“Hijos del ancho mundo” d’Abraham Verghese

Marion Stone, el protagonista, ens explica la història. Amb el temps va comprenent la seva vida. [...]la vida es así. La vivimos hacia delante, pero la comprendemos en retrospectiva.

Té un germà bessó, el Shiva. Units pel cap i separats al néixer. Són com dues gotes d’aigua. Però només físicament, les seves personalitats són ben diferents.

L’autor no té pressa. No és un llibre que enganxa des del seu inici. S’ha de llegir amb tranquil·litat. Verghese ens presenta els personatges. Poc a poc. Amb salts en el temps. I ens condueix cap a la història principal. Llavors sí, no s’atura fins el final.

Bona part del relat transcorre en hospitals, a Etiòpia i als EEUU. Destaca la presència del món de la medicina i la lluita per pal·liar el patiment de les persones més desafavorides del món. L’autor pretén realçar la importància de la pràctica mèdica en la seva dimensió més humanitària.

Les malalties i operacions es descriuen en detall [com es nota que l’autor és metge!].

Les 600 pàgines i escaig de la novel·la donen per molt. Descripcions d’Adis Adeba (capital d’Etiòpia). Records de l’època en la qual Itàlia va ocupar el país. Esdeveniments polítics ocorreguts a la segona meitat del segle XX. El govern de l’emperador Haile Selassie. Intents de rebel·lió militar contra la seva autoritat absoluta. El cop d’estat que va portar al poder al sargent Mengistu. Una guerra civil el 1991. Segrestos aeris. I una intensa activitat de la guerrilla eritrea.

Tots aquests successos tindran una repercussió directa sobre les vides dels personatges de la novel·la.

A. Verghese narra diversitat d’històries humanes dins d’un mateix relat. Amb sensibilitat.

“Hijos del ancho mundo” és una novel·la molt agradable de llegir.

...

Un dels molts paràgrafs on hi podem veure la preocupació de l’autor/metge per la manca de tracte humà vers el pacient:

[...] debo decirle que vi que mi hijo estaba aterrorizado y que no había nadie que aplacase su miedo. La única persona que lo intentó fue una enfermera. Le cogió de la mano y dijo: “No te preocupes, todo irá bien.”. Los demás lo pasaron por alto. Los médicos estaban ocupados con su cuerpo, claro. Habría sido una bendición que hubiese estado inconsciente. Ellos tenían cosas importantes que hacer.[...]. Doctor Stone, como jefe de cirugía, tal vez como padre también, ¿no cree que su equipo tiene cierta obligación de confortar al paciente? ¿No estaría mejor el enfermo con menos angustia, con menos miedo?