectuals engrescats en posar en marxa projectes varis,... El català s’associava amb el conservadorisme i amb una burgesia benestant i mesquina. L’autor d’aquesta biografia en presenta el recorregut (1939-1982) a través de la vida de Josep Benet.

Benet. Home d’idees. Intel·ligent. Complex. Amb coratge i un caràcter segurament marcat per l’absència del pare i la manca d’una vida familiar que l’acollís. Educat en la religió de manera implacable. Sense fills. I amb una dona forta, fidel, devota, Florència Ventura, al seu costat.

[...] s’anava acostant als 40 anys. És un cervell polític de l’oposició catalanista que mai sembla poder apagar-se [...] [extret de capítol Protesta]

El llibre mostra com n’eren de dependents els intel·lectuals dels mecenes, la manca de llibertat professional que aquests tenien i les dificultats econòmiques que patien. Tot i els esforços i les bones intencions per tirar endavant interessants projectes, portar-los a terme era tota una quimera.

Com avui!

Com una pàtria és un llibre de consulta d’una època complexa, marcada pel pes d’una dictadura. Amat escriu sobre un munt de temes. Descriu abundants situacions. Presenta molta documentació.

L’obra no és una biografia a l’estil de les de Ludwig, Maurois o Zweig que retraten els seus biografiats encaixant-los en prototipus psicològics més o menys subtils, creatius, i treballats; és un fresc documentat sobre els anys que viu Benet; i també sobre el nostre present. L’autor, expert en el gènere biogràfic, avantposa el rigor a l’amenitat fet que converteix aquest llibre en un imprescindible a l’hora de poder valorar com som, com érem i com hauríem pogut ser. Una obra complexa, potser tan com el mateix Benet.

[...] Tenia clar el nivell d’artifici que implica tot intent de convertir en narració una vida -la il·lusió biogràfica, per dir-ho amb Bordieu- i es tractava de fixar de quina manera el gènere biogràfic havia refermat la seva solvència per tornar a ser respectable des d’un punt de vista epistemològic. Com havia de ser una biografia perquè el coneixement biogràfic, tant en un dimensió humana com històrica, tingués una justa consideració? (fragment extret de l’Epíleg) [...]

Josep Benet és un personatge admirable. Que defensa presoners polítics. Amb incomptables grans idees. Que participa en innumerables iniciatives culturals i polítiques en uns anys difícils i perillosos. I que sovint és apartat de la direcció de projectes que ell havia iniciat.

[...] Benet, amb aquell to gris, havia preparat el més punyent dels textos que havia escrit fins aleshores. La seva intervenció, astuta, va ser memorable [...]. (En la defensa de Rosa Santacana Vidal, dona de Joan Comorera; fragment extret del capítol Guerriller)

Com una pàtria. Vida de Josep Benet, més enllà de la història personal, política, social i cultural de l’intel·lectual genera una reflexió sobre el nostre país, Catalunya, les seves limitacions i les seves encepegades.

Benet, Josep, 1920-2008

Amat, Jordi, 1978-

"Que nadie duerma" de Juan José Millás

“Que nadie duerma” de Juan José Millás és una entretinguda novel·la que sedueix per la seva fórmula narrativa. L’autor ens passeja per una dimensió sense confins clars en la qual realitat i ficció s’enfronten.

Lucía, programadora informàtica, amb aparença de falsa-delgada, obsessionada amb les persones-ocell, i que sovint recorda la seva mare de qui hereta la tendència a pressentir que alguna cosa passarà...ha perdut la feina i decideix, cegament, reconduir la seva vida laboral fent de taxista.

L’ària ‘Nessum dorma' de l’òpera Turandot, de Puccini, que escolta el seu veí [a qui veu un sol dia]  i que es filtra per la reixeta del lavabo de casa seva

emociona, atrau, fascina a Lucía fins el punt de convertir-se en una obsessió i fantasia sense límits.

Que ningú no dormi ...perquè

Lucía estrena cos i realitat.

Maquillatge. Princesa Turandot. Taxi-bombolla. Entrades i sortides. Solo vocal de fons. Confidències. Viatges pels carrers de Madrid - [Pequín]... I Lucía que despulla la vida dels seus clients.

Dues realitats conviuen en la nova etapa de la protagonista amb l’esperança que algun dia pugi al taxi el seu enamorat.

Traïció. Trampa. Engany.

Els límits entre el què és real i l’imaginari es difuminaran més enllà del seu espai vital i haurà d’encarar-se a les dues dimensions:

Faula i realitat.

Tot un joc delirant.

"Cervantes" de Sebastián Juan Arbó

Una de les facetes literàries més destacades de Sebastián Juan Arbó, durant la postguerra, va ser la de biògraf. Va publicar quatre biografies: la de Cervantes, Oscar Wilde i Pío Baroja en castellà i la de Jacint Verdaguer en català. Totes amb reedicions.

La primera va ser la que presento avui: Cervantes.

[a les mans tinc un magnífic exemplar de la biblioteca particular de Feliu Formosa, editat a Barcelona per “Ediciones del Zodíaco”, l’any 1945, il·lustrat amb quaranta fotografies inèdites de Gabriel Casas, i enquadernat en tela de lli. Tot plegat, un luxe!]

A Cervantes, Sebastián Juan Arbó relaciona de forma magistral l’escriptor i l’Espanya de la segona meitat del segle XVI. La clau del valor permanent que té aquesta obra, al llarg dels anys, és el com l’autor uneix, pàgina rere pàgina, diversos detalls aparentment inconnexes de la conjuntura vital del protagonista.

En aquest context és singular la divisió entre la vida del biografiat en el període en el qual transcorren les aventures de don Juan de Austria i el del mandat de don Felipe II. Sense perdre l’estil poètic, Arbó descriu cadascuna de les etapes, la del príncep exposant un pur idealisme i oferint realisme a la del rei. L’esperit de don Juan de Austria, de cavaller errant, fa costat a Cervantes fins l’arribada a Espanya; una vegada a casa, la vida de l’escriptor assumirà un to més buròcrata, propi del rei. No obstant, la vida de l’escriptor no sempre estarà lligada a aquests influents personatges; Arbó mostra en el llibre qui va ser Cervantes a través d’un relat propi i independent del protagonista. La vida de l’escriptor, plena de contrastos entre l’ideal i la realitat, el va arrossegar cap a la seva creació literària essent, com coneixem, la seva millor expressió la del llibre on apareixen don Quixot i Sancho Panza, personatges que representen la seva lluita interior. Serà doncs a “El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha” on més purament es manifesta la vida de l’escriptor.

[...] Don Quijote va perdiendo cada vez más su noble ingenuidad ; Sancho su marrulleria ; Don Quijote se aparta a  pesar de sí mismo cuanto Sancho se acerca a él. Ambos se defienden uno del otro : el uno defiende sus realidades, el otro sus sueños, que son sus realidades, y sin las cuales no puede vivir. Y de esta pugna incesante va surgiendo la soberana armonía del final, en que los dos quedan fundidos en la bondad inagotable del corazón de su creador. [...] (pag 555)

La pugna contra l’adversitat és una constant en els seus seixanta-nou anys d’existència.

La vida de Cervantes, hidalgo, és una cursa d’obstacles: mai no va gaudir d’estabilitat material; va restar molts anys privat de llibertat [direcció capa a casa, i amb recomanacions pel seu valor militar, el vaixell en què viatjava va ser interceptat i enviat presoner cap a Argel]; retornat a Espanya i havent-ho donat tot per la pàtria veu com les portes se li tanquen davant de qualsevol petició; fa de recaptador d’impostos tot i que, en absolut, correspongui a la seva capacitat i els seus gustos,...

[...] No, no habrá descanso para él. Cuando vuelve de Italia y ya se regocija con la pronta esperanza de verse en su patria y recibido en ella con honores, les cortan el paso las galeotas turcas ; cuando en el cautiverio cree tocar ya con las manos la libertad, se ve traicionado y la libertad se desvanece para el entre las paredes de un lóbrego calabozo. [...]  (pag. 374)

La universalitat dels contrastos cervantins reforçada amb les particularitats de la contradicció espanyola de darrers de segle XVI: el triomf de la batalla de Lepant, on Cervantes n’és actor i escriptor, i pocs anys després la desastrosa Armada Invencible consumeixen l’energia vital d’un poble. Tot plegat és vaticini d’una afligidora preparació de l’ànima i d’un virtuós que acabarà sent un dels grans de la humanitat.

Diversos personatges, i en diferents graus,  van tenir un paper important en la seva vida. Tots ells han entrat a les pàgines de la història gràcies a la seva “víctima”, Cervantes: artífexs de llargues esperes de l’escriptor en les secretaries de persones influents; escrivents de despatxos amb qui el protagonista va haver de relacionar-se; la seva dona, Doña Catalina de Salazar, que el va excloure parcialment del testament, ...

Són comptades vegades les que va pronunciar o escriure paraules amargues. Davant de tot el que l’envolta, l’escriptor reacciona amb la ingenuïtat de qui és un ésser superior.

[...] En su obra imprimirá Cervantes, en efecto, el sello de su personalidad ; pondrá el hondo latido de su corazón abierto sobre el panorama del mundo, la luz de su alma, que se mueve por más altas regiones [...] (pag 423)

Una exquisida saviesa afegida al do natural del biografiat, lentament, va agafant cos d’un geni. Aquesta és la vida escrita de Cervantes.

[...] tendrá allí su pluma y su papel, y la inextinguible llama de su espíritu detrás de su mano conmovida ; extenderá las hojas ante sí, silenciosamente, casi con emoción, e irá, como el gran artista, “aliviando” su alma [...] (pag. 425)

Cervantes, de Sebastián Juan Arbó, és una biografia impregnada de riquesa.

Cervantes Saavedra, Miguel de, 1547-1616

Juan Arbó, Sebastià, 1902-1984

"El pavelló núm. 6" d'Anton Txékhov

“El pavelló núm. 6 d’Anton Txékhov és una obra escrita a finals del s.XIX.

El pavelló en qüestió és un edifici esgavellat i misèrrim, saturat d’ignorància, d’un hospital rural on si alberguen els pocs orats del poble. La narració ens capbussa en la vida rutinària i desesperançada del doctor Andrei Iefímitx Ragin, la seva relació amb els pacients, amb l’arrogant i atroç Nikita, guarda del pavelló, i amb altres col·legues de professió i conciutadans.

Des de la primera pàgina, s’entreveu la clara intenció crítica de Txékhov cap a la seva societat, la qual no s’adona de que hi ha components equivocats en el seu mecanisme que resten hermètics sota l’aparença enganyosa de dignes institucions. 

Anton Txékhov amb la seva singular escriptura ens submergeix a través d’aquest breu relat en una història d’un metge perdut en el pavelló número 6 d’un hospital a la recerca de la intel·ligència. 

I la troba, sí! En un interlocutor, l’Ivan Dmítritx, amb qui pot debatre sobre el què és humà i el què es diví. Però el món és mediocre i la societat tan repressiva que acaba considerant-los perillosos a tots dos.

Bogeria. Prejudicis. Indiferència. Aterratge en una realitat d’idees que dona forma a l’opressió i a l’angoixa existencial kafkiana que alimentarà l’imaginari de les lletres del segle següent.

Pensar per evolucionar. Contrastar criteris, opinions i sentiments per poder avançar en el desenvolupament de l’espècie humana.

“Quin jove més agradable! -va pensar l’Andrei Iefímitx mentre tornava a casa seva-. En tot el temps que fa que visc aquí, ell és el primer amb qui es pot parlar. Sap raonar i s’interessa precisament pel què cal.”

“El pavelló núm. 6” és un retrat cruel i malforjat de la bogeria institucionalitzada; un conte de terror i tensió moral que critica a qui permet que els companys d’espècie es perdin en un infern burocràtic i s’oblidin, absolutament, de pensar en ells una vegada tancats en un edifici maleït i abatut.

"Flush" de Virginia Woolf

Flush és la biografia fictícia d’un gos de raça cocker spaniel. VirginiaWoolf combina en aquesta obra fets i ficció creant una representació rica de l’encotillada societat victoriana i la llibertat i sensualitat italiana.

Regalen Flush, un "cooker spaniel", a la poetessa victoriana Elizabeth Barrett Browning i ben aviat es crea un vincle emocional entre el gos, que renuncia a la seva vida entre ocells i bestioles, i Miss Barrett, delicada de salut.

Virginia Woolf, retrata amb detall i  precisió l’estat anímic del gos que detecta qualsevol torbació de la poetessa; descriu passatges amb una ironia exquisida que ens dibuixa somriures; i mostra refinades estampes sensorials de Londres i també de Pisa.

[...] Ara en Flush sabia el que els homes mai no poden saber: l’amor pur, l’amor senzill, l’amor sencer; l’amor que no arrossega cap mena de maldecap, que no s’avergonyeix, que no té remordiments, que és aquí, que se’n va, com l’abella que és a la flor i després se’n va. Avui la flor és una rosa, demà un lliri; ara és el card més salvatge de l’erm, després l’orquídia més portentosa  de l’hivernacle. [...]

La narradora hi descriu Wimpole Street, Whitechapel i Itàlia des del punt de vista del gos, i crea -com diu Quentin Bell (nebot de Woolf)- un món d’olors, fidelitats i luxúries canines.

Woolf -explica Bell- en totes les seves relaciones emocionals s’afigurava com un animal: per Vanessa era una cabra o un mono (o bé un munt de monos) ; per Violet Dickinson era meitat mono, meitat ocell. Per Leonard era un mandril; per Vitta era Poto (un cocker spaniel)

Woolf, amb la seva mà mestra, atribueix a Flush sentiments i pensaments ben humans.

Bonica i peculiar lectura!

Woolf, Virginia, 1882-1941

Browning, Elizabeth Barret, 1806-1861

"Teoria King Kong" de Virginie Despentes

“Teoria King Kong” de Virginie Despentes (2007) és un manifest feminista que parteix de la sospita que la igualtat promesa per les democràcies capitalistes no oferirà res a les lletges, les velles, les camioneres, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades i totes aquelles que no encaixen en l’ideal de tia bona.

Despentes escriu, sense embuts, des del no-parlar-més-en-veu-baixa. Convoca al compromís per la lluita contra l’opressió i a la demanda d’alguns drets per algunes dones en un democràcia que reconeix cada cop més degradada.

Prostitució. Violació. Repressió del desig. Maternitat. Pornografia. Precarietat i desvalorització (en tots els sentits) de les dones. Dominació capitalista.  

“Teoria King Kong“ demana desobeir missatges disciplinadors sobre els femicidis, les violacions...És una declaració provocadora davant la violència masclista.

Virgínie Despentes crida amb ràbia com a resposta a la violència, a l’opressió i a la discriminació amb un missatge contundent: cal dinamitar-ho tot!

“[...] Després de la violació, l’única actitud tolerada és la violència contra una mateixa. Engreixar-se vint quilos, per exemple. Sortir del mercat sexual perquè ens han espatllat, negar el nostre desig [...].

"Vincles ferotges" de Vivian Gornick

Vivian Gornick relata a “Vincles ferotges”, en primera persona, les múltiples giragonses que modelen la identitat d’una dona adulta, ella.

La narradora es troba setmanalment amb la seva mare. 

Passegen per Nova York. Xarren. Recorden. I d’aquesta manera reconstrueix la seva infància i adolescència en un bloc de pisos de famílies jueves al Bronx.

Gornick es projecta en dos referents femenins.

La seva mare. De costums rígids i de caràcter fort. Satisfeta amb els seu matrimoni. Resignada en la seva viudetat. I tot una senyora respectable entre els veïns.

La Nettie. Veïna de replà. També vídua. Pol oposat a la seva mare. Immigrant ucraniana. Atractiva i sensual. Amb un fill i una vida desordenada. I que busca la companyia i escalfor en els homes.

Gornick, mot rere mot, narra com interioritza en el temps el què és socialment acceptat: el rol de la seva mare. I transmet com ella, tot i no ser acceptat per les altres, se sent més atreta pel comportament de la Nettie.

La consciència de ser muller conviu amb la indefugible atracció pel paper de ser l’amant.

Fa cinquanta anys entraves en un armari

tancat que deia “matrimoni”. Dins l’armari

hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats

que s’aguantaven drets. La dona es posava el vestit

que deia “muller” i l’home es posava el vestit

que deia “marit”. I ja estava. Desapareixien dins

dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem

plantats aquí, nus. Res més.

L’autora reprodueix matisos complicats i contradiccions que emmotllen la seva relació mare-filla al llarg del temps.  Mostra el xoc entre una filla i una mare.

Ràbia. Impotència. Incomprensió. Alts i baixos.  

Filla universitària, satisfeta en el seu món de les idees i el pensament, que defuig de la ordinarietat.

Mare poc cultivada. Basta i vulgar. Limitada al món del veïnat.

Són instants que causen rebuig a l'autora però que, assumeix, formen part de la seva identitat.

Totes érem massa complaents amb nosaltres mateixes. La Nettie volia seduir, la mare volia patir, jo volia llegir. Cap de nosaltres era prou disciplinada per perseguir amb èxit la vida ideal d’una dona normal. I, sens dubte, cap de nosaltres ho va aconseguir.

A “Vincles ferotges” Gornick parla sense embuts d’una dona, d’ella, que troba el benestar, [ensopegant, i molt, és clar], en el cultiu intel·lectual de sí mateixa. 

Vivian Gornick fa  reflexions de gran lucidesa. 

Més enllà de la relació amb la seva mare “Vincles ferotges” és l'aprenentatge vital de com una noia es converteix en una dona adulta emancipada.

Llibre, honest i íntegre, que convenç per l’exercici de desgranament de la identitat femenina amb totes les seves ombres.

Gornick, Vivian, 1935-

"Tres llums" de Claire Keegan

Claire Keegan ens regala una minúscula i íntima joia, “Tres llums” (narració traduïda al català de l’original “Foster”, a quatre mans).

L’autora ens dóna la mà i ens submergeix cap a l’interior d’una nena enviada a viure temporalment a casa d’un matrimoni sense fills.

És membre d’una família nombrosa. Tocada per la pobresa. En la Irlanda rural de principis dels vuitanta. Que de sobte, es troba en un lloc estrany.

Una cuina que barreja olors. Una habitació amb un llit humit. Un pou silenciós. Veus que no coneix.

Com una pluja fina, els sentiments de la nena ens penetren endins poc a poc, i amb aquests descobrim els adults que l'acompanyen.

Què diuen. Què callen. I el perquè ho fan.

Keegan, fent un ús magistral de la paraula ens apropa i ens allunya emocionalment de la narració i ens revela, amb aquest do que té, que l’eix central de la novel·la és 

‘la necessitat de que el pare HI SIGUI’.

“[...] La dona puja i es canvia i torna a baixar vestida amb la camisa de dormir. El Kinsella m’ha tret les sabates [...]”

Genial, bella i potent obra!