"Los niños tontos" d'Ana María Matute

“Los niños tontos” d’Ana María Matute és prosa poètica en estat pur.

Sense acció. Sense progressió. Ple de simbolisme i d’imatges suggeridores que reflecteixen la nit i el dia d’un món sinistre.

Vint-i-un contes. Vint-i-un episodis d’una obra coherent i complexa. Vint-i-una escenes estàtiques. Com quadres. Que ens mostren trossets de realitat.

Art.

L’autora, fent ús d’un llenguatge simple i bell, presenta la mort dels nens com una possible solució a les circumstàncies. O com la fugida d’un món cruel i inhumà. O per salvar-los d’una societat que critica.

Els adults no comprenen als nens. Els nens no parlen entre ells. No hi ha diàleg. No existeix la comunicació.

Tragèdies. Fusions amb la naturalesa. Presència d’animals. Metàfores. Metamorfosis.

Cruesa. Dolor. Món oníric.

El món és grotesc i absurd.

"Patria" de Fernando Aramburu

Dues cares. Dues ideologies.

Els qui maten i als qui maten.

El món de la lluita armada. L’empresonament dels herois. Hipocresia. Cru amagament de les seves víctimes. Un poble. La creació de la mentalitat dels que hi viuen. Persecució. Vergonyosa església catòlica. La separació d’una comunitat.

Hi és tot.

Fernando Aramburu ens presenta a “Patria” el dia a dia d’una societat primitiva i patriarcal que vol preservar els valors de la unitat familiar.  

Ho fa a través de dues famílies, amigues immemorables i enfrontades pel “conflicte”. 

I un ventall de biografies.  

Les mares. Mullers. Governen les famílies i dominen el seus marits. Miren [m’incomoda; no m’agrada!] i Bittori [sento com suporta el silenci; el buit que li fan els veïns].

Els pares. Marits. Txato [molt bo i víctima mortal de l’atemptat terrorista] i Joxian [cap cot, sentimental, covard].

Els fills. Un metge, Xavier [que no es vol permetre ser feliç]. Un intel·lectual i escriptor amb euskera, Gorka [que busca el seu lloc]. Un terrorista, Joxe Mari [que purga la seva culpabilitat].

Les filles. Elles. Molt grans. Nerea i Arantxa [lluitadores, resistents].

125 capítols breus, com contes, avancen emocionalment en una narració minuciosa que fa ús d’expressius diàlegs, precisos mecanismes psicològics i la barreja de la primera persona amb un estil lliure i indirecte.

[...] Nerea rogó/mandó a José Carlos que la acompañase a su habitación. Pero ¿no vas a llamar? Ella: que la acompañase, que no se separara de ella. Y se acostaron y él, han matado a tu padre, jodo, lo han matado, tenía dificultades para hacer el amor. Despotricó, juraba, se durmió. [...]

Magnífica obra!