L’he
llegit ara. Sense saber-ne res de res abans de fer-ho.
M’ha
agradat. Molt. També, m’ha fet caure llàgrimes. Sí que ho estem de sonats!
Ens explica
la història la Rosemary, la protagonista. Des del mig. Com li demanava sempre el
seu pare. Perquè xerra molt. Tot sovint la fan callar.
La Rosemary
i els seus dos germans formen part d’un experiment que afecta tota la família.
Identitat.
Família. Rivalitat entre germans. Dolor. Ètica científica. Maltracte animal.
El
llibre s’estructura al servei d’un secret.
Comença
quan la Rosemary està a la universitat. L’autora es mou endavant i endarrere en
el temps.
Sabem
que hi ha una germana, la Fern. Amb la que la Rosemary va viure els seus
primers cinc anys. Etapa de la vida que marca. Crucial pel què fa als estímuls,
l’aprenentatge i la comprensió del món que ens envolta.
A un
terç de camí del relat l’autora ens revela el gran secret que provoca un gir
sorprenent. Inesperat. Llavors començo a entendre la Rosemary i el seu
comportament.
El
pare, psicòleg, no s’espera, per res del món, les conseqüències d’aquest experiment.
Prosa
lluminosa. Filosofia provocativa. Psicologia.
L’alienació
forma part, en gran mesura, de l’experiència d’aquesta família. L’absència de
la Fern. La fuga del Lowell, el germà. Les depressions de la mare i el seu
tancament a l’habitació durant dies i dies. La raresa de la protagonista als
ulls dels companys els seus primers anys d’escola.
Però,
són fiables els nostres records? La memòria i el seu complex funcionament.
“La
teoria de la ment postula que, encara que no es poden observar directament, atribuïm
estats mentals als altres (i a nosaltres mateixos, ja que la proposta
fonamental és que som prou conscients dels nostres estats mentals per fer
generalitzacions a partir d’ells). Per tant, constantment deduïm intencions,
pensaments, coneixements, manca de coneixements, dubtes, desitjos, creences,
suposicions, promeses, preferències [...]”.
L’autora,
en certa manera, distingeix els personatges segons l’ús que fan del llenguatge.
Qui
pot parlar? Qui parla millor? Qui escolta? Qui desitja parlar? Quant s’escolta?
“L’única
cosa que se fer millor que ella és parlar, i no hi veig cap gran avantatge, en
això”.
“Li
coneixia el llenguatge corporal tan bé com un dia que vaig conèixer el de la
Fern. Hi havia una cosa estranya en com movia els ulls”.
Narració
divertida. Estranya. Intel·ligent. Fresca. Punyent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada