"El cel que ens queda" d'Alejandro Palomas

Ha estat un plaer llegir “El cel que ens queda” d’Alejandro Palomas”, a la vora del mar; sovint amb llàgrimes als ulls.

És una història d’una tendresa infinita, d’amor de mares a filles, de iaies a netes, entre germanes.

Cinc dones són les protagonistes; dones plenes d’emoció i provocadores d’aquest sentiment. Aquest és el joc.

Capítol rere capítol i des de l’òptica i sensibilitat individual de cada una d’elles, ens endinsem a les seves vides, a les seves pors, als seus sentiments...

Com sobreviure la mort d’un fill?

Les protagonistes es presenten reals, vives, en una constant evolució. L’autor té un coneixement sorprenent de l’interior femení.

La Mència, la iaia, el puntal de la família, manega a filles (Lia i Flàvia) i netes (Agnès i Bea). És un personatge essencial en la novel•la. Sana, amb certesa i sense cap mena de vergonya, ens fa riure en situacions tenses i també plorar.

Palomas relaciona el món exterior amb l’interior, es fa present un vincle poètic entre els personatges i l’entorn. L’atmosfera representa els estats emocionals dels personatges. Tot flueix...

De Menorca a Copenhaguen, també a l’altra banda de l’Atlàntic; i de retorn a Menorca, al mar, on el moviment dels elements és constant (així ho creu l’autor); retorn a la vida...

La soledat, la tristesa,... hi tenen un paper important. L’amor no hi falta. I no només un amor romàntic sinó un amor entregat, generós.

Novel•la estètica, amb un llenguatge senzill i sense accessoris.

Visual, intensa, bonica, penetrant...

...Hem d’aprendre a sumar, filla, a sumar-ho tot: el dolor, la pena, l’angoixa, el que has viscut, el que esperes viure, el que ja no ha d’arribar mai...els que van marxar. Tot això ets tu....

“El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor” d'Hiromi Kawakami

Gaudeixo, i molt, quan llegeixo a autors i autores japonesos. Aporten a la literatura una bellesa i elegància especial. Transmeten molt significat amb pocs símbols, de manera senzilla i eficaç, sense ampul•lositat. Com s’ho fan per no deixar rastre dels seu esforç i facilitar-nos als lectors aquest plaer?

“El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor” d' Hiromi Kawakami n’és un exemple. L’autora ens apropa al què coneixem de la cultura japonesa amb les eines imprescindibles i aprofita cada element per comunicar. Kawakami redueix a postil•la un concepte gran i meravellós: “una història d’amor”; i el fa encara més ric i autèntic al ser plantejat des del punt de vista d’una dona.

Tsukiko, viu la relació amorosa d’una manera incomparablement més complexa, atenta als detalls, sensible a les subtileses, implicada, despresa... que “el mestre”. “El mestre” es maneja (com molts homes davant aquestes situacions), en un segon pla, amb ceguesa, covardia i neciesa.

Kawakami defineix els dos personatges principals de manera fluïda. Ens sedueix i fa que comprenguem el seu caràcter i les seves manies després d’un munt d’anys de soledat.

Tsukiko, de 38 anys, creu que no necessita res ni a ningú per omplir la seva vida. És una dona solitària i bevedora. Els dies són tots iguals, i menjar i beure sake a les tavernes és el seu únic passatemps.

Coincideix en la “taverna de Satoru” amb el “mestre”, un antic professor de l’institut del qual no recorda ni el nom i que, a la seva vellesa, porta un ritme de vida similar al de Tsukiko.

La seva relació acaba consolidant-se després d’un seguit de trobades i d’un continu estira i arronsa.

L’obra transcorre tranquil•lament. Els capítols són relats curts, que no tenen principi ni final. El seu conjunt dóna forma a l’obra. L’autora inclou a la novel•la tres episodis que obliguen als personatges a interactuar fora de l’hàbitat natural (la taverna) i que ens donen informació extra: Buscant bolets (I i II), Cirerers florits (I i II) i A l’illa (I i II). És en aquests relats on coneixem plenament a Tsukiko i al “mestre”.

Aquest ritme amb el que ens gronxa Kawakami, gens ostentós i sense parafernàlies, ens atrapa de ple.

Gràcies a una molt bona construcció, assoleix un to d’improvisació. Durant la lectura se sent curiositat per com l’escriptora tractarà el desenllaç; ho fa d’una manera digna d’admiració.

Atributs? Sensitiva, tendre, complaent, bonica, profunda, sòlida....

Una història d’amor amb tots els ets i els uts.

...

Us deixo un petit paràgraf:

- Coi de vell!

Segur que aquell coi de vell havia continuat caminant. A hores d’ara, deuria estar fent voltes a l’illa, així que vaig decidir oblidar-me del mestre i aprofitar el viatge per banyar-me al petit balneari descobert de la pensió. Estava disposada a gaudir d’aquell cap de setmana, amb o sense el mestre. Al cap i a la fi, sempre havia estat sola. Bevia sola, m’emborratxava sola i em divertia sola.