"August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra" de David Fernàndez i Anna Gabriel

[…] Aquella mateixa primavera -celebrant la vida contra el feixisme que només celebra la mort- li vam escriure un correu electrònic, breu i sincer, explicant-li els nostres plans i les nostres ganes de fer-ne una mena de biografia, lluny dels models egocèntrics habituals i les centralitats narcisistes que tant s’escampen darrerament: l’intentàvem convèncer que un fil roig personal, un itinerari íntim, podria ajudar-nos a entendre la història des de baix, la que sempre se’ns amaga. [...] p.23

August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra és el resultat de més de dos anys de converses entre aquest històric advocat i activista barceloní, Anna Gabriel i David Fernàndez.

Fernàndez i Gabriel ressegueixen profundament el camí recorregut per August Gil Matamala per gairebé quaranta anys de dictadura i quaranta de democràcia enllaçant-hi diverses veus i bastint un relat col·lectiu, de tota una generació.

[...] Si sempre hi ha un principi i un final, aleshores l’important és l’interval. El setembre l’enregistradora digital d’aquest llibre s’apagava. Quedaven les transcripcions. Cent vuit pistes d’àudio entre la primavera fresca del 2010 i la tardor calenta del 2012. Més de dues-centes hores de conversa pausada després de vint-i-vuit mesos de retrobades. Tres mil fulls transcrits. Un centenar d’expedients consultats. Quaderns d’apunts sencers. Fins i tot cada llibre té també història pròpia, incidents sobrevinguts i contratemps imprevistos: les tres darreres pistes -vora sis hores de conversa- les perdem. Un furt del portàtil.  [...] p. 341

El llibre és un recorregut íntim de Gil Matamala a partir del qual coneixem la història d’un país cultivada des de les tangències.

Guerra, dictadura i transició, lluita pels drets laborals, socials i nacionals.

[...] en la meva època, la poca gent que es pot considerar que militava ho feia des d’una posició de rebel·lia, de rebuig i de trencament global; des de les relacions familiars i socials, la militància política era una forma de vida que significava una ruptura gairebé total. Era bàsicament una reacció a una repressió molt marcada en aquests mateixos àmbits: repressió familiar, repressió sexual, repressió econòmica, repressió política, repressió cultural. [...] p. 403

La biografia, redactada per David Fernàndez, conté un pròleg de l’escriptor Julià de Jòdar, catorze capítols, un epíleg de l’Anna Gabriel i un índex onomàstic.

El relat comença amb el capítol zero (Juliol del 2017 – Maig del 2010), continua amb dotze capítols cronològics i clou amb el capítol infinit (Maig del 2010 – 1 d’octubre del 2017).

L’ obra és molt completa i atractiva. Autora i autor entremesclen narració amb abundants imatges i citacions fruit de la saviesa d’August Gil Matamala.

Imatges reveladores, cronogrames, versos, fragments de relats, balanços en xifres, ... precedeixen els capítols encapçalats per una frase-resum,  un títol, i un període.

I encara, a la mateixa pàgina, versos o fragments amb component polític o, simplement, cants a la vida.

“Tan trivial és la paraula redempció,

la redempció pretesa,

com incomprensible

el mot genuflexió.”  Laia Llobera

 

“Es cantarà en els temps ombrívols també?

També es cantarà sobre els temps ombrívols.” Bertolt Brecht

August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra és una mostra vertadera de la història.

Un llibre d’història que cal conèixer.

"Américo Vespucio" de Stefan Zweig

Stefan Zweig ens ofereix una petita joia literària, “Américo Vespucio”.

El llibret és un valuós recull de fonts històriques referides a un embolicat debat: el del per què va recaure en Vespucio l'honor d’immortalitzar el seu nom.

El bateig d’Amèrica, el Nou Món, és un embull d’errors, casualitats i malentesos.

L’autor enceta la redacció com qui presenta una tesi.  

[...] ¿De quién le viene el nombre a Amèrica? A esta pregunta responde cualquier escolar rotundamente y sin vacilar: de Américo Vespucio. No obstante, ante la segunda pregunta incluso los adultos se mostrarán vacilantes e inseguros: ¿por qué esa parte del mundo fue bautizada precisamente con el nombre de Amèrico Vespucio? ¿Porque él descubrió América? ¡Nada de eso! [...] p.7

Stefan Zweig defensa la seva dissertació amb l’escriptura d’un impecable i apassionant relat que conclou eximint de tota culpa a Américo Vespució de la usurpació del descobriment del nou continent. 

[...] este desconocido Vespucio es el primer navegante que sabe relatar bien y de forma amena. Los que suelen reunirse en semejantes embarcaciones de aventureros son saqueadores analfabetos, soldados y marineros que mi siquiera saben firmar, o quizá a lo sumo un Escribano, un jurista árido que se limita a yuxtaponer hechos, o un piloto que anota los grados de longitud y latitud. A fines de siglo, el gran público ignora completamente, pues, lo que en realidad se ha descubierto en aquellas lejanas regiones. Y he aquí entonces llega un hombre veraz e incluso docto que no exagera ni cuenta fábulas, sino que informa honradamente de cómo el 14 de mayo de 1501, por encargo del rey de Portugal, navego por el gran océano durante dos meses y dos días bajo un cielo tan sombrío y tempestuoso que no se podían divisar el sol ni la luna. [...] pp 31-32

El gran escriptor, una vegada feta una brillant síntesi (en les primeres pàgines) dels fets històrics de cada un dels segles de l’edat mitjana a Europa, ens situa en l'època dels descobriments i ens condueix, amb avidesa i mestratge, per camins recòndits i, també, inestables. 

 

Observa i verifica. Escolta pacientment els testimonis. Basteix la causa per, finalment, fer justícia.  

[...] Quien espera un trato justo de la historia pide más de lo que ella está dispuesta a dar: a menudo asigna proeza e inmortalidad al hombre medio y relega al anonimato y la sombra a los mejores, los más audaces y sabios. [...] p. 132

 “Américo Vespucio” és una biografia de lectura imprescindible! 

“Billy Wilder. Aquí un amigo” de Kevin Lally

I una altra biografia de la biblioteca de Feliu Formosa duta en forma d’article a “El Cau de les Paraules”: “Billy Wilder. Aquí un amigo” de Kevin Lally.

Què m’explica el Feliu abans de passar-me l’obra? Em conta que Fernando Trueba, al recollir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per “Belle epoque” va dir: “Voldria creure en Déu per donar-li les gràcies, però només crec en Billy Wilder, ell és el meu Déu de debò.”

Kevin Lally, gran coneixedor del món cinematogràfic, escriu de manera exhaustiva la vida de Billy Wilder, plena d'esdeveniments i d’una considerable feina feta .

[…] Su empeño por hacer cine fue una manera de canalizar toda esa energía y curiosidad intelectual, y dio la casualidad de que aquellas películas revolucionaron la industria cinematográfica. […] p. 486

El biògraf presenta el llibre en vint-i-un capítols, de manera cronològica. Des d’Un Chico llamado Billie fins La secuencia final. Tanca cada capítol amb nombroses notes a peu de pàgina i afegeix, a l’acabar l’obra biogràfica, la filmografia completa del cineasta (com a guionista, contribucions sense reconeixement i com a guionista/director) i un extens índex onomàstic.

Billy Wilder va ser un director de cinema de la generació de l’anomenada Era Daurada de Hollywood. La seva filmografia inclou pel·lícules històriques com "Double Indemnity" (Perdición), 1944; "The Lost Weekend" (Días sin huella), 1945; "Sunset Boulevard" (El crepúsculo de los dioses), 1950; "Witness for the Prosecution" (Testigo de cargo), 1957; "Some Like it Hot" (Con faldas y a lo loco), 1959; i "The Apartment" (El apartamento), 1960.

Lally, entrevista Billy Wilder i també artistes que van treballar amb ell: Jack Lemmon, Shirley MacLaine, Tony Curtis, Walter Matthau, Kirk Douglas, entre d'altres.

“[…] Los filmes de Billy son tan salvajemente divertidos que normalmente estamos demasiado ocupados riéndonos como para percatarnos de que, en realidad, está contando una verdad oculta sobre los seres humanos. El toque Wilder va más allá del cinismo. […]” (Shirley MacLaine) p.351

Amb una escriptura detallada i àgil el biògraf ens dona pistes del Wilder murri fora de l’escenari sonor i desplega, pàgina rere pàgina, tot el fascinant panorama cinematogràfic que l’envoltava.

Primers anys de periodista a Viena. Lluita inicial com a guionista de Hollywood. Llaços amb el Berlín de qual va fugir el 1933. Totes són experiències que Wilder plasma en les seves pel·lícules.

Billy Wilder comença escrivint guions de pel·lícules com a negre. Més endavant aconsegueix que hi aparegui el seu nom. Progressa dins de la indústria cinematogràfica alemanya. Però Hitler arriba al poder.

[…] El año 1931 supuso para Wilder el comienzo de una etapa en la que lograría resaciarse de las numerosas ocasiones en las que no se le había reconocido el mérito alguno como negro. […] p.55

Wilder, davant dels perills de l'amenaça antisemita dels nazis, abandona el país.

[…] Los nacionalsocialistas se regodeaban en su nueva posición, y ya no dudaban en hacer valer su poder. Wilder se quedó profundamente impresionado el día en que vio al vigilante del garaje llevar un brazalete con la esvástica; era aún más sobrecogedor contemplar la “actuación callejera” de los nazis, cada vez más brutal. Wilder recuerda el día en que, sentado en un café se lamentaba con sus amigos del terrible nuevo clima. “Estábamos diciendo “Adonde podemos ir? ¿Qué podemos hacer?”, cuando de repente, vi a un grupo de ocho o diez hombres con el uniforme de las SS moliendo a golpes a un anciano, un judío. Hice ademán de levantarme, pero mis amigos me retuvieron diciéndome: “A ti también te matarán; no puedes hacer nada por ayudarle. “Fue entonces cuando supe lo que de verdad iba a ocurrir, y yo no iba a estar allí para presenciarlo”. […] pp. 69-70

París i, a la fi, Estats Units.

Billy Wilder, coautor de totes les seves pel·lícules, va ser un veritable autor. En pocs anys es va convertir en un dels guionistes més reeixit de Hollywood. Després d'una temporada al Columbia Pictures, el gran guionista va ser contractat per la Paramount on es va començar a treballar amb Charles Brackett, allunyat de Wilder, en temperament i política.

Del tàndem Wilder-Brackett en va resultar pel·lícules tan populars com "Midnight" (1939), "Ninotchka"(1939) o "Ball of Fire" (1949).

I Billy Wilder va decidir dirigir.

Amb “The Major and the Minor”(1942) va aconseguir un èxit comercial i va ser guionista-director a la Paramount d’un seguit d'èxits com: "Sunset Boulevard" o “Sabrina” (1954).

[…] Nuestra colaboración era fructífera: dos colaboradores que piensan exactamente igual pierden el tiempo. Los diálogos o lo que fuese eran el resultado de un estira y afloja: “No es eso exactamente, pero estás muy cerca. Encontremos algo que nos guste a los dos. Eso es demasiado malo, eso es demasiado fácil…Este personaje no está definido del todo… […]” p.94

Wilder es va separar de Brackett, però va continuar treballant amb col·laboradors. Especialment amb Izzy A..L Diamond, qui va ser coautor de" Some Like It Hot " i " The Apartment ".

“Billy Wilder, aquí un amigo” és un retrat de gran valor d’un dels cineastes més estimats i enginyosos de Hollywood. Un geni, a qui agradava recórrer a la disfressa i l’engany en les seves pel·lícules i qui va saber combinar de forma magistral durs drames amb aventures i comèdies brillants i enginyoses.