"Patria" de Fernando Aramburu

Dues cares. Dues ideologies.

Els qui maten i als qui maten.

El món de la lluita armada. L’empresonament dels herois. Hipocresia. Cru amagament de les seves víctimes. Un poble. La creació de la mentalitat dels que hi viuen. Persecució. Vergonyosa església catòlica. La separació d’una comunitat.

Hi és tot.

Fernando Aramburu ens presenta a “Patria” el dia a dia d’una societat primitiva i patriarcal que vol preservar els valors de la unitat familiar.  

Ho fa a través de dues famílies, amigues immemorables i enfrontades pel “conflicte”. 

I un ventall de biografies.  

Les mares. Mullers. Governen les famílies i dominen el seus marits. Miren [m’incomoda; no m’agrada!] i Bittori [sento com suporta el silenci; el buit que li fan els veïns].

Els pares. Marits. Txato [molt bo i víctima mortal de l’atemptat terrorista] i Joxian [cap cot, sentimental, covard].

Els fills. Un metge, Xavier [que no es vol permetre ser feliç]. Un intel·lectual i escriptor amb euskera, Gorka [que busca el seu lloc]. Un terrorista, Joxe Mari [que purga la seva culpabilitat].

Les filles. Elles. Molt grans. Nerea i Arantxa [lluitadores, resistents].

125 capítols breus, com contes, avancen emocionalment en una narració minuciosa que fa ús d’expressius diàlegs, precisos mecanismes psicològics i la barreja de la primera persona amb un estil lliure i indirecte.

[...] Nerea rogó/mandó a José Carlos que la acompañase a su habitación. Pero ¿no vas a llamar? Ella: que la acompañase, que no se separara de ella. Y se acostaron y él, han matado a tu padre, jodo, lo han matado, tenía dificultades para hacer el amor. Despotricó, juraba, se durmió. [...]

Magnífica obra!