“Cap altre amic que les muntanyes" de Behrouz Boochani

 [...]

Aquestes mateixes muntanyes van ser testimonis de l’espectacle,

I aquests mateixos roures de fulla de castanyer van plorar.

Vaig néixer al si d’aquesta guerra. Un naixement abominable que feia pudor de tifes de vaca. Així, tots els éssers que existien van unir forces; van conspirar i, finalment, la seva voluntat col·lectiva em va empènyer cap a aquest món. Com una fletxa que surt disparada de l’arc i va a parar a una cambra d’aflicció. Sofriment i repugnància. Arranjats en una harmonia d’obscenitats i configuracions del dolor. Guerra. Un poble abandonat. Homes vells amb pipes llargues d’argila. I després un estable brut. L’escena era completa. Com un teatre que imitava la vida, el protagonista del qual era la pudor de fems frescos. [...] p. 273

Cap altre amic que les muntanyes és un relat real, escrit per Behrouz Boochani, escriptor, periodista, poeta, erudit i cineasta kurd-iranià, que va estar detingut a l’illa de Manus, Austràlia, des del 2013 al 2019.

Behrouz Boochani va començar a escriure el llibre a partir d’una sèrie de llargs missatges de text en farsi, enviats clandestinament des de la presó, que després van ser traduïts a l'anglès per Omid Tofighian. Boochani i Tofighian van col·laborar estretament en un procés que requeria experimentació literària i un pensament filosòfic compartit.

La història comença així:

[...]
          A la claror de la lluna,
          una ruta desconeguda,
          un cel del color de l’angoixa intensa.
 
Dos camions porten uns passatgers neguitosos i espantats per un laberint sinuós i rocallós.
[...] p.41

Ell és un dels passatgers. A mesura que vaig llegint, poc a poc, vaig construint la imatge de qui és Boochani, de qui són els demés, i per què han escollit emprendre aquest viatge. Un trajecte clarament perillós.

Un petit pesquer, ple de gent que fuig, tempesta, inundació, ...El vaixell s'enfonsa, rescaten els fugitius i els traslladen a l'illa de Christmas. Aquesta vegada la travessia ha finalitzat amb "èxit" (l’autor ens revela que aquest era el seu segon intent de fugir).

L’escenari està ambientat, amb una primera història esborronadora (digne d’un llibre a part).

L’esgarrifós relat autobiogràfic tot just comença.

Des de l’illa de Christmas, els refugiats són transportats immediatament cap a l’illa de Manus. La narració ha començat com un llibre d'aventures, i s’ha anat transformant en una representació gairebé kafkiana de la vida a la presó.

Entrellaçant text i poesia, l’autor projecta un seguit de detallades seqüències cinematogràfiques a partir de les quals descobrim entorns descrits minuciosament i coneixem persones a les quals els ha posat un sobrenom, Maysam la Puta, Jove Somrient, Heroi, Vaca,... Tot plegat forma part d’un Sistema australià de dominació, opressió i submissió anomenat Kiriarcal.

[...]

Som quatre-centes persones,

Quatre-centes ànimes perdudes confinades en un espai estret,

Quatre-cents presoners

Que esperem la nit

... per poder sortir

... i entrar en els nostres malsons.

Som ratpenats en una cova fosca que reaccionen a les mínimes vibracions. Cada dia repetim, vençuts per la fatiga, un passeig vagarós d’uns cent metres aproximadament. És com si ens obliguessin a travessar la llargària d’una piscina pútrida i pudent repetint sempre una mateixa braçada inútil i poc pràctica. Unes visions desesperades pitjors que els monsons s’enduen els nostres somnis a la nit, i tot queda infectat pels malsons amargs. [...] p. 152-153

El relat de Behrouz Boochani és una valuosa visió del que passa a les persones (en aquest cas homes), fora de les seves xarxes familiars i de suport vital, quan són sotmeses a un tracte inhumà. 

Baralles, explosions emocionals, actes de covardia moral, aldarulls, vagues de fam. Com certes persones s’aferren a les seva tradició i cultura quan tot el que els envolta és foraster i aterridor...

Boochani, cerebral i profund pensador, escriu sobre la seva pròpia agitació interior, el seu desig d’estar sol, de no fidelitzar-se amb ningú, d’observar tranquil·lament (i documentar en secret) tot el que veu i viu.

Cap altre amic que les muntayes és un llibre extraordinari que indueix a l'ira i la vergonya, de continguts atractius i enfrontadors. Behrouz Boochani troba en l’escriptura la sortida creativa necessària per preservar el seu seny i la seva esperança davant la pura injustícia viscuda.

Llibre biogràfic essencial.

"Teatre de cabaret I" de Karl Valentin

Teatre de cabaret I  és un recull d’ obres del comediant, dramaturg, pallasso, cineasta, inventor i luthier Karl Valentin; traduïdes (molt adaptades*) al català per Feliu Formosa.

Karl Valentin va néixer el 1882 a Munic. Va començar les seves actuacions a cerveseries i bars. Més endavant va escriure monòlegs “insensats” per fer de pallasso, acompanyat d'un acordió i, a partir del 1913, amb una identitat ja demarcada i amb la seva lògica còmica, va formar un duo d'actuació amb l'actriu Liesl Karlstadt.

KARL VALENTIN torna a mirar el barret.

KARLSTADT: Però vostè no m’escolta! Què li passa?

VALENTIN: El meu barret!

KARLSTADT: No tingui por que no volarà.

VALENTIN: No, però i si algú el trepitja?

KARLSTADT: Qui vol que el trepitgi?

VALENTIN: Jo

KARLSTADT: Però vostè sap que és aquí.

VALENTIN: I si me n’oblido?

KARLSTADT: Vinga, agafi el barret! Quin home!

KARL VALENTIN es llança veloçment a recuperar el barret.

KARLSTADT: Au, deixi’l allà on vulgui.

Febrosament, VALENTIN intenta penjar el barret en algun lloc. El vol penjar a la campana, però li cau. Fa tota mena de contorsions i adopta totes les postures imaginables abans de tornar-lo a tenir agafat. Finalment repenja el colze dret sobre el barret, que sosté amb la mà esquerra, i es balanceja sobre una cama, tot encreuant-li l’altra al damunt. KARLSTADT, pàl·lida de ràbia, li arrenca bruscament el barret. VALENTIN trontolla, però recupera de seguida la seva posició.

KARLSTADT, que posa amb violència el barret damunt la taula i el rebenta: A veure si acabem d’una vegada amb el seu barret!

Grata experiència llegint teatre.

*[...] No es tracta només de traduir jocs de paraules, sinó sobretot de posar en joc paraules d’alta tensió, en un lloc i en un temps molt diferents en què Karl Valentin i Liesl Karlstadt van ordir els seus enginys mortífers, però vitals [...] (p. 11 “El gran verbiculador” pròleg de Jaume Melendres)

"L’amor d’Erika Ewald" d’Stefan Zweig

“L’amor d’Erika Ewald” és una novel·la curta d’Stefan Zweig, publicada l’any 1904. Traduïda de l’alemany al català per Clara Formosa i publicada per la col·lecció Petits Plaers de Viena.

L'autor austríac, fent ús d’una acurada tècnica literària, dibuixa el retrat d'una jove de finals del segle XIX i principis del XX, època en què tot sembla que està per descobrir i on els vienesos gaudeixen de plàcides passejades pel parc Prater i els seus voltants.

Stefan Zweig mostra la vida interior de l'ésser humà a través de la música i la paraula, de forma lírica i elegant.

L’escriptor fraseja el relat com si es tractés d'una partitura musical. La música hi apareix com l’última manifestació de la puresa humana, la més sublim, capaç d'arribar allà on no arriben les paraules.

[...] Llibres i quadres, paisatges i música li parlaven, perquè havia mantingut la capacitat poètica d’un nen que veu en els objectes pintats i en les coses inanimades una realitat expressiva i multicolor. I aquesta havia estat la seva felicitat i la seva alegria abans que li arribés l’amor. [...] aquells quatre traços negres sobre el cartró es van convertir per a ella en un esdeveniment. Va llegir les paraules com les acostumava a dir ell, amb el timbre suau i musical de la seva veu. [...]

 

Erika Ewald és, sens dubte, la representació més plausible de la innocència que encara no ha estat esquitxada pel desgast de la vida, ni cisada pel menysteniment dels sentiments.

 

Visc, en primera persona, la culminació i caiguda d'un somni d'amor que no sap cap on mena; un amor on els sentiments s'entrellacen i es barallen per, després, refer-se.

 

L’autor ens guia pels itineraris més profunds de la primera joventut, afligida i joiosa alhora.

 

Por, passió, odi, menyspreu, oblit i pau.

El món de la música envesteix amb força en aquesta composició narrativa de Zweig, i ho fa com a via necessària per a expressar els més profunds i intensos sentiments de l'ésser humà.

 

A través de notes musicals, profundes, l’escriptor narra el retraïment humà, la por als altres i al seu lliurament, i les acompanya de riques descripcions plenes de metàfores i comparacions, que a mode d'instruments auxiliars, desprenen ressons i faciliten el camí cap uns sentiments contradictoris de l’Erika.

 

La seva existència recorre els cims més alts i abruptes d'una forma salvatge, cedeix davant sinuositats i finalment desemboca en un mar ple de pau.

“L’amor d'Erika Ewald” és un regueró intern d’emocions que es clava en cada un dels òrgans del cos de la protagonista, el què la portarà a navegar per un riu ple de sensacions. 

"Retrat de Shunkin" de Junichirō Tanizaki

 

L’editorial Viena, a través de la seva col·lecció “Petits Plaers”, ens delecta amb una narració clàssica de la literatura japonesa.

"Retrat de Shunkin" de Junichirō Tanizaki (1886-1965), és una obra representativa de la narrativa de l’autor japonès, traduïda de forma exquisida al català per Albert Nolla.

Tanizaki, amb absoluta qualitat literària, ens transmet una història d'amor de sabor agredolç. L’obra narra la relació entre Shunkin, una noia benestant de Kyoto, i Sasuke, el seu criat lleial.

Junichirō Tanizaki, magnífic, relata una història japonesa senzilla però, alhora, profunda, i que ens mena cap a la reflexió, sobre la crueltat, el poder, la bellesa, ... i la força de l’amor.

Relat fictici o real?

L’autor utilitza una veu narrativa exterior a l'acció per explicar-nos aquesta història d'amor. Sovint juga amb lectures que ha fet sobre la protagonista posant en dubte si el que narra va succeir de veritat, provocant-nos una lleugera sensació de misteri.

Tanizaki ens descriu Shunkin com una dona capritxosa, arrogant, sàdica i, al mateix temps, de bellesa radiant, que manipula el pobre i submís Sasuke, amb escarnis i maltractament psicològic.

[...] La Shunkin tenia uns canvis d’humor molt extrems. Si el renyava sovint, volia dir que estava de mala lluna; però de vegades es quedava callada, amb el front arrufat i fent sonar amb força la tercera corda del shamisen, o deixava que en Sasuke anés tocant i es limitava a escoltar, sense dir si li semblava bé o malament. Aquest dies eren els que en Sasuke plorava més de tots. [...]

A través d’aquest relat sentim l'atmosfera de la tradició japonesa, i també la recerca de la llibertat de la dona, més pròpia del món occidental.

L’autor traça anècdotes delicioses. Dibuixa ambients emotius. Transmet sensibilitat, bellesa. Descriu moviments gegantins generats per actes contemplatius o rutinaris. Explica el comportament del trauma en el sàdic i en el submís.

[...] quan sents refilar un rossinyol tan ben ensinistrat com el Tenko, pots evocar la pau que regna en una vall fonda sense necessitat de sortir de casa. Pots sentir la remor del rossinyol i veure els cirerers que cobreixen el vessant de la muntanya, florits enmig d’una boira rosada. Dins el seu cant s’hi troben les flors i també la boira, i et fa oblidar que ets al mig d’una ciutat bruta i superpoblada. Aquest és el punt en què l’artificiositat competeix amb la natura. I aquest és també el misteri de la música. Us hauria d’avergonyir que un ocell tan petit comprengui aquest secret i que vosaltres sigueu incapaços de copsar-lo. Sou humans però no arribeu a l’alçada dels ocells” [...]

A “Retrat de Shunkin”, Junichirō Tanizaki ens embolcalla amb una delicada i breu obra d’art; ens lliura tots els elements per mesclar-nos en un remolí de sentits i deixar-nos portar per una història gens convencional.

"Un estiu", de Francesc Parcerisas

Rebo aquest dietari de la mà d’un dietarista català contemporani, Feliu Formosa.

Un estiu, de Francesc Parcerisas, és una narració autobiogràfica de l’estiu del 2014, moment en què l’autor patia la pèrdua d’amics de tota la vida.

Parcerisas, a punt de fer setanta anys, rememora les vacances estivals de la seva infantesa i adolescència. Relata el seu passat i s’aboca a un futur previsible en què ha de prendre consciència de la mort d’aquells que estima.

[...] No hi vull pensar gaire. No tinc cap desig d’acostar-me a aquesta porta gran, feixuga, que tots tenim al davant; em molesta i m’irrita la mateixa condició humana: pensar tant, crear tant, construir tant...i, de cop i volta, haver d’enfrontar-se al mirall on veiem que tot és una boira grisa que s’esfilagarsa o una fumera espessa de fulles seques. M’emprenya pensar que la colossal feina intel·lectual del Carles, que tant admiro, es vegi emmanillada per les xacres del cos. Sé que l’amistat, el respecte, els records que ara m’afeixuguen, també es deixataran, flonjos, estovats, inconsistents. En un univers dins el qual som totalment prescindibles, no seran ni tan sols un forat negre. Camino. Camino per esbandir-me la buidor, el no-res. [...] pp. 40-41

El dietari pel qual Parcerisas rebia el premi Jaume Fuster l’any 2018 entreteixeix una sèrie de delicioses reflexions que mesclen tocs d’humor i moments esfereïdors.

Un estiu és un recull d’observacions magníficament escrites; un llibre que excel·leix pel seu valor literari.

Una lectura per pur plaer.

“El infinito en un junco” d'Irene Vallejo

Irene Vallejo, escriptora i filòloga, ha guanyat recentment el Premi Nacional d'Assaig amb “El infinito en un junco”. L’obra és una oda al llibre que fa una lectora apassionada.

[...] Este diálogo silencioso entre tú y yo, libre y secreto, es una asombrosa invención. [...] p. 62

El llibre de Vallejo és un delectable assaig erudit, de 430 pàgines, escrit utilitzant un llenguatge evocador i explícit. L’autora es deslliga sàviament d’un estil acadèmic i opta per la veu de la contista que explica una història entesa no com un seguit de documents citats sinó com una faula.

“El infinito en un junco” és una rondalla que commou al lector més proper.

[...] En sus anaqueles aguardan juntos libros escritos en paises enemigos, incluso en guerra unos con otros. Manuales de fotografía y de interpretación de los sueños. Ensayos que hablan de microbios o de galaxias. La autobiografía de un general al lado de las memorias de un desertor. La obra optimista de un autor incomprendido y la obra oscura de un autor de éxito. Los apuntes de una escritora viajera junto a los cinco tomos que necesita un escritor sedentario para contar con pelos y señales sus ensoñaciones. El libro impreso ayer y a su lado el que acaba de cumplir veinte siglos. Ahí no se conocen las fronteres temporales ni geográficas. Y, por fin, estamos todos invitados a entrar: extrangeros y locales, gente con gafas, con lentillas o con legañas, hombres que llevan moño o mujeres que llevan corbata. Esto se parece a una utopía. [...] p. 157

Amb aquest, també, llibre d’aventures i viatges, Vallejo ens passeja per la història dels llibres i ens dona l’oportunitat de conèixer infinitat de personatges gràcies als quals la flama del coneixement s’ha mantingut viva al llarg del temps.

[...] once amigos de Anna Ajmátova iban memorizando los poemas de su desgarrador libro Réquiem a medida que los escribía, para preservarlos de cualquier desgracia que pudiera ocurrirle a la autora. La escritura y la memoria no son adversarias. De hecho, a lo largo de la historia, se han salvado la una a la otra: las letras resguardan el pasado; y la memoria, los libros perseguidos. [...] p. 129

Vallejo, amb rigor i un to didàctic i divulgatiu, construeix l’obra i ens acosta a la història dels llibres fent contínues referències a l'actualitat i sense perdre mai de vista els orígens dels llibres.

[...] En los escenarios de Atenas se escucharon palabras asombrosas. Desde allí hablaron mujeres desesperadas, parricidas, enfermos, locos, esclavos, suicidas y extrangeros. El público no podia apartar los ojos de aquellos personajes insólitos. Precisamente, “teatro” significava en griego “lugar para mirar”. Los griegos habían escuchado relatos durante generaciones, pero asomarse a una historia mirándola como espías tres la rendija de una puerta era una experiencia muy distinta, de una extraña intensidad. Allí empezó a triunfar el lenguaje audiovisual que aún nos hipnotiza. Las tragedias, agrupadas en triologías, creaban el mismo tipo de adicción que las actuales series y sagas. Eran obras de terror, como sabía Aristóteles, y las mejores son además viajes al fin de la noche, donde acechan los miedos ancestrales, los tabús, la sangre derramada, el crimen familiar, la angustia del conflicto sin salida, el silencio de los dioses. [...] p. 177

L’escriptora defensa a ultrança aquest artefacte.

[...] Desde la invención de la escritura, nuestros antepasados miraban alrededor preguntándose qué superficie conservaría mejor la huidiza huella de las letras (piedra, tierra, corteza, juncos, pieles, madera, marfil, tela, metal,...). Pretendían desafiar a las fuerzas del olvido fabricando el libro perfecto, transportable, duradero y cómodo. [...]  p.319-320

Llegiu “El infinito en un junco”. Assaboriu el passat i el present, i l'amor que desprenen aquestes pàgines per la lectura, la literatura ...el llibre.

És hipnotitzant.

“Cervantes y Lope. Vidas paralelas” de Mary Shelley

[...] Es seguro que todos aquellos capaces de sentir un interés generoso por el destino de un genio se lanzarán con viva curiosidad a las páginas que lleven el nombre de Cervantes: ni siquiera Shakespeare goza de una reputación tan universal. [...]

Cervantes y Lope. Vidas paralelas és un dels treballs menys coneguts de Mary Shelley. 

L’editorial Calambur ens presenta, en una bella edició, un fragment de la gegantina participació de l’autora en una sèrie de semblances d'escriptors per a la Cabinet Cylopaedia (Literary Lives) de Dionysius Lardner; una iniciativa editorial que responia a la creixent demanda cultural per l'augment de l'alfabetització a l’Anglaterra de principis del segle XIX.

Cervantes y Lope són dues "vides paral·leles” escrites a l'estil plutarquià, biografies contrastades moral i literàriament.

[...] Si juzgáramos el caso sin investigarlo, imaginaríamos que no hay nadie con más probabilidades de obtener popularidad con su obra que el autor de ”Don Quijote”. Su carácter era alegre y ajeno a la queja y mostró un corazón ligero hasta el último momento, lo que censuró un rival envidioso (Figueroa), que señala que su debilidad era tal que hasta en el lecho de muerte escribió prefacios y dedicatorias, prefacios que están [...] llenos de animación y agudeza. Sin embargo, vivió en la miseria, murió en el olvido y su tumba solo fue honrada por sus amigos; en contraste, todo Madrid acudió a honrar el funeral de Lope y dos volúmenes de elogios y epitafios forman una mera selección de lo que se escribió para commemorar su muerte. [...]

D’aquestes dues vides escrites se’n desprèn una intensitat commovedora.

Mary Shelley, apassionada, entusiasta de les lletres, poliglota, s'embriagava dels originals de la literatura dels autors que més admirava per, després, escriure intel·ligents narracions.

Les dues semblances estan molt ben entreteixides, de manera que l’escriptora contraposa hàbilment les estretors que va patir Cervantes amb la vida grandiloqüent de Lope de Vega.

Mary Shelley aboca en les dues obres moltes de les seves preocupacions més íntimes: la relació entre literatura i vida privada, la pressió que exerceixen sobre l’escriptor les expectatives socials, la naturalesa del geni,...

L’autora s’identifica amb el tarannà i les inquietuds de Cervantes i en la concepció de l'art com a salvació davant les adversitats en les que es va topar Lope.

És un gust tenir a les mans aquest excel·lent llibre, tan ben prologat [la introducció és del catedràtic Antonio Sánchez Jiménez] i farcit de notes aclaridores a peu de pàgina.