“Estem ben trastocats” de Karen Joy Fowler

Em va agradar el títol, i el vaig comprar. Ha estat a la tauleta de nit esperant el seu moment.

L’he llegit ara. Sense saber-ne res de res abans de fer-ho.

M’ha agradat. Molt. També, m’ha fet caure llàgrimes. Sí que ho estem de sonats!

Ens explica la història la Rosemary, la protagonista. Des del mig. Com li demanava sempre el seu pare. Perquè xerra molt. Tot sovint la fan callar.

La Rosemary i els seus dos germans formen part d’un experiment que afecta tota la família.

Identitat. Família. Rivalitat entre germans. Dolor. Ètica científica. Maltracte animal.

El llibre s’estructura al servei d’un secret.

Comença quan la Rosemary està a la universitat. L’autora es mou endavant i endarrere en el temps.

Sabem que hi ha una germana, la Fern. Amb la que la Rosemary va viure els seus primers cinc anys. Etapa de la vida que marca. Crucial pel què fa als estímuls, l’aprenentatge i la comprensió del món que ens envolta.

A un terç de camí del relat l’autora ens revela el gran secret que provoca un gir sorprenent. Inesperat. Llavors començo a entendre la Rosemary i el seu comportament.

El pare, psicòleg, no s’espera, per res del món, les conseqüències d’aquest experiment.

Prosa lluminosa. Filosofia provocativa. Psicologia.

L’alienació forma part, en gran mesura, de l’experiència d’aquesta família. L’absència de la Fern. La fuga del Lowell, el germà. Les depressions de la mare i el seu tancament a l’habitació durant dies i dies. La raresa de la protagonista als ulls dels companys els seus primers anys d’escola.

Però, són fiables els nostres records? La memòria i el seu complex funcionament.

“La teoria de la ment postula que, encara que no es poden observar directament, atribuïm estats mentals als altres (i a nosaltres mateixos, ja que la proposta fonamental és que som prou conscients dels nostres estats mentals per fer generalitzacions a partir d’ells). Per tant, constantment deduïm intencions, pensaments, coneixements, manca de coneixements, dubtes, desitjos, creences, suposicions, promeses, preferències [...]”.

L’autora, en certa manera, distingeix els personatges segons l’ús que fan del llenguatge.

Qui pot parlar? Qui parla millor? Qui escolta? Qui desitja parlar? Quant s’escolta?

“L’única cosa que se fer millor que ella és parlar, i no hi veig cap gran avantatge, en això”.

“Li coneixia el llenguatge corporal tan bé com un dia que vaig conèixer el de la Fern. Hi havia una cosa estranya en com movia els ulls”.

Narració divertida. Estranya. Intel·ligent. Fresca. Punyent.