Torno al Feliu Formosa l’última
biografia que em va deixar, la de Shakespeare. Aquest cop no em pot passar res
de la seva biblioteca de Barcelona. Tampoc podem seure a parlar a casa seva, a
Igualada. Ens trobem a la plaça de l’Ajuntament, tots dos amb mascareta (la
seva és feta a casa).
M’emporto el seu “Sense
nostàlgia”. També una autobiografia d’un reconegut actor. - Se m’acut deixar-te
aquest llibre, em diu. Saps que el Kirk Douglas s’ha mort recentment amb
cent-quatre anys?
Agafo el llibre “Sense
nostàlgia” de Feliu Formosa i començo a llegir.
Formosa camina amb la Clara, la
seva filla, per Sabadell. Evoca aquesta ciutat, on va néixer. Me l’imagino
davant meu, dialogant.
Continuo llegint. L’escolto,
atenta. Ho fa fàcil, el Feliu.
Retrata
exquisidament els components de les famílies paterna i materna. Al mateix fer,
contraposa ideals i classes.
L’infant,
poc conscient, viu temps convulsos. La Guerra civil.
Formosa
relata la militància del seu pare, l’exili a França d’aquest i les dures
condicions de vida al camp de refugiats. I explica com, mentrestant, la mare i
ell suporten el fred, la foscor, la pobresa.
Continua
amb la narració, està plena d’anècdotes. Moltes explicades amb una delicada
ironia.
El
pare torna a casa i els tres es traslladen a Barcelona. Explica la trajectòria
escolar i el seu primer contacte amb el teatre, la música, els llibres.
Descobreixo d’aprop el despertar
de la seva vocació literària i quins són els primers poemes que escriu. En
castellà.
[...] Atesa la meva creixent
afició a la lectura, la distància respecte a la resta dels companys era cada
vegada més gran. Recordo que va ser aleshores quan vaig començar a comprar
llibres, sobretot de l’editorial Losada de Buenos Aires i de la col·lecció Austral.
Dels poetes de la generació del 27, vaig començar a interessar-me sobretot per
Lorca, Alberti i Hernández. M’interessava per la poesia, la narrativa i el
teatre (Lorca, Casona i Jacinto Grau, així com Sartre, de qui vaig adquirir el
seu teatre, tot en edicions argentines que encara conservo). La lectura del Romancero
gitano lorquià em va fascinar tant, que l’any 1951 vaig escriure deu
romances i deu coples breus. [...]
I el relat s’acaba l’any
1951. La vaga de tramvies ens recorda la seva militància política.
[...] Era la primer reacció massiva
contra el règim franquista […] En un dels carrers vaig veure una multitud que
se m’apropava. No duien cap pancarta ni cridaven cap consigna. Devien anar a
reunir-se amb alguna manifestació més gran. Quan van ser a la meva altura, vaig
començar a caminar al seu costat. [...]
“Sense nostàlgia” és un plaent
llibre de les memòries de Feliu Formosa transcorregudes durant el període
1934-1951 i que rememoren la guerra civil i la postguerra.
Joia literària.