diumenge, 16 de juny del 2019

“Fouché. Retrat d’un home polític” de Stefan Zweig


La biografia “Fouché. Retrat d’un home polític” de Stefan Zweig, traduïda al català per Joan Fontcuberta, ha estat la meva darrera submersió.

Captivada des de la primera pàgina!

Zweig, mestre en el gènere biogràfic, va voler recordar al món, a través d’un absorbent retrat, qui va ser el polític per excel·lència. Amb enginy, narra els avatars de Joseph Fouché.

La capacitat narrativa, la destresa, la delicadesa en la descripció dels sentiments i l’elegància de l’estil de Stefan Zweig embolcalla de remolinades d’acció i de perspicàcia a qui el llegeix.

Amb una escriptura brillant i precisa, mostra els trets físics i també psicològics dels seus personatges de forma esplendorosa.

[...] No és un home ben plantat, gens ni mica. Un cos magre, escardalenc, gairebé cadavèric; una cara d’ossos prims i línies anguloses, lletja i desagradable. Nas afilat; afilada i estreta també la boca sempre tancada; ulls freds de peix sota feixugues parpelles, quasi adormides; les pupil·les, d’un color gris de gat, com dues boletes de vidre. En tots els trets de la cara d’aquest home, i en tota la seva persona, la matèria vital hi és dosificada, per dir-ho així, d’una manera molt escarransida: té l’aspecte d’un home vist a la claror d’una llum de gas, lívid i verdós. [...] Pàg. 14

(sobre Robespierre) [...] aquest home insignificant, petit i flac, de rostre biliós i lívid, de front baix i enretirat, d’ulls petits, miops i aquosos, un home insignificant tapat durant molt de temps per les figures gegantines dels seus predecessors [...] Pàg. 65

El biògraf ens ofereix un estudi, a fons, de dos moments crucials de la història: la Revolució francesa i Napoleó Bonaparte. Ho fa a través d’un protagonista, en aparença de segona fila però que, en realitat, va executar un paper cabdal en el segle XIX.

[...] quan no se’l veu ni se sent dir res, és que Fouché treballa subterràniament, tenaç, metòdic, com un talp. Visita els comitès, busca coneguts entre els diputats, és amable i deferent amb tothom i mira de guanyar-se la gent. Sobretot va a la recerca dels jacobins, entre els quals una paraula hàbil i dòcil val molt i els seus èxits a Lió li han fet guanyar molts punts. Ningú no sap ben bé què vol, què maquina, què es proposa, aquest home aqueferat, desficiós i invisible, que ordeix i trama pertot arreu. [...] Pàg. 72

Camaleònic. Maquiavèl·lic. Corrosiu. Sec. Callat. Calculador.

Fiable en la fortuna, gens de fiar en l’infortuni.

Una personalitat fora del comú.

Acaparador de poder. Molt ric. Qui, treballant a l’ombra, més influència va tenir sobre homes públics d’elevada perspectiva i projecció.

[...] de petit i pàl·lid fill de comerciant a trist i tonsurat professor de seminari, ascendit després a tribú del poble i procònsol, finalment a duc d’Òtranto, servent d’un emperador i ara, a la fi, a servent de ningú més, a l’últim senyor de França. La intriga ha triomfat damunt la idea, l’habilitat damunt el geni. Una generació d’immortals ha caigut al seu voltant: Mirabeu mort, Marat assassinat, Robespierre, Desmoulins i Danton guillotinats, el seu company de consolat Collot desterrat a les illes de les febres de la Guaiana, Lafayette liquidat, tots, tots morts o desapareguts, els seus camarades de la Revolució. [...] Pàg. 247

Voilà Fouché!

I quina capacitat té Zweig per encarar singularitats contraposades. Admirable!

Fouché-Napoleó
Fouché-Robespierre
Fouché-Talleyrand


[...] Fouché coneix perfectament la naturalesa demoníaca de Napoleó, imponent i perillosa; sap que durant dècades el món no tornarà a crear cap més geni com ell, tan digne de servir-lo. Napoleó, al seu torn, sap que ningú no el comprèn amb tanta celeritat com aquesta mirada, a la vegada mirall i espia, sòbria, viva i de lluïssor clara, com aquest talent polític treballador, útil per a tot, per al millor i per al pitjor, al qual tan sols falta una cosa per ser el servidor perfecte: l’abandó incondicional, la lleialtat. [...] Pàg. 147

[...] El seu mètode és l’analític; el de Talleyrand, el visionari. El seu talent és la laboriositat; el de Talleyrand, l’agilitat mental: cap artista no podria inventar una parella millor de contraris com la que la història ha col·locat en aquestes dues figures, la de l’indolent i genial improvisador Talleyrand i la del calculador de mil ulls sempre despert Fouché, al costat de Napoleó, al costat del geni total que reuneix en ell mateix els talents d’ambdós, perspectiva, passió i laboriositat, coneixement i visió del món. [...] Pàg. 160


“Fouché. Retrat d’un home polític” és un fresc superb d’una època on l’escriptor ens submergeix, de la mà d’ un obscur actor de repartiment [en aparença] de nom Joseph Fouché, en l’ apassionant període de la Convenció i el Directori, en la caiguda en desgràcia de Robespierre, orquestrada pel protagonista, i ens endinsa en una misteriosa atmosfera cortesana a la qual pertany el despòtic Napoleó Bonaparte i  a qui, també, el polític acaba vencent.

Meravella literària de lectura imprescindible.



Fouché, Joseph, duc d'Otrante, 1759-1820
Zweig, Stefan, 1881-1942


dimarts, 4 de juny del 2019

“L’estiu sense homes”, de Siri Hustvedt


La Mia, protagonista de la novel·la “L’estiu sense homes”, de Siri Hustvedt, ens explica en primera persona, sovint reclamant la nostra atenció, la seva història talment com si fos un diari on inclou poemes, teories, cartes, correus-e,... i, també, dibuixos alliberadors.

A través d’una acurada prosa i combinant un munt de línies argumentals va entreteixint els aspectes importants del cicle de la (seva) vida.

Naixements. Infància. Adolescència. Amors. Desamors. Vellesa. Mort.

Us remeto a posar-vos còmodes al costat d’aquesta gran dona, la Mia, i permetre-li que us expliqui les seves vivències entre poesia i altres intermissions com ara la d’una anciana que forma part de “Els Cignes” i que expressa la seva repressió a través d’art eròtic i subversiu, la del grup de noies del curs de poesia amb les seves inseguretats o la de la petita veïna i la seva perruca,... i com, totes ELLES,  fan de la seva existència una pintura plena de matisos.



[...] no hi ha cap matèria humana que quedi fora de l’àmbit de la literatura. No em cal fer cap immersió en la història de la filosofia per insistir que en l’art no hi ha regles i que els soques i bufons que creuen en normes, lleis i territoris prohibits no tenen cap argument que els sustenti, que no es pot establir una jerarquia que defensi que “ampli” és millor que “estret” o que “masculí” és més desitjable que “femení” [...]