Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kawakami. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Kawakami. Mostrar tots els missatges

dissabte, 20 de febrer del 2016

"Manazuru. Una història d'amor" d'Hiromi Kawakami

Torno a llegir a Hiromi Kawakami. I n’he de parlar. Perquè una vegada més m’ha absort.

Manazuru és una història d’amor emotiva. Un viatge a l’interior. Amanit de misteri i fantasia. El just.

El relat està escrit en prosa. Depurada. Bella. És pausat i de narració sostinguda. Sense ampul·lositats. I modulat amb un ritme que t’abraça i et relaxa.

És una història sobre el temps i la lenta reparació de les persones ferides per l’absència d’un ésser estimat. Novel·la sobre l’amor, els records, les vivències, i el dolor que aquests provoquen. Amb personatges que se senten sols i que cerquen companyia.

[…] Vaig notar una lleugera fiblada al pit que va desaparèixer de seguida. Ja em vaig acostumant a aquest dolor. Mentre m’hi acostumo, m’endinso en un lloc fosc. Al final de la foscor, potser tornarà a aparèixer una llum com la que il·lumina aquesta casa.

Obra que barreja realitat i il·lusió. L’autora hi descriu, amb detall i matisos, escenaris vius i personatges complexes que desprenen una extrema soledat.

Marit. Filla. Amant. Àvia... I fantasmes.

Desconcert. Enyorança. Sentiment de culpa. Incerteses.

L’ambient és boirós. Rebo explicacions insatisfactòries. Preguntes sense respostes. Tinc dubtes... Com els que té la protagonista.

El marit és viu o és mort? Ha estat infidel? Per què va desaparèixer? Què el lligava a Manazuru?

Kawakami tracta temes universals envoltant-los d’un halo oníric i de màgia. Sovint ens condueix cap una assossegada reflexió. O cap a una complaent rellegida.

Exquisida obra per degustar.



dimarts, 7 d’agost del 2012

“El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor” d'Hiromi Kawakami

Gaudeixo, i molt, quan llegeixo a autors i autores japonesos. Aporten a la literatura una bellesa i elegància especial. Transmeten molt significat amb pocs símbols, de manera senzilla i eficaç, sense ampul•lositat. Com s’ho fan per no deixar rastre dels seu esforç i facilitar-nos als lectors aquest plaer?

“El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor” d' Hiromi Kawakami n’és un exemple. L’autora ens apropa al què coneixem de la cultura japonesa amb les eines imprescindibles i aprofita cada element per comunicar. Kawakami redueix a postil•la un concepte gran i meravellós: “una història d’amor”; i el fa encara més ric i autèntic al ser plantejat des del punt de vista d’una dona.

Tsukiko, viu la relació amorosa d’una manera incomparablement més complexa, atenta als detalls, sensible a les subtileses, implicada, despresa... que “el mestre”. “El mestre” es maneja (com molts homes davant aquestes situacions), en un segon pla, amb ceguesa, covardia i neciesa.

Kawakami defineix els dos personatges principals de manera fluïda. Ens sedueix i fa que comprenguem el seu caràcter i les seves manies després d’un munt d’anys de soledat.

Tsukiko, de 38 anys, creu que no necessita res ni a ningú per omplir la seva vida. És una dona solitària i bevedora. Els dies són tots iguals, i menjar i beure sake a les tavernes és el seu únic passatemps.

Coincideix en la “taverna de Satoru” amb el “mestre”, un antic professor de l’institut del qual no recorda ni el nom i que, a la seva vellesa, porta un ritme de vida similar al de Tsukiko.

La seva relació acaba consolidant-se després d’un seguit de trobades i d’un continu estira i arronsa.

L’obra transcorre tranquil•lament. Els capítols són relats curts, que no tenen principi ni final. El seu conjunt dóna forma a l’obra. L’autora inclou a la novel•la tres episodis que obliguen als personatges a interactuar fora de l’hàbitat natural (la taverna) i que ens donen informació extra: Buscant bolets (I i II), Cirerers florits (I i II) i A l’illa (I i II). És en aquests relats on coneixem plenament a Tsukiko i al “mestre”.

Aquest ritme amb el que ens gronxa Kawakami, gens ostentós i sense parafernàlies, ens atrapa de ple.

Gràcies a una molt bona construcció, assoleix un to d’improvisació. Durant la lectura se sent curiositat per com l’escriptora tractarà el desenllaç; ho fa d’una manera digna d’admiració.

Atributs? Sensitiva, tendre, complaent, bonica, profunda, sòlida....

Una història d’amor amb tots els ets i els uts.

...

Us deixo un petit paràgraf:

- Coi de vell!

Segur que aquell coi de vell havia continuat caminant. A hores d’ara, deuria estar fent voltes a l’illa, així que vaig decidir oblidar-me del mestre i aprofitar el viatge per banyar-me al petit balneari descobert de la pensió. Estava disposada a gaudir d’aquell cap de setmana, amb o sense el mestre. Al cap i a la fi, sempre havia estat sola. Bevia sola, m’emborratxava sola i em divertia sola.