"Montaigne" de Stefan Zweig

Stefan Zweig, hàbil i precís, m’apropa a Montaigne, [...] l’home que pugna per continuar essent ell mateix, simplement ell mateix, enmig d’una cascada de fanatisme i destrucció.[...]

Zweig analitza l'època i la vida de Montaigne i la compara amb la pròpia.

Viure en una Europa de grans mancances, humanitàries i d'identitat.

Montaigne, de ben petit, va ser apartat d’excessos i d’una vida còmoda. Amb aquesta decisió, el seu pare, aristòcrata, va aconseguir fer d'ell una persona amb grans coneixements culturals alhora que amb grans dosis d'humilitat i austeritat.

[…] de ser assenyat ell mateix, humà en una època d’inhumanitat, lliure enmig d’una follia col·lectiva. Deixava que qualsevol es mofés d’ell, que li digués insensible, indecís i covard, que els altres s’estranyessin que no s’obrís pas a cops de colze per obtenir càrrecs i dignitats; fins i tot els qui l’envoltaven i el coneixien ignoraven amb quina perseverança, tenacitat, sensatesa i docilitat treballava a l’ombra en l’única tasca que ell mateix s’havia imposat: en comptes de viure una simple vida, viure la seva pròpia. [...]

L’humanista va lluitar contra els excessos, contra la riquesa externa, contra allò que ens aparta de qui som realment.

En Montaigne, l'interès per l'educació i la cultura va anar creixent. L'admiració de Montaigne per la cultura i els llibres era tanta que als seus trenta-vuit anys va decidir retirar-se a una torre del seu castell per viure, durant deu anys, únicament envoltat de llibres.

[...] Els llibres no són com els homes, que l’assetgen i l’importunen amb la seva xerrameca i que són difícils d’esquivar. Si no se’ls crida, no venen; pots agafar-ne un o altre, al seu antull. “La meva biblioteca és el meu regne i procuro que el meu govern hi sigui absolut”. Els llibres li expliquen llurs punts de vista i ell respon amb els seus. Expressen llurs pensaments i li n’inspiren d’altres. No el molesten quan ell guarda silenci; només parlen quan ell els pregunta. [...]

[...] dels llibres espera que l’estimulin i, gràcies a aquest estímul, l’instrueixin. Detesta tot allò sistemàtic, tot allò que pretengui imposar-li una opinió o un saber aliens. Li repugna tot allò que prové dels manuals [...]

Montaigne, em fascina! Adoro Zweig.

Montaigne, Michel de, 1533-1592

Zweig, Stefan, 1881-1942

"Hölderlin" de Peter Härtling

Peter Härtling narra, amb tendresa, la vida de l’enorme poeta alemany Friedrich Hölderlin fent un gran esforç per endevinar el seu pensament i els seus sentiments, les seves aventures i el lúcid escepticisme amb el qual el poeta contemplava els successos de finals del segle XVIII i principis del XIX.

[...] No puedo borrar de un plumazo nuestra realidad de hoy ni los ruidos, el paisaje de mi mundo. En aquel entonces no existía ni una carretera, ni un camino asfaltado. Las poblaciones eran mucho menos y se vivía en ellas de otro modo. En el cielo no se veían aviones y el ferrocarril todavía no unía unas poblaciones con otras. Todo estaba mucho más tranquilo, más silencioso. Las voces en la lejanía se oían con mayor nitidez. [...]

[...] Algunas de las temporadas donde residió durante una temporada me son desconocidas, como Iena, por ejemplo. Estudio los cuadros y los grabados de la época. A veces hasta se parecen. En el fondo se ve la ciudad, entre cerros y bosquecillos, y, en primer plano, caminantes del tamaño de una aguja que forman grupitos pintorescos. Son bonitos, pero no dicen gran cosa. Una fotografía [...] me es mucho más útil [...] Conozco este tipo de mansiones, se les puede dar vida -aunque sea ficticia- a partir de las vivencias propias. [...]

F. Hölderlin comença a escriure poemes des de ben jove, als catorze. Ben aviat coneix l’obra de Schiller, la de Klopstock... S’enamora de Suzanne Gontard -la Diòtima dels seus poemes. Funda “La lliga dels poetes”. Es relaciona amb Hegel i Shelling. Publica. Fa un gran amic, Sinclair. Llegeix Plató. Escriu himnes. Fa de preceptor a Alemanya, Suïssa, França... -mai exerceix de teòleg, en té la Llicenciatura- mentre escriu intensament.

Poemes, elegies.

A Diòtima

Bella!, tu vius com, a l’hivern, les flors delicades,

en un segle caduc, presa dins la soledat.

Amorosa deleges el sol, la llum abrilenca

-per sentir-ne l’escalf, la jovenesa del món.

Ara el teu sol és colgat, aquell del temps més amable,

i en glaçada nit breguen rivals huracans.

I la seva malaltia, esquizofrènia, es va fent imminent.

Ingressa en una clínica de salut mental fins que l’acull un fuster, Zimmer, a casa seva.

El poeta viu durant trenta-set anys en una habitació sobre el riu Neckar. Ja no existeix res més que aquella estança, el paper sobre el qual escriu els seus poemes, el seu piano i les visites a qui no reconeix.

Hölderlin es una obra biogràfica de Peter Härtling, bella i commovedora,

que acaba així.

[...] Dos imágenes, la del pasado y la del presente, se funden en una sola. Así puede haber ocurrido. Aquí puedo poner el punto final. [...]

Hölderlin, Friedich, 1770-1843

Härting, Peter, 1951-