“Tsili. Història d’una vida” d’Aharon Appelfeld

[...] A la nit, els vents frescos de la primavera portaren les ombres de les muntanyes. Unes ombres quietes que es van unir als arbres i de les seves boques no en sortia cap so. Al principi les volien fer fora, però elles, qui sap per què, enganxades, s’hi negaven. [...] p.135

“Tsili. Història d’una vida” d’Aharon Appelfeld és un llibre petit i fràgil, com l’intent d’enxiquir els records d’una vida viscuda en els anys de la Segona Guerra Mundial, un temps d’ira i de fúria.

La novel·la està escrita amb una aparent senzillesa. L’autor utilitza frases curtes, delicades, perfectes, que menen cap a una sensació d'irrealitat i de somni; no obstant, amb aquest ús de la concreció, lluny d’acotar-ne el sentit, aconsegueix ampliar l’atenció fins a límits insospitats.

Tsili és una jove jueva de tretze anys, abandonada per la seva família quan cal fugir de les matances. La noia coneixerà la soledat i la companyia. També l’amor.

Aharon Appelfeld relata una història que cerca donar un sentit a la vida. Tsili té necessitat de l’amor; de sentir-se estimada i de compartir l’estimació.

1942. Un passi: “sóc filla de la Maria”. Pallisses. Marek. Peces a la motxilla de roba humida. Pa. Llonzes. Fulles de tabac. Vodka que la fa sentir mandrosa,...

El temps va passant i el seu rar pas per la vida la porta a recórrer camins carregats de persones que li volen bé o mal. I està ferida, sí, però contra tot pronòstic aconsegueix sobreviure.

[...] Algú va encendre una llanterna i va il·luminar la foscor. [...]

Gràcies a l'esplèndida traducció de l'hebreu al català que n'ha fet l'Eulàlia Sariola he pogut gaudir d’aquesta magnífica obra.

Pura literatura.

“Cartes a l’Anna Murià” (1939-1956) de Mercè Rodoreda

París, 2 de desembre de 1946

Estimada Anna,

Des del mes de setembre t’he començat tres cartes i totes han quedat a la meitat. He passat un disgust terrible, pitjor que un disgust. He estat a punt de fer una bestiesa, he plorat molt i encara ploro. No exagero si et dic que estic desfeta. Cap paraula no et podrà donar una idea aproximada del meu dolor. [...]

Cartes a l’Anna Murià (1939-1956) de Mercè Rodoreda és la correspondència privada entre dues amigues en temps d’exili després de la guerra civil. El llibre, prologat i amb notes de Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas, ens posa a disposició les cartes que Rodoreda va enviar a Murià durant un llarg període. Van ser publicades per primer cop per “La Sal Edicions” l’any 1985, dos anys després de la mort de l’autora.

La nova edició, a més de vint-i-tres cartes escrites per Rodoreda (la majoria) i Murià, es complementa amb una entrevista de Mari Chordà i Isabel Segura a Anna Murià feta el 1985 i amb un epíleg inèdit de Margarida Puig, nora de l’escriptora.

Les Cartes a l’Anna Murià escrites per Mercè Rodoreda, són un testimoni molt valuós de la seva vida personal i de dies de trasbals que, amb el pas del temps, s’aniran alleujant. A mesura que tots els exiliats van fent-se càrrec que l’exili polític seria de llarga durada van buscar sortides per donar sentit a la seva vida.

Anna Murià i Agustí Bartra van decidir embarcar-se cap a Llatinoamèrica quan França va entrar en guerra. Mercè Rodoreda i Armand Obiols es van quedar a París on va començar el calvari econòmic i emocional de la gran escriptora.

Les dues amigues es van cartejar durant anys. Entre confidències íntimes, curiositats i alguna xafarderia, presenciem els inicis del camí que va convertir Mercè Rodoreda amb l’escriptora que coneixem avui, i descobrim com el seu vessament de creativitat literària es va canalitzant a través de paraules plenes d’ànima.

“és per la ferida que respiren els humans.”

“Emma” de Jane Austen

“Emma” ​​(1815) de Jane Austen és una de les grans novel·les de la literatura universal. La seva versió catalana íntegra, traduïda de forma detallada i molt meditada per Alba Dedeu i editada per Adesiara, és magnífica.

[...] encara que les persones optimistes sempre esperen més bé del que es realitza, no sempre ho paguen amb un desànim proporcional a les seves esperances. Aviat volen per damunt del fracàs actual i comencen a tenir les esperances altra vegada. [...] p.179

Emma Woodhouse és la veu cantant d’una novel·la​​ que avança a còpia de diàlegs. La protagonista és jove, bonica, molt rica i amb una gran independència; disposa d’una superioritat social i intel·lectual i, també, té una erudita imaginació. És un personatge realista i, per tant, amb una personalitat en ocasions contradictòria i de qui les decisions varien al llarg del temps. És l’heroïna que s'equivoca, imperfecta i que, per tant, comet errors, alguns de greus, en el seu continu afany d'emprar aquesta imaginació envers els demès, equívocs que la faran conèixer-se una mica més bé i créixer interiorment.

Bonisme invasiu i manipulador, capacitat de redempció i esperit de superació, elogi a la quotidianitat...són alguns dels temes clau de l’obra.

Jane Austen assoleix una gran naturalitat en tots els personatges fent ús de petits matisos lingüístics i estilístics, excel·lentment recollits en la traducció al català; figures avaluades amb finor, elegància i desimboltura.

[...] Volia mantenir la pau, si era possible, i a més, hi havia alguna cosa honorable i valuosa en els hàbits domèstics arrelats del seu cunyat i en la plenitud que li aportava la vida familiar, i com que aquest era el motiu pel qual tenia tendència a menysprear la proporció normal de vida social i les persones que li donaven importància, li va semblar que calia mostrar-se molt tolerant. [...] p. 120

‘Emma’ és un cara a cara amb temes comuns i ben enriquidors; també una història d’amors. És una obra d’extrema qualitat i absolutament recomanable.

“Casa de nines” de Henrik Ibsen

Henrik Ibsen, dramaturg i director escènic noruec, l’any 1879 va publicar una rebel i escandalosa obra de teatre, “Casa de nines". La imperible obra, traduïda excel·lentment al català per Feliu Formosa i novament editada per educaula62, m’ha arribat, afortunadament, de les mans del seu traductor.

Ibsen ofereix als espectadors una obra que tracta temes universals de forma absolutament fresca: amor, xantatge, fidelitat, recerca d'un mateix, supervivència, cosificació de la dona.

Nora, la protagonista, és l’esposa i mare perfecta. Alegre, afectuosa, que viu a l'ombra del seu marit, Torvald Helmer, i compleix el seu paper envers el que la societat espera d'ella. No obstant, amaga un secret: és responsable d’una operació no justificable en aquella època; ha dut a terme un acte d’amor per i a l’esquena d'una figura masculina d'autoritat, el seu marit,  i de qui, per aquest fet, l'honor entra en joc.

“Casa de nines”, gairebé un estàndard de la revolució actual feminista, va esdevenir una obra teatral xocant i torbadora. El context històric en el qual es va representar era una societat en què les dones no només havien d’obeir els seus marits, sinó que coneixien i acceptaven el seu paper dins d’aquesta.

L’obra va fer tremolar [sembla ser] les butaques dels teatres de l’època pel seu inclement desenllaç.

HELMER: Abans que res ets esposa i mare.

NORA: Ja no ho crec, això. Crec que, per damunt de tot, sóc un ésser humà com ho puguis ser tu...o que, en tot cas, haig de provar de tornar-m’hi. Sé prou bé, Torvald, que la majoria de la gent et donaran la raó i que aquestes coses també figuren als llibres. Però a mi ja no em poden condicionar les coses que digui la gent o que constin als llibres. Haig de reflexionar aquestes coses per mi mateixa, per veure-les clares.

HELMER: És que potser no veus clara la teva posició a la pròpia família? No tens una guia infal·lible en aquestes qüestions? No tens la religió?

NORA: Ah, Torvald, ni tan sols sé què és exactament la religió.

“Casa de nines” no la protagonitza una heroïna sinó una dona que escull afirmar-se en la individualitat.

Excel·lent obra literària!

“Sis nits d’agost” de Jordi Lara

A “Sis nits d’agost” l’escriptor Jordi Lara indaga sobre una misteriosa mort. El 6 d’agost de 2007, quan complia 75 anys, el filòsof i activista Lluís Maria Xirinacs va pujar a una muntanya del Ripollès, va seure i es va deixar morir. Sol.

- Cap el tard buscaré un lloc i ho provaré. A prop del camí, per posar-ho fàcil.

Lara s’acosta a la figura de Xirinacs com qui s’encara a un enigma. Per treure’n l’entrellat, es pren la seva recerca com una exploració periodística i ho fa des d’un punt de vista literari.

L’escriptor rescata la memòria de Lluís Maria Xirinacs a partir dels dietaris, notes i cartes que va deixar abans de morir, de les converses que manté entre les persones del seu cercle més íntim, amb els veïns de la zona on va decidir anar a morir, amb l’home que va trobar el cos, i també amb el seu biògraf, Lluís Busquets i Grabulosa.

[...] El combat era, de fet, l’esca narrativa del dietari que mantenia, “Cinc anys”, on va acabar aplegant quaranta-cinc entrades que alternaven la glossa de passatges bíblics o els himnes religiosos, que son majoria, amb records d’infantesa del tot ensucrats, cronologies històriques i llegendes del Taga, dissertacions filosòfiques, alguna paràbola índia i una oració de Simone Weil, excursions i reivindicacions nacionals a més dels esborranys de l’acte de sobirania i la nota de comiat. Segons com era la garbellada emocional d’un home presoner del compromís amb ell mateix. [...] p. 90

“Sis nits d’agost” és una obra de no-ficció en què l’autor se serveix de tots els recursos narratius de la novel·la: mesurar la informació per crear una intriga, diàlegs i personatges versemblants i una riquesa de llenguatge excepcional que vivifiquen el protagonista del relat.

Jordi Lara reconstrueix amb elevada habilitat literària els darrers dies de Lluís Maria Xirinacs, tot un referent de la desobediència civil pacífica i de la no-violència i que va portar al límit totes les seves conviccions. En vida, i també en la mort.

[...] “Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts” , va escriure, i va començar per allò que tenia més a prop, la hipocresia d’una jerarquia eclesiàstica que feia la gara-gara al règim franquista per conservar els privilegis. [...] p. 67

Alta literatura.

“Mi último suspiro” de Luis Buñuel

 

Luis Buñuel (1900-1983), un any abans de la seva mort, va deixar-nos escrit el seu últim alè de vida: “Mi último suspiro”.

[...] Para llegar a toda belleza, tres condiciones me parecen siempre necesarias: esperanza, lucha y conquista. [...] p. 279

El cineasta, mestre en l'art d'explicar històries, ens acompanya pel seu recorregut vital amb aquesta autobiografia escrita amb l'ajuda de Jean-Claude Carrière. El llibre és una resposta a l’eterna pregunta sobre el perquè de la vida. En el transcurs de la lectura es crea un vincle enigmàtic entre narració i lector que convida a reflexionar sobre què en fem del temps que se'ns ha concedit en aquest món insòlit.

[...] la ciència no me interesa. Me parece presuntuosa, analítica y superficial. Ignora el sueño, el azar, la risa, el sentimiento y la contradicción, cosas todas que me son preciosas. [...] Yo he elegido mi lugar, está en el misterio. Solo me queda respetarlo. La mania de comprender y, por consiguiente, de empequeñecer, de mediocrizar  [...] Es una de las desdichas de nuestra naturaleza. Si fuéramos capaces de devolver nuestro destino al azar y aceptar sin desmayo el misterio de nuestra vida, podria hallarse próxima una cierta dicha, bastante semejante a la inocencia. [...] p. 222

L'autor evoca el poble aragonès on va néixer: Calanda. Recorda la seva infància a Saragossa, amb el seu pare, la seva mare, els seus germans i germanes. Explica la seva joventut a Madrid, a la residència d'estudiants, on va conèixer i va fer amistat amb Dalí, Lorca, Alberti.

Buñuel va tenir una vida apassionant.

A París dels anys 20 va coincidir i es va fer amic íntim de tota l'elit surrealista: Breton, Aragon, Éluard, Ernst,... Va viatjar al Hollywood dels grans estudis on va conèixer, en diferents moments de la seva vida, a mites com Fritz Lang, Chaplin, Hitchcock,...Va viure la guerra civil a primera fila, en una Madrid republicana però dividida. I es va exiliar a França, Estats Units i, finalment, Mèxic.

[...] No pretendo escribir yo también la historia de la gran escisión que desgarró a España. No soy historiador y no estoy seguro de ser imparcial. Solo quiero intentar decir lo que vi, lo que recuerdo. [...] p.191

El cinema es va convertir en l'eix central de la seva vida.

“Mi último suspiro” és una honesta mirada cap al món, un esguard indulgent i dur a la vegada, amb la saviesa i els dubtes de qui ha viscut i ha entès el que vol dir viure.

Magnífica obra.

“Mefisto” de Klaus Mann

“Mefisto” de Klaus Mann és un relat premonitori, editat el 1936 a Holanda.

La censura nazi va fer que la novel·la no es pogués llegir fins vint anys després. Amb un estil gràfic, amb ironia i sarcasme indignat, l’autor critica la brutal deriva política que estava vivint Alemanya.

Klaus Mann narra l'arribisme d'un actor de gran talent, Heindrik Höfgen, l'única preocupació del qual és triomfar encara que sigui a costa de fer-se amb el règim dictatorial més inhumà i malèvol.

[...] El rostre decolorit, amb les ulleres de banya, denotava aquella calma pètria que es veuen forçats a imposar-se els homes molt nerviosos i molt pagats de si mateixos quan els observa molta gent. El seu crani lívid tenia una forma noble. A la cara esponjada, d’un color blanc-gris, cridava l’atenció el tret fatigat, sensible i sofrent, que anava des de les celles rosses, elevades, fins a les temples enfondides; hi havia, a més, la forma ben perfilada del mentó enèrgic, que duia alçat com aire orgullós, de manera que quedava audaçment i imperiosament accentuada la línia noble i bella entre l’orella i el mentó. [...] Totes les senyores i la majoria dels cavallers trobaven que Hendrik Höfgen era no solament un home notable i summament hàbil, sinó també d’una remarcable bellesa física. [...]

L’autor assegurava que els personatges que apareixen al llibre són de ficció, no retrats; ben aviat, l’obra va ser qualificada com una “novel·la en clau”. L'autor es va basar en la vida del seu cunyat, i ex-amant, Gustaf Gründgens, actor que va aconseguir un enorme èxit a més de càrrecs institucionals molt rellevants sota el règim nazi.

“Mefisto” és una inquietant metàfora de Hitler i del nazisme. 

Com el dimoni creat per Goethe posseeix l'ànima de Faust, el nazisme sedueix i acovardeix gran part del poble alemany, privant-lo de llibertat i de seny. 

L’actor Höfgen es deixa festejar fins arribar a ser el favorit del Primer Ministre; pel camí perd les seves conviccions comunistes, l'amor de la seva esposa, i la pròpia estima.

[...] L’experiència de les atrocitats només havia paralitzat les seves energies durant una temporada breu. Les primeres setmanes que seguiren el seu alliberament de l’infern, les havia passades en un estat de prostració. Els seus ulls havien vist allò que cap ull humà no veu sense esdevenir cec a causa de l’excés de dolor: l’abjecció descarnada i totalment desfermada, organitzada amb una esgarrifosa pedanteria; la baixesa absoluta i total que, en martiritzar l’indefens se celebra ella mateixa, es pren ella mateixa seriosament, es glorifica com una acció patriòtica, com l’obra d’educació moral exercida damunt “els elements destructius, estranys a l’essència del poble”, com un servei ètic, necessari i just a la pàtria desvetllada. [...]

Mann, amb una impecable capacitat d'integrar i connectar, desplega un fascinant coneixement psicològic per dibuixar els seus personatges. El caràcter grotesc domina bona part de la novel·la; l’autor, fent ús d’adjectius despectius, judicis incisius i crítiques explícites, estampa en el relat una mirada àcida, combativa i reveladora.

“Mefisto” de Klaus Mann és un magnífic text, d’indubtable valor testimonial, que disposem en català gràcies a la traducció de Feliu Formosa.