"El cel que ens queda" d'Alejandro Palomas

Ha estat un plaer llegir “El cel que ens queda” d’Alejandro Palomas”, a la vora del mar; sovint amb llàgrimes als ulls.

És una història d’una tendresa infinita, d’amor de mares a filles, de iaies a netes, entre germanes.

Cinc dones són les protagonistes; dones plenes d’emoció i provocadores d’aquest sentiment. Aquest és el joc.

Capítol rere capítol i des de l’òptica i sensibilitat individual de cada una d’elles, ens endinsem a les seves vides, a les seves pors, als seus sentiments...

Com sobreviure la mort d’un fill?

Les protagonistes es presenten reals, vives, en una constant evolució. L’autor té un coneixement sorprenent de l’interior femení.

La Mència, la iaia, el puntal de la família, manega a filles (Lia i Flàvia) i netes (Agnès i Bea). És un personatge essencial en la novel•la. Sana, amb certesa i sense cap mena de vergonya, ens fa riure en situacions tenses i també plorar.

Palomas relaciona el món exterior amb l’interior, es fa present un vincle poètic entre els personatges i l’entorn. L’atmosfera representa els estats emocionals dels personatges. Tot flueix...

De Menorca a Copenhaguen, també a l’altra banda de l’Atlàntic; i de retorn a Menorca, al mar, on el moviment dels elements és constant (així ho creu l’autor); retorn a la vida...

La soledat, la tristesa,... hi tenen un paper important. L’amor no hi falta. I no només un amor romàntic sinó un amor entregat, generós.

Novel•la estètica, amb un llenguatge senzill i sense accessoris.

Visual, intensa, bonica, penetrant...

...Hem d’aprendre a sumar, filla, a sumar-ho tot: el dolor, la pena, l’angoixa, el que has viscut, el que esperes viure, el que ja no ha d’arribar mai...els que van marxar. Tot això ets tu....