Em va arribar a les mans “La nevada del cucut” de Blanca Busquets. No n’havia sentit a parlar. Quina sorpresa! Com més m’hi endinsava, més en gaudia. La meva amiga sabia que m’agradaria; ho va encertar de ple.
La novel•la se centra en dues dones irreductibles, la Tònia i la Lali, situades en la Catalunya rural i reflexiona sobre el poder de destrucció que té el silenci.
Busquets distribueix la trama en capítols que salten d’un segle a l’altre i que ens permeten descobrir, fusionar i comprendre un seguit d’interrogants. “La nevada del cucut” tracta acuradament les diferents injustícies que han sofert històricament les dones. L’estructura de la novel•la, amb aquesta alternança de capítols dedicats a les protagonistes, fonamenta tot un seguit de paral•lelismes entre les seves vides i, de retop, en el paper de la dona en les seves èpoques respectives.
La Tònia i la Lali s’enfronten a situacions complicades, feridores; es veuen envoltades d’un silenci destructor, inherent a la vida rural (enveges, maltractaments, lluites de poder,...). Les dues dones són còmplices d’aquest silenci fins que troben la seva identitat a través de la paraula escrita.
Troben en la lectura (la Tònia descobreix els llibres de Víctor Català) i, sobretot, en l’escriptura, el consol, la veritat, la comprensió d’una realitat que sovint els dóna l’esquena, la restauració d’una obscuritat amb la que topen...
L’escriptura serveix de recer per a la Lali, que constantment suporta la humiliació de les seves companyes a l’escola, i d’acte d’autoafirmació per a la Tònia, davant el món tradicionalment masclista en el que viu.
Busquets evidencia un doble suggeriment de trajecte cap a la felicitat. A més de cercar l’autosuperació personal femenina, planteja la qüestió de la presència i existència d’un verdader amor; un amor nuat a homes cultivats.
L’art és el camí a la felicitat. L’art les salva. L’autora utilitza una excel•lent metàfora en les pintures que apareixen a l’obra (les protagonistes reconeixen paisatges en els quadres on els demés només hi veuen taques).
Blanca Busquets mostra la Tònia i la Lali com a dones que veuen més enllà de la realitat, dones especialment sensibles, diferents...
L’he trobada lleugera, estremidora, plena de sentiment.
Us la recomano de totes, totes.
