Que en feia de temps que no reia amb un llibre!
“Que comenci la festa” de Niccolò Ammaniti és una comèdia barrejada amb terror i amb un punt de tragèdia. És una novel·la còmica, grotesca, surrealista (m’ha fet pensar en les pel·lícules de Quentin Tarantino), però compte!, parla de coses molt sèries. Fa una crítica atroç a una Itàlia de farsa on els polítics, empresaris, artistes, models, presentadors,...són el bufons.
Ammaniti estructura la narració en dos grans personatges, Fabrizio i Saverio, tots dos amb el mateix pes. La complementa amb tota una sèrie més, la majoria idiotes, a qui escarneix i calumnia sense cap mena de mirament. Se'n salven alguns, com la Larita, que se n’adonen de la cruesa i la idiotesa que els envolta i sí!, són capaços d'empescar-se-les per desfer-se’n i ser feliços.
Fabrizio és un escriptor guapo i amb èxit, i també amb una gran crisis d’inspiració. És presenta davant els demés amb una imatge prefabricada de persona tímida, calmada, inaudible. És l’expressió d’un escriptor amb totes les seves angoixes: té por de no ser reconegut, sensació de perdre-ho tot, se sent incapaç d’escriure l’obra mestre, tem topar amb un jove escriptor i que li prengui l’espai i l’atenció... Utilitzarà tot el seu magnetisme, sense cap afecció a ningú i a res, per mantenir la seva posició (en algun moment ens ensarrona i tot el pinta!).
Saverio és el líder d’una banda satànica, excusa d’Ammaniti per mostrar-nos que les persones podem tenir passions tan ocultes que ni els més propers en saben res. El pobre desgraciat no aconsegueix cap cop malvat important i la seva situació a casa és desastrosa. Fins i tot, la seva dona és més diabòlica que ell. Fart de la seva vida, vol ser recordat encara que sigui a costa d’un sacrifici satànic sense volta ni solta.
Trobo curiosa i em recorda les pel·lícules de “zombies” que ja fa uns anys no em deixaven dormir, la història de russos que introdueix al mig de l'obra.
L’autor gaudeix de les seves animalades i ens en fa còmplices.
Durant tota la lectura he somrigut i he rigut però m’he partit de riure, fins al punt de caurem les llàgrimes, en la cacera del tigre amb elefants. N’he de transcriure un petit fragment. Aquí el teniu:
-Siusplau, us ho prego, deu-me un...xiclet...un cataplasma...una banana...m’estic morint.
-Prou d’aquest coll!-li va respondre impacientada la dona del rus-. Ets pesat, eh? No en tenim.
-Vosaltres esteu de broma però jo...
El desgraciat no va aconseguir acabar la frase perquè li va brollar de la boca un raig de vòmit groc que va anar a petar al clatell del conductor de l’elefant. El filipí es va girar.
-Ta puta mare! –va dir i regalimava del turbant l’amanida de calamarsets i petxines-. Quin fàstic!
I amb un cop de canell va propinar fuetada a la cara de l’actor de telesèries.
-Aaaah! -va bramar en Fabiano mentre rodolava fora de la cistella i anava a estavellar-se en un bassal enorme als peus de l’elefant.
-!Hombre al agua! –va cridar en Paco Jiménez de la Frontera.
Ja ho veieu, cap mena de tendresa...L’heu de llegir, riureu.
