La biografia “Fouché. Retrat d’un home
polític” de Stefan Zweig, traduïda al català per Joan Fontcuberta, ha estat la
meva darrera submersió.
Captivada des de la primera pàgina!
Zweig, mestre en el gènere biogràfic, va
voler recordar al món, a través d’un absorbent retrat, qui va ser el polític
per excel·lència. Amb enginy, narra els avatars de Joseph Fouché.
La capacitat narrativa, la destresa, la delicadesa en la descripció dels
sentiments i l’elegància de l’estil de
Stefan Zweig embolcalla de remolinades d’acció i de perspicàcia a qui el llegeix.
Amb una escriptura brillant i precisa, mostra els trets físics i també
psicològics dels seus personatges de forma esplendorosa.
[...] No és un home ben plantat, gens ni
mica. Un cos magre, escardalenc, gairebé cadavèric; una cara d’ossos prims i
línies anguloses, lletja i desagradable. Nas afilat; afilada i estreta també la
boca sempre tancada; ulls freds de peix sota feixugues parpelles, quasi
adormides; les pupil·les, d’un color gris de gat, com dues boletes de vidre. En
tots els trets de la cara d’aquest home, i en tota la seva persona, la matèria
vital hi és dosificada, per dir-ho així, d’una manera molt escarransida: té
l’aspecte d’un home vist a la claror d’una llum de gas, lívid i verdós.
[...] Pàg. 14
(sobre Robespierre) [...] aquest home
insignificant, petit i flac, de rostre biliós i lívid, de front baix i
enretirat, d’ulls petits, miops i aquosos, un home insignificant tapat durant
molt de temps per les figures gegantines dels seus predecessors [...] Pàg.
65
El biògraf ens ofereix un estudi, a fons, de dos moments crucials de la
història: la Revolució francesa i Napoleó Bonaparte. Ho fa a través d’un
protagonista, en aparença de segona fila però que, en realitat, va executar un
paper cabdal en el segle XIX.
[...] quan no se’l veu ni se sent dir res,
és que Fouché treballa subterràniament, tenaç, metòdic, com un talp. Visita els
comitès, busca coneguts entre els diputats, és amable i deferent amb tothom i
mira de guanyar-se la gent. Sobretot va a la recerca dels jacobins, entre els
quals una paraula hàbil i dòcil val molt i els seus èxits a Lió li han fet
guanyar molts punts. Ningú no sap ben bé què vol, què maquina, què es proposa,
aquest home aqueferat, desficiós i invisible, que ordeix i trama pertot arreu.
[...] Pàg. 72
Camaleònic. Maquiavèl·lic.
Corrosiu. Sec. Callat. Calculador.
Fiable en la fortuna, gens
de fiar en l’infortuni.
Una personalitat fora
del comú.
Acaparador de poder. Molt ric. Qui,
treballant a l’ombra, més influència va tenir sobre homes públics d’elevada
perspectiva i projecció.
[...] de petit i pàl·lid fill de comerciant
a trist i tonsurat professor de seminari, ascendit després a tribú del poble i
procònsol, finalment a duc d’Òtranto, servent d’un emperador i ara, a la fi, a
servent de ningú més, a l’últim senyor de França. La intriga ha triomfat damunt
la idea, l’habilitat damunt el geni. Una generació d’immortals ha caigut al seu
voltant: Mirabeu mort, Marat assassinat, Robespierre, Desmoulins i Danton
guillotinats, el seu company de consolat Collot desterrat a les illes de les
febres de la Guaiana, Lafayette liquidat, tots, tots morts o desapareguts, els
seus camarades de la Revolució. [...] Pàg. 247
Voilà Fouché!
I quina capacitat té Zweig per encarar singularitats contraposades. Admirable!
Fouché-Napoleó
Fouché-Robespierre
Fouché-Talleyrand
[...] Fouché coneix
perfectament la naturalesa demoníaca de Napoleó, imponent i perillosa; sap que
durant dècades el món no tornarà a crear cap més geni com ell, tan digne de
servir-lo. Napoleó, al seu torn, sap que ningú no el comprèn amb tanta
celeritat com aquesta mirada, a la vegada mirall i espia, sòbria, viva i de
lluïssor clara, com aquest talent polític treballador, útil per a tot, per al
millor i per al pitjor, al qual tan sols falta una cosa per ser el servidor
perfecte: l’abandó incondicional, la lleialtat. [...] Pàg. 147
[...] El seu
mètode és l’analític; el de Talleyrand, el visionari. El seu talent és la
laboriositat; el de Talleyrand, l’agilitat mental: cap artista no podria inventar
una parella millor de contraris com la que la història ha col·locat en aquestes
dues figures, la de l’indolent i genial improvisador Talleyrand i la del
calculador de mil ulls sempre despert Fouché, al costat de Napoleó, al costat
del geni total que reuneix en ell mateix els talents d’ambdós, perspectiva,
passió i laboriositat, coneixement i visió del món. [...] Pàg. 160
“Fouché. Retrat d’un home polític” és un fresc superb d’una època on l’escriptor
ens submergeix, de la mà d’ un obscur actor de repartiment [en aparença] de nom
Joseph Fouché, en l’ apassionant període de la Convenció i el Directori, en la
caiguda en desgràcia de Robespierre, orquestrada pel protagonista, i ens endinsa
en una misteriosa atmosfera cortesana a la qual pertany el despòtic Napoleó
Bonaparte i a qui, també, el polític acaba
vencent.
Meravella literària de lectura
imprescindible.
Fouché, Joseph, duc d'Otrante, 1759-1820
Zweig, Stefan, 1881-1942