Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Busquets. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Busquets. Mostrar tots els missatges

dimarts, 7 de juliol del 2015

"També això passarà" de Milena Busquets

Tanco el llibre.  El passeig nostàlgic per Cadaqués ha arribat a la seva fi. Respiro fons. No, no s’ha acabat. Una vegada més arrossegaré durant un temps la sensació de gaudi, de malenconia, de felicitat. “També això passarà” de Milena Busquets m’ha hipnotitzat. Em prenc uns dies per donar-hi voltes.
L’autora ens introdueix en un món de ficció i alhora molt personal. Reflexiona sobre la vida i la mort.
La mort de la mare dóna sentit a aquest relat. La Blanca [o la Milena], filla, pateix. “Em fan mal tots els camins recorreguts amb la meva mare”.
Mort. Dolor. Absència. Ex-marits. Relacions complicades. Trobades fugaces. Amistats eternes.
Escenes bucòliques d’estiu, a Cadaquès, se sobreposen a l’ombra que motiva la narració.
La Blanca enyora la mare. Deessa. Intel·ligent. Culta. Capritxosa. Que omple. Educadora de la llibertat de fer el que et vingui de gust. Que es fa càrrec de les conseqüències. Però que mai se’n culpabilitza.
Busquets explica veritats sobre la vida. Moltes veritats. Ho fa de manera sotil. Amb paraules que dolen però que no són cruels. Com carícies. L’autora és sincera. S’expressa sense embuts. Accepta els seus propis defectes.
Ric amb les seves ironies. Estic atenta a les seves reflexions i a les agudes crítiques. Empatitzo amb alguns dels seus comportaments. Gaudeixo amb els diàlegs i les sentències brillants.
A pesar de la nostàlgia, la Blanca es convenç de que “També això passarà”.
Una novel·la molt especial.
Noteu-ho.

Riem. I, encara que a pesar d’agradar-me no m’agrada, començo a coquetejar amb ell. I sento com la mel comença a vessar-se, líquida i solar, com dos nens a punt de robar una bossa de llaminadures i de sortir disparats de la botiga, morts de riure i de por. No és la mel espessa i lenta i fosca per la qual estaríem disposats a anar a l’infern, però al cap i a la fi és mel, l’antídot contra la mort. Des de la teva mort, i des d’abans, tinc la sensació que l’única cosa que faig és anar rapinyant amor, apoderant-me de l’engruna més petita que trobo pel camí, com si fossin llavors d’or. Estic totalment arruïnada i necessito que em robin. Fins i tot el somriure de la noia del supermercat, la picada d’ullet d’un desconegut pel carrer, una conversa banal amb el tio del quiosc, tot em serveix, tot ho exhaureixo, res és suficient, res serveix per a res.

diumenge, 22 de juliol del 2012

"La nevada del cucut" de Blanca Busquets

Em va arribar a les mans “La nevada del cucut” de Blanca Busquets. No n’havia sentit a parlar. Quina sorpresa! Com més m’hi endinsava, més en gaudia. La meva amiga sabia que m’agradaria; ho va encertar de ple.

La novel•la se centra en dues dones irreductibles, la Tònia i la Lali, situades en la Catalunya rural i reflexiona sobre el poder de destrucció que té el silenci.

Busquets distribueix la trama en capítols que salten d’un segle a l’altre i que ens permeten descobrir, fusionar i comprendre un seguit d’interrogants. “La nevada del cucut” tracta acuradament les diferents injustícies que han sofert històricament les dones. L’estructura de la novel•la, amb aquesta alternança de capítols dedicats a les protagonistes, fonamenta tot un seguit de paral•lelismes entre les seves vides i, de retop, en el paper de la dona en les seves èpoques respectives.

La Tònia i la Lali s’enfronten a situacions complicades, feridores; es veuen envoltades d’un silenci destructor, inherent a la vida rural (enveges, maltractaments, lluites de poder,...). Les dues dones són còmplices d’aquest silenci fins que troben la seva identitat a través de la paraula escrita.

Troben en la lectura (la Tònia descobreix els llibres de Víctor Català) i, sobretot, en l’escriptura, el consol, la veritat, la comprensió d’una realitat que sovint els dóna l’esquena, la restauració d’una obscuritat amb la que topen...

L’escriptura serveix de recer per a la Lali, que constantment suporta la humiliació de les seves companyes a l’escola, i d’acte d’autoafirmació per a la Tònia, davant el món tradicionalment masclista en el que viu.

Busquets evidencia un doble suggeriment de trajecte cap a la felicitat. A més de cercar l’autosuperació personal femenina, planteja la qüestió de la presència i existència d’un verdader amor; un amor nuat a homes cultivats.

L’art és el camí a la felicitat. L’art les salva. L’autora utilitza una excel•lent metàfora en les pintures que apareixen a l’obra (les protagonistes reconeixen paisatges en els quadres on els demés només hi veuen taques).

Blanca Busquets mostra la Tònia i la Lali com a dones que veuen més enllà de la realitat, dones especialment sensibles, diferents...

L’he trobada lleugera, estremidora, plena de sentiment.

Us la recomano de totes, totes.