diumenge, 25 d’abril del 2021

“Mefisto” de Klaus Mann

“Mefisto” de Klaus Mann és un relat premonitori, editat el 1936 a Holanda.

La censura nazi va fer que la novel·la no es pogués llegir fins vint anys després. Amb un estil gràfic, amb ironia i sarcasme indignat, l’autor critica la brutal deriva política que estava vivint Alemanya.

Klaus Mann narra l'arribisme d'un actor de gran talent, Heindrik Höfgen, l'única preocupació del qual és triomfar encara que sigui a costa de fer-se amb el règim dictatorial més inhumà i malèvol.

[...] El rostre decolorit, amb les ulleres de banya, denotava aquella calma pètria que es veuen forçats a imposar-se els homes molt nerviosos i molt pagats de si mateixos quan els observa molta gent. El seu crani lívid tenia una forma noble. A la cara esponjada, d’un color blanc-gris, cridava l’atenció el tret fatigat, sensible i sofrent, que anava des de les celles rosses, elevades, fins a les temples enfondides; hi havia, a més, la forma ben perfilada del mentó enèrgic, que duia alçat com aire orgullós, de manera que quedava audaçment i imperiosament accentuada la línia noble i bella entre l’orella i el mentó. [...] Totes les senyores i la majoria dels cavallers trobaven que Hendrik Höfgen era no solament un home notable i summament hàbil, sinó també d’una remarcable bellesa física. [...]

L’autor assegurava que els personatges que apareixen al llibre són de ficció, no retrats; ben aviat, l’obra va ser qualificada com una “novel·la en clau”. L'autor es va basar en la vida del seu cunyat, i ex-amant, Gustaf Gründgens, actor que va aconseguir un enorme èxit a més de càrrecs institucionals molt rellevants sota el règim nazi.

“Mefisto” és una inquietant metàfora de Hitler i del nazisme. 

Com el dimoni creat per Goethe posseeix l'ànima de Faust, el nazisme sedueix i acovardeix gran part del poble alemany, privant-lo de llibertat i de seny. 

L’actor Höfgen es deixa festejar fins arribar a ser el favorit del Primer Ministre; pel camí perd les seves conviccions comunistes, l'amor de la seva esposa, i la pròpia estima.

[...] L’experiència de les atrocitats només havia paralitzat les seves energies durant una temporada breu. Les primeres setmanes que seguiren el seu alliberament de l’infern, les havia passades en un estat de prostració. Els seus ulls havien vist allò que cap ull humà no veu sense esdevenir cec a causa de l’excés de dolor: l’abjecció descarnada i totalment desfermada, organitzada amb una esgarrifosa pedanteria; la baixesa absoluta i total que, en martiritzar l’indefens se celebra ella mateixa, es pren ella mateixa seriosament, es glorifica com una acció patriòtica, com l’obra d’educació moral exercida damunt “els elements destructius, estranys a l’essència del poble”, com un servei ètic, necessari i just a la pàtria desvetllada. [...]

Mann, amb una impecable capacitat d'integrar i connectar, desplega un fascinant coneixement psicològic per dibuixar els seus personatges. El caràcter grotesc domina bona part de la novel·la; l’autor, fent ús d’adjectius despectius, judicis incisius i crítiques explícites, estampa en el relat una mirada àcida, combativa i reveladora.

“Mefisto” de Klaus Mann és un magnífic text, d’indubtable valor testimonial, que disposem en català gràcies a la traducció de Feliu Formosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada