“Els teixidors” de Gerhart Hauptmann

“Els teixidors” de Gerhart Hauptmann és una obra de teatre que tracta sobre les condicions de vida i laborals dels teixidors de Silèsia a mitjan segle XIX.

Hauptmann ha passat a la història de la literatura com un dels més grans representants del naturalisme alemany. El naturalisme literari pretén recrear la realitat amb absoluta fidelitat. “Els teixidors” és un drama extremadament fidedigne, que revela sense idealitzacions les entranyes de la indústria tèxtil de l’època i que va escandalitzar una societat burgesa i benestant que es va sentir acusada.

L’obra s’estructura en cinc actes i ens transporta al bell mig de la revolta dels teixidors de llana de la regió de Silèsia, exposant de manera directa la misèria, l’explotació i les condicions deplorables que formen la llavor de la revolució.

[...] La llum cau també ple damunt el rostre, el coll i el bust de la vella, un rostre esquelètic, ple d’arrugues i com mancat de sang, amb els ulls ensorrats, enrogits i plorosos per la pols de la llana, el fum i el fet de treballar amb claror insuficient. El coll és llarg i ple de bosses i arrugues. El bust, cobert de parracs. [...]

La temàtica d'aquesta obra són els conflictes entre els grups socials propis de començaments de l'era capitalista. Expressions com "lluita de classes", "resistència" o "violència proletària" apareixen al reflexionar sobre el succés dramàtic dels teixidors.

Gerhart  Hauptmann ens mostra, amb una visió bategant, la força esborronadora de la lluita per la supervivència en l'obra naturalista per excel·lència: “Els teixidors”.

 

“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales

“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales és un epistolari que ens ofereix una excel·lent descripció, de primera mà, de la Guerra Civil espanyola. El llibre és essencial per a conèixer la llavor d’una obra mestra, Incerta Glòria (1956), del mateix autor, i imprescindible per entendre la concepció i eclosió de la poesia de Màrius Torres.

A l’inici de 1936, Joan Sales comença a cartejar-se amb Mercè Figueras, ingressada al sanatori antituberculós de Puig d’Olena. Mercè li parla d’un jove poeta, Màrius Torres, malalt com ella de tuberculosi i també resident al sanatori. L’escriptor i el poeta començaran a cartejar-se, ho faran entre 1936 i 1941. Torres va morir el 1942.

Sales escriu sobre el 18 de juliol de 1936, els anarquistes, el seu ingrés a l’Escola de Guerra, el combat als fronts de Madrid i Aragó... Relata la memòria de tants atrapats a la Guerra Civil.

[...] Em fas, com altres vegades, l’elogi de l’amistat i avui jo voldria fer-te el de la camaraderia. Aquella és personal, aquesta és col·lectiva; aquella és filla de la tria, aquesta de l’atzar. L’amistat, deien els antics, és el do més preciós que els déus han fet a l’home; però, a falta d’amistat, també la camaraderia és bona. Gràcies al bon caliu de la camaraderia podem viure lluny de tots els nostres afectes i dur una vida de bestioles del bosc sense sentir-nos gens ni mica desgraciats. [...] p. 292

L’escriptor volia testimoniar el viscut però era impensable fer-ho publicant les cartes. La censura. La seva era una visió no explicada, el relat no visible del conflicte. La ficció li servirà a Joan Sales per explicar la realitat, la veritat. Amb la novel·la Incerta Glòria, farà visible el què no es va poder publicar fins el 1976, la correspondència mantinguda durant els anys de la guerra.

“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales és un retrat fidedigne, escrit amb habilitat narrativa i intensitat prosística i poètica, d’un moment decisiu de la nostra història.

La vida passa i l’ull no es cansa d’abocar

imatges clares dintre del cor.

       Enyorar no és pas un sentiment trist, ben al contrari; els tristos són aquells que no tenen res a enyorar. 

Literatura de primera qualitat.