diumenge, 25 de setembre del 2011

"Que comenci la festa" de Niccolò Ammaniti

Que en feia de temps que no reia amb un llibre!

“Que comenci la festa” de Niccolò Ammaniti és una comèdia barrejada amb terror i amb un punt de tragèdia. És una novel·la còmica, grotesca, surrealista (m’ha fet pensar en les pel·lícules de Quentin Tarantino), però compte!, parla de coses molt sèries. Fa una crítica atroç a una Itàlia de farsa on els polítics, empresaris, artistes, models, presentadors,...són el bufons.

Ammaniti estructura la narració en dos grans personatges, Fabrizio i Saverio, tots dos amb el mateix pes. La complementa amb tota una sèrie més, la majoria idiotes, a qui escarneix i calumnia sense cap mena de mirament. Se'n salven alguns, com la Larita, que se n’adonen de la cruesa i la idiotesa que els envolta i sí!, són capaços d'empescar-se-les per desfer-se’n i ser feliços.

Fabrizio és un escriptor guapo i amb èxit, i també amb una gran crisis d’inspiració. És presenta davant els demés amb una imatge prefabricada de persona tímida, calmada, inaudible. És l’expressió d’un escriptor amb totes les seves angoixes: té por de no ser reconegut, sensació de perdre-ho tot, se sent incapaç d’escriure l’obra mestre, tem topar amb un jove escriptor i que li prengui l’espai i l’atenció... Utilitzarà tot el seu magnetisme, sense cap afecció a ningú i a res, per mantenir la seva posició (en algun moment ens ensarrona i tot el pinta!).

Saverio és el líder d’una banda satànica, excusa d’Ammaniti per mostrar-nos que les persones podem tenir passions tan ocultes que ni els més propers en saben res. El pobre desgraciat no aconsegueix cap cop malvat  important i la seva situació a casa és desastrosa. Fins i tot, la seva dona és més diabòlica que ell. Fart de la seva vida, vol ser recordat encara que sigui a costa d’un sacrifici satànic sense volta ni solta.

Trobo curiosa i em recorda les pel·lícules de “zombies” que ja fa uns anys no em deixaven dormir, la història de russos que introdueix al mig de l'obra.
L’autor gaudeix de les seves animalades i ens en fa còmplices.

Durant tota la lectura he somrigut i he rigut però m’he partit de riure, fins al punt de caurem les llàgrimes, en la cacera del tigre amb elefants. N’he de transcriure un petit fragment. Aquí el teniu:

-Siusplau, us ho prego, deu-me un...xiclet...un cataplasma...una banana...m’estic morint.
-Prou d’aquest coll!-li va respondre impacientada la dona del rus-. Ets pesat, eh? No en tenim.
-Vosaltres esteu de broma però jo...
El desgraciat no va aconseguir acabar la frase perquè li va brollar de la boca un raig de vòmit groc que va anar a petar al clatell del conductor de l’elefant. El filipí es va girar.
-Ta puta mare! –va dir i regalimava del turbant l’amanida de calamarsets i petxines-. Quin fàstic!
I amb un cop de canell va propinar fuetada a la cara de l’actor de telesèries.
-Aaaah! -va bramar en Fabiano mentre rodolava fora de la cistella i anava a estavellar-se en un bassal enorme als peus de l’elefant.
-!Hombre al agua! –va cridar en Paco Jiménez de la Frontera.

Ja ho veieu, cap mena de tendresa...L’heu de llegir, riureu.

divendres, 16 de setembre del 2011

"Un trago antes de la guerra" de Dennis Lehane

               Un dels meus personatges literaris preferits és el detectiu Pepe Carvalho, creat pel tristament desaparegut Manuel Vázquez Montalbán. De ben segur que Dennis Lehane no l’ha pres com a model a l’hora d’escriure la novel·la que us presento avui, però el cert és que he pogut gaudir, i molt, del personatge principal, Patrick Kenzie, qui comparteix molts trets psicològics amb Carvalho. Prepareu-vos, doncs, per a una història de detectius amb elevades dosis d’acidesa, d’ironia i amb una forta càrrega  de  mordaç crítica social.
                Narrada en primera persona (és a dir, per boca del protagonista), l’argument gira entorn d’un encàrrec de feina consistent a recuperar uns documents que ha sostret, presumptament, una dona de fer feines negra del despatx d’un senador nord-americà pedant i, per descomptat, xenòfob. A partir d’aquí, el nostre detectiu i la seva companya Angie (que pateix maltractaments del seu marit) s’embarquen en una trepidant i perillosa recerca pel més sòrdid Boston que inclourà persecucions, entrevistes, sospites, assassinats i molt més, en una trama que implica i esquitxa molta gent: polítics, bandes criminals, policies de dubtosa moralitat, pederastes,etc.
                De les moltes coses que m’han convençut de recomanar-vos aquesta obra, destacaria el ritme, el llenguatge i les descripcions psicològiques dels personatges. Del ritme us diré que la història m’ha atrapat de bon començament (això en mi és habitual) i m’hi ha implicat (això ja no ho és tant); és ràpid, però amb les pautes adequades per poder  també reflexionar, i el  fet de narrar en primera persona li atorga més proximitat. Del llenguatge, només una recomanació: absteniu-vos si teniu la pell fina perquè és dur i no s’està d’emprar paraules gruixudes, però té la virtut de jugar al límit sense caure en la burda barroeria o en la mala educació. Finalment, dels personatges us en podria parlar hores, però el que m’ha fet més gràcia (hi he rigut molt pel poc que parla) és el del Bubba, una mena de psicòpata que genera tanta por com simpatia.
                En resum, per a tots els amants de la novel·la policíaca i detectivesca, aquí teniu una veritable perla per seure còmodament i gaudir. En alguns moments, desitjareu que Kronos alenteixi o àdhuc aturi el temps...

dilluns, 5 de setembre del 2011

"El noi de Sarajevo" de Jordi Cussà

Una amiga i gran lectora em va recomanar llegir “El noi de Sarajevo” de J. Cussà. -És excel·lent -em va dir. Així ho he fet i ha estat un gran plaer.
D’un assumpte dolorós fins l’extrem com és el conflicte entre serbis, croats i bosnians, en sorgeix “El noi de Sarajevo”de Jordi Cussà. Amb una genial i deliciosa redacció, Cussà  aconsegueix els seus dos grans reptes: descriure el dia a dia de la guerra amb la màxima intenció psicològica i fer-ho des de la mentalitat d’un jove adolescent que madura a una velocitat excepcional.
Jordi Cussà ens relata delicadament la pèrdua de la innocència d’un jove de 12 anys, el Dusko,  i  el seu esbalaïment davant l’horror d’una guerra, talment com si fos el somni d’un dimoni.(*)
Gràcies al seu extraordinari estil i a la perfecta sintaxi que empra, percebem amb claredat l’entorn del protagonista, el què sent, els seus pensaments i, a la fi, els seus actes.
No podeu deixar de llegir-ho i poseu atenció en l’interessant pròleg que ha escrit el periodista Boban Mínic qui declara que la gent es divideix entre els que han viscut una guerra i els que no l’han viscut.
Us deixo un fragment perquè us comenceu a delectar d'“El noi de Sarajevo”:
 “Quan va arribar a l’altura de la finestrella de la conductora, l’estranyesa se li va disparar fins a l’estupefacció: la conductora seia al darrera de tot, escamarlada sobre la roda de recanvi, ensenyant un espetec de cuixes emborratxador. I mentre amb la mà dreta es treia la pinça dels cabells, amb l’esquerra es va abaixar les tires del davantal  bo i arquejant l’esquena per amenaçar el cel amb dos pits explosius, amb dos botonets a punt d’ignició. El municipal, que es barallava amb el cinturó dels pantalons salivejant davant d’aquell paisatge voluptuós , es va deixar conduir per la mà esquerra de la noia cap un banquet completament inesperat...
El Dusko es va quedar com una estàtua de sal resseca, a punt d’esmicolar-se,...”
(*)Paraules extretes del càtar bosnià amb el que Boban Minic inicia el seu pròleg .

...

Escolteu ”Imagine” de John Lennon que sona en un moment en que el protagonista se n’adona d’on ha plantat una mina magnètica...
nothing to kill or die for,
imagine there's no countries,
you may say I'm a dreamer,
but I'm not the only one.