"Frida Kahlo" de Rauda Jamís

És l’hora de Frida!

Rauda Jamís ens cabussa en l’extraordinari, perdurable i inquietant món de Frida Kahlo.

En les pàgines d’aquesta biografia i fent ús d’una prosa poètica, l’autora ens fa reviure la història de l’artista i comprendre la seva obra pictòrica.

La pintura va arribar a la seva vida com una bella conseqüència de la seva realitat.

[...] La pintura no li ve d’allò que en diuen una “vocació precoç”, sinó que entra en la seva vida sota una doble pressió: un mirall que, posat sobre el seu cap, l’obsessiona, i el seu propi rerefons de dolor que va pujant a la superfície. Dos elements essencials conjuminats… i apareix la pintura. Laboriosament, a poc a poc, es va manifestant.[...] (pàg. 125)

Mexicana, nascuda el 1907, de mare mexicana i pare alemany, va patir una greu malaltia de petita i un fort accident als setze anys que la van obligar a portar durant tota la seva vida pròtesis i cotilles.

Amor.

Per la seva família. Per  diverses dones i homes. Pels seus quadres. Per si mateixa.

Dolor.

Degeneració física. Operacions. Avortaments. Intent de suïcidi. Amputació d’una cama.

Frida va tenir una relació constructiva-destructiva amb el seu marit i gran amor, el pintor Diego Rivera.

[...] Molt aviat em va demanar la meva opinió sobre el seu treball. M’escoltava religiosament. És curiós pensar que, ultra les bases clàssiques de tots dos, la nostra pintura hagi seguit camins tan diferents. Diego sempre treballant a escala monumental, jo sempre en format reduïts. Ell mirant cap a l’exterior, cap allò social principalment, jo cap a l’interior, cap a la intimitat de l’home. Crec que aquesta altra complicitat, aquesta mirada dirigida al treball de l’altre que hem mantingut sempre, amb la nostra mútua confiança i el nostre sentit crític en la matèria, figura entre les coses més belles que he arribat mai a viure. Una de les coses més maques de la nostra relació.[...] (pàg. 157)

[...] Es preguntava si aquella relació s’havia trencat perquè l’havia dut massa lluny, o, al contrari, perquè no l’havia dut prou lluny. Es preguntava si era la seva part mexicana, excessiva i apassionada, la que ho havia anihilat tot dins la seva vida turmentada. O si potser era el seu cos trencat que atreia determinats homes mentre, en el fons, els feia por. O la imatge omnipresent de Diego, del qual tothom sabia que la necessitava tant com ella el necessitava a ell. [...] (pàg. 258)

Admirada i elogiada per artistes i crítics d'art internacionals, l’artista sempre va rebutjar l'etiqueta de "surrealista" que el món de l’art va voler imposar-l’hi.

[...] - De fet què és, ser surrealista? -va reprendre Frida-. Si consisteix a treure els objectes del seu context per posar-los en context diferent, la pintura ha fet això mateix des de sempre... Si és jugar a l’absurd, no és això el que faig.[...] (pàg. 245)

Mai no va pintar els seus somnis. Sempre va ser pintora de la seva pròpia realitat.

[...] De vegades em pregunto si la meva pintura no ha estat, per la forma en què l’he desenvolupada, més semblant a l’obra d’un escriptor que a la d’un pintor. Una mena de dietari, o la correspondència de tota una vida. El primer, com a lloc on hauria alliberat la meva imaginació i analitzat els meus fets i els meus gestos; a través de la segona hauria parlat de mi, o senzillament m’hauria donat jo mateixa, als éssers estimats. D’altra banda, gairebé sempre he regalat els meus quadres, han estat generalment adreçats a algú de bon començament. Com les cartes. [...] (pàg. 239)

R. Jamís escriu una biografia que ni enalteix els bons moments de la vida de la pintora mexicana, ni amaga els pitjors.

[...] La felicitat aparent, la pregona tristor i la pintura mirant d’aprofundir en el sentit de les coses per omplir-ne els buits: això era la vida de Frida en arribar a aquesta meitat de segle. Massa desgastada, tenia el temps comptat.[...] (pàg. 311)

La coneixem alegre, presumida, ploranera.

I la descobrim constantment pintant-se a sí mateixa, entre objectes i paisatges.

[...] S’hi representa dempeus, nua, amb un collar entorn del coll i grosses llàgrimes a les galtes. Al seu ventre, un fetus; fora d’ella però lligat a ella per un cordó umbilical, un nen petit. La sang raja del seu sexe, baixa tot al llarg d’una cama i rega la terra, la nodreix, hi fa néixer arrels i plantes: la vida reneix. Al cel, una mitja lluna plora mirant Frida. [...] (pàg. 202)

Així era Frida, i així ens permet conèixer-la l'autora: una gran dona, conscient de les seves mancances i segura de les seves fermeses.

Kahlo, Frida, 1907-1954

Jamis, Rauda, 1955-