"També això passarà" de Milena Busquets

Tanco el llibre.  El passeig nostàlgic per Cadaqués ha arribat a la seva fi. Respiro fons. No, no s’ha acabat. Una vegada més arrossegaré durant un temps la sensació de gaudi, de malenconia, de felicitat. “També això passarà” de Milena Busquets m’ha hipnotitzat. Em prenc uns dies per donar-hi voltes.

L’autora ens introdueix en un món de ficció i alhora molt personal. Reflexiona sobre la vida i la mort.

La mort de la mare dóna sentit a aquest relat. La Blanca [o la Milena], filla, pateix. “Em fan mal tots els camins recorreguts amb la meva mare”.

Mort. Dolor. Absència. Ex-marits. Relacions complicades. Trobades fugaces. Amistats eternes.

Escenes bucòliques d’estiu, a Cadaquès, se sobreposen a l’ombra que motiva la narració.

La Blanca enyora la mare. Deessa. Intel·ligent. Culta. Capritxosa. Que omple. Educadora de la llibertat de fer el que et vingui de gust. Que es fa càrrec de les conseqüències. Però que mai se’n culpabilitza.

Busquets explica veritats sobre la vida. Moltes veritats. Ho fa de manera sotil. Amb paraules que dolen però que no són cruels. Com carícies. L’autora és sincera. S’expressa sense embuts. Accepta els seus propis defectes.

Ric amb les seves ironies. Estic atenta a les seves reflexions i a les agudes crítiques. Empatitzo amb alguns dels seus comportaments. Gaudeixo amb els diàlegs i les sentències brillants.

A pesar de la nostàlgia, la Blanca es convenç de que “També això passarà”.

Una novel·la molt especial.

Noteu-ho.

Riem. I, encara que a pesar d’agradar-me no m’agrada, començo a coquetejar amb ell. I sento com la mel comença a vessar-se, líquida i solar, com dos nens a punt de robar una bossa de llaminadures i de sortir disparats de la botiga, morts de riure i de por. No és la mel espessa i lenta i fosca per la qual estaríem disposats a anar a l’infern, però al cap i a la fi és mel, l’antídot contra la mort. Des de la teva mort, i des d’abans, tinc la sensació que l’única cosa que faig és anar rapinyant amor, apoderant-me de l’engruna més petita que trobo pel camí, com si fossin llavors d’or. Estic totalment arruïnada i necessito que em robin. Fins i tot el somriure de la noia del supermercat, la picada d’ullet d’un desconegut pel carrer, una conversa banal amb el tio del quiosc, tot em serveix, tot ho exhaureixo, res és suficient, res serveix per a res.