“L’estiu sense homes”, de Siri Hustvedt

La Mia, protagonista de la novel·la “L’estiu sense homes”, de Siri Hustvedt, ens explica en primera persona, sovint reclamant la nostra atenció, la seva història talment com si fos un diari on inclou poemes, teories, cartes, correus-e,... i, també, dibuixos alliberadors.

A través d’una acurada prosa i combinant un munt de línies argumentals va entreteixint els aspectes importants del cicle de la (seva) vida.

Naixements. Infància. Adolescència. Amors. Desamors. Vellesa. Mort.

Us remeto a posar-vos còmodes al costat d’aquesta gran dona, la Mia, i permetre-li que us expliqui les seves vivències entre poesia i altres intermissions com ara la d’una anciana que forma part de “Els Cignes” i que expressa la seva repressió a través d’art eròtic i subversiu, la del grup de noies del curs de poesia amb les seves inseguretats o la de la petita veïna i la seva perruca,... i com, totes ELLES,  fan de la seva existència una pintura plena de matisos.

[...] no hi ha cap matèria humana que quedi fora de l’àmbit de la literatura. No em cal fer cap immersió en la història de la filosofia per insistir que en l’art no hi ha regles i que els soques i bufons que creuen en normes, lleis i territoris prohibits no tenen cap argument que els sustenti, que no es pot establir una jerarquia que defensi que “ampli” és millor que “estret” o que “masculí” és més desitjable que “femení” [...]