"El guardián del tiempo " de Mitch Albom

Mitch Alborn ens explica a “El guardián del tiempo” el significat del temps.

Dor, poblador de l’Antiga Mesopotàmia i amic d’infància de Nim[rod], té curiositat pel pas del temps des de ben petit.

N’és el pioner.

Aquesta raresa de Dor provocarà una nova preocupació en els humans. Déu ho considera una gosadia i castiga a Dor amb una llarga vida. Sense poder gaudir de cap dels seus desitjos i fent-lo partícip de les conseqüències que el seu atreviment ha causat.

L’autor il·lustra la imposició, arrelada des de l’antiguitat fins ara, del temps. Ho fa a través del relat de dues vides paral·leles a la de l’etern Dor.

La Sarah és una adolescent descontenta amb la seva vida. Que vol escurçar.

El Víctor és un empresari d’èxit a qui li enuncien que li queda poc temps de vida. I desitja allargar-la.

Els dos volen canviar el temps.

M. Albom reflexiona sobre la fragilitat de la vida i l’agraïment amb el viscut i el que ens falta viure.

- Dios tiene motivos para limitar los días de los hombres.

- ¿Cuáles són?

- Que todos sean valiosos

Novel·la de lectura ràpida. Amb estil propi. Prosa cuidada, concisa i senzilla. Intrigant i entretinguda.

Excel·lent Mitch Albom.

"Manazuru. Una història d'amor" d'Hiromi Kawakami

Torno a llegir a Hiromi Kawakami. I n’he de parlar. Perquè una vegada més m’ha absort.

Manazuru és una història d’amor emotiva. Un viatge a l’interior. Amanit de misteri i fantasia. El just.

El relat està escrit en prosa. Depurada. Bella. És pausat i de narració sostinguda. Sense ampul·lositats. I modulat amb un ritme que t’abraça i et relaxa.

És una història sobre el temps i la lenta reparació de les persones ferides per l’absència d’un ésser estimat. Novel·la sobre l’amor, els records, les vivències, i el dolor que aquests provoquen. Amb personatges que se senten sols i que cerquen companyia.

[…] Vaig notar una lleugera fiblada al pit que va desaparèixer de seguida. Ja em vaig acostumant a aquest dolor. Mentre m’hi acostumo, m’endinso en un lloc fosc. Al final de la foscor, potser tornarà a aparèixer una llum com la que il·lumina aquesta casa.

Obra que barreja realitat i il·lusió. L’autora hi descriu, amb detall i matisos, escenaris vius i personatges complexes que desprenen una extrema soledat.

Marit. Filla. Amant. Àvia... I fantasmes.

Desconcert. Enyorança. Sentiment de culpa. Incerteses.

L’ambient és boirós. Rebo explicacions insatisfactòries. Preguntes sense respostes. Tinc dubtes... Com els que té la protagonista.

El marit és viu o és mort? Ha estat infidel? Per què va desaparèixer? Què el lligava a Manazuru?

Kawakami tracta temes universals envoltant-los d’un halo oníric i de màgia. Sovint ens condueix cap una assossegada reflexió. O cap a una complaent rellegida.

Exquisida obra per degustar.

Reparar els vius de Maylis de Kerangal

De bon matí el Simon surt a gaudir del surf, la seva passió. Amb els seus amics. Són joves. Viuen el moment. De sobte, l’accident.

Hospital. Metges. Mare. Pare. En shock. I el plantejament de la donació d’òrgans. D’un fill.

L’autora narra aquesta bella i commovedora història en tercera persona. Amb detall. Encaixa diferents personatges i perspectives. Fusiona dos mons, família i pràctica sanitària. Combina escriptura poètica i tècnica mèdica.

Kerangal narra una cursa del temps. De l’accident a l'operació.

Un cor que encara batega. Envoltat de vides. Dolor. Por. Agraïment. 

La mare que es pregunta si podrà viure sense el cor del seu fill. El pare que no ho accepta. El primer amor del Simon. L’infermer encarregat d’obtenir el permís de les famílies. La traductora que espera un transplantament i que es qüestiona viure amb el cor d’un altre. La infermera que assumeix el dolor d’un desengany amorós. El metge especialista.

Ens manté en tensió per un situació urgent utilitzant una escriptura lenta de les accions i les reflexions. Converses i cavil·lacions. Transmet valors amb una arquitectura perfecta, una destresa meticulosa i traços intel·ligents. 

“Reparar els vius” de Maylis de Kerangal és una exquisida obra escrita amb precisió quirúrgica.

"Baila, baila, baila" d'Haruki Murakami

Torno a llegir Murakami. El llibre que tinc a les mans és Baila, baila, baila.

Nostàlgia. Sentiment. Soledat. Buit existencial.

I alienació [tan Murakami!]. Unes forces desconegudes obliguen als seus personatges a emprendre un viatge de creixement interior. De coneixement introspectiu. Mai se sap com s’acabarà...

L’autor transmet amb una escriptura minuciosa.

El protagonista és un periodista freelance. Sense nom. Ell ens explica la història. Detall per detall. Repeteix i repeteix. A voltes la lectura es fa feixuga. I ens posem a la seva pell. Entenem com viu la vida. De manera àrdua.

El protagonista de Baila, baila, baila torna a l’hotel Delfín. Un lloc misteriós, simbòlic i críptic.

No reconeix el lloc i se sent desorientat i perdut.

La seva obsessió és trobar la model d’orelles amb qui hi va passar uns dies, fa un temps, a l’hotel. La noia és com un fantasma. Deixa pistes. Tots l’han coneguda. I ningú sap on és. Un esperit lliure. El protagonista la busca. Es mou.

Coneix nova gent. Personatges fascinants. Contradictoris. Murakami en fa un dibuix perfecte.

Una recepcionista d’hotel obsessionada per les aparences. Un ex-company d’estudis que ara és un actor famós. Una nena introvertida i asocial abandonada per la total indiferència de la seva mare... I l’estrany hombre carnero, ser que habita no se sap on i que representa una idea ben abstracta. Personatge crucial en el desenvolupament dels esdeveniments de la novel·la.

...ningú és el que sembla.

Baila, baila, baila és una obra caòtica. Amb repetició d’escenes [intencionadament]. Que et porten a conèixer el garbuix intern del protagonista.

El seguim. I esperem que balli tal i com l’hi ha demanat l’hombre carnero. Desitjant que se’n surti.

- Baila –dijo el hombre carnero-. No dejes de bailar mientras suene la música [...]. Así que no no permitas que tus piernas se detengan. Por muy ridículo que te parezca, no dejes de bailar. Lograrás que lo que ya está endurecido empiece a distender-se. Todavía deberías estar a tiempo.[...] A veces sentimos que todo es un gran error. Y entonces las piernas se detienen.

Realisme [oriental] màgic.

Obra complexa. [si desconeixeu Murakami recomanaria no començar per Baila, baila, baila]. 

“Estem ben trastocats” de Karen Joy Fowler

Em va agradar el títol, i el vaig comprar. Ha estat a la tauleta de nit esperant el seu moment.

L’he llegit ara. Sense saber-ne res de res abans de fer-ho.

M’ha agradat. Molt. També, m’ha fet caure llàgrimes. Sí que ho estem de sonats!

Ens explica la història la Rosemary, la protagonista. Des del mig. Com li demanava sempre el seu pare. Perquè xerra molt. Tot sovint la fan callar.

La Rosemary i els seus dos germans formen part d’un experiment que afecta tota la família.

Identitat. Família. Rivalitat entre germans. Dolor. Ètica científica. Maltracte animal.

El llibre s’estructura al servei d’un secret.

Comença quan la Rosemary està a la universitat. L’autora es mou endavant i endarrere en el temps.

Sabem que hi ha una germana, la Fern. Amb la que la Rosemary va viure els seus primers cinc anys. Etapa de la vida que marca. Crucial pel què fa als estímuls, l’aprenentatge i la comprensió del món que ens envolta.

A un terç de camí del relat l’autora ens revela el gran secret que provoca un gir sorprenent. Inesperat. Llavors començo a entendre la Rosemary i el seu comportament.

El pare, psicòleg, no s’espera, per res del món, les conseqüències d’aquest experiment.

Prosa lluminosa. Filosofia provocativa. Psicologia.

L’alienació forma part, en gran mesura, de l’experiència d’aquesta família. L’absència de la Fern. La fuga del Lowell, el germà. Les depressions de la mare i el seu tancament a l’habitació durant dies i dies. La raresa de la protagonista als ulls dels companys els seus primers anys d’escola.

Però, són fiables els nostres records? La memòria i el seu complex funcionament.

“La teoria de la ment postula que, encara que no es poden observar directament, atribuïm estats mentals als altres (i a nosaltres mateixos, ja que la proposta fonamental és que som prou conscients dels nostres estats mentals per fer generalitzacions a partir d’ells). Per tant, constantment deduïm intencions, pensaments, coneixements, manca de coneixements, dubtes, desitjos, creences, suposicions, promeses, preferències [...]”.

L’autora, en certa manera, distingeix els personatges segons l’ús que fan del llenguatge.

Qui pot parlar? Qui parla millor? Qui escolta? Qui desitja parlar? Quant s’escolta?

“L’única cosa que se fer millor que ella és parlar, i no hi veig cap gran avantatge, en això”.

“Li coneixia el llenguatge corporal tan bé com un dia que vaig conèixer el de la Fern. Hi havia una cosa estranya en com movia els ulls”.

Narració divertida. Estranya. Intel·ligent. Fresca. Punyent.

“Hijos del ancho mundo” d’Abraham Verghese

Marion Stone, el protagonista, ens explica la història. Amb el temps va comprenent la seva vida. [...]la vida es así. La vivimos hacia delante, pero la comprendemos en retrospectiva.

Té un germà bessó, el Shiva. Units pel cap i separats al néixer. Són com dues gotes d’aigua. Però només físicament, les seves personalitats són ben diferents.

L’autor no té pressa. No és un llibre que enganxa des del seu inici. S’ha de llegir amb tranquil·litat. Verghese ens presenta els personatges. Poc a poc. Amb salts en el temps. I ens condueix cap a la història principal. Llavors sí, no s’atura fins el final.

Bona part del relat transcorre en hospitals, a Etiòpia i als EEUU. Destaca la presència del món de la medicina i la lluita per pal·liar el patiment de les persones més desafavorides del món. L’autor pretén realçar la importància de la pràctica mèdica en la seva dimensió més humanitària.

Les malalties i operacions es descriuen en detall [com es nota que l’autor és metge!].

Les 600 pàgines i escaig de la novel·la donen per molt. Descripcions d’Adis Adeba (capital d’Etiòpia). Records de l’època en la qual Itàlia va ocupar el país. Esdeveniments polítics ocorreguts a la segona meitat del segle XX. El govern de l’emperador Haile Selassie. Intents de rebel·lió militar contra la seva autoritat absoluta. El cop d’estat que va portar al poder al sargent Mengistu. Una guerra civil el 1991. Segrestos aeris. I una intensa activitat de la guerrilla eritrea.

Tots aquests successos tindran una repercussió directa sobre les vides dels personatges de la novel·la.

A. Verghese narra diversitat d’històries humanes dins d’un mateix relat. Amb sensibilitat.

“Hijos del ancho mundo” és una novel·la molt agradable de llegir.

...

Un dels molts paràgrafs on hi podem veure la preocupació de l’autor/metge per la manca de tracte humà vers el pacient:

[...] debo decirle que vi que mi hijo estaba aterrorizado y que no había nadie que aplacase su miedo. La única persona que lo intentó fue una enfermera. Le cogió de la mano y dijo: “No te preocupes, todo irá bien.”. Los demás lo pasaron por alto. Los médicos estaban ocupados con su cuerpo, claro. Habría sido una bendición que hubiese estado inconsciente. Ellos tenían cosas importantes que hacer.[...]. Doctor Stone, como jefe de cirugía, tal vez como padre también, ¿no cree que su equipo tiene cierta obligación de confortar al paciente? ¿No estaría mejor el enfermo con menos angustia, con menos miedo?

"També això passarà" de Milena Busquets

Tanco el llibre.  El passeig nostàlgic per Cadaqués ha arribat a la seva fi. Respiro fons. No, no s’ha acabat. Una vegada més arrossegaré durant un temps la sensació de gaudi, de malenconia, de felicitat. “També això passarà” de Milena Busquets m’ha hipnotitzat. Em prenc uns dies per donar-hi voltes.

L’autora ens introdueix en un món de ficció i alhora molt personal. Reflexiona sobre la vida i la mort.

La mort de la mare dóna sentit a aquest relat. La Blanca [o la Milena], filla, pateix. “Em fan mal tots els camins recorreguts amb la meva mare”.

Mort. Dolor. Absència. Ex-marits. Relacions complicades. Trobades fugaces. Amistats eternes.

Escenes bucòliques d’estiu, a Cadaquès, se sobreposen a l’ombra que motiva la narració.

La Blanca enyora la mare. Deessa. Intel·ligent. Culta. Capritxosa. Que omple. Educadora de la llibertat de fer el que et vingui de gust. Que es fa càrrec de les conseqüències. Però que mai se’n culpabilitza.

Busquets explica veritats sobre la vida. Moltes veritats. Ho fa de manera sotil. Amb paraules que dolen però que no són cruels. Com carícies. L’autora és sincera. S’expressa sense embuts. Accepta els seus propis defectes.

Ric amb les seves ironies. Estic atenta a les seves reflexions i a les agudes crítiques. Empatitzo amb alguns dels seus comportaments. Gaudeixo amb els diàlegs i les sentències brillants.

A pesar de la nostàlgia, la Blanca es convenç de que “També això passarà”.

Una novel·la molt especial.

Noteu-ho.

Riem. I, encara que a pesar d’agradar-me no m’agrada, començo a coquetejar amb ell. I sento com la mel comença a vessar-se, líquida i solar, com dos nens a punt de robar una bossa de llaminadures i de sortir disparats de la botiga, morts de riure i de por. No és la mel espessa i lenta i fosca per la qual estaríem disposats a anar a l’infern, però al cap i a la fi és mel, l’antídot contra la mort. Des de la teva mort, i des d’abans, tinc la sensació que l’única cosa que faig és anar rapinyant amor, apoderant-me de l’engruna més petita que trobo pel camí, com si fossin llavors d’or. Estic totalment arruïnada i necessito que em robin. Fins i tot el somriure de la noia del supermercat, la picada d’ullet d’un desconegut pel carrer, una conversa banal amb el tio del quiosc, tot em serveix, tot ho exhaureixo, res és suficient, res serveix per a res.