“Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta” de José Luis Ferris

[...] Lo suyo, como bien decía María Zambrano, era una simple cuestión de fe, una debilidad de creyente que se empeña en ver amor dónde hay mandíbulas y garras, egoismo feroz, Hombres que acechan a Hombres. [...] (p. 433)

“Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta” de José Luis Ferris és un recorregut per la curta i dissortada vida del gran poeta. Ferris, també poeta, rescata testimonis, cartes, diaris i documents per escriure aquesta magnífica biografia sobre el poeta d’Oriola. 

[...] Asombra comprovar, por estas cartas y algunos testimonios, la inquebrantable voluntat que tenia Miguel. Cualquiera en su lugar hubiera renunciado ante tanto contratiempo y tanto golpe de incomprensión, aceptando finalmente una vida tranquila y sumisa al cuidado del rebaño familiar, relegando la poesía a una mera afición, como harían sus compañeros Carlos Fenoll, Murcia Bascuñana, Poveda y tantos amigos. Sin embargo, tenía muy claro lo que deseaba y lo que sentía, lo que le pedía la fiebre de su alma, y a su paciencia le quedaba carburante suficiente como para resistir un tiempo más, quizá unos meses, hasta que emprenda sus segundo viaje a Madrid. [...] (p. 169)

Nous epistolaris, inèdits, com la correspondència entre l’estudiós del poeta Dario Puccini i la vídua d'Hernández, Josefina Manresa, les cartes de Vicente Aleixandre a Hernández i l'edició completa de les missives del poeta a la seva esposa, així com els diaris de guerra del diplomàtic xilè Carlos Morla Lynch, serviran a José Luis Ferris per reconstruir, amb dades més consistents, l'entorn amorós del seu llibre de poemes “El rayo que no cesa” i per documentar minuciosament els últims dies de Miguel Hernández a Madrid a l'acabar la guerra.

Ferris explica que a la vida del poeta oriolà hi va haver més dones a més de la que seria la seva esposa, Josefina Manresa. El seu primer amor adolescent, Carmen Samper Reig. María Zambrano. María Cegarra. I, sobretot, Maruja Mallo, amb qui va compartir experiències íntimes -les primeres- i artístiques.

J. L. Ferris aprofundeix en la polèmica relació d’Hernández amb els companys que no van lluitar, com ell, al front durant la contesa; dona informació sobre el viatge a Rússia del poeta, l’any 1937. També aporta dades sobre la participació del poeta alacantí a les Missions Pedagògiques, sobre les nombroses detencions i la seva estada a la presó. Mostra, a més, un seguit de proves i testimonis per demostrar l'abandonament que va patir el poeta per part d'amics de generació a l'acabar la Guerra Civil.

José Luis Ferris ha escrit una completa biografia recomanable a tota persona interessada en la poesia, en la literatura, en la història, i en conèixer la vida d’un poeta necessari, un home digne, íntegre en les seves idees i amb absoluta fermesa moral, Miguel Hernández.

[...] Asumir todos los logros poéticos que había alcanzado y volcarlos en un lenguaje de apariencia sencilla, vigoroso y llano, fue una de las principales aportacions de Miguel a la lírica espanyola. De hecho, fueron muchos los que intentaron alcanzar esa hazaña desde una postura de compromiso, pero lo que en la mayoría de los poetas del momento era empeño y artificialidad, en el poeta de Orihuela era impulso natural, vigor imaginativo y transparente que le fluía al ritmo de la sangre. [...] p. 447

“La finestra de Vermeer” de Pere Rovira

 

“La finestra de Vermeer” és un dietari, o diari, de Pere Rovira.

Rovira, poeta, se’ns mostra sincer i precís, i il·lustra, en anotacions diàries durant l’any 2013, una manera de viure i de gaudir la literatura.

[...] Una de les coses interessants d’aquest gènere és que no està sotmès a cap normativa; ni tan sols és obligatori que un diari ho sigui, o que estigui datat, i és possible que en un mateix volum trobem anotacions de diversos anys, especificant-ho o no. [...] pp.359-360

A través del Temps, el Jo i l’Escriptura[1], i fent ús d’una erudició poètica, escriu breus proses punyents i assagístiques. De manera modulada, rica, sense enfarfegament, entrellaça vida i literatura.

Reflexions existencials, des d'un cert distanciament temporal i moral. Esbossos sobre l’art poètic. Escenes de la seva quotidianitat, a la maduresa. Breus composicions poètiques. Divagacions sobre l’amor i la malaltia. Moments de plaer.

[...] La medecina preventiva ha salvat, és innegable, moltíssimes vides, però també ho és que ha provocat una relació diferent de les persones amb la salut del seu cos. Abans, s’estava sa si no s’estava malalt; ara, no se sap mai si s’està sa. Sempre hi ha la prova pendent, el PSA, la mamografia, la colonoscòpia, etc., que crea el suspens: si el resultat és bo, saps que estàs bé, però només per ara. L’any vinent, ja ho veurem. [...] p.75-76

Pere Rovira transmet afabilitat. Es mostra irònic, escèptic, crític, enamorat,... És sensorial, amant dels plaers sensuals, i amb una gegantina capacitat de sentir i evocar.

“La finestra de Vermeer” és vida i és saviesa.

Llegiu Rovira, si us plau, és literatura de la bona!

---

[1] “El diari es configura a partir dels tres elements fundacionals de la literatura del jo: el Temps, el Jo i l’Escriptura. Aquestes són les columnes vertebrals sobre les quals s’erigeix i a partir de les quals es deriven els trets més específics i n’emanen els motius o temes principals. Així ho han destacat alguns dels més prestigiosos investigadors.” [El dietarisme català entre dos segles (1970-2000) d’Anna Esteve Guillén)

 

“Els teixidors” de Gerhart Hauptmann

“Els teixidors” de Gerhart Hauptmann és una obra de teatre que tracta sobre les condicions de vida i laborals dels teixidors de Silèsia a mitjan segle XIX.

Hauptmann ha passat a la història de la literatura com un dels més grans representants del naturalisme alemany. El naturalisme literari pretén recrear la realitat amb absoluta fidelitat. “Els teixidors” és un drama extremadament fidedigne, que revela sense idealitzacions les entranyes de la indústria tèxtil de l’època i que va escandalitzar una societat burgesa i benestant que es va sentir acusada.

L’obra s’estructura en cinc actes i ens transporta al bell mig de la revolta dels teixidors de llana de la regió de Silèsia, exposant de manera directa la misèria, l’explotació i les condicions deplorables que formen la llavor de la revolució.

[...] La llum cau també ple damunt el rostre, el coll i el bust de la vella, un rostre esquelètic, ple d’arrugues i com mancat de sang, amb els ulls ensorrats, enrogits i plorosos per la pols de la llana, el fum i el fet de treballar amb claror insuficient. El coll és llarg i ple de bosses i arrugues. El bust, cobert de parracs. [...]

La temàtica d'aquesta obra són els conflictes entre els grups socials propis de començaments de l'era capitalista. Expressions com "lluita de classes", "resistència" o "violència proletària" apareixen al reflexionar sobre el succés dramàtic dels teixidors.

Gerhart  Hauptmann ens mostra, amb una visió bategant, la força esborronadora de la lluita per la supervivència en l'obra naturalista per excel·lència: “Els teixidors”.

 

“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales

“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales és un epistolari que ens ofereix una excel·lent descripció, de primera mà, de la Guerra Civil espanyola. El llibre és essencial per a conèixer la llavor d’una obra mestra, Incerta Glòria (1956), del mateix autor, i imprescindible per entendre la concepció i eclosió de la poesia de Màrius Torres.

A l’inici de 1936, Joan Sales comença a cartejar-se amb Mercè Figueras, ingressada al sanatori antituberculós de Puig d’Olena. Mercè li parla d’un jove poeta, Màrius Torres, malalt com ella de tuberculosi i també resident al sanatori. L’escriptor i el poeta començaran a cartejar-se, ho faran entre 1936 i 1941. Torres va morir el 1942.

Sales escriu sobre el 18 de juliol de 1936, els anarquistes, el seu ingrés a l’Escola de Guerra, el combat als fronts de Madrid i Aragó... Relata la memòria de tants atrapats a la Guerra Civil.

[...] Em fas, com altres vegades, l’elogi de l’amistat i avui jo voldria fer-te el de la camaraderia. Aquella és personal, aquesta és col·lectiva; aquella és filla de la tria, aquesta de l’atzar. L’amistat, deien els antics, és el do més preciós que els déus han fet a l’home; però, a falta d’amistat, també la camaraderia és bona. Gràcies al bon caliu de la camaraderia podem viure lluny de tots els nostres afectes i dur una vida de bestioles del bosc sense sentir-nos gens ni mica desgraciats. [...] p. 292

L’escriptor volia testimoniar el viscut però era impensable fer-ho publicant les cartes. La censura. La seva era una visió no explicada, el relat no visible del conflicte. La ficció li servirà a Joan Sales per explicar la realitat, la veritat. Amb la novel·la Incerta Glòria, farà visible el què no es va poder publicar fins el 1976, la correspondència mantinguda durant els anys de la guerra.

“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales és un retrat fidedigne, escrit amb habilitat narrativa i intensitat prosística i poètica, d’un moment decisiu de la nostra història.

La vida passa i l’ull no es cansa d’abocar

imatges clares dintre del cor.

       Enyorar no és pas un sentiment trist, ben al contrari; els tristos són aquells que no tenen res a enyorar. 

Literatura de primera qualitat.

“Tsili. Història d’una vida” d’Aharon Appelfeld

[...] A la nit, els vents frescos de la primavera portaren les ombres de les muntanyes. Unes ombres quietes que es van unir als arbres i de les seves boques no en sortia cap so. Al principi les volien fer fora, però elles, qui sap per què, enganxades, s’hi negaven. [...] p.135

“Tsili. Història d’una vida” d’Aharon Appelfeld és un llibre petit i fràgil, com l’intent d’enxiquir els records d’una vida viscuda en els anys de la Segona Guerra Mundial, un temps d’ira i de fúria.

La novel·la està escrita amb una aparent senzillesa. L’autor utilitza frases curtes, delicades, perfectes, que menen cap a una sensació d'irrealitat i de somni; no obstant, amb aquest ús de la concreció, lluny d’acotar-ne el sentit, aconsegueix ampliar l’atenció fins a límits insospitats.

Tsili és una jove jueva de tretze anys, abandonada per la seva família quan cal fugir de les matances. La noia coneixerà la soledat i la companyia. També l’amor.

Aharon Appelfeld relata una història que cerca donar un sentit a la vida. Tsili té necessitat de l’amor; de sentir-se estimada i de compartir l’estimació.

1942. Un passi: “sóc filla de la Maria”. Pallisses. Marek. Peces a la motxilla de roba humida. Pa. Llonzes. Fulles de tabac. Vodka que la fa sentir mandrosa,...

El temps va passant i el seu rar pas per la vida la porta a recórrer camins carregats de persones que li volen bé o mal. I està ferida, sí, però contra tot pronòstic aconsegueix sobreviure.

[...] Algú va encendre una llanterna i va il·luminar la foscor. [...]

Gràcies a l'esplèndida traducció de l'hebreu al català que n'ha fet l'Eulàlia Sariola he pogut gaudir d’aquesta magnífica obra.

Pura literatura.

“Cartes a l’Anna Murià” (1939-1956) de Mercè Rodoreda

París, 2 de desembre de 1946

Estimada Anna,

Des del mes de setembre t’he començat tres cartes i totes han quedat a la meitat. He passat un disgust terrible, pitjor que un disgust. He estat a punt de fer una bestiesa, he plorat molt i encara ploro. No exagero si et dic que estic desfeta. Cap paraula no et podrà donar una idea aproximada del meu dolor. [...]

Cartes a l’Anna Murià (1939-1956) de Mercè Rodoreda és la correspondència privada entre dues amigues en temps d’exili després de la guerra civil. El llibre, prologat i amb notes de Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas, ens posa a disposició les cartes que Rodoreda va enviar a Murià durant un llarg període. Van ser publicades per primer cop per “La Sal Edicions” l’any 1985, dos anys després de la mort de l’autora.

La nova edició, a més de vint-i-tres cartes escrites per Rodoreda (la majoria) i Murià, es complementa amb una entrevista de Mari Chordà i Isabel Segura a Anna Murià feta el 1985 i amb un epíleg inèdit de Margarida Puig, nora de l’escriptora.

Les Cartes a l’Anna Murià escrites per Mercè Rodoreda, són un testimoni molt valuós de la seva vida personal i de dies de trasbals que, amb el pas del temps, s’aniran alleujant. A mesura que tots els exiliats van fent-se càrrec que l’exili polític seria de llarga durada van buscar sortides per donar sentit a la seva vida.

Anna Murià i Agustí Bartra van decidir embarcar-se cap a Llatinoamèrica quan França va entrar en guerra. Mercè Rodoreda i Armand Obiols es van quedar a París on va començar el calvari econòmic i emocional de la gran escriptora.

Les dues amigues es van cartejar durant anys. Entre confidències íntimes, curiositats i alguna xafarderia, presenciem els inicis del camí que va convertir Mercè Rodoreda amb l’escriptora que coneixem avui, i descobrim com el seu vessament de creativitat literària es va canalitzant a través de paraules plenes d’ànima.

“és per la ferida que respiren els humans.”

“Emma” de Jane Austen

“Emma” ​​(1815) de Jane Austen és una de les grans novel·les de la literatura universal. La seva versió catalana íntegra, traduïda de forma detallada i molt meditada per Alba Dedeu i editada per Adesiara, és magnífica.

[...] encara que les persones optimistes sempre esperen més bé del que es realitza, no sempre ho paguen amb un desànim proporcional a les seves esperances. Aviat volen per damunt del fracàs actual i comencen a tenir les esperances altra vegada. [...] p.179

Emma Woodhouse és la veu cantant d’una novel·la​​ que avança a còpia de diàlegs. La protagonista és jove, bonica, molt rica i amb una gran independència; disposa d’una superioritat social i intel·lectual i, també, té una erudita imaginació. És un personatge realista i, per tant, amb una personalitat en ocasions contradictòria i de qui les decisions varien al llarg del temps. És l’heroïna que s'equivoca, imperfecta i que, per tant, comet errors, alguns de greus, en el seu continu afany d'emprar aquesta imaginació envers els demès, equívocs que la faran conèixer-se una mica més bé i créixer interiorment.

Bonisme invasiu i manipulador, capacitat de redempció i esperit de superació, elogi a la quotidianitat...són alguns dels temes clau de l’obra.

Jane Austen assoleix una gran naturalitat en tots els personatges fent ús de petits matisos lingüístics i estilístics, excel·lentment recollits en la traducció al català; figures avaluades amb finor, elegància i desimboltura.

[...] Volia mantenir la pau, si era possible, i a més, hi havia alguna cosa honorable i valuosa en els hàbits domèstics arrelats del seu cunyat i en la plenitud que li aportava la vida familiar, i com que aquest era el motiu pel qual tenia tendència a menysprear la proporció normal de vida social i les persones que li donaven importància, li va semblar que calia mostrar-se molt tolerant. [...] p. 120

‘Emma’ és un cara a cara amb temes comuns i ben enriquidors; també una història d’amors. És una obra d’extrema qualitat i absolutament recomanable.

“Casa de nines” de Henrik Ibsen

Henrik Ibsen, dramaturg i director escènic noruec, l’any 1879 va publicar una rebel i escandalosa obra de teatre, “Casa de nines". La imperible obra, traduïda excel·lentment al català per Feliu Formosa i novament editada per educaula62, m’ha arribat, afortunadament, de les mans del seu traductor.

Ibsen ofereix als espectadors una obra que tracta temes universals de forma absolutament fresca: amor, xantatge, fidelitat, recerca d'un mateix, supervivència, cosificació de la dona.

Nora, la protagonista, és l’esposa i mare perfecta. Alegre, afectuosa, que viu a l'ombra del seu marit, Torvald Helmer, i compleix el seu paper envers el que la societat espera d'ella. No obstant, amaga un secret: és responsable d’una operació no justificable en aquella època; ha dut a terme un acte d’amor per i a l’esquena d'una figura masculina d'autoritat, el seu marit,  i de qui, per aquest fet, l'honor entra en joc.

“Casa de nines”, gairebé un estàndard de la revolució actual feminista, va esdevenir una obra teatral xocant i torbadora. El context històric en el qual es va representar era una societat en què les dones no només havien d’obeir els seus marits, sinó que coneixien i acceptaven el seu paper dins d’aquesta.

L’obra va fer tremolar [sembla ser] les butaques dels teatres de l’època pel seu inclement desenllaç.

HELMER: Abans que res ets esposa i mare.

NORA: Ja no ho crec, això. Crec que, per damunt de tot, sóc un ésser humà com ho puguis ser tu...o que, en tot cas, haig de provar de tornar-m’hi. Sé prou bé, Torvald, que la majoria de la gent et donaran la raó i que aquestes coses també figuren als llibres. Però a mi ja no em poden condicionar les coses que digui la gent o que constin als llibres. Haig de reflexionar aquestes coses per mi mateixa, per veure-les clares.

HELMER: És que potser no veus clara la teva posició a la pròpia família? No tens una guia infal·lible en aquestes qüestions? No tens la religió?

NORA: Ah, Torvald, ni tan sols sé què és exactament la religió.

“Casa de nines” no la protagonitza una heroïna sinó una dona que escull afirmar-se en la individualitat.

Excel·lent obra literària!

“Sis nits d’agost” de Jordi Lara

A “Sis nits d’agost” l’escriptor Jordi Lara indaga sobre una misteriosa mort. El 6 d’agost de 2007, quan complia 75 anys, el filòsof i activista Lluís Maria Xirinacs va pujar a una muntanya del Ripollès, va seure i es va deixar morir. Sol.

- Cap el tard buscaré un lloc i ho provaré. A prop del camí, per posar-ho fàcil.

Lara s’acosta a la figura de Xirinacs com qui s’encara a un enigma. Per treure’n l’entrellat, es pren la seva recerca com una exploració periodística i ho fa des d’un punt de vista literari.

L’escriptor rescata la memòria de Lluís Maria Xirinacs a partir dels dietaris, notes i cartes que va deixar abans de morir, de les converses que manté entre les persones del seu cercle més íntim, amb els veïns de la zona on va decidir anar a morir, amb l’home que va trobar el cos, i també amb el seu biògraf, Lluís Busquets i Grabulosa.

[...] El combat era, de fet, l’esca narrativa del dietari que mantenia, “Cinc anys”, on va acabar aplegant quaranta-cinc entrades que alternaven la glossa de passatges bíblics o els himnes religiosos, que son majoria, amb records d’infantesa del tot ensucrats, cronologies històriques i llegendes del Taga, dissertacions filosòfiques, alguna paràbola índia i una oració de Simone Weil, excursions i reivindicacions nacionals a més dels esborranys de l’acte de sobirania i la nota de comiat. Segons com era la garbellada emocional d’un home presoner del compromís amb ell mateix. [...] p. 90

“Sis nits d’agost” és una obra de no-ficció en què l’autor se serveix de tots els recursos narratius de la novel·la: mesurar la informació per crear una intriga, diàlegs i personatges versemblants i una riquesa de llenguatge excepcional que vivifiquen el protagonista del relat.

Jordi Lara reconstrueix amb elevada habilitat literària els darrers dies de Lluís Maria Xirinacs, tot un referent de la desobediència civil pacífica i de la no-violència i que va portar al límit totes les seves conviccions. En vida, i també en la mort.

[...] “Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts” , va escriure, i va començar per allò que tenia més a prop, la hipocresia d’una jerarquia eclesiàstica que feia la gara-gara al règim franquista per conservar els privilegis. [...] p. 67

Alta literatura.

“Mi último suspiro” de Luis Buñuel

 

Luis Buñuel (1900-1983), un any abans de la seva mort, va deixar-nos escrit el seu últim alè de vida: “Mi último suspiro”.

[...] Para llegar a toda belleza, tres condiciones me parecen siempre necesarias: esperanza, lucha y conquista. [...] p. 279

El cineasta, mestre en l'art d'explicar històries, ens acompanya pel seu recorregut vital amb aquesta autobiografia escrita amb l'ajuda de Jean-Claude Carrière. El llibre és una resposta a l’eterna pregunta sobre el perquè de la vida. En el transcurs de la lectura es crea un vincle enigmàtic entre narració i lector que convida a reflexionar sobre què en fem del temps que se'ns ha concedit en aquest món insòlit.

[...] la ciència no me interesa. Me parece presuntuosa, analítica y superficial. Ignora el sueño, el azar, la risa, el sentimiento y la contradicción, cosas todas que me son preciosas. [...] Yo he elegido mi lugar, está en el misterio. Solo me queda respetarlo. La mania de comprender y, por consiguiente, de empequeñecer, de mediocrizar  [...] Es una de las desdichas de nuestra naturaleza. Si fuéramos capaces de devolver nuestro destino al azar y aceptar sin desmayo el misterio de nuestra vida, podria hallarse próxima una cierta dicha, bastante semejante a la inocencia. [...] p. 222

L'autor evoca el poble aragonès on va néixer: Calanda. Recorda la seva infància a Saragossa, amb el seu pare, la seva mare, els seus germans i germanes. Explica la seva joventut a Madrid, a la residència d'estudiants, on va conèixer i va fer amistat amb Dalí, Lorca, Alberti.

Buñuel va tenir una vida apassionant.

A París dels anys 20 va coincidir i es va fer amic íntim de tota l'elit surrealista: Breton, Aragon, Éluard, Ernst,... Va viatjar al Hollywood dels grans estudis on va conèixer, en diferents moments de la seva vida, a mites com Fritz Lang, Chaplin, Hitchcock,...Va viure la guerra civil a primera fila, en una Madrid republicana però dividida. I es va exiliar a França, Estats Units i, finalment, Mèxic.

[...] No pretendo escribir yo también la historia de la gran escisión que desgarró a España. No soy historiador y no estoy seguro de ser imparcial. Solo quiero intentar decir lo que vi, lo que recuerdo. [...] p.191

El cinema es va convertir en l'eix central de la seva vida.

“Mi último suspiro” és una honesta mirada cap al món, un esguard indulgent i dur a la vegada, amb la saviesa i els dubtes de qui ha viscut i ha entès el que vol dir viure.

Magnífica obra.

“Mefisto” de Klaus Mann

“Mefisto” de Klaus Mann és un relat premonitori, editat el 1936 a Holanda.

La censura nazi va fer que la novel·la no es pogués llegir fins vint anys després. Amb un estil gràfic, amb ironia i sarcasme indignat, l’autor critica la brutal deriva política que estava vivint Alemanya.

Klaus Mann narra l'arribisme d'un actor de gran talent, Heindrik Höfgen, l'única preocupació del qual és triomfar encara que sigui a costa de fer-se amb el règim dictatorial més inhumà i malèvol.

[...] El rostre decolorit, amb les ulleres de banya, denotava aquella calma pètria que es veuen forçats a imposar-se els homes molt nerviosos i molt pagats de si mateixos quan els observa molta gent. El seu crani lívid tenia una forma noble. A la cara esponjada, d’un color blanc-gris, cridava l’atenció el tret fatigat, sensible i sofrent, que anava des de les celles rosses, elevades, fins a les temples enfondides; hi havia, a més, la forma ben perfilada del mentó enèrgic, que duia alçat com aire orgullós, de manera que quedava audaçment i imperiosament accentuada la línia noble i bella entre l’orella i el mentó. [...] Totes les senyores i la majoria dels cavallers trobaven que Hendrik Höfgen era no solament un home notable i summament hàbil, sinó també d’una remarcable bellesa física. [...]

L’autor assegurava que els personatges que apareixen al llibre són de ficció, no retrats; ben aviat, l’obra va ser qualificada com una “novel·la en clau”. L'autor es va basar en la vida del seu cunyat, i ex-amant, Gustaf Gründgens, actor que va aconseguir un enorme èxit a més de càrrecs institucionals molt rellevants sota el règim nazi.

“Mefisto” és una inquietant metàfora de Hitler i del nazisme. 

Com el dimoni creat per Goethe posseeix l'ànima de Faust, el nazisme sedueix i acovardeix gran part del poble alemany, privant-lo de llibertat i de seny. 

L’actor Höfgen es deixa festejar fins arribar a ser el favorit del Primer Ministre; pel camí perd les seves conviccions comunistes, l'amor de la seva esposa, i la pròpia estima.

[...] L’experiència de les atrocitats només havia paralitzat les seves energies durant una temporada breu. Les primeres setmanes que seguiren el seu alliberament de l’infern, les havia passades en un estat de prostració. Els seus ulls havien vist allò que cap ull humà no veu sense esdevenir cec a causa de l’excés de dolor: l’abjecció descarnada i totalment desfermada, organitzada amb una esgarrifosa pedanteria; la baixesa absoluta i total que, en martiritzar l’indefens se celebra ella mateixa, es pren ella mateixa seriosament, es glorifica com una acció patriòtica, com l’obra d’educació moral exercida damunt “els elements destructius, estranys a l’essència del poble”, com un servei ètic, necessari i just a la pàtria desvetllada. [...]

Mann, amb una impecable capacitat d'integrar i connectar, desplega un fascinant coneixement psicològic per dibuixar els seus personatges. El caràcter grotesc domina bona part de la novel·la; l’autor, fent ús d’adjectius despectius, judicis incisius i crítiques explícites, estampa en el relat una mirada àcida, combativa i reveladora.

“Mefisto” de Klaus Mann és un magnífic text, d’indubtable valor testimonial, que disposem en català gràcies a la traducció de Feliu Formosa.

"Òpera Àcid" de Miquel Creus

L’exemplar que tinc a les mans d’Òpera àcid, de Miquel Creus (1954-2019), pertany a l’obra publicada per primera vegada el 1989. L’any 2019, l’editorial Males Herbes ha recuperat la novel·la.

Òpera Àcid és el testimoni d’una generació, una novel·la que tracta el tortuós món de l'heroïna, el cavall.

Una sotragada m’envaeix només començar a llegir.

Com l’Abel, l’amiga del Dom, em quedo totalment impactada al descobrir com viu el protagonista de la història.

Sento incomoditat. Visc patiment, angoixa, dolor.

I em meravello, alhora, de la manera com l’autor transmet tant a través de l’escriptura.

Cruesa, declivi, penúria, asfixiant atmosfera,...

Creus, amb una fraseologia curta, tallant, desobedient tant en forma com en contingut i en un context degradat i aclaparador, narra, usant la primera persona, el sinuós viatge interior i exterior de Dom, un drogoaddicte en decadent caiguda lliure.

[...] Tots dos encenen un altre cigarro, sentint-se aturats en el temps: que sembla que no es mogui: que no avanci: havent-lo d’anar empenyent i empenyent perquè s’escoli lentament. Com l’aigua del riu: com la porqueria que hi ha: emergint i submergint-se cansadament. [...]

Genuïna!

“El càstig” de Guillem Sala

“El càstig” de Guillem Sala, obra editada per L’Altra Editorial, és una novel·la dura i contundent.

Amb poc menys de dues-centes pàgines, l’autor explica una història de gran violència emocional.

La narració és d’un estil planament descriptiu. L’autor escriu el relat des d’una mirada externa, amb mode veu en off, de forma natural, sense encapritxar-se amb cap dels personatges protagonistes, ni edulcorar les seves vides. 

No interpel·la directament al lector. Observa i narra, neutral, sense ser fred. No hi pren part ni es posiciona.

Guillem Sala exhibeix en aquesta novel·la un gran talent narratiu i una alta capacitat en el retrat de personatges. Proporciona petites dosis, gairebé imperceptibles, del passat de la protagonista, la Sandra, i com es forja un caràcter amb nombroses esquerdes i cicatrius emocionals. 

Actitud destructiva cap a si mateixa. Sensació de no pertinença, d'abandonament i de descontrol de la seva vida. Un buit que la submergeix entre dubtes i desànims. Por, inseguretat, fragilitat. Autoestima ferida.

I així, a poc a poc, connectem amb la protagonista i amb l’Albert, el Minu, l’Izan, la Raquel.

Sorprèn l'ús entremesclat del català i el castellà, sense cursives ni signes que els distingeixi. Sala mostra d’aquesta manera que aplica a algun dels personatges l'estil natural de la parla de qui té una llengua materna diferent de la que en escenes quotidianes empra. Així, les frases barregen les llengües de la mateixa manera en què, de forma impremeditada, es mesclen en el cervell. Es tracta d’un bilingüisme espontani que atorga a l’escriptor la possibilitat màxima de retratar els personatges.

[...] La Sandra se sent fatal, qué hija de puta, pero qué estoy haciendo con este tío i alhora quina por, quin pànic horrible haver-lo de deixar. Perquè no té ni idea de si l’està cagant, si el Minu només se la volia follar, si demà ho veurà tot diferent o què; potser tota relació de parella ha de passar per proves d’aquesta mena, com es pot saber?, iros todos a la mierda, no em deixeu sola, per favor, no em deixeu sola i dejarme en paz i ara què. [...]

“El càstig” de Guillem Sala és un relat profund i molt ben embastat que remou i sacseja la consciència.

Impactant.

***

[27/1, 9:51] lectora1: He acabat El càstig de Guillem Sala, m’ha deixat ben tocada

[27/1, 9:51] l1: A veure com l'analitzo, ...hi ha molt a dir
[27/1, 9:53] lector2: El tinc per llegir
[27/1, 9:53] l2: 😄👍
[27/1, 9:55] l1: Doncs ja en parlarem
[29/1, 12:07] lectora3: Pla de cap de setmana😁👍
[29/1, 12:08] l2: Jo el vaig acabar ahir
[29/1, 12:37] l2: M’ha agradat. Molt. Tenia un ai! a dins... Ho acaba amb força. El final potent.
[...]
[29/1, 12:38] l2: Enganxa i es fa devorar
[29/1, 12:38] l2: Bona lectura, amb ritme i original
[31/1, 10:35] l3: A mi m’ha deixat apenada pels personatges. Tan reals com propers. I quina merda.
[31/1, 10:36] l3: Molt bé perquè m'ha semblat una novel·la rodona. Trama-drama-llenguatge👍
[31/1, 10:37] l3: No sé perquè va aixecar tanta polseguera el tema de l'ús del castellà combinat amb català; jo ho trobo ben natural i genuí. Això és que no han llegit en Max Besora!
[31/1, 10:38] l3: M'he imaginat totes les frases en català i li faltaria una xispa.
[31/1, 10:39] l3: Destaco el perfil acurat dels personatges, els veus, els coneixes
[31/1, 11:19] l2: la veritat és que la novel·la és trepidant. Te la menges de cop, la devores perquè atrapa.
La polèmica en l'ús del català i castellà no la veig tant exagerada com molts diuen, perquè el castellà apareix de manera natural, és una part important dels personatges, no veig que sigui un recurs forçat. M'agrada perquè toca breus pinzellades, i parla de temes importants: com la parella, el desig, l'educació, els sentiments interiors, pors i frustracions, la vida...
[31/1, 11:19] l2: El final es veu a venir. Estàs tota l'estona amb l'ai! al cor
[31/1, 11:23] l1: L'ús barrejat de català i castellà atorga la possibilitat màxima de retratar els personatges que viuen en aquesta dualitat, existent. Permet assolir aquest perfil acurat del que parla la lectora3
[31/1, 11:27] l2: En algun altre llibre que he llegit i utilitzaven aquest recurs era forçat, en El càstig, no ho veig gens forçat.
[31/1, 11:28] l2: és una característica més dels diversos personatges
[31/1, 11:28] l2: cadascú vesteix com pot el seu personatge, i l'idioma els vesteix

[...]

“Cap altre amic que les muntanyes" de Behrouz Boochani

 [...]

Aquestes mateixes muntanyes van ser testimonis de l’espectacle,

I aquests mateixos roures de fulla de castanyer van plorar.

Vaig néixer al si d’aquesta guerra. Un naixement abominable que feia pudor de tifes de vaca. Així, tots els éssers que existien van unir forces; van conspirar i, finalment, la seva voluntat col·lectiva em va empènyer cap a aquest món. Com una fletxa que surt disparada de l’arc i va a parar a una cambra d’aflicció. Sofriment i repugnància. Arranjats en una harmonia d’obscenitats i configuracions del dolor. Guerra. Un poble abandonat. Homes vells amb pipes llargues d’argila. I després un estable brut. L’escena era completa. Com un teatre que imitava la vida, el protagonista del qual era la pudor de fems frescos. [...] p. 273

Cap altre amic que les muntanyes és un relat real, escrit per Behrouz Boochani, escriptor, periodista, poeta, erudit i cineasta kurd-iranià, que va estar detingut a l’illa de Manus, Austràlia, des del 2013 al 2019.

Behrouz Boochani va començar a escriure el llibre a partir d’una sèrie de llargs missatges de text en farsi, enviats clandestinament des de la presó, que després van ser traduïts a l'anglès per Omid Tofighian. Boochani i Tofighian van col·laborar estretament en un procés que requeria experimentació literària i un pensament filosòfic compartit.

La història comença així:

[...]
          A la claror de la lluna,
          una ruta desconeguda,
          un cel del color de l’angoixa intensa.
 
Dos camions porten uns passatgers neguitosos i espantats per un laberint sinuós i rocallós.
[...] p.41

Ell és un dels passatgers. A mesura que vaig llegint, poc a poc, vaig construint la imatge de qui és Boochani, de qui són els demés, i per què han escollit emprendre aquest viatge. Un trajecte clarament perillós.

Un petit pesquer, ple de gent que fuig, tempesta, inundació, ...El vaixell s'enfonsa, rescaten els fugitius i els traslladen a l'illa de Christmas. Aquesta vegada la travessia ha finalitzat amb "èxit" (l’autor ens revela que aquest era el seu segon intent de fugir).

L’escenari està ambientat, amb una primera història esborronadora (digne d’un llibre a part).

L’esgarrifós relat autobiogràfic tot just comença.

Des de l’illa de Christmas, els refugiats són transportats immediatament cap a l’illa de Manus. La narració ha començat com un llibre d'aventures, i s’ha anat transformant en una representació gairebé kafkiana de la vida a la presó.

Entrellaçant text i poesia, l’autor projecta un seguit de detallades seqüències cinematogràfiques a partir de les quals descobrim entorns descrits minuciosament i coneixem persones a les quals els ha posat un sobrenom, Maysam la Puta, Jove Somrient, Heroi, Vaca,... Tot plegat forma part d’un Sistema australià de dominació, opressió i submissió anomenat Kiriarcal.

[...]

Som quatre-centes persones,

Quatre-centes ànimes perdudes confinades en un espai estret,

Quatre-cents presoners

Que esperem la nit

... per poder sortir

... i entrar en els nostres malsons.

Som ratpenats en una cova fosca que reaccionen a les mínimes vibracions. Cada dia repetim, vençuts per la fatiga, un passeig vagarós d’uns cent metres aproximadament. És com si ens obliguessin a travessar la llargària d’una piscina pútrida i pudent repetint sempre una mateixa braçada inútil i poc pràctica. Unes visions desesperades pitjors que els monsons s’enduen els nostres somnis a la nit, i tot queda infectat pels malsons amargs. [...] p. 152-153

El relat de Behrouz Boochani és una valuosa visió del que passa a les persones (en aquest cas homes), fora de les seves xarxes familiars i de suport vital, quan són sotmeses a un tracte inhumà. 

Baralles, explosions emocionals, actes de covardia moral, aldarulls, vagues de fam. Com certes persones s’aferren a les seva tradició i cultura quan tot el que els envolta és foraster i aterridor...

Boochani, cerebral i profund pensador, escriu sobre la seva pròpia agitació interior, el seu desig d’estar sol, de no fidelitzar-se amb ningú, d’observar tranquil·lament (i documentar en secret) tot el que veu i viu.

Cap altre amic que les muntayes és un llibre extraordinari que indueix a l'ira i la vergonya, de continguts atractius i enfrontadors. Behrouz Boochani troba en l’escriptura la sortida creativa necessària per preservar el seu seny i la seva esperança davant la pura injustícia viscuda.

Llibre biogràfic essencial.