diumenge, 25 d’abril del 2021

“Mefisto” de Klaus Mann

“Mefisto” de Klaus Mann és un relat premonitori, editat el 1936 a Holanda.

La censura nazi va fer que la novel·la no es pogués llegir fins vint anys després. Amb un estil gràfic, amb ironia i sarcasme indignat, l’autor critica la brutal deriva política que estava vivint Alemanya.

Klaus Mann narra l'arribisme d'un actor de gran talent, Heindrik Höfgen, l'única preocupació del qual és triomfar encara que sigui a costa de fer-se amb el règim dictatorial més inhumà i malèvol.

[...] El rostre decolorit, amb les ulleres de banya, denotava aquella calma pètria que es veuen forçats a imposar-se els homes molt nerviosos i molt pagats de si mateixos quan els observa molta gent. El seu crani lívid tenia una forma noble. A la cara esponjada, d’un color blanc-gris, cridava l’atenció el tret fatigat, sensible i sofrent, que anava des de les celles rosses, elevades, fins a les temples enfondides; hi havia, a més, la forma ben perfilada del mentó enèrgic, que duia alçat com aire orgullós, de manera que quedava audaçment i imperiosament accentuada la línia noble i bella entre l’orella i el mentó. [...] Totes les senyores i la majoria dels cavallers trobaven que Hendrik Höfgen era no solament un home notable i summament hàbil, sinó també d’una remarcable bellesa física. [...]

L’autor assegurava que els personatges que apareixen al llibre són de ficció, no retrats; ben aviat, l’obra va ser qualificada com una “novel·la en clau”. L'autor es va basar en la vida del seu cunyat, i ex-amant, Gustaf Gründgens, actor que va aconseguir un enorme èxit a més de càrrecs institucionals molt rellevants sota el règim nazi.

“Mefisto” és una inquietant metàfora de Hitler i del nazisme. 

Com el dimoni creat per Goethe posseeix l'ànima de Faust, el nazisme sedueix i acovardeix gran part del poble alemany, privant-lo de llibertat i de seny. 

L’actor Höfgen es deixa festejar fins arribar a ser el favorit del Primer Ministre; pel camí perd les seves conviccions comunistes, l'amor de la seva esposa, i la pròpia estima.

[...] L’experiència de les atrocitats només havia paralitzat les seves energies durant una temporada breu. Les primeres setmanes que seguiren el seu alliberament de l’infern, les havia passades en un estat de prostració. Els seus ulls havien vist allò que cap ull humà no veu sense esdevenir cec a causa de l’excés de dolor: l’abjecció descarnada i totalment desfermada, organitzada amb una esgarrifosa pedanteria; la baixesa absoluta i total que, en martiritzar l’indefens se celebra ella mateixa, es pren ella mateixa seriosament, es glorifica com una acció patriòtica, com l’obra d’educació moral exercida damunt “els elements destructius, estranys a l’essència del poble”, com un servei ètic, necessari i just a la pàtria desvetllada. [...]

Mann, amb una impecable capacitat d'integrar i connectar, desplega un fascinant coneixement psicològic per dibuixar els seus personatges. El caràcter grotesc domina bona part de la novel·la; l’autor, fent ús d’adjectius despectius, judicis incisius i crítiques explícites, estampa en el relat una mirada àcida, combativa i reveladora.

“Mefisto” de Klaus Mann és un magnífic text, d’indubtable valor testimonial, que disposem en català gràcies a la traducció de Feliu Formosa.

dissabte, 20 de febrer del 2021

"Òpera Àcid" de Miquel Creus

L’exemplar que tinc a les mans d’Òpera àcid, de Miquel Creus (1954-2019), pertany a l’obra publicada per primera vegada el 1989. L’any 2019, l’editorial Males Herbes ha recuperat la novel·la.

Òpera Àcid és el testimoni d’una generació, una novel·la que tracta el tortuós món de l'heroïna, el cavall.

Una sotragada m’envaeix només començar a llegir.

Com l’Abel, l’amiga del Dom, em quedo totalment impactada al descobrir com viu el protagonista de la història.

Sento incomoditat. Visc patiment, angoixa, dolor.

I em meravello, alhora, de la manera com l’autor transmet tant a través de l’escriptura.

Cruesa, declivi, penúria, asfixiant atmosfera,...

Creus, amb una fraseologia curta, tallant, desobedient tant en forma com en contingut i en un context degradat i aclaparador, narra, usant la primera persona, el sinuós viatge interior i exterior de Dom, un drogoaddicte en decadent caiguda lliure.

[...] Tots dos encenen un altre cigarro, sentint-se aturats en el temps: que sembla que no es mogui: que no avanci: havent-lo d’anar empenyent i empenyent perquè s’escoli lentament. Com l’aigua del riu: com la porqueria que hi ha: emergint i submergint-se cansadament. [...]

Genuïna!

divendres, 5 de febrer del 2021

“El càstig” de Guillem Sala


“El càstig” de Guillem Sala, obra editada per L’Altra Editorial, és una novel·la dura i contundent.

Amb poc menys de dues-centes pàgines, l’autor explica una història de gran violència emocional.

La narració és d’un estil planament descriptiu. L’autor escriu el relat des d’una mirada externa, amb mode veu en off, de forma natural, sense encapritxar-se amb cap dels personatges protagonistes, ni edulcorar les seves vides. 

No interpel·la directament al lector. Observa i narra, neutral, sense ser fred. No hi pren part ni es posiciona.

Guillem Sala exhibeix en aquesta novel·la un gran talent narratiu i una alta capacitat en el retrat de personatges. Proporciona petites dosis, gairebé imperceptibles, del passat de la protagonista, la Sandra, i com es forja un caràcter amb nombroses esquerdes i cicatrius emocionals. 

Actitud destructiva cap a si mateixa. Sensació de no pertinença, d'abandonament i de descontrol de la seva vida. Un buit que la submergeix entre dubtes i desànims. Por, inseguretat, fragilitat. Autoestima ferida.

I així, a poc a poc, connectem amb la protagonista i amb l’Albert, el Minu, l’Izan, la Raquel.

Sorprèn l'ús entremesclat del català i el castellà, sense cursives ni signes que els distingeixi. Sala mostra d’aquesta manera que aplica a algun dels personatges l'estil natural de la parla de qui té una llengua materna diferent de la que en escenes quotidianes empra. Així, les frases barregen les llengües de la mateixa manera en què, de forma impremeditada, es mesclen en el cervell. Es tracta d’un bilingüisme espontani que atorga a l’escriptor la possibilitat màxima de retratar els personatges.

[...] La Sandra se sent fatal, qué hija de puta, pero qué estoy haciendo con este tío i alhora quina por, quin pànic horrible haver-lo de deixar. Perquè no té ni idea de si l’està cagant, si el Minu només se la volia follar, si demà ho veurà tot diferent o què; potser tota relació de parella ha de passar per proves d’aquesta mena, com es pot saber?, iros todos a la mierda, no em deixeu sola, per favor, no em deixeu sola i dejarme en paz i ara què. [...]

“El càstig” de Guillem Sala és un relat profund i molt ben embastat que remou i sacseja la consciència.

Impactant.

***


[27/1, 9:51] lectora1: He acabat El càstig de Guillem Sala, m’ha deixat ben tocada

[27/1, 9:51] l1: A veure com l'analitzo, ...hi ha molt a dir
[27/1, 9:53] lector2: El tinc per llegir
[27/1, 9:53] l2: 😄👍
[27/1, 9:55] l1: Doncs ja en parlarem
[29/1, 12:07] lectora3: Pla de cap de setmana😁👍
[29/1, 12:08] l2: Jo el vaig acabar ahir
[29/1, 12:37] l2: M’ha agradat. Molt. Tenia un ai! a dins... Ho acaba amb força. El final potent.
[...]
[29/1, 12:38] l2: Enganxa i es fa devorar
[29/1, 12:38] l2: Bona lectura, amb ritme i original
[31/1, 10:35] l3: A mi m’ha deixat apenada pels personatges. Tan reals com propers. I quina merda.
[31/1, 10:36] l3: Molt bé perquè m'ha semblat una novel·la rodona. Trama-drama-llenguatge👍
[31/1, 10:37] l3: No sé perquè va aixecar tanta polseguera el tema de l'ús del castellà combinat amb català; jo ho trobo ben natural i genuí. Això és que no han llegit en Max Besora!
[31/1, 10:38] l3: M'he imaginat totes les frases en català i li faltaria una xispa.
[31/1, 10:39] l3: Destaco el perfil acurat dels personatges, els veus, els coneixes
[31/1, 11:19] l2: la veritat és que la novel·la és trepidant. Te la menges de cop, la devores perquè atrapa.
La polèmica en l'ús del català i castellà no la veig tant exagerada com molts diuen, perquè el castellà apareix de manera natural, és una part important dels personatges, no veig que sigui un recurs forçat. M'agrada perquè toca breus pinzellades, i parla de temes importants: com la parella, el desig, l'educació, els sentiments interiors, pors i frustracions, la vida...
[31/1, 11:19] l2: El final es veu a venir. Estàs tota l'estona amb l'ai! al cor
[31/1, 11:23] l1: L'ús barrejat de català i castellà atorga la possibilitat màxima de retratar els personatges que viuen en aquesta dualitat, existent. Permet assolir aquest perfil acurat del que parla la lectora3
[31/1, 11:27] l2: En algun altre llibre que he llegit i utilitzaven aquest recurs era forçat, en El càstig, no ho veig gens forçat.
[31/1, 11:28] l2: és una característica més dels diversos personatges
[31/1, 11:28] l2: cadascú vesteix com pot el seu personatge, i l'idioma els vesteix

[...]

dissabte, 16 de gener del 2021

“Cap altre amic que les muntanyes" de Behrouz Boochani

 [...]

Aquestes mateixes muntanyes van ser testimonis de l’espectacle,

I aquests mateixos roures de fulla de castanyer van plorar.

Vaig néixer al si d’aquesta guerra. Un naixement abominable que feia pudor de tifes de vaca. Així, tots els éssers que existien van unir forces; van conspirar i, finalment, la seva voluntat col·lectiva em va empènyer cap a aquest món. Com una fletxa que surt disparada de l’arc i va a parar a una cambra d’aflicció. Sofriment i repugnància. Arranjats en una harmonia d’obscenitats i configuracions del dolor. Guerra. Un poble abandonat. Homes vells amb pipes llargues d’argila. I després un estable brut. L’escena era completa. Com un teatre que imitava la vida, el protagonista del qual era la pudor de fems frescos. [...] p. 273

Cap altre amic que les muntanyes és un relat real, escrit per Behrouz Boochani, escriptor, periodista, poeta, erudit i cineasta kurd-iranià, que va estar detingut a l’illa de Manus, Austràlia, des del 2013 al 2019.

Behrouz Boochani va començar a escriure el llibre a partir d’una sèrie de llargs missatges de text en farsi, enviats clandestinament des de la presó, que després van ser traduïts a l'anglès per Omid Tofighian. Boochani i Tofighian van col·laborar estretament en un procés que requeria experimentació literària i un pensament filosòfic compartit.

La història comença així:

[...]
          A la claror de la lluna,
          una ruta desconeguda,
          un cel del color de l’angoixa intensa.
 
Dos camions porten uns passatgers neguitosos i espantats per un laberint sinuós i rocallós.
[...] p.41

Ell és un dels passatgers. A mesura que vaig llegint, poc a poc, vaig construint la imatge de qui és Boochani, de qui són els demés, i per què han escollit emprendre aquest viatge. Un trajecte clarament perillós.

Un petit pesquer, ple de gent que fuig, tempesta, inundació, ...El vaixell s'enfonsa, rescaten els fugitius i els traslladen a l'illa de Christmas. Aquesta vegada la travessia ha finalitzat amb "èxit" (l’autor ens revela que aquest era el seu segon intent de fugir).

L’escenari està ambientat, amb una primera història esborronadora (digne d’un llibre a part).

L’esgarrifós relat autobiogràfic tot just comença.

Des de l’illa de Christmas, els refugiats són transportats immediatament cap a l’illa de Manus. La narració ha començat com un llibre d'aventures, i s’ha anat transformant en una representació gairebé kafkiana de la vida a la presó.

Entrellaçant text i poesia, l’autor projecta un seguit de detallades seqüències cinematogràfiques a partir de les quals descobrim entorns descrits minuciosament i coneixem persones a les quals els ha posat un sobrenom, Maysam la Puta, Jove Somrient, Heroi, Vaca,... Tot plegat forma part d’un Sistema australià de dominació, opressió i submissió anomenat Kiriarcal.

[...]

Som quatre-centes persones,

Quatre-centes ànimes perdudes confinades en un espai estret,

Quatre-cents presoners

Que esperem la nit

... per poder sortir

... i entrar en els nostres malsons.

Som ratpenats en una cova fosca que reaccionen a les mínimes vibracions. Cada dia repetim, vençuts per la fatiga, un passeig vagarós d’uns cent metres aproximadament. És com si ens obliguessin a travessar la llargària d’una piscina pútrida i pudent repetint sempre una mateixa braçada inútil i poc pràctica. Unes visions desesperades pitjors que els monsons s’enduen els nostres somnis a la nit, i tot queda infectat pels malsons amargs. [...] p. 152-153

El relat de Behrouz Boochani és una valuosa visió del que passa a les persones (en aquest cas homes), fora de les seves xarxes familiars i de suport vital, quan són sotmeses a un tracte inhumà. 

Baralles, explosions emocionals, actes de covardia moral, aldarulls, vagues de fam. Com certes persones s’aferren a les seva tradició i cultura quan tot el que els envolta és foraster i aterridor...

Boochani, cerebral i profund pensador, escriu sobre la seva pròpia agitació interior, el seu desig d’estar sol, de no fidelitzar-se amb ningú, d’observar tranquil·lament (i documentar en secret) tot el que veu i viu.

Cap altre amic que les muntayes és un llibre extraordinari que indueix a l'ira i la vergonya, de continguts atractius i enfrontadors. Behrouz Boochani troba en l’escriptura la sortida creativa necessària per preservar el seu seny i la seva esperança davant la pura injustícia viscuda.

Llibre biogràfic essencial.

dimarts, 29 de desembre del 2020

"Teatre de cabaret I" de Karl Valentin

Teatre de cabaret I  és un recull d’ obres del comediant, dramaturg, pallasso, cineasta, inventor i luthier Karl Valentin; traduïdes (molt adaptades*) al català per Feliu Formosa.

Karl Valentin va néixer el 1882 a Munic. Va començar les seves actuacions a cerveseries i bars. Més endavant va escriure monòlegs “insensats” per fer de pallasso, acompanyat d'un acordió i, a partir del 1913, amb una identitat ja demarcada i amb la seva lògica còmica, va formar un duo d'actuació amb l'actriu Liesl Karlstadt.


KARL VALENTIN torna a mirar el barret.

KARLSTADT: Però vostè no m’escolta! Què li passa?

VALENTIN: El meu barret!

KARLSTADT: No tingui por que no volarà.

VALENTIN: No, però i si algú el trepitja?

KARLSTADT: Qui vol que el trepitgi?

VALENTIN: Jo

KARLSTADT: Però vostè sap que és aquí.

VALENTIN: I si me n’oblido?

KARLSTADT: Vinga, agafi el barret! Quin home!

KARL VALENTIN es llança veloçment a recuperar el barret.

KARLSTADT: Au, deixi’l allà on vulgui.

Febrosament, VALENTIN intenta penjar el barret en algun lloc. El vol penjar a la campana, però li cau. Fa tota mena de contorsions i adopta totes les postures imaginables abans de tornar-lo a tenir agafat. Finalment repenja el colze dret sobre el barret, que sosté amb la mà esquerra, i es balanceja sobre una cama, tot encreuant-li l’altra al damunt. KARLSTADT, pàl·lida de ràbia, li arrenca bruscament el barret. VALENTIN trontolla, però recupera de seguida la seva posició.

KARLSTADT, que posa amb violència el barret damunt la taula i el rebenta: A veure si acabem d’una vegada amb el seu barret!

Grata experiència llegint teatre.

*[...] No es tracta només de traduir jocs de paraules, sinó sobretot de posar en joc paraules d’alta tensió, en un lloc i en un temps molt diferents en què Karl Valentin i Liesl Karlstadt van ordir els seus enginys mortífers, però vitals [...] (p. 11 “El gran verbiculador” pròleg de Jaume Melendres)


diumenge, 20 de desembre del 2020

"L’amor d’Erika Ewald" d’Stefan Zweig


“L’amor d’Erika Ewald” és una novel·la curta d’Stefan Zweig, publicada l’any 1904. Traduïda de l’alemany al català per Clara Formosa i publicada per la col·lecció Petits Plaers de Viena.

L'autor austríac, fent ús d’una acurada tècnica literària, dibuixa el retrat d'una jove de finals del segle XIX i principis del XX, època en què tot sembla que està per descobrir i on els vienesos gaudeixen de plàcides passejades pel parc Prater i els seus voltants.

Stefan Zweig mostra la vida interior de l'ésser humà a través de la música i la paraula, de forma lírica i elegant.

L’escriptor fraseja el relat com si es tractés d'una partitura musical. La música hi apareix com l’última manifestació de la puresa humana, la més sublim, capaç d'arribar allà on no arriben les paraules.

[...] Llibres i quadres, paisatges i música li parlaven, perquè havia mantingut la capacitat poètica d’un nen que veu en els objectes pintats i en les coses inanimades una realitat expressiva i multicolor. I aquesta havia estat la seva felicitat i la seva alegria abans que li arribés l’amor. [...] aquells quatre traços negres sobre el cartró es van convertir per a ella en un esdeveniment. Va llegir les paraules com les acostumava a dir ell, amb el timbre suau i musical de la seva veu. [...]

 

Erika Ewald és, sens dubte, la representació més plausible de la innocència que encara no ha estat esquitxada pel desgast de la vida, ni cisada pel menysteniment dels sentiments.

 

Visc, en primera persona, la culminació i caiguda d'un somni d'amor que no sap cap on mena; un amor on els sentiments s'entrellacen i es barallen per, després, refer-se.

 

L’autor ens guia pels itineraris més profunds de la primera joventut, afligida i joiosa alhora.

 

Por, passió, odi, menyspreu, oblit i pau.


El món de la música envesteix amb força en aquesta composició narrativa de Zweig, i ho fa com a via necessària per a expressar els més profunds i intensos sentiments de l'ésser humà.

 

A través de notes musicals, profundes, l’escriptor narra el retraïment humà, la por als altres i al seu lliurament, i les acompanya de riques descripcions plenes de metàfores i comparacions, que a mode d'instruments auxiliars, desprenen ressons i faciliten el camí cap uns sentiments contradictoris de l’Erika.

 

La seva existència recorre els cims més alts i abruptes d'una forma salvatge, cedeix davant sinuositats i finalment desemboca en un mar ple de pau.

“L’amor d'Erika Ewald” és un regueró intern d’emocions que es clava en cada un dels òrgans del cos de la protagonista, el què la portarà a navegar per un riu ple de sensacions. 





dissabte, 12 de desembre del 2020

"Retrat de Shunkin" de Junichirō Tanizaki

 



L’editorial Viena, a través de la seva col·lecció “Petits Plaers”, ens delecta amb una narració clàssica de la literatura japonesa.

"Retrat de Shunkin" de Junichirō Tanizaki (1886-1965), és una obra representativa de la narrativa de l’autor japonès, traduïda de forma exquisida al català per Albert Nolla.

Tanizaki, amb absoluta qualitat literària, ens transmet una història d'amor de sabor agredolç. L’obra narra la relació entre Shunkin, una noia benestant de Kyoto, i Sasuke, el seu criat lleial.

Junichirō Tanizaki, magnífic, relata una història japonesa senzilla però, alhora, profunda, i que ens mena cap a la reflexió, sobre la crueltat, el poder, la bellesa, ... i la força de l’amor.

Relat fictici o real?

L’autor utilitza una veu narrativa exterior a l'acció per explicar-nos aquesta història d'amor. Sovint juga amb lectures que ha fet sobre la protagonista posant en dubte si el que narra va succeir de veritat, provocant-nos una lleugera sensació de misteri.

Tanizaki ens descriu Shunkin com una dona capritxosa, arrogant, sàdica i, al mateix temps, de bellesa radiant, que manipula el pobre i submís Sasuke, amb escarnis i maltractament psicològic.

[...] La Shunkin tenia uns canvis d’humor molt extrems. Si el renyava sovint, volia dir que estava de mala lluna; però de vegades es quedava callada, amb el front arrufat i fent sonar amb força la tercera corda del shamisen, o deixava que en Sasuke anés tocant i es limitava a escoltar, sense dir si li semblava bé o malament. Aquest dies eren els que en Sasuke plorava més de tots. [...]

A través d’aquest relat sentim l'atmosfera de la tradició japonesa, i també la recerca de la llibertat de la dona, més pròpia del món occidental.

L’autor traça anècdotes delicioses. Dibuixa ambients emotius. Transmet sensibilitat, bellesa. Descriu moviments gegantins generats per actes contemplatius o rutinaris. Explica el comportament del trauma en el sàdic i en el submís.

[...] quan sents refilar un rossinyol tan ben ensinistrat com el Tenko, pots evocar la pau que regna en una vall fonda sense necessitat de sortir de casa. Pots sentir la remor del rossinyol i veure els cirerers que cobreixen el vessant de la muntanya, florits enmig d’una boira rosada. Dins el seu cant s’hi troben les flors i també la boira, i et fa oblidar que ets al mig d’una ciutat bruta i superpoblada. Aquest és el punt en què l’artificiositat competeix amb la natura. I aquest és també el misteri de la música. Us hauria d’avergonyir que un ocell tan petit comprengui aquest secret i que vosaltres sigueu incapaços de copsar-lo. Sou humans però no arribeu a l’alçada dels ocells” [...]

A “Retrat de Shunkin”, Junichirō Tanizaki ens embolcalla amb una delicada i breu obra d’art; ens lliura tots els elements per mesclar-nos en un remolí de sentits i deixar-nos portar per una història gens convencional.