"I el ressò de les muntanyes" de Khaled Hosseini

Una vegada, quan els divs i els jinns i els gegants encara campaven per la Terra, vivia un pagès[…]. Així comença el deliciós conte que el baba de l’Abdullah i la Pari els explica la nit abans d’emprendre el viatge que els obligarà a separar-se. El conte és exquisit. Com la novel·la que l’acull en el seu primer capítol.

Khaled Hosseini, autor d’”El caçador d’estels” i de “Mil sols esplèndids”, retorna una vegada més a l’Afganistan, el seu país natal. Ho fa amb “I el ressò de les muntanyes” (títol parcialment inspirat en un poema*).

L’autor fa desfilar diversos personatges pel món. Al llarg de sis generacions. Des del 1949 fins ara. Rememora els seus orígens a través d’ells.

Fuig. Roman. Es distancia. S’apropa. Observa in situ. Descobreix a la llunyania.

El text gira al voltant de la vida dels dos germans separats. Una vida que va començar en un poble remot i dessolat de l’Afganistan. 

Capítol a capítol la narració es va enriquint. Diversos girs. Un gir, una trama. I un nou protagonista que forma part d’aquest relat que entrelliga vides magnetitzades. Tots ells busquen sentit a les seves vides.

Cançons, entrevistes, cartes...i el conte amenitzen la història. Múltiples imatges.

Hosseini aconsegueix apropar-nos al drama contemporani que pateix l’Afganistan. Invasió soviètica. Dominació talibà. Ocupació dels Estats Units.

I planteja interrogants que em porten a la reflexió. Arrels. Família, l’arrel més profunda. Amor fraternal. Amor filial. Dolor.

Què és capaç de fer una mare o un pare per amor al seu fill? Renunciaries a la teva vida per cuidar el pare o la mare?...

“I el ressò de les muntanyes” és un encisador mosaic de vides i destins entrellaçats.

*El títol “And the Mouintains Echoed” és un homenatge de l’autor a un poema de William Blake (1757-1827)

Nurse’s song (innocence)

When the voices of children are heard on the green 
And laughing is heard on the hill, 
My heart is at rest within my breast 
And every thing else is still 

Then come home my children, the sun is gone down 
And the dews of night arise 
Come come leave off play, and let us away 
Till the morning appears in the skies 

No no let us play, for it is yet day 
And we cannot go to sleep 
Besides in the sky, the little birds fly 
And the hills are all cover’d with sheep 

Well well go & play till the light fades away 
And then go home to bed 
The little ones leaped & shouted & laugh’d 
And all the hills ecchoed

“La mort del censor” de Jordi Sierra i Fabra

     

 Barcelona, 1963. Una de les figures del règim franquista més sinistres i temudes pel món intel·lectual, un censor, mor salvatgement al seu cotxe cosit a ganivetades. L’atípic inspector de la Brigada Criminal de la Policía Nacional Hilari Soler, poc afecte a les idees del poder, intenta resoldre un crim amb molts autors potencials. Amb aquest punt de partida, Jordi Sierra ens endinsa en la Barcelona dels seixanta, una societat contradictòria on conviuen el més ranci d’un règim que comença a esquerdar-se i les primeres lluites per les llibertats.

Escrit amb un estil molt directe i dinàmic (tot es desenvolupa en quatre dies), en el qual els diàlegs predominen sovint per damunt de la narració, la història central serveix d’excusa a l’autor per retratar uns personatges desconeguts per a les actuals generacions de joves però que varen tenir un paper clau en la repressió cultural i ideològica del país durant dècades. Com a mostra d’això, resulten  impagables escenes com el diàleg (en castellà) que manté l’inspector amb un capellà acèrrim del règim, o situacions com la lluita del protagonista per negar-se a defensar un company del cos que, a totes llums, ha mort un detingut quasi per plaer. 

A més, a mesura que avancem en la lectura i els principals sospitosos van essent descartats, el ritme de la narració s’accelera i, en un gir argumental magistral, ens condueix a un final completament inesperat i colpidor (algunes pàgines resulten d’una crueltat psicològica atroç), amb visos de tragèdia grega. El més impactant, però, és pensar que amb noms i llocs diferents, la història de Sierra i Fabra s’ha repetit desenes de vegades. És el que tenen les guerres, la seva ombra s’acaba projectant, sinistra com el censor, al llarg del temps...

"Si quan et donen per mort un dia tornes" de Lluís Llort

L’escriptor barceloní Lluís Llort (1966), que sòl signar les seves obres només amb el cognom, ens ofereix en aquesta obra una història farcida de males decisions, d’amor, de rancúnia, de retrobament i, per damunt de tot, de la necessitat de tornar. Sense previ avís, l’Agustí, desaparegut durant catorze anys, es planta a casa dels seus pares per intentar recompondre una vida perduda, quasi malbaratada, per un seguit de circumstàncies que, al llarg de la novel·la, l’autor va revelant amb mestria. Amb un llenguatge planer i directe, els diferents personatges van prenent cos en un enrevessat anar i venir temporal (cal estar atents per situar-se en cada moment de l’acció) que permet fer i comprendre la manera d’afrontar de  cadascun  d’ells l’inesperat retorn: la por atàvica a preguntar d’una mare que no vol tornar a perdre el seu fill, l’aparent indiferència d’un germà que mira de fer veure que res no ha passat, l’enfrontament amb una germana a qui el protagonista sempre ha admirat, i els retrets d’un pare que no comprèn perquè el seu fill mai va trucar. Tot això, amb el rerefons d’un passat i d’uns anys tèrbols (fugides, drogues, presó,...) que s’obren camí entre les ombres per retre comptes.

            Es tracta d’un text molt ben entrelligat que enganxa des de bon començament perquè mostra la conseqüència abans d’explicar la causa, fent que el lector s’endinsi en un constant viatge en el temps. Amb molta habilitat i una bona capacitat descriptiva, Llort va conduint diferents històries que acaben per convergir en un acte final digne del gènere negre i que mostra que, per damunt de tot, uns pares sempre emparen i defensen un fill dellà dels seus pecats i llurs circumstàncies. Si  comenceu a llegir...us atraparà...