dimarts, 30 d’agost del 2011

"Àrea de Servei" de Lluís-Anton Baulenas

                Hi ha històries que deixen un regust estrany, a mig camí entre la buidor i l’esperança continguda. Area de Servei és una d’aquestes novel·les. El cert és que després de llegir-la no puc evitar de rememorar la pel·lícula de Sofia Coppola “Lost in Translation”. Salvant les distàncies del guió, Lluís-Anton Baulenas presenta uns personatges sols que es troben quasi per casualitat i van establint vincles emotius de diversa naturalesa. El més constant i intens és sens dubte la complicitat entre l’Anna, una noia que acaba de separar-se bruscament (que no violenta) de la seva parella i el Carducci, un company de feina homosexual que li deixa l’autocaravana perquè tingui un sostre.
                La major part de l’acció transcorre, o millor dit discorre entre una clínica de salut i estètica i l’àrea de servei on s’està la l’autocaravana. Al llarg dels darrers tres mesos abans de l’arribada de l’any 2000, anirem coneixent a fons les contradiccions i anhels de l’Anna, així com les seves pors, tot acompanyat d’una sensació de desencís constant on res sembla acabar de sortir bé. Des d’un enamorament gairebé malaltís amb un pacient de nom desconegut, passant per la misteriosa dona de la matinada o per l’inquietant amo del càmping dels primers capítols, tots els personatges semblen més esbossos que dibuixos definits, talment com si estiguessin fets de boira...
                No espereu, doncs, una novel·la d’acció o amb un inici i un final clars. Més aviat heu d’imaginar que farem una ullada tafanera a tres mesos de la vida d’una noia que passa la trentena i que treballa de guàrdia de seguretat nocturna després d’haver estat tres anys amb una ONG a l’Àfrica. No hi manquen bons punts d’ironia i reflexió, alguna situació surrealista que m’ha fet prou gràcia i un punt d’erotisme iogurtat (terme inventat, però que ja entendreu...)

divendres, 19 d’agost del 2011

"Lolita" de Vladimir Nabokov

Vladimir Nabokov va aixecar una gran polèmica quan va publicar, l’any 1955, la darrera novel•la que he llegit: “Lolita”.

És la història de l’amor prohibit que sent un professor per una adolescent. Una novel•la dura. Eròtica? Hi ha detalls. De cap manera, però, és pot considerar pornogràfica, que és del que la van titllar en aquella època.

Humbert, personatge central de l’obra, ens la narra des d’una perspectiva interna i subjectiva i amb un llenguatge líric, sofisticat, per a mi complex. És evident que l’autor gaudeix de la redacció i s'hi recrea, se’n delecta.

Navokow desenvolupa un personatge profundament humà tot i estar en desacord amb les seves desviades passions. Humbert és un home malalt, consumit, en ocasions pertorbador, amb una obsessió pederasta i amb una moral pròpia. Tot i desaprovant-ho, s’arriben a comprendre els motius pels quals actua.

Acompanyen a Humbert, personatge profund i amb capacitat reflexiva, Lolita, Charlotte i Quilty, personatges rellevants però més superficials.

És un llibre de frustracions, de passions prohibides i amb un final...infeliç.
...


Stanley Kubrick va portar l’any 1962 la història al cinema i més endavant, l’any 1997, ho va fer l’ex-publicista Adrian Lyne.

Després de llegir la novel•la he vist la pel•lícula de Lyne. La parella Irons i Swain hi donen un to de complicitat, sexualitat i dramatisme. Al meu parer, s'hi mostra més explicitat sexual que en el llibre. El film té un interessant tarannà de “Road Movie”.

Si us ve de gust fer un tastet de la pel•lícula he penjat a l’Ipod un vídeo-resum.

dissabte, 13 d’agost del 2011

"Conflictes" d'Ian Watson

                He de confessar que feia temps que no em decidia per llegir un llibre de caire amè i sense pretensions reflexives. Després de fullejar-ne uns quants a la biblioteca, em vaig decidir per aquest que avui us presento: “Conflictes”, del prolífic autor escocès Ian Watson . El motiu principal de la meva tria ha estat en aquesta ocasió l’originalitat de l’argument, ja que, agafeu-vos...arriben els ordinadors quàntics!!!
                El cert és que la base científica teòrica d’aquesta tecnologia existeix, circumstància que atorga un interès afegit, tot i que en cap moment l’autor pretén donar lliçons insofribles. Es limita, en tot cas, a apuntar un parell de pinzellades per tal que ningú es perdi. A partir d’aquí, la història gira entorn de l’enorme  potència de càlcul d’aquests ordinadors i de la possibilitat que adquireixin consciència pròpia. Com és de suposar, això els converteix en una joia molt desitjada que serà cercada, robada, perseguida i utilitzada per serveis secrets, professors d’universitat i, sobretot, per una secta basada en la pràctica del sexe lliure com a teràpia d’alliberament.             
              Tot això desglossat en més de cent capítols curts que agilitzen la lectura de les prop de cinc-centes pàgines i permeten aprofitar petites estones mortes sense haver de deixar el capítol a mitges. Ah!, una advertència. Les darreres cent pàgines són una divertida extravagància que atrapa força. I és que els ordinadors quàntics treballen amb infinitud d’universos paral·lels, de manera que...cenyiu-vos bé el cinturó que anireu de viatge!!
                En resum, un bon llibre de ficció, entretingut i fàcil de llegir, que m’ha deixat un bon regust i que m’ha despertat l’interès per Watson.

dimarts, 2 d’agost del 2011

"After Dark" d'Haruki Murakami


L’últim llibre que he llegit i amb el que enceto els nostres comentaris en aquest bloc és “After Dark” d’Haruki Murakami.
Va anar a parar a les meves mans per casualitat (o no) i m’ha deixat amb ganes de llegir molt més de Murakami.

La novel•la comença amb un narrador que va acompanyat, que simula no ser-hi present encara que fa les seves deduccions i que ens condueix des de les alçades a la ciutat nocturna.
Tot baixant i sense voler-ho especialment es fixa en una noia, la Mari, que està llegint en una cafeteria...

“After Dark” és una obra de sentiments on una sèrie de personatges (la majoria amb molt poc paper) entren i surten dels diferents escenaris que presenta l’autor i que transcorre en una nit, com si fos un somni.
És un endinsament al món oníric, un joc de trobades i correspondències on la realitat i la fantasia es barregen.
En “After Dark” no passa res d’excepcional però et fa adonar de que no és possible comunicar-se sense que el teu món no canviï.

Murakami, per mi, un gran descobriment.
“After Dark”, tota una vivència!


En el nostre Ipod he baixat alguna de les cançons que sonen en les cafeteries, locals,...on la Mari passa la nit.
“Go away little give” de Percy Faith
“Five spot After Dark” (trombó Curtis Fuller) de Bluesete
“I can’go for that”amb Daryl Hall i Chromeo
“Bach’s English Suite II preludi”, amb Ivo Pogorelich (piano)