diumenge, 23 de maig del 2021

“Casa de nines” de Henrik Ibsen


Henrik Ibsen, dramaturg i director escènic noruec, l’any 1879 va publicar una rebel i escandalosa obra de teatre, “Casa de nines". La imperible obra, traduïda excel·lentment al català per Feliu Formosa i novament editada per educaula62, m’ha arribat, afortunadament, de les mans del seu traductor.

Ibsen ofereix als espectadors una obra que tracta temes universals de forma absolutament fresca: amor, xantatge, fidelitat, recerca d'un mateix, supervivència, cosificació de la dona.

Nora, la protagonista, és l’esposa i mare perfecta. Alegre, afectuosa, que viu a l'ombra del seu marit, Torvald Helmer, i compleix el seu paper envers el que la societat espera d'ella. No obstant, amaga un secret: és responsable d’una operació no justificable en aquella època; ha dut a terme un acte d’amor per i a l’esquena d'una figura masculina d'autoritat, el seu marit,  i de qui, per aquest fet, l'honor entra en joc.

“Casa de nines”, gairebé un estàndard de la revolució actual feminista, va esdevenir una obra teatral xocant i torbadora. El context històric en el qual es va representar era una societat en què les dones no només havien d’obeir els seus marits, sinó que coneixien i acceptaven el seu paper dins d’aquesta.

L’obra va fer tremolar [sembla ser] les butaques dels teatres de l’època pel seu inclement desenllaç.


HELMER: Abans que res ets esposa i mare.

NORA: Ja no ho crec, això. Crec que, per damunt de tot, sóc un ésser humà com ho puguis ser tu...o que, en tot cas, haig de provar de tornar-m’hi. Sé prou bé, Torvald, que la majoria de la gent et donaran la raó i que aquestes coses també figuren als llibres. Però a mi ja no em poden condicionar les coses que digui la gent o que constin als llibres. Haig de reflexionar aquestes coses per mi mateixa, per veure-les clares.

HELMER: És que potser no veus clara la teva posició a la pròpia família? No tens una guia infal·lible en aquestes qüestions? No tens la religió?

NORA: Ah, Torvald, ni tan sols sé què és exactament la religió.

“Casa de nines” no la protagonitza una heroïna sinó una dona que escull afirmar-se en la individualitat.

Excel·lent obra literària!




dijous, 20 de maig del 2021

“Sis nits d’agost” de Jordi Lara

A “Sis nits d’agost” l’escriptor Jordi Lara indaga sobre una misteriosa mort. El 6 d’agost de 2007, quan complia 75 anys, el filòsof i activista Lluís Maria Xirinacs va pujar a una muntanya del Ripollès, va seure i es va deixar morir. Sol.

- Cap el tard buscaré un lloc i ho provaré. A prop del camí, per posar-ho fàcil.

Lara s’acosta a la figura de Xirinacs com qui s’encara a un enigma. Per treure’n l’entrellat, es pren la seva recerca com una exploració periodística i ho fa des d’un punt de vista literari.

L’escriptor rescata la memòria de Lluís Maria Xirinacs a partir dels dietaris, notes i cartes que va deixar abans de morir, de les converses que manté entre les persones del seu cercle més íntim, amb els veïns de la zona on va decidir anar a morir, amb l’home que va trobar el cos, i també amb el seu biògraf, Lluís Busquets i Grabulosa.

[...] El combat era, de fet, l’esca narrativa del dietari que mantenia, “Cinc anys”, on va acabar aplegant quaranta-cinc entrades que alternaven la glossa de passatges bíblics o els himnes religiosos, que son majoria, amb records d’infantesa del tot ensucrats, cronologies històriques i llegendes del Taga, dissertacions filosòfiques, alguna paràbola índia i una oració de Simone Weil, excursions i reivindicacions nacionals a més dels esborranys de l’acte de sobirania i la nota de comiat. Segons com era la garbellada emocional d’un home presoner del compromís amb ell mateix. [...] p. 90

“Sis nits d’agost” és una obra de no-ficció en què l’autor se serveix de tots els recursos narratius de la novel·la: mesurar la informació per crear una intriga, diàlegs i personatges versemblants i una riquesa de llenguatge excepcional que vivifiquen el protagonista del relat.

Jordi Lara reconstrueix amb elevada habilitat literària els darrers dies de Lluís Maria Xirinacs, tot un referent de la desobediència civil pacífica i de la no-violència i que va portar al límit totes les seves conviccions. En vida, i també en la mort.

[...] “Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts” , va escriure, i va començar per allò que tenia més a prop, la hipocresia d’una jerarquia eclesiàstica que feia la gara-gara al règim franquista per conservar els privilegis. [...] p. 67

Alta literatura.

diumenge, 9 de maig del 2021

“Mi último suspiro” de Luis Buñuel

 

Luis Buñuel (1900-1983), un any abans de la seva mort, va deixar-nos escrit el seu últim alè de vida: “Mi último suspiro”.

[...] Para llegar a toda belleza, tres condiciones me parecen siempre necesarias: esperanza, lucha y conquista. [...] p. 279

El cineasta, mestre en l'art d'explicar històries, ens acompanya pel seu recorregut vital amb aquesta autobiografia escrita amb l'ajuda de Jean-Claude Carrière. El llibre és una resposta a l’eterna pregunta sobre el perquè de la vida. En el transcurs de la lectura es crea un vincle enigmàtic entre narració i lector que convida a reflexionar sobre què en fem del temps que se'ns ha concedit en aquest món insòlit.

[...] la ciència no me interesa. Me parece presuntuosa, analítica y superficial. Ignora el sueño, el azar, la risa, el sentimiento y la contradicción, cosas todas que me son preciosas. [...] Yo he elegido mi lugar, está en el misterio. Solo me queda respetarlo. La mania de comprender y, por consiguiente, de empequeñecer, de mediocrizar  [...] Es una de las desdichas de nuestra naturaleza. Si fuéramos capaces de devolver nuestro destino al azar y aceptar sin desmayo el misterio de nuestra vida, podria hallarse próxima una cierta dicha, bastante semejante a la inocencia. [...] p. 222

L'autor evoca el poble aragonès on va néixer: Calanda. Recorda la seva infància a Saragossa, amb el seu pare, la seva mare, els seus germans i germanes. Explica la seva joventut a Madrid, a la residència d'estudiants, on va conèixer i va fer amistat amb Dalí, Lorca, Alberti.

Buñuel va tenir una vida apassionant.

A París dels anys 20 va coincidir i es va fer amic íntim de tota l'elit surrealista: Breton, Aragon, Éluard, Ernst,... Va viatjar al Hollywood dels grans estudis on va conèixer, en diferents moments de la seva vida, a mites com Fritz Lang, Chaplin, Hitchcock,...Va viure la guerra civil a primera fila, en una Madrid republicana però dividida. I es va exiliar a França, Estats Units i, finalment, Mèxic.

[...] No pretendo escribir yo también la historia de la gran escisión que desgarró a España. No soy historiador y no estoy seguro de ser imparcial. Solo quiero intentar decir lo que vi, lo que recuerdo. [...] p.191

El cinema es va convertir en l'eix central de la seva vida.

“Mi último suspiro” és una honesta mirada cap al món, un esguard indulgent i dur a la vegada, amb la saviesa i els dubtes de qui ha viscut i ha entès el que vol dir viure.

Magnífica obra.