Vivian Gornick relata a “Vincles
ferotges”, en primera persona, les
múltiples giragonses que modelen la identitat d’una dona adulta, ella.
Passegen per Nova York. Xarren. Recorden. I d’aquesta manera reconstrueix la seva infància i adolescència en un bloc de pisos de famílies jueves al Bronx.
Gornick es projecta en dos referents
femenins.
La seva mare. De costums rígids
i de caràcter fort. Satisfeta amb els seu matrimoni. Resignada en la seva
viudetat. I tot una senyora respectable entre els veïns.
La Nettie. Veïna de replà. També
vídua. Pol oposat a la seva mare. Immigrant ucraniana. Atractiva i sensual. Amb
un fill i una vida desordenada. I que busca la companyia i escalfor en els homes.
Gornick, mot rere mot, narra com
interioritza en el temps el què és socialment acceptat: el rol de la seva mare.
I transmet com ella, tot i no ser acceptat per les altres, se sent més atreta
pel comportament de la Nettie.
La consciència de ser muller conviu
amb la indefugible atracció pel paper de ser l’amant.
Fa cinquanta anys entraves
en un armari
tancat que deia “matrimoni”.
Dins l’armari
hi havia dos conjunts de vestits
tan encarcarats
que s’aguantaven drets. La
dona es posava el vestit
que deia “muller” i l’home
es posava el vestit
que deia “marit”. I ja
estava. Desapareixien dins
dels vestits. Avui, no fem
el pas. Ens quedem
plantats aquí, nus. Res
més.
L’autora reprodueix matisos complicats i contradiccions que emmotllen la seva
relació mare-filla al llarg del temps. Mostra el xoc entre una filla i una mare.
Ràbia. Impotència. Incomprensió. Alts i baixos.
Filla universitària, satisfeta en el seu món de les idees i el pensament, que
defuig de la ordinarietat.
Mare poc cultivada. Basta i vulgar. Limitada al món del veïnat.
Són instants que causen rebuig a l'autora però
que, assumeix, formen part de la seva identitat.
Totes érem massa
complaents amb nosaltres mateixes. La Nettie volia seduir, la mare volia patir,
jo volia llegir. Cap de nosaltres era prou disciplinada per perseguir amb èxit
la vida ideal d’una dona normal. I, sens dubte, cap de nosaltres ho va
aconseguir.
A “Vincles ferotges” Gornick parla
sense embuts d’una dona, d’ella, que troba el benestar, [ensopegant, i molt, és clar], en
el cultiu intel·lectual de sí mateixa.
Vivian Gornick fa reflexions de gran lucidesa.
Més enllà de la relació
amb la seva mare “Vincles ferotges” és l'aprenentatge vital de com una noia es
converteix en una dona adulta emancipada.
Llibre, honest i íntegre, que convenç
per l’exercici de desgranament de la identitat femenina amb totes les seves ombres.
Gornick, Vivian, 1935-