"Teatre de cabaret I" de Karl Valentin

Teatre de cabaret I  és un recull d’ obres del comediant, dramaturg, pallasso, cineasta, inventor i luthier Karl Valentin; traduïdes (molt adaptades*) al català per Feliu Formosa.

Karl Valentin va néixer el 1882 a Munic. Va començar les seves actuacions a cerveseries i bars. Més endavant va escriure monòlegs “insensats” per fer de pallasso, acompanyat d'un acordió i, a partir del 1913, amb una identitat ja demarcada i amb la seva lògica còmica, va formar un duo d'actuació amb l'actriu Liesl Karlstadt.

KARL VALENTIN torna a mirar el barret.

KARLSTADT: Però vostè no m’escolta! Què li passa?

VALENTIN: El meu barret!

KARLSTADT: No tingui por que no volarà.

VALENTIN: No, però i si algú el trepitja?

KARLSTADT: Qui vol que el trepitgi?

VALENTIN: Jo

KARLSTADT: Però vostè sap que és aquí.

VALENTIN: I si me n’oblido?

KARLSTADT: Vinga, agafi el barret! Quin home!

KARL VALENTIN es llança veloçment a recuperar el barret.

KARLSTADT: Au, deixi’l allà on vulgui.

Febrosament, VALENTIN intenta penjar el barret en algun lloc. El vol penjar a la campana, però li cau. Fa tota mena de contorsions i adopta totes les postures imaginables abans de tornar-lo a tenir agafat. Finalment repenja el colze dret sobre el barret, que sosté amb la mà esquerra, i es balanceja sobre una cama, tot encreuant-li l’altra al damunt. KARLSTADT, pàl·lida de ràbia, li arrenca bruscament el barret. VALENTIN trontolla, però recupera de seguida la seva posició.

KARLSTADT, que posa amb violència el barret damunt la taula i el rebenta: A veure si acabem d’una vegada amb el seu barret!

Grata experiència llegint teatre.

*[...] No es tracta només de traduir jocs de paraules, sinó sobretot de posar en joc paraules d’alta tensió, en un lloc i en un temps molt diferents en què Karl Valentin i Liesl Karlstadt van ordir els seus enginys mortífers, però vitals [...] (p. 11 “El gran verbiculador” pròleg de Jaume Melendres)

"L’amor d’Erika Ewald" d’Stefan Zweig

“L’amor d’Erika Ewald” és una novel·la curta d’Stefan Zweig, publicada l’any 1904. Traduïda de l’alemany al català per Clara Formosa i publicada per la col·lecció Petits Plaers de Viena.

L'autor austríac, fent ús d’una acurada tècnica literària, dibuixa el retrat d'una jove de finals del segle XIX i principis del XX, època en què tot sembla que està per descobrir i on els vienesos gaudeixen de plàcides passejades pel parc Prater i els seus voltants.

Stefan Zweig mostra la vida interior de l'ésser humà a través de la música i la paraula, de forma lírica i elegant.

L’escriptor fraseja el relat com si es tractés d'una partitura musical. La música hi apareix com l’última manifestació de la puresa humana, la més sublim, capaç d'arribar allà on no arriben les paraules.

[...] Llibres i quadres, paisatges i música li parlaven, perquè havia mantingut la capacitat poètica d’un nen que veu en els objectes pintats i en les coses inanimades una realitat expressiva i multicolor. I aquesta havia estat la seva felicitat i la seva alegria abans que li arribés l’amor. [...] aquells quatre traços negres sobre el cartró es van convertir per a ella en un esdeveniment. Va llegir les paraules com les acostumava a dir ell, amb el timbre suau i musical de la seva veu. [...]

 

Erika Ewald és, sens dubte, la representació més plausible de la innocència que encara no ha estat esquitxada pel desgast de la vida, ni cisada pel menysteniment dels sentiments.

 

Visc, en primera persona, la culminació i caiguda d'un somni d'amor que no sap cap on mena; un amor on els sentiments s'entrellacen i es barallen per, després, refer-se.

 

L’autor ens guia pels itineraris més profunds de la primera joventut, afligida i joiosa alhora.

 

Por, passió, odi, menyspreu, oblit i pau.

El món de la música envesteix amb força en aquesta composició narrativa de Zweig, i ho fa com a via necessària per a expressar els més profunds i intensos sentiments de l'ésser humà.

 

A través de notes musicals, profundes, l’escriptor narra el retraïment humà, la por als altres i al seu lliurament, i les acompanya de riques descripcions plenes de metàfores i comparacions, que a mode d'instruments auxiliars, desprenen ressons i faciliten el camí cap uns sentiments contradictoris de l’Erika.

 

La seva existència recorre els cims més alts i abruptes d'una forma salvatge, cedeix davant sinuositats i finalment desemboca en un mar ple de pau.

“L’amor d'Erika Ewald” és un regueró intern d’emocions que es clava en cada un dels òrgans del cos de la protagonista, el què la portarà a navegar per un riu ple de sensacions. 

"Retrat de Shunkin" de Junichirō Tanizaki

 

L’editorial Viena, a través de la seva col·lecció “Petits Plaers”, ens delecta amb una narració clàssica de la literatura japonesa.

"Retrat de Shunkin" de Junichirō Tanizaki (1886-1965), és una obra representativa de la narrativa de l’autor japonès, traduïda de forma exquisida al català per Albert Nolla.

Tanizaki, amb absoluta qualitat literària, ens transmet una història d'amor de sabor agredolç. L’obra narra la relació entre Shunkin, una noia benestant de Kyoto, i Sasuke, el seu criat lleial.

Junichirō Tanizaki, magnífic, relata una història japonesa senzilla però, alhora, profunda, i que ens mena cap a la reflexió, sobre la crueltat, el poder, la bellesa, ... i la força de l’amor.

Relat fictici o real?

L’autor utilitza una veu narrativa exterior a l'acció per explicar-nos aquesta història d'amor. Sovint juga amb lectures que ha fet sobre la protagonista posant en dubte si el que narra va succeir de veritat, provocant-nos una lleugera sensació de misteri.

Tanizaki ens descriu Shunkin com una dona capritxosa, arrogant, sàdica i, al mateix temps, de bellesa radiant, que manipula el pobre i submís Sasuke, amb escarnis i maltractament psicològic.

[...] La Shunkin tenia uns canvis d’humor molt extrems. Si el renyava sovint, volia dir que estava de mala lluna; però de vegades es quedava callada, amb el front arrufat i fent sonar amb força la tercera corda del shamisen, o deixava que en Sasuke anés tocant i es limitava a escoltar, sense dir si li semblava bé o malament. Aquest dies eren els que en Sasuke plorava més de tots. [...]

A través d’aquest relat sentim l'atmosfera de la tradició japonesa, i també la recerca de la llibertat de la dona, més pròpia del món occidental.

L’autor traça anècdotes delicioses. Dibuixa ambients emotius. Transmet sensibilitat, bellesa. Descriu moviments gegantins generats per actes contemplatius o rutinaris. Explica el comportament del trauma en el sàdic i en el submís.

[...] quan sents refilar un rossinyol tan ben ensinistrat com el Tenko, pots evocar la pau que regna en una vall fonda sense necessitat de sortir de casa. Pots sentir la remor del rossinyol i veure els cirerers que cobreixen el vessant de la muntanya, florits enmig d’una boira rosada. Dins el seu cant s’hi troben les flors i també la boira, i et fa oblidar que ets al mig d’una ciutat bruta i superpoblada. Aquest és el punt en què l’artificiositat competeix amb la natura. I aquest és també el misteri de la música. Us hauria d’avergonyir que un ocell tan petit comprengui aquest secret i que vosaltres sigueu incapaços de copsar-lo. Sou humans però no arribeu a l’alçada dels ocells” [...]

A “Retrat de Shunkin”, Junichirō Tanizaki ens embolcalla amb una delicada i breu obra d’art; ens lliura tots els elements per mesclar-nos en un remolí de sentits i deixar-nos portar per una història gens convencional.