diumenge, 25 d’agost del 2019

“El món d’ahir. Memòries d’un europeu” de Stefan Zweig




Stefan Zweig, fent ús de la paraula i la reflexió, ens porta a donar un tomb per la cultura, la política, la història i la vida europea del segle XX i dibuixa amb nostàlgia una idíl·lica Europa dels anys anteriors a la Primera Guerra Mundial.

A “El món d’ahir. Memòries d’un europeu” l’autor austríac ens ha deixat escrit en forma de memòries una excel·lent anàlisi de la doble hecatombe que va patir l’Europa del segle XX; un viu reflex de les conseqüències de l'absurditat i l’estupidesa humanes.

De família jueva ben posicionada. Educat, com tots els nois de la seva generació, en el respecte i la reverència a la gent gran. En una època que tot el que feia olor de novetat o joventut inspirava desconfiança. Sota un sistema educatiu encotillat. Que assistia a les aules només de cos present perquè el seu interès era fora, on podia conèixer nous creatius.

[...] Per a mi l’axioma d’Emerson, segons el qual els bons llibres substitueixen la millor universitat, no ha perdut validesa, i encara ara estic convençut que un pot arribar a ser un extraordinari filòsof, historiador, filòleg, jurista i qualsevol altra cosa sense haver d’anar a la universitat i ni tan sols a l’institut. [...] (pàg. 125)

Estades a l'estranger. Ampliació de la seva mirada. Augment d’anhel de llibertat individual. Desig d’un món sense fronteres. Oportunitat d'observar perilloses temptatives del què estava per venir al vell continent. Col·leccionista que atresorava, entre d’altres relíquies, manuscrits que reflectien el moment de creació d’una obra. Amistats amb artistes i polítics rellevants de l'època.

Zweig, lluitador infatigable per la pau i la unitat europea a través de la ploma i la paraula, fa una admirable anàlisi del segle XX tenint en compte que no va viure prou anys per posar distància a la Primera Guerra Mundial i que no va veure el final de la segona (es va suïcidar al Brasil l’any 1942).


Primera Guerra Mundial (1914-1918). Període de Pau. Segona Guerra Mundial (1939-1945).

L’escriptor reflexiona sobre una guerra encarnada en part per la ingenuïtat de les masses, que es mostren exultants davant l’entusiasme per una confrontació i convençudes d'una amatent resolució traduïda en victòria.

[...] Per aclarir la diferència d’atmosfera espiritual entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, convé sempre assenyalar que, en el primer cas, els països, els governants, els emperadors i els reis, educats en la tradició de l’humanisme, s’avergonyien encara, en el subconscient, de la guerra. Tots els països, l’un rere l’altre rebutjaven el retret de ser o d’haver estat “militarista” com una calúmnia infame; al contrari, tots compatien per mostrar, demostrar, explicar i palesar que eren “nacions cultes”. (pàg.317)

A la guerra la segueix un període de relativa calma encara que aquest està marcat per un caos financer caracteritzat per la inflació. L'anhel de recuperar l’ordre i els estralls de la inflació seran els ressorts sobre els quals Hitler se servirà per alçar-se cap al poder i aquest desencadenarà allò que es creia impossible: una altra guerra mundial.

[...] Per primera vegada vaig veure la pesta de l’obsessió per la puresa de la raça que ha estat més funesta per al nostre segle que la veritable pesta de segles anteriors. [...] (Pàg. 230)

[...] Aquella marejada va irrompre amb tanta força, tan sobtadament, sobre la humanitat, que, desbordant la superfície, va fer sortir a flor de pell els impulsos primitius inconscients i els instints de la bèstia humana. Allò que Freud amb clarividència anomenà “desgana de cultura”, el desig d’evadir-se de les lleis i les clàusules del món burgès i desfogar es vells instints de sang. [...] La generació d’avui, que només va ser testimoni del començament de la Segona Guerra Mundial, potser es pregunta: ¿per què nosaltres no ho hem viscut també? ¿Per què el 1939 les masses no es van inflamar amb el mateix entusiasme que al 1914? ¿Per què van obeir la crida només amb serietat i decisió, en silenci i amb sentiment de fatalitat? ¿No es tractava del mateix? Ben mirat, ¿No hi havia en joc encara més, una cosa més sagrada, més sublim, en aquesta nostra guerra actual, que era una guerra d’idees i no simplement de fronteres i colònies?
La resposta és simple: perquè el nostre món del 1939 ja no disposava de tanta credulitat ingènua i infantil com el del 1914.[...] (Pàg. 278-279)

“El món d’ahir” és una autobiografia fascinant en la qual Stefan Zweig explica, de manera magistral, la bogeria de l’Europa (malalta) del segle XX.



(excel·lent traducció al català de Joan Fontcuberta)


[...] Precisament perquè cada llengua estrangera amb els seus girs més propis es resisteix a la recreació en una altra, desafia les forces de l’expressió, les quals no arriben a ser utilitzades espontàniament, i aquesta lluita per arrencar porfidiosament a la llengua estrangera allò que té més propi i forçar la llengua pròpia a incorporar-ho amb la mateixa plasticitat ha significat sempre per a mi una mena especial de goig artístic [...] (pàg. 153)


Zweig, Stefan, 1881-1942



dijous, 1 d’agost del 2019

"Frida Kahlo" de Rauda Jamís


És l’hora de Frida!

Rauda Jamís ens cabussa en l’extraordinari, perdurable i inquietant món de Frida Kahlo.
En les pàgines d’aquesta biografia i fent ús d’una prosa poètica, l’autora ens fa reviure la història de l’artista i comprendre la seva obra pictòrica.

La pintura va arribar a la seva vida com una bella conseqüència de la seva realitat.

[...] La pintura no li ve d’allò que en diuen una “vocació precoç”, sinó que entra en la seva vida sota una doble pressió: un mirall que, posat sobre el seu cap, l’obsessiona, i el seu propi rerefons de dolor que va pujant a la superfície. Dos elements essencials conjuminats… i apareix la pintura. Laboriosament, a poc a poc, es va manifestant.[...] (pàg. 125)

Mexicana, nascuda el 1907, de mare mexicana i pare alemany, va patir una greu malaltia de petita i un fort accident als setze anys que la van obligar a portar durant tota la seva vida pròtesis i cotilles.

Amor.

Per la seva família. Per  diverses dones i homes. Pels seus quadres. Per si mateixa.

Dolor.

Degeneració física. Operacions. Avortaments. Intent de suïcidi. Amputació d’una cama.

Frida va tenir una relació constructiva-destructiva amb el seu marit i gran amor, el pintor Diego Rivera.

[...] Molt aviat em va demanar la meva opinió sobre el seu treball. M’escoltava religiosament. És curiós pensar que, ultra les bases clàssiques de tots dos, la nostra pintura hagi seguit camins tan diferents. Diego sempre treballant a escala monumental, jo sempre en format reduïts. Ell mirant cap a l’exterior, cap allò social principalment, jo cap a l’interior, cap a la intimitat de l’home. Crec que aquesta altra complicitat, aquesta mirada dirigida al treball de l’altre que hem mantingut sempre, amb la nostra mútua confiança i el nostre sentit crític en la matèria, figura entre les coses més belles que he arribat mai a viure. Una de les coses més maques de la nostra relació.[...] (pàg. 157)

[...] Es preguntava si aquella relació s’havia trencat perquè l’havia dut massa lluny, o, al contrari, perquè no l’havia dut prou lluny. Es preguntava si era la seva part mexicana, excessiva i apassionada, la que ho havia anihilat tot dins la seva vida turmentada. O si potser era el seu cos trencat que atreia determinats homes mentre, en el fons, els feia por. O la imatge omnipresent de Diego, del qual tothom sabia que la necessitava tant com ella el necessitava a ell. [...] (pàg. 258)

Admirada i elogiada per artistes i crítics d'art internacionals, l’artista sempre va rebutjar l'etiqueta de "surrealista" que el món de l’art va voler imposar-l’hi.

[...] - De fet què és, ser surrealista? -va reprendre Frida-. Si consisteix a treure els objectes del seu context per posar-los en context diferent, la pintura ha fet això mateix des de sempre... Si és jugar a l’absurd, no és això el que faig.[...] (pàg. 245)

Mai no va pintar els seus somnis. Sempre va ser pintora de la seva pròpia realitat.

[...] De vegades em pregunto si la meva pintura no ha estat, per la forma en què l’he desenvolupada, més semblant a l’obra d’un escriptor que a la d’un pintor. Una mena de dietari, o la correspondència de tota una vida. El primer, com a lloc on hauria alliberat la meva imaginació i analitzat els meus fets i els meus gestos; a través de la segona hauria parlat de mi, o senzillament m’hauria donat jo mateixa, als éssers estimats. D’altra banda, gairebé sempre he regalat els meus quadres, han estat generalment adreçats a algú de bon començament. Com les cartes. [...] (pàg. 239)

R. Jamís escriu una biografia que ni enalteix els bons moments de la vida de la pintora mexicana, ni amaga els pitjors.

[...] La felicitat aparent, la pregona tristor i la pintura mirant d’aprofundir en el sentit de les coses per omplir-ne els buits: això era la vida de Frida en arribar a aquesta meitat de segle. Massa desgastada, tenia el temps comptat.[...] (pàg. 311)

La coneixem alegre, presumida, ploranera.

I la descobrim constantment pintant-se a sí mateixa, entre objectes i paisatges.

[...] S’hi representa dempeus, nua, amb un collar entorn del coll i grosses llàgrimes a les galtes. Al seu ventre, un fetus; fora d’ella però lligat a ella per un cordó umbilical, un nen petit. La sang raja del seu sexe, baixa tot al llarg d’una cama i rega la terra, la nodreix, hi fa néixer arrels i plantes: la vida reneix. Al cel, una mitja lluna plora mirant Frida. [...] (pàg. 202)

Així era Frida, i així ens permet conèixer-la l'autora: una gran dona, conscient de les seves mancances i segura de les seves fermeses.

Kahlo, Frida, 1907-1954
Jamis, Rauda, 1955-