Stefan Zweig, hàbil i precís, m’apropa
a Montaigne, [...] l’home que pugna per continuar essent ell mateix,
simplement ell mateix, enmig d’una cascada de fanatisme i destrucció.[...]
Zweig analitza l'època i la vida de Montaigne i la compara amb la pròpia.
Montaigne, de ben petit, va ser apartat d’excessos i d’una vida còmoda. Amb aquesta decisió, el seu pare, aristòcrata, va aconseguir fer d'ell una persona amb grans coneixements culturals alhora que amb grans dosis d'humilitat i austeritat.
[…] de ser assenyat ell mateix, humà en una època d’inhumanitat, lliure enmig d’una follia col·lectiva. Deixava que qualsevol es mofés d’ell, que li digués insensible, indecís i covard, que els altres s’estranyessin que no s’obrís pas a cops de colze per obtenir càrrecs i dignitats; fins i tot els qui l’envoltaven i el coneixien ignoraven amb quina perseverança, tenacitat, sensatesa i docilitat treballava a l’ombra en l’única tasca que ell mateix s’havia imposat: en comptes de viure una simple vida, viure la seva pròpia. [...]
L’humanista va lluitar contra els excessos, contra la riquesa externa, contra allò que ens aparta de qui som realment.
En Montaigne, l'interès per l'educació i la cultura va anar creixent. L'admiració de Montaigne per la cultura i els llibres era tanta que als seus trenta-vuit anys va decidir retirar-se a una torre del seu castell per viure, durant deu anys, únicament envoltat de llibres.
[...] Els llibres no són com els homes, que l’assetgen i l’importunen amb la seva xerrameca i que són difícils d’esquivar. Si no se’ls crida, no venen; pots agafar-ne un o altre, al seu antull. “La meva biblioteca és el meu regne i procuro que el meu govern hi sigui absolut”. Els llibres li expliquen llurs punts de vista i ell respon amb els seus. Expressen llurs pensaments i li n’inspiren d’altres. No el molesten quan ell guarda silenci; només parlen quan ell els pregunta. [...]
Viure en una Europa de grans mancances, humanitàries i d'identitat.
[…] de ser assenyat ell mateix, humà en una època d’inhumanitat, lliure enmig d’una follia col·lectiva. Deixava que qualsevol es mofés d’ell, que li digués insensible, indecís i covard, que els altres s’estranyessin que no s’obrís pas a cops de colze per obtenir càrrecs i dignitats; fins i tot els qui l’envoltaven i el coneixien ignoraven amb quina perseverança, tenacitat, sensatesa i docilitat treballava a l’ombra en l’única tasca que ell mateix s’havia imposat: en comptes de viure una simple vida, viure la seva pròpia. [...]
L’humanista va lluitar contra els excessos, contra la riquesa externa, contra allò que ens aparta de qui som realment.
En Montaigne, l'interès per l'educació i la cultura va anar creixent. L'admiració de Montaigne per la cultura i els llibres era tanta que als seus trenta-vuit anys va decidir retirar-se a una torre del seu castell per viure, durant deu anys, únicament envoltat de llibres.
[...] Els llibres no són com els homes, que l’assetgen i l’importunen amb la seva xerrameca i que són difícils d’esquivar. Si no se’ls crida, no venen; pots agafar-ne un o altre, al seu antull. “La meva biblioteca és el meu regne i procuro que el meu govern hi sigui absolut”. Els llibres li expliquen llurs punts de vista i ell respon amb els seus. Expressen llurs pensaments i li n’inspiren d’altres. No el molesten quan ell guarda silenci; només parlen quan ell els pregunta. [...]
[...] dels llibres espera que l’estimulin i, gràcies a aquest estímul,
l’instrueixin. Detesta tot allò sistemàtic, tot allò que pretengui imposar-li
una opinió o un saber aliens. Li repugna tot allò que prové dels manuals [...]
Montaigne, em fascina! Adoro Zweig.
Montaigne, Michel de, 1533-1592
Zweig, Stefan, 1881-1942
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada