dijous, 14 de maig del 2020

"Sense nostàlgia" de Feliu Formosa


Torno al Feliu Formosa l’última biografia que em va deixar, la de Shakespeare. Aquest cop no em pot passar res de la seva biblioteca de Barcelona. Tampoc podem seure a parlar a casa seva, a Igualada. Ens trobem a la plaça de l’Ajuntament, tots dos amb mascareta (la seva és feta a casa).

M’emporto el seu “Sense nostàlgia”. També una autobiografia d’un reconegut actor. - Se m’acut deixar-te aquest llibre, em diu. Saps que el Kirk Douglas s’ha mort recentment amb cent-quatre anys?


Agafo el llibre “Sense nostàlgia” de Feliu Formosa i començo a llegir.

Formosa camina amb la Clara, la seva filla, per Sabadell. Evoca aquesta ciutat, on va néixer. Me l’imagino davant meu, dialogant.

Continuo llegint. L’escolto, atenta. Ho fa fàcil, el Feliu.

Retrata exquisidament els components de les famílies paterna i materna. Al mateix fer, contraposa ideals i classes.

L’infant, poc conscient, viu temps convulsos. La Guerra civil.

Formosa relata la militància del seu pare, l’exili a França d’aquest i les dures condicions de vida al camp de refugiats. I explica com, mentrestant, la mare i ell suporten el fred, la foscor, la pobresa.

Continua amb la narració, està plena d’anècdotes. Moltes explicades amb una delicada ironia.

El pare torna a casa i els tres es traslladen a Barcelona. Explica la trajectòria escolar i el seu primer contacte amb el teatre, la música, els llibres.

Descobreixo d’aprop el despertar de la seva vocació literària i quins són els primers poemes que escriu. En castellà.

[...] Atesa la meva creixent afició a la lectura, la distància respecte a la resta dels companys era cada vegada més gran. Recordo que va ser aleshores quan vaig començar a comprar llibres, sobretot de l’editorial Losada de Buenos Aires i de la col·lecció Austral. Dels poetes de la generació del 27, vaig començar a interessar-me sobretot per Lorca, Alberti i Hernández. M’interessava per la poesia, la narrativa i el teatre (Lorca, Casona i Jacinto Grau, així com Sartre, de qui vaig adquirir el seu teatre, tot en edicions argentines que encara conservo). La lectura del Romancero gitano lorquià em va fascinar tant, que l’any 1951 vaig escriure deu romances i deu coples breus. [...]

I el relat s’acaba l’any 1951. La vaga de tramvies ens recorda la seva militància política.

[...] Era la primer reacció massiva contra el règim franquista […] En un dels carrers vaig veure una multitud que se m’apropava. No duien cap pancarta ni cridaven cap consigna. Devien anar a reunir-se amb alguna manifestació més gran. Quan van ser a la meva altura, vaig començar a caminar al seu costat. [...]

“Sense nostàlgia” és un plaent llibre de les memòries de Feliu Formosa transcorregudes durant el període 1934-1951 i que rememoren la guerra civil i la postguerra.

Joia literària.

divendres, 8 de maig del 2020

“Moments estel·lars de la humanitat” de Stefan Zweig


Stefan Zweig, un altre cop. En soc addicta. Aquesta vegada he agafat de les prestatgeries de casa unes minuatures històriques.
[...] un llibret, Moments estel·lars de la humanitat -llegit a totes les escoles-, en poc temps va arribar als 250.000 exemplars a Biblioteca Insel; en pocs anys m’havia creat allò que, en la meva opinió, representa l’èxit més valuós per a un escriptor: un públic, un grup fidel, que sempre esperava i comprava el llibre següent, que em feia confiança i al qual no podia defraudar [...] era corprenedor veure casualment en una llibreria alemanya que hi entrava un petit batxiller i, sense reconèixer-me, demanava els Moments estel·lars i pagava el llibre amb els seus migrats estalvis. [...] (El món d’ahir, memòries d’un europeu, Stefan Zweig).
Zweig instrueix delectant. Narrador com cap, i tal i com fa un dramaturg, està atent als drames i conflictes tràgics en la vida dels individus i els pobles, i ens mostra instants decisius de la història que "resplendents i immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat".
Són catorze miniatures pictòriques que abasten des de l'any 44 AC, amb Ciceró com a víctima i testimoni de l'enderrocament de la vella res publica sota la dictadura dels nous cèsars, fins a 1919, any en el qual el president Wilson fracassa a l'intentar realitzar l'ideal d'una pau eterna a l'Europa acabada de sortir de la Gran Guerra.
[...] Ciutadà de l’eterna república de l’esperit més que no pas de la república de Roma, castrada per la dictadura de Cèsar, la seva vida ja sembla la d’un filòsof. Per fi, el professor de la justícia terrenal ha après l’amarg secret que qualsevol home dedicat als afers públics al capdavall acaba sabent: que a la llarga no es pot defensar la llibertat de les masses sinó només la pròpia, la llibertat interior. [...]
L’autor fa desfilar grans homes: Núñez de Balboa, Goethe, Händel, Tolstoi, Dostoievski, Napoleó o Lenin. També presenta petits homes, fracassats: el capità Rouget, creador de la Marsellesa o el mariscal Grouchy.
Zweig s’interessa per detalls i atzars que solen passar desapercebuts en els llibres de la Història Universal; fortuïtats que decideixen la història del món. La Kerkaporta, la porta oblidada, a través de la qual els geníssers envaeixen Bizanci, la derrota de Waterloo causada per la indecisió, o la cobdícia febril d'or que fa que Suter perdi tota Califòrnia.
Stefan Zweig, sempre sensible en vers les víctimes, confronta consciència i violència, tolerància i força bruta. L'escriptor verifica com la victòria endureix l'ànima dels que triomfen, i com la derrota estampa solcs, profunds i dolorosos, en l'ànima dels vençuts.
Siguin grans obres d'art o bé colossals aventures d'exploració geogràfica, Zweig no amaga la seva admiració per l'esperit èpic d'aquest misteriós taller de Déu que és la història (paraules de Goethe), en el qual herois refermats pel dolor o el treball, lluiten no només contra les resistents naturalesa i societat, sinó també contra les seves pròpies febleses.
Toca llegir-lo!