A La sonrisa etrusca, José Luís Sampedro ens explica la tendra història d'en Salvatore Roncone (àlies Bruno), un avi rústic i acostumat a una vida rural que viatja a Milà a casa del seu fill. Dues relacions ocuparan l'espera de la seva mort, el seu nét i l'amor d'una dona, la última.
En el transcurs de l'obra, el carismàtic Salvatore, amb la seva força moral i de forma divertida i incansable, afronta l’estil de vida de la ciutat.
L’ancià coneix un altre món, nous costums i si acosta. Poc a poc se n’adona de que l’estimació es pot interpretar d'una manera més profunda i intensa de la que ell coneixia. Amb el seu ímpetu i la seva energia es proposa un objectiu: aconseguir l'amor del seu petit tresor, el Brunettino.
Sampedro, paraula rere paraula, ens omple d’afecte, de rialles, de llàgrimes; fa que ens brollin les emocions.
L'autor declara que la tendresa està a l'abast de totes les edats i que és absolutament necessària a la vida.
Gaudiu d'un petit fragment on presenciem una acurada escriptura, amb una tendresa màgica, amb detall...on l'amor, amb el seu valor enorme, atrapa al vell Brunno.
En este instante, el milagro. Los ojitos se abren, negros, dos pozos inescrutables con el agua honda de una decisión. De súbito como cuando el viejo se alzó contra la sombra inquietante, el cuerpecito se mueve, se destapa, deja caer al suelo dos piernecitas por encima de la barandilla i al pisar el suelo se hiergue, se suelta de los barrotes, se vuelve hacia el abuelo sentado...¡y da tres pasitos tambaleantes, él solo, hasta llegar a los viejos brazos commovidos!
Brazos que le acogen, le estrechan, le apretujan, se reblandecen en torno a este prodigio tibio, le mojan las mejillas con unas gotas saladas rodando sobre viejos labios temblorosos...
- ¡Tus primeros pasitos! ¡Para mi! ¡Ya puedo...!
La felicidad, tan immensa que le duele, anega sus palabras.
Emocionant.
Si teniu un momentet escolteu aquesta excel·lent entrevista a l’autor. Us fareu una idea de la seva doble visió: humanística i científica.
