“Hijos del ancho mundo” d’Abraham Verghese

Marion Stone, el protagonista, ens explica la història. Amb el temps va comprenent la seva vida. [...]la vida es así. La vivimos hacia delante, pero la comprendemos en retrospectiva.

Té un germà bessó, el Shiva. Units pel cap i separats al néixer. Són com dues gotes d’aigua. Però només físicament, les seves personalitats són ben diferents.

L’autor no té pressa. No és un llibre que enganxa des del seu inici. S’ha de llegir amb tranquil·litat. Verghese ens presenta els personatges. Poc a poc. Amb salts en el temps. I ens condueix cap a la història principal. Llavors sí, no s’atura fins el final.

Bona part del relat transcorre en hospitals, a Etiòpia i als EEUU. Destaca la presència del món de la medicina i la lluita per pal·liar el patiment de les persones més desafavorides del món. L’autor pretén realçar la importància de la pràctica mèdica en la seva dimensió més humanitària.

Les malalties i operacions es descriuen en detall [com es nota que l’autor és metge!].

Les 600 pàgines i escaig de la novel·la donen per molt. Descripcions d’Adis Adeba (capital d’Etiòpia). Records de l’època en la qual Itàlia va ocupar el país. Esdeveniments polítics ocorreguts a la segona meitat del segle XX. El govern de l’emperador Haile Selassie. Intents de rebel·lió militar contra la seva autoritat absoluta. El cop d’estat que va portar al poder al sargent Mengistu. Una guerra civil el 1991. Segrestos aeris. I una intensa activitat de la guerrilla eritrea.

Tots aquests successos tindran una repercussió directa sobre les vides dels personatges de la novel·la.

A. Verghese narra diversitat d’històries humanes dins d’un mateix relat. Amb sensibilitat.

“Hijos del ancho mundo” és una novel·la molt agradable de llegir.

...

Un dels molts paràgrafs on hi podem veure la preocupació de l’autor/metge per la manca de tracte humà vers el pacient:

[...] debo decirle que vi que mi hijo estaba aterrorizado y que no había nadie que aplacase su miedo. La única persona que lo intentó fue una enfermera. Le cogió de la mano y dijo: “No te preocupes, todo irá bien.”. Los demás lo pasaron por alto. Los médicos estaban ocupados con su cuerpo, claro. Habría sido una bendición que hubiese estado inconsciente. Ellos tenían cosas importantes que hacer.[...]. Doctor Stone, como jefe de cirugía, tal vez como padre también, ¿no cree que su equipo tiene cierta obligación de confortar al paciente? ¿No estaría mejor el enfermo con menos angustia, con menos miedo?

"També això passarà" de Milena Busquets

Tanco el llibre.  El passeig nostàlgic per Cadaqués ha arribat a la seva fi. Respiro fons. No, no s’ha acabat. Una vegada més arrossegaré durant un temps la sensació de gaudi, de malenconia, de felicitat. “També això passarà” de Milena Busquets m’ha hipnotitzat. Em prenc uns dies per donar-hi voltes.

L’autora ens introdueix en un món de ficció i alhora molt personal. Reflexiona sobre la vida i la mort.

La mort de la mare dóna sentit a aquest relat. La Blanca [o la Milena], filla, pateix. “Em fan mal tots els camins recorreguts amb la meva mare”.

Mort. Dolor. Absència. Ex-marits. Relacions complicades. Trobades fugaces. Amistats eternes.

Escenes bucòliques d’estiu, a Cadaquès, se sobreposen a l’ombra que motiva la narració.

La Blanca enyora la mare. Deessa. Intel·ligent. Culta. Capritxosa. Que omple. Educadora de la llibertat de fer el que et vingui de gust. Que es fa càrrec de les conseqüències. Però que mai se’n culpabilitza.

Busquets explica veritats sobre la vida. Moltes veritats. Ho fa de manera sotil. Amb paraules que dolen però que no són cruels. Com carícies. L’autora és sincera. S’expressa sense embuts. Accepta els seus propis defectes.

Ric amb les seves ironies. Estic atenta a les seves reflexions i a les agudes crítiques. Empatitzo amb alguns dels seus comportaments. Gaudeixo amb els diàlegs i les sentències brillants.

A pesar de la nostàlgia, la Blanca es convenç de que “També això passarà”.

Una novel·la molt especial.

Noteu-ho.

Riem. I, encara que a pesar d’agradar-me no m’agrada, començo a coquetejar amb ell. I sento com la mel comença a vessar-se, líquida i solar, com dos nens a punt de robar una bossa de llaminadures i de sortir disparats de la botiga, morts de riure i de por. No és la mel espessa i lenta i fosca per la qual estaríem disposats a anar a l’infern, però al cap i a la fi és mel, l’antídot contra la mort. Des de la teva mort, i des d’abans, tinc la sensació que l’única cosa que faig és anar rapinyant amor, apoderant-me de l’engruna més petita que trobo pel camí, com si fossin llavors d’or. Estic totalment arruïnada i necessito que em robin. Fins i tot el somriure de la noia del supermercat, la picada d’ullet d’un desconegut pel carrer, una conversa banal amb el tio del quiosc, tot em serveix, tot ho exhaureixo, res és suficient, res serveix per a res.