"L’amor d’Erika Ewald" d’Stefan Zweig

“L’amor d’Erika Ewald” és una novel·la curta d’Stefan Zweig, publicada l’any 1904. Traduïda de l’alemany al català per Clara Formosa i publicada per la col·lecció Petits Plaers de Viena.

L'autor austríac, fent ús d’una acurada tècnica literària, dibuixa el retrat d'una jove de finals del segle XIX i principis del XX, època en què tot sembla que està per descobrir i on els vienesos gaudeixen de plàcides passejades pel parc Prater i els seus voltants.

Stefan Zweig mostra la vida interior de l'ésser humà a través de la música i la paraula, de forma lírica i elegant.

L’escriptor fraseja el relat com si es tractés d'una partitura musical. La música hi apareix com l’última manifestació de la puresa humana, la més sublim, capaç d'arribar allà on no arriben les paraules.

[...] Llibres i quadres, paisatges i música li parlaven, perquè havia mantingut la capacitat poètica d’un nen que veu en els objectes pintats i en les coses inanimades una realitat expressiva i multicolor. I aquesta havia estat la seva felicitat i la seva alegria abans que li arribés l’amor. [...] aquells quatre traços negres sobre el cartró es van convertir per a ella en un esdeveniment. Va llegir les paraules com les acostumava a dir ell, amb el timbre suau i musical de la seva veu. [...]

 

Erika Ewald és, sens dubte, la representació més plausible de la innocència que encara no ha estat esquitxada pel desgast de la vida, ni cisada pel menysteniment dels sentiments.

 

Visc, en primera persona, la culminació i caiguda d'un somni d'amor que no sap cap on mena; un amor on els sentiments s'entrellacen i es barallen per, després, refer-se.

 

L’autor ens guia pels itineraris més profunds de la primera joventut, afligida i joiosa alhora.

 

Por, passió, odi, menyspreu, oblit i pau.

El món de la música envesteix amb força en aquesta composició narrativa de Zweig, i ho fa com a via necessària per a expressar els més profunds i intensos sentiments de l'ésser humà.

 

A través de notes musicals, profundes, l’escriptor narra el retraïment humà, la por als altres i al seu lliurament, i les acompanya de riques descripcions plenes de metàfores i comparacions, que a mode d'instruments auxiliars, desprenen ressons i faciliten el camí cap uns sentiments contradictoris de l’Erika.

 

La seva existència recorre els cims més alts i abruptes d'una forma salvatge, cedeix davant sinuositats i finalment desemboca en un mar ple de pau.

“L’amor d'Erika Ewald” és un regueró intern d’emocions que es clava en cada un dels òrgans del cos de la protagonista, el què la portarà a navegar per un riu ple de sensacions.