diumenge, 12 de setembre de 2021

“Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta” de José Luis Ferris

[...] Lo suyo, como bien decía María Zambrano, era una simple cuestión de fe, una debilidad de creyente que se empeña en ver amor dónde hay mandíbulas y garras, egoismo feroz, Hombres que acechan a Hombres. [...] (p. 433)

“Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta” de José Luis Ferris és un recorregut per la curta i dissortada vida del gran poeta. Ferris, també poeta, rescata testimonis, cartes, diaris i documents per escriure aquesta magnífica biografia sobre el poeta d’Oriola. 

[...] Asombra comprovar, por estas cartas y algunos testimonios, la inquebrantable voluntat que tenia Miguel. Cualquiera en su lugar hubiera renunciado ante tanto contratiempo y tanto golpe de incomprensión, aceptando finalmente una vida tranquila y sumisa al cuidado del rebaño familiar, relegando la poesía a una mera afición, como harían sus compañeros Carlos Fenoll, Murcia Bascuñana, Poveda y tantos amigos. Sin embargo, tenía muy claro lo que deseaba y lo que sentía, lo que le pedía la fiebre de su alma, y a su paciencia le quedaba carburante suficiente como para resistir un tiempo más, quizá unos meses, hasta que emprenda sus segundo viaje a Madrid. [...] (p. 169)

Nous epistolaris, inèdits, com la correspondència entre l’estudiós del poeta Dario Puccini i la vídua d'Hernández, Josefina Manresa, les cartes de Vicente Aleixandre a Hernández i l'edició completa de les missives del poeta a la seva esposa, així com els diaris de guerra del diplomàtic xilè Carlos Morla Lynch, serviran a José Luis Ferris per reconstruir, amb dades més consistents, l'entorn amorós del seu llibre de poemes “El rayo que no cesa” i per documentar minuciosament els últims dies de Miguel Hernández a Madrid a l'acabar la guerra.

Ferris explica que a la vida del poeta oriolà hi va haver més dones a més de la que seria la seva esposa, Josefina Manresa. El seu primer amor adolescent, Carmen Samper Reig. María Zambrano. María Cegarra. I, sobretot, Maruja Mallo, amb qui va compartir experiències íntimes -les primeres- i artístiques.

J. L. Ferris aprofundeix en la polèmica relació d’Hernández amb els companys que no van lluitar, com ell, al front durant la contesa; dona informació sobre el viatge a Rússia del poeta, l’any 1937. També aporta dades sobre la participació del poeta alacantí a les Missions Pedagògiques, sobre les nombroses detencions i la seva estada a la presó. Mostra, a més, un seguit de proves i testimonis per demostrar l'abandonament que va patir el poeta per part d'amics de generació a l'acabar la Guerra Civil.

José Luis Ferris ha escrit una completa biografia recomanable a tota persona interessada en la poesia, en la literatura, en la història, i en conèixer la vida d’un poeta necessari, un home digne, íntegre en les seves idees i amb absoluta fermesa moral, Miguel Hernández.

[...] Asumir todos los logros poéticos que había alcanzado y volcarlos en un lenguaje de apariencia sencilla, vigoroso y llano, fue una de las principales aportacions de Miguel a la lírica espanyola. De hecho, fueron muchos los que intentaron alcanzar esa hazaña desde una postura de compromiso, pero lo que en la mayoría de los poetas del momento era empeño y artificialidad, en el poeta de Orihuela era impulso natural, vigor imaginativo y transparente que le fluía al ritmo de la sangre. [...] p. 447


diumenge, 15 d’agost de 2021

“La finestra de Vermeer” de Pere Rovira

 


“La finestra de Vermeer” és un dietari, o diari, de Pere Rovira.

Rovira, poeta, se’ns mostra sincer i precís, i il·lustra, en anotacions diàries durant l’any 2013, una manera de viure i de gaudir la literatura.

[...] Una de les coses interessants d’aquest gènere és que no està sotmès a cap normativa; ni tan sols és obligatori que un diari ho sigui, o que estigui datat, i és possible que en un mateix volum trobem anotacions de diversos anys, especificant-ho o no. [...] pp.359-360

A través del Temps, el Jo i l’Escriptura[1], i fent ús d’una erudició poètica, escriu breus proses punyents i assagístiques. De manera modulada, rica, sense enfarfegament, entrellaça vida i literatura.

Reflexions existencials, des d'un cert distanciament temporal i moral. Esbossos sobre l’art poètic. Escenes de la seva quotidianitat, a la maduresa. Breus composicions poètiques. Divagacions sobre l’amor i la malaltia. Moments de plaer.

[...] La medecina preventiva ha salvat, és innegable, moltíssimes vides, però també ho és que ha provocat una relació diferent de les persones amb la salut del seu cos. Abans, s’estava sa si no s’estava malalt; ara, no se sap mai si s’està sa. Sempre hi ha la prova pendent, el PSA, la mamografia, la colonoscòpia, etc., que crea el suspens: si el resultat és bo, saps que estàs bé, però només per ara. L’any vinent, ja ho veurem. [...] p.75-76

Pere Rovira transmet afabilitat. Es mostra irònic, escèptic, crític, enamorat,... És sensorial, amant dels plaers sensuals, i amb una gegantina capacitat de sentir i evocar.

“La finestra de Vermeer” és vida i és saviesa.

Llegiu Rovira, si us plau, és literatura de la bona!



[1] El diari es configura a partir dels tres elements fundacionals de la literatura del jo: el Temps, el Jo i l’Escriptura. Aquestes són les columnes vertebrals sobre les quals s’erigeix i a partir de les quals es deriven els trets més específics i n’emanen els motius o temes principals. Així ho han destacat alguns dels més prestigiosos investigadors.” [El dietarisme català entre dos segles (1970-2000) d’Anna Esteve Guillén)

 

dissabte, 31 de juliol de 2021

“Els teixidors” de Gerhart Hauptmann


“Els teixidors” de Gerhart Hauptmann és una obra de teatre que tracta sobre les condicions de vida i laborals dels teixidors de Silèsia a mitjan segle XIX.

Hauptmann ha passat a la història de la literatura com un dels més grans representants del naturalisme alemany. El naturalisme literari pretén recrear la realitat amb absoluta fidelitat. “Els teixidors” és un drama extremadament fidedigne, que revela sense idealitzacions les entranyes de la indústria tèxtil de l’època i que va escandalitzar una societat burgesa i benestant que es va sentir acusada.

L’obra s’estructura en cinc actes i ens transporta al bell mig de la revolta dels teixidors de llana de la regió de Silèsia, exposant de manera directa la misèria, l’explotació i les condicions deplorables que formen la llavor de la revolució.

[...] La llum cau també ple damunt el rostre, el coll i el bust de la vella, un rostre esquelètic, ple d’arrugues i com mancat de sang, amb els ulls ensorrats, enrogits i plorosos per la pols de la llana, el fum i el fet de treballar amb claror insuficient. El coll és llarg i ple de bosses i arrugues. El bust, cobert de parracs. [...]

La temàtica d'aquesta obra són els conflictes entre els grups socials propis de començaments de l'era capitalista. Expressions com "lluita de classes", "resistència" o "violència proletària" apareixen al reflexionar sobre el succés dramàtic dels teixidors.

Gerhart  Hauptmann ens mostra, amb una visió bategant, la força esborronadora de la lluita per la supervivència en l'obra naturalista per excel·lència: “Els teixidors”.

 

dimarts, 27 de juliol de 2021

“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales


“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales és un epistolari que ens ofereix una excel·lent descripció, de primera mà, de la Guerra Civil espanyola. El llibre és essencial per a conèixer la llavor d’una obra mestra, Incerta Glòria (1956), del mateix autor, i imprescindible per entendre la concepció i eclosió de la poesia de Màrius Torres.

A l’inici de 1936, Joan Sales comença a cartejar-se amb Mercè Figueras, ingressada al sanatori antituberculós de Puig d’Olena. Mercè li parla d’un jove poeta, Màrius Torres, malalt com ella de tuberculosi i també resident al sanatori. L’escriptor i el poeta començaran a cartejar-se, ho faran entre 1936 i 1941. Torres va morir el 1942.

Sales escriu sobre el 18 de juliol de 1936, els anarquistes, el seu ingrés a l’Escola de Guerra, el combat als fronts de Madrid i Aragó... Relata la memòria de tants atrapats a la Guerra Civil.

[...] Em fas, com altres vegades, l’elogi de l’amistat i avui jo voldria fer-te el de la camaraderia. Aquella és personal, aquesta és col·lectiva; aquella és filla de la tria, aquesta de l’atzar. L’amistat, deien els antics, és el do més preciós que els déus han fet a l’home; però, a falta d’amistat, també la camaraderia és bona. Gràcies al bon caliu de la camaraderia podem viure lluny de tots els nostres afectes i dur una vida de bestioles del bosc sense sentir-nos gens ni mica desgraciats. [...] p. 292

L’escriptor volia testimoniar el viscut però era impensable fer-ho publicant les cartes. La censura. La seva era una visió no explicada, el relat no visible del conflicte. La ficció li servirà a Joan Sales per explicar la realitat, la veritat. Amb la novel·la Incerta Glòria, farà visible el què no es va poder publicar fins el 1976, la correspondència mantinguda durant els anys de la guerra.

“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales és un retrat fidedigne, escrit amb habilitat narrativa i intensitat prosística i poètica, d’un moment decisiu de la nostra història.

La vida passa i l’ull no es cansa d’abocar

imatges clares dintre del cor.

       Enyorar no és pas un sentiment trist, ben al contrari; els tristos són aquells que no tenen res a enyorar. 

Literatura de primera qualitat.

dijous, 24 de juny de 2021

“Tsili. Història d’una vida” d’Aharon Appelfeld


[...] A la nit, els vents frescos de la primavera portaren les ombres de les muntanyes. Unes ombres quietes que es van unir als arbres i de les seves boques no en sortia cap so. Al principi les volien fer fora, però elles, qui sap per què, enganxades, s’hi negaven. [...] p.135

“Tsili. Història d’una vida” d’Aharon Appelfeld és un llibre petit i fràgil, com l’intent d’enxiquir els records d’una vida viscuda en els anys de la Segona Guerra Mundial, un temps d’ira i de fúria.

La novel·la està escrita amb una aparent senzillesa. L’autor utilitza frases curtes, delicades, perfectes, que menen cap a una sensació d'irrealitat i de somni; no obstant, amb aquest ús de la concreció, lluny d’acotar-ne el sentit, aconsegueix ampliar l’atenció fins a límits insospitats.

Tsili és una jove jueva de tretze anys, abandonada per la seva família quan cal fugir de les matances. La noia coneixerà la soledat i la companyia. També l’amor.

Aharon Appelfeld relata una història que cerca donar un sentit a la vida. Tsili té necessitat de l’amor; de sentir-se estimada i de compartir l’estimació.

1942. Un passi: “sóc filla de la Maria”. Pallisses. Marek. Peces a la motxilla de roba humida. Pa. Llonzes. Fulles de tabac. Vodka que la fa sentir mandrosa,...

El temps va passant i el seu rar pas per la vida la porta a recórrer camins carregats de persones que li volen bé o mal. I està ferida, sí, però contra tot pronòstic aconsegueix sobreviure.

[...] Algú va encendre una llanterna i va il·luminar la foscor. [...]

Gràcies a l'esplèndida traducció de l'hebreu al català que n'ha fet l'Eulàlia Sariola he pogut gaudir d’aquesta magnífica obra.

Pura literatura.

dissabte, 19 de juny de 2021

“Cartes a l’Anna Murià” (1939-1956) de Mercè Rodoreda



París, 2 de desembre de 1946

Estimada Anna,

Des del mes de setembre t’he començat tres cartes i totes han quedat a la meitat. He passat un disgust terrible, pitjor que un disgust. He estat a punt de fer una bestiesa, he plorat molt i encara ploro. No exagero si et dic que estic desfeta. Cap paraula no et podrà donar una idea aproximada del meu dolor. [...]


Cartes a l’Anna Murià (1939-1956) de Mercè Rodoreda és la correspondència privada entre dues amigues en temps d’exili després de la guerra civil. El llibre, prologat i amb notes de Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas, ens posa a disposició les cartes que Rodoreda va enviar a Murià durant un llarg període. Van ser publicades per primer cop per “La Sal Edicions” l’any 1985, dos anys després de la mort de l’autora.


La nova edició, a més de vint-i-tres cartes escrites per Rodoreda (la majoria) i Murià, es complementa amb una entrevista de Mari Chordà i Isabel Segura a Anna Murià feta el 1985 i amb un epíleg inèdit de Margarida Puig, nora de l’escriptora.

Les Cartes a l’Anna Murià escrites per Mercè Rodoreda, són un testimoni molt valuós de la seva vida personal i de dies de trasbals que, amb el pas del temps, s’aniran alleujant. A mesura que tots els exiliats van fent-se càrrec que l’exili polític seria de llarga durada van buscar sortides per donar sentit a la seva vida.

Anna Murià Agustí Bartra van decidir embarcar-se cap a Llatinoamèrica quan França va entrar en guerra. Mercè Rodoreda i Armand Obiols es van quedar a París on va començar el calvari econòmic i emocional de la gran escriptora.

Les dues amigues es van cartejar durant anys. Entre confidències íntimes, curiositats i alguna xafarderia, presenciem els inicis del camí que va convertir Mercè Rodoreda amb l’escriptora que coneixem avui, i descobrim com el seu vessament de creativitat literària es va canalitzant a través de paraules plenes d’ànima.

“és per la ferida que respiren els humans.”

dimecres, 9 de juny de 2021

“Emma” de Jane Austen

“Emma” ​​(1815) de Jane Austen és una de les grans novel·les de la literatura universal. La seva versió catalana íntegra, traduïda de forma detallada i molt meditada per Alba Dedeu i editada per Adesiara, és magnífica.

[...] encara que les persones optimistes sempre esperen més bé del que es realitza, no sempre ho paguen amb un desànim proporcional a les seves esperances. Aviat volen per damunt del fracàs actual i comencen a tenir les esperances altra vegada. [...] p.179


Emma
Woodhouse és la veu cantant d’una novel·la​​ que avança a còpia de diàlegs. La protagonista és jove, bonica, molt rica i amb una gran independència; disposa d’una superioritat social i intel·lectual i, també, té una erudita imaginació. És un personatge realista i, per tant, amb una personalitat en ocasions contradictòria i de qui les decisions varien al llarg del temps. És l’heroïna que s'equivoca, imperfecta i que, per tant, comet errors, alguns de greus, en el seu continu afany d'emprar aquesta imaginació envers els demès, equívocs que la faran conèixer-se una mica més bé i créixer interiorment.

Bonisme invasiu i manipulador, capacitat de redempció i esperit de superació, elogi a la quotidianitat...són alguns dels temes clau de l’obra.

Jane Austen assoleix una gran naturalitat en tots els personatges fent ús de petits matisos lingüístics i estilístics, excel·lentment recollits en la traducció al català; figures avaluades amb finor, elegància i desimboltura.

[...] Volia mantenir la pau, si era possible, i a més, hi havia alguna cosa honorable i valuosa en els hàbits domèstics arrelats del seu cunyat i en la plenitud que li aportava la vida familiar, i com que aquest era el motiu pel qual tenia tendència a menysprear la proporció normal de vida social i les persones que li donaven importància, li va semblar que calia mostrar-se molt tolerant. [...] p. 120

‘Emma’ és un cara a cara amb temes comuns i ben enriquidors; també una història d’amors. És una obra d’extrema qualitat i absolutament recomanable.