“Billy Wilder. Aquí un amigo” de Kevin Lally

I una altra biografia de la biblioteca de Feliu Formosa duta en forma d’article a “El Cau de les Paraules”: “Billy Wilder. Aquí un amigo” de Kevin Lally.

Què m’explica el Feliu abans de passar-me l’obra? Em conta que Fernando Trueba, al recollir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per “Belle epoque” va dir: “Voldria creure en Déu per donar-li les gràcies, però només crec en Billy Wilder, ell és el meu Déu de debò.”

Kevin Lally, gran coneixedor del món cinematogràfic, escriu de manera exhaustiva la vida de Billy Wilder, plena d'esdeveniments i d’una considerable feina feta .

[…] Su empeño por hacer cine fue una manera de canalizar toda esa energía y curiosidad intelectual, y dio la casualidad de que aquellas películas revolucionaron la industria cinematográfica. […] p. 486

El biògraf presenta el llibre en vint-i-un capítols, de manera cronològica. Des d’Un Chico llamado Billie fins La secuencia final. Tanca cada capítol amb nombroses notes a peu de pàgina i afegeix, a l’acabar l’obra biogràfica, la filmografia completa del cineasta (com a guionista, contribucions sense reconeixement i com a guionista/director) i un extens índex onomàstic.

Billy Wilder va ser un director de cinema de la generació de l’anomenada Era Daurada de Hollywood. La seva filmografia inclou pel·lícules històriques com "Double Indemnity" (Perdición), 1944; "The Lost Weekend" (Días sin huella), 1945; "Sunset Boulevard" (El crepúsculo de los dioses), 1950; "Witness for the Prosecution" (Testigo de cargo), 1957; "Some Like it Hot" (Con faldas y a lo loco), 1959; i "The Apartment" (El apartamento), 1960.

Lally, entrevista Billy Wilder i també artistes que van treballar amb ell: Jack Lemmon, Shirley MacLaine, Tony Curtis, Walter Matthau, Kirk Douglas, entre d'altres.

“[…] Los filmes de Billy son tan salvajemente divertidos que normalmente estamos demasiado ocupados riéndonos como para percatarnos de que, en realidad, está contando una verdad oculta sobre los seres humanos. El toque Wilder va más allá del cinismo. […]” (Shirley MacLaine) p.351

Amb una escriptura detallada i àgil el biògraf ens dona pistes del Wilder murri fora de l’escenari sonor i desplega, pàgina rere pàgina, tot el fascinant panorama cinematogràfic que l’envoltava.

Primers anys de periodista a Viena. Lluita inicial com a guionista de Hollywood. Llaços amb el Berlín de qual va fugir el 1933. Totes són experiències que Wilder plasma en les seves pel·lícules.

Billy Wilder comença escrivint guions de pel·lícules com a negre. Més endavant aconsegueix que hi aparegui el seu nom. Progressa dins de la indústria cinematogràfica alemanya. Però Hitler arriba al poder.

[…] El año 1931 supuso para Wilder el comienzo de una etapa en la que lograría resaciarse de las numerosas ocasiones en las que no se le había reconocido el mérito alguno como negro. […] p.55

Wilder, davant dels perills de l'amenaça antisemita dels nazis, abandona el país.

[…] Los nacionalsocialistas se regodeaban en su nueva posición, y ya no dudaban en hacer valer su poder. Wilder se quedó profundamente impresionado el día en que vio al vigilante del garaje llevar un brazalete con la esvástica; era aún más sobrecogedor contemplar la “actuación callejera” de los nazis, cada vez más brutal. Wilder recuerda el día en que, sentado en un café se lamentaba con sus amigos del terrible nuevo clima. “Estábamos diciendo “Adonde podemos ir? ¿Qué podemos hacer?”, cuando de repente, vi a un grupo de ocho o diez hombres con el uniforme de las SS moliendo a golpes a un anciano, un judío. Hice ademán de levantarme, pero mis amigos me retuvieron diciéndome: “A ti también te matarán; no puedes hacer nada por ayudarle. “Fue entonces cuando supe lo que de verdad iba a ocurrir, y yo no iba a estar allí para presenciarlo”. […] pp. 69-70

París i, a la fi, Estats Units.

Billy Wilder, coautor de totes les seves pel·lícules, va ser un veritable autor. En pocs anys es va convertir en un dels guionistes més reeixit de Hollywood. Després d'una temporada al Columbia Pictures, el gran guionista va ser contractat per la Paramount on es va començar a treballar amb Charles Brackett, allunyat de Wilder, en temperament i política.

Del tàndem Wilder-Brackett en va resultar pel·lícules tan populars com "Midnight" (1939), "Ninotchka"(1939) o "Ball of Fire" (1949).

I Billy Wilder va decidir dirigir.

Amb “The Major and the Minor”(1942) va aconseguir un èxit comercial i va ser guionista-director a la Paramount d’un seguit d'èxits com: "Sunset Boulevard" o “Sabrina” (1954).

[…] Nuestra colaboración era fructífera: dos colaboradores que piensan exactamente igual pierden el tiempo. Los diálogos o lo que fuese eran el resultado de un estira y afloja: “No es eso exactamente, pero estás muy cerca. Encontremos algo que nos guste a los dos. Eso es demasiado malo, eso es demasiado fácil…Este personaje no está definido del todo… […]” p.94

Wilder es va separar de Brackett, però va continuar treballant amb col·laboradors. Especialment amb Izzy A..L Diamond, qui va ser coautor de" Some Like It Hot " i " The Apartment ".

“Billy Wilder, aquí un amigo” és un retrat de gran valor d’un dels cineastes més estimats i enginyosos de Hollywood. Un geni, a qui agradava recórrer a la disfressa i l’engany en les seves pel·lícules i qui va saber combinar de forma magistral durs drames amb aventures i comèdies brillants i enginyoses.

“María Estuardo” de Stefan Zweig

Stefan Zweig relata la tràgica vida de la molt prematura hereva del regne escocès, Maria Stuart (1542-1587). L’autor retrata tota una època i ens concilia, una vegada més, amb la història i la cultura universal.

[…] Pues el calvinismo de John Knox no representa simplemente, en modo alguno, una renovación reformadora de la Iglesia, sino un severo sistema de Estado teocrático, y con ello, hasta cierto punto, un grado superlativo del protestantismo […] ¡Qué enojoso tiene que ser este tenebroso fanatismo para María Estuardo, de opiniones absolutamente humanas y humanísticas! […] nada más insoportable que la orgullosa rigidez que prohíbe la risa y considera la belleza como un crimen, que quiere destruir todo lo que es querido por ella, esas alegres formas de los usos sociales, música, poesía y danza, y que además aquí, en un mundo ya por sí mismo tétrico, todavía adopta un carácter más especialmente tétrico. […] p. 58 – 59

Maria d’Escòcia és un dels personatges més enigmàtics i apassionants d’aquella època. La seva vida i les seves desgràcies han desvetllat l’interès de diversitat d'estudiosos.

Educada de manera refinada i culta a França, l’adhesió al catolicisme en la brogent època de les revoltes protestants, la complicada política successòria a Anglaterra i  la fragilitat política del regne d'Escòcia la van convertir en una astuta traïdora i, alhora, en una santa de l'Església catòlica.

Stefan Zweig escorcolla amb destresa per tots els racons de la personalitat de Maria Stuart i n’extreu evidències que es desconeixien i que fan més humana la reina d’Escòcia.

A María Estuardo el biògraf analitza, fil per randa, el comportament de la reina escocesa, les seves decisions, les seves passions, el seu orgull, els seus errors, els seu àrids matrimonis i els seus desitjos eròtics.

[…] De una especie de amor que, porque no se intimida ante el peligro y la muerte, puede ser llamado verdaderamente heroico, siempre será María Estuardo el acabado ejemplo; ella, que sólo una vez supo dar vida a una pasión, pero que la llevó hasta los últimos límites emocionales: hasta la extinción y hasta la destrucción de sí misma. […] esta ley eternamente valedera de la ciencia del alma de que casi siempre una pasión del más alto grado va precedida, como escalón, de otra anterior y más pequeña, la desplegó magníficamente Shakespeare, el mejor conocedor de las almas, en su poesía dramática. […] p. 161-162

Aprofundeix en l'aproximació de l’ànima i la ment de la protagonista, excel·leix en el desplegament de trames i ens condueix, com en una novel·la o una peça teatral de Shakespeare, per un bastiment sociopolític en el qual els protagonistes de la història executen les seves vides.

[…] no tiene todavía veinticinco años y, sin embargo, realmente está ya terminada su vida verdadera. Todo lo que el mundo es capaz de dar en plenitudes lo ha gozado y lo ha padecido ya; ha ascendido a todas las alturas de lo terreno y medido todas las profundidades. En el más reducido espacio de tiempo, en la más monstruosa tensión del alma, ha experimentado las cosas más opuestas; ha enterrado a dos maridos, ha derrochado dos reinos, ha pasado por una prisión y por el negro camino del crimen, y siempre ha vuelto a subir, con renovado orgullo, por las gradas del trono y del altar. […] p. 268

Stefan Zweig, escriptor capital en el gènere biogràfic, repassa de manera impecable la vida de la llegendària reina, Maria Stuart i la recrea de manera excepcional, intel·ligent i única.

"El Aguafiestas Benedetti" de Mario Paoletti

 

D’una llarga i autèntica conversa entre Marios, el Paoletti, professor i escriptor argentí, i el Benedetti, un uruguaià qui ha universalitzat la seva literatura, neix aquesta peculiar i entranyable biografia a l’estil Stanislavsky.[1]

“El Aguafiestas Benedetti” de Mario Paoletti és un treball revelador i fascinant. Mario Paoletti ha sabut captar l’essència, la visió del món, les petjades més expressives d'aquest gran escriptor.

Mario Benedetti va ser novel·lista, poeta, contista, dramaturg, assagista i protagonista de multitudinaris recitals, qui sempre va saber mantenir-se en la senzillesa i la transparència, moderat en els seus hàbits, i fervent en les seves idees.

“El Aguafiestas Benedetti” és un llibre de confessions, un passeig llarg i apassionant per la nostàlgia, on els sentiments i les emocions són fecundes protagonistes.

Paoletti presenta amb ritme, estil i caràcter, expressius personatges que bateguen en una vida atzarosa.

Nascut el 14 de setembre de 1920 a Paso de los Toros, Uruguai, Benedetti va anar a viure des de ben petit a Montevideo, la capital del seu país natal.

Taquígraf, venedor, caixer, periodista, traductor i, fins i tot, funcionari públic, Benedetti va decidir convertir-se en escriptor durant la seva estada a Buenos Aires, Argentina, a principis de la dècada de 1940.

L'escriptor va publicar el seu primer llibre de contes titulat  "Esta mañana" l’any 1949 i un any després el seu poemari " Solo mientras tanto ". 

[…] Mario publicará ese año su libro de cuentos “Esta mañana” […] donde van dibujándose cada vez con mayor nitidez los personajes por excelencia benedettianos: varones y mujeres poco interesantes que se meten en amores o desamores tampoco demasiado interesantes, una clase de ”material“ literario que los autores de la época preferían rechazar, porque la verdad es que ayudaban muy poco al lucimiento del autor.[…] p. 76

Casat ja amb Luz López, el seu amor etern, l'escriptor es va estrenar com a novel·lista amb "Quien de nosotros" (1953). No obstant, es farà popular més endavant, amb "Poemas de oficina" (1956), gràcies a la seva temàtica urbana i a un estil considerat “no poètic” en aquella època.

Revolucionari per naturalesa, Benedetti es va convertir en un dels personatges més polèmics del seu país durant la dictadura de la dècada de 1970; la seva obra es va convertir en una mena de crida a la presa de consciència davant la crisi política de país.

[...] Pero el proyecto de MB, por primera vez, no es exclusivamente literario: quiere que sirva, también, para abrir los ojos y despertar conciencias. O sea, el viejo y complicado proyecto de unir lo útil a lo agradable (otros le llamarán “literatura comprometida”). [...] p. 106

[...] él no quiere escribir panfleto sino literatura, pero “literatura de emergencia”; “es decir, directamente motivada por la coyuntura y también claramente designada a desempeñar una función social o política, pero no como panfleto sino como literatura [...]” p. 133-134

Obres com "La Tregua" (1960), traduïda a 19 idiomes i portada al cinema i al teatre, o "El país de la cola de paja" (1959) van ser l'avantsala de l'activitat política a la qual l’escriptor es va llençar i que el va portar l’any 1973 a l'exili.

Argentina, Perú, Cuba i Espanya es van convertir en la seva segona casa i en els refugis d’escriptura d’èxits literaris com "Con o sin nostalgia" (1977), "Viento del exilio" (1981), "El amor, las mujeres y la vida" (1995) y "Buzón del tiempo" (1999).

Al llarg de la narració, biògraf i biografiat s’identifiquen i es fusionen, per moments, en un sol narrador. Benedetti irromp amb la seva forta personalitat en l'escriptura de Paoletti. La capacitat de recerca i la força indagadora de Paoletti fa que Benedetti es converteixi en una figura summament reveladora. El diàleg, que gairebé no s’hi aprecia, roman als dos en records, en situacions, en coincidències polítiques.

El text, amb el diàleg Benedetti-Paoletti implícit, aborda tres temes altament destacats: l'Uruguai (el seu paisito), la revolució cubana i com aquesta va percudir en l'autor i la forma personal de com Benedetti va afrontar la seva vida i la seva literatura.

Sobre aquestes tres vessants i amb essencialitats com els valors ètics, els comportaments coherents i un heroisme quotidià que porta per bandera la dignitat, Paoletti construeix el seu discurs.

[…] Al escritor Benedetti le habrán de apasionar, andando el tiempo, estas fronteras entre lo excelso y lo no tan excelso. ¿Dónde está el límite entre la dignidad magnífica y la obstinada terquedad? Y, también, aunque esto no tuviera que ver con su padre, sino con él: ¿en qué momento la prudencia se puede transformar en cobardía? […] p. 25

“El Aguafiestas Benedetti” de Mario Paoletti és una biografia l’essència de la qual és el rebuig a l'abdicació, la capacitat de lluita fins al final i rigorosos principis ètics i estètics.

Completa l’obra un epíleg con orejas de negro del mateix Paoletti i una complerta i ben estructurada bibliografia fins la data d’edició del llibre (1995).

Ineludible!

---

[1][…] porque estoy empeñado en aplicar el “método Stanislavsky” […]  (a l’epíleg de Mario Paoletti p.213)

Veure : Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. “Sistema Stanislavski” https://ca.wikipedia.org/wiki/Sistema_Stanislavski

"Esa vida que no es mía" de Leonor Paqué

Enceto el juny de 2020 amb “Esa vida que no es mía”, la quarta novel·la de Leonor Paqué.

Paqué, narradora de sensibilitat exquisida.

A les primeres pàgines llegides ja detecto aquesta [tan seva] mirada minuciosa, una gran càrrega poètica i un estil una mica més lleuger que en l’anterior novel·la (Lo que callamos).

L’obra està escrita amb una pura intenció de crear Literatura (amb majúscules).

De prosa delicada, molt descriptiva i plena d’imatges.

El sol la deslumbra y ella se encuentra, no sabe cómo, en lugar de rodeada por toda la algarabía playera, las canciones de radios y aparatos, los reclamos de los vendedores ambulantes, los olores a cremas y lociones, a sal del mar y elásticos de bañadores, a sudor y pieles tostadas…, […] Se incorpora, sin importarle si su gesto arrastra arena que pueda molestar a los que comen cerca bocadillos y porciones de pizza, tortillas y ¡hasta una olla exprés se han traído los del grupo de cincuentones, arremolinado bajo una campana de sombrillas multicolores!

L’escriptora secciona l’obra en dues grans parts, la ventana i buenas chicas. Les divideix en capítols, sense títol. Domina plenament la tècnica literària i és evident la seva finalitat de voler dotar de profunditat i perspectiva el text. Aquesta clara voluntat diferenciadora, ens acosta a les protagonistes del relat.

Leonor Paqué va entreteixint diferents veus de dona i mostra com aquestes afronten el desig de gaudir del que està vivint una altra.

La seva redacció, d’extraordinari realisme, fa que intuïm cada personatge.

Sera. Amanda. Maira. Carmela. Álvaro. Eleuterio.

Missatges instantanis al mòbil. Diàlegs. Narrador omniscient. Primera persona. Cartes via correu electrònic.  

Martes 07:05 

Gracias mi vida
la sonrisa la noto prendida
en el hueco de una costilla
que ayer te acogió 

Anhel. Idealització. Fantasies. Amor. Amistat. Passió. Erotisme. Suspens...

Como el aleteo de una mariposa, así lo siento. Mi piel, toda entera, es un ala finísima, vibrante, sensitiva hasta lo infinitesimal, aletea el placer, delicado, una cadencia refinada de alas en las entrañas, colores sin definir, sin renglón en el diccionario, colores redondos y triangulares, en óvalo, colores cálidos, tibios, polvo de olor que se difunde desde el vientre hasta la nuca, brilla una mariposa, descansa, mecida en la corola de una flor abierta. Y luego, insospechada, pliega las alas sobre la línea de su cuerpo, apenas un trazo, se expande, liviana, agita colores y triángulos, rombos, óvalos, fulgor eléctrico, alza el vuelo, arriba, arriba, más alto, hasta perderse hacia un firmamento nítido, donde tiembla y se diluye.

Leonor Paqué relata una encisadora i sinistra història.

“Esa vida que no es mia” és una obra escrita amb delicadesa, que vessa sentiment i bellesa expressiva.

La novel·la està editada per Latiovisual Cultura

"Sense nostàlgia" de Feliu Formosa

Torno al Feliu Formosa l’última biografia que em va deixar, la de Shakespeare. Aquest cop no em pot passar res de la seva biblioteca de Barcelona. Tampoc podem seure a parlar a casa seva, a Igualada. Ens trobem a la plaça de l’Ajuntament, tots dos amb mascareta (la seva és feta a casa).

M’emporto el seu “Sense nostàlgia”. També una autobiografia d’un reconegut actor. - Se m’acut deixar-te aquest llibre, em diu. Saps que el Kirk Douglas s’ha mort recentment amb cent-quatre anys?

Agafo el llibre “Sense nostàlgia” de Feliu Formosa i començo a llegir.

Formosa camina amb la Clara, la seva filla, per Sabadell. Evoca aquesta ciutat, on va néixer. Me l’imagino davant meu, dialogant.

Continuo llegint. L’escolto, atenta. Ho fa fàcil, el Feliu.

Retrata exquisidament els components de les famílies paterna i materna. Al mateix fer, contraposa ideals i classes.

L’infant, poc conscient, viu temps convulsos. La Guerra civil.

Formosa relata la militància del seu pare, l’exili a França d’aquest i les dures condicions de vida al camp de refugiats. I explica com, mentrestant, la mare i ell suporten el fred, la foscor, la pobresa.

Continua amb la narració, està plena d’anècdotes. Moltes explicades amb una delicada ironia.

El pare torna a casa i els tres es traslladen a Barcelona. Explica la trajectòria escolar i el seu primer contacte amb el teatre, la música, els llibres.

Descobreixo d’aprop el despertar de la seva vocació literària i quins són els primers poemes que escriu. En castellà.

[...] Atesa la meva creixent afició a la lectura, la distància respecte a la resta dels companys era cada vegada més gran. Recordo que va ser aleshores quan vaig començar a comprar llibres, sobretot de l’editorial Losada de Buenos Aires i de la col·lecció Austral. Dels poetes de la generació del 27, vaig començar a interessar-me sobretot per Lorca, Alberti i Hernández. M’interessava per la poesia, la narrativa i el teatre (Lorca, Casona i Jacinto Grau, així com Sartre, de qui vaig adquirir el seu teatre, tot en edicions argentines que encara conservo). La lectura del Romancero gitano lorquià em va fascinar tant, que l’any 1951 vaig escriure deu romances i deu coples breus. [...]

I el relat s’acaba l’any 1951. La vaga de tramvies ens recorda la seva militància política.

[...] Era la primer reacció massiva contra el règim franquista […] En un dels carrers vaig veure una multitud que se m’apropava. No duien cap pancarta ni cridaven cap consigna. Devien anar a reunir-se amb alguna manifestació més gran. Quan van ser a la meva altura, vaig començar a caminar al seu costat. [...]

“Sense nostàlgia” és un plaent llibre de les memòries de Feliu Formosa transcorregudes durant el període 1934-1951 i que rememoren la guerra civil i la postguerra.

Joia literària.

“Moments estel·lars de la humanitat” de Stefan Zweig

Stefan Zweig, un altre cop. En soc addicta. Aquesta vegada he agafat de les prestatgeries de casa unes minuatures històriques.

[...] un llibret, Moments estel·lars de la humanitat -llegit a totes les escoles-, en poc temps va arribar als 250.000 exemplars a Biblioteca Insel; en pocs anys m’havia creat allò que, en la meva opinió, representa l’èxit més valuós per a un escriptor: un públic, un grup fidel, que sempre esperava i comprava el llibre següent, que em feia confiança i al qual no podia defraudar [...] era corprenedor veure casualment en una llibreria alemanya que hi entrava un petit batxiller i, sense reconèixer-me, demanava els Moments estel·lars i pagava el llibre amb els seus migrats estalvis. [...] (El món d’ahir, memòries d’un europeu, Stefan Zweig).

Zweig instrueix delectant. Narrador com cap, i tal i com fa un dramaturg, està atent als drames i conflictes tràgics en la vida dels individus i els pobles, i ens mostra instants decisius de la història que "resplendents i immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat".

Són catorze miniatures pictòriques que abasten des de l'any 44 AC, amb Ciceró com a víctima i testimoni de l'enderrocament de la vella res publica sota la dictadura dels nous cèsars, fins a 1919, any en el qual el president Wilson fracassa a l'intentar realitzar l'ideal d'una pau eterna a l'Europa acabada de sortir de la Gran Guerra.

[...] Ciutadà de l’eterna república de l’esperit més que no pas de la república de Roma, castrada per la dictadura de Cèsar, la seva vida ja sembla la d’un filòsof. Per fi, el professor de la justícia terrenal ha après l’amarg secret que qualsevol home dedicat als afers públics al capdavall acaba sabent: que a la llarga no es pot defensar la llibertat de les masses sinó només la pròpia, la llibertat interior. [...]

L’autor fa desfilar grans homes: Núñez de Balboa, Goethe, Händel, Tolstoi, Dostoievski, Napoleó o Lenin. També presenta petits homes, fracassats: el capità Rouget, creador de la Marsellesa o el mariscal Grouchy.

Zweig s’interessa per detalls i atzars que solen passar desapercebuts en els llibres de la Història Universal; fortuïtats que decideixen la història del món. La Kerkaporta, la porta oblidada, a través de la qual els geníssers envaeixen Bizanci, la derrota de Waterloo causada per la indecisió, o la cobdícia febril d'or que fa que Suter perdi tota Califòrnia.

Stefan Zweig, sempre sensible en vers les víctimes, confronta consciència i violència, tolerància i força bruta. L'escriptor verifica com la victòria endureix l'ànima dels que triomfen, i com la derrota estampa solcs, profunds i dolorosos, en l'ànima dels vençuts.

Siguin grans obres d'art o bé colossals aventures d'exploració geogràfica, Zweig no amaga la seva admiració per l'esperit èpic d'aquest misteriós taller de Déu que és la història (paraules de Goethe), en el qual herois refermats pel dolor o el treball, lluiten no només contra les resistents naturalesa i societat, sinó també contra les seves pròpies febleses.

Toca llegir-lo!

"Sòfocles: tragèdies" versions de Joan Casas i Feliu Formosa

Mes d’abril de 2020. A casa.

M’ha vingut molt de gust fer la lectura íntegra de l’obra d’un clàssic.

En veu alta, he llegit les versions de Joan Casas i Feliu Formosa de les tragèdies de `Sòfocles’.

En vers i en català.

Vet aquí un bonic fragment d’Antígona. Fascinant!

EL COR:

Hi ha moltes meravelles! Però res

que sigui més meravellós que l’home.

Ell, més enllà de la mar alta, sota les tempestes del sud,

fa via

més enllà dels onatges borrascosos.

I la més gran de les deesses, la Terra

inconsumible, infatigable, es ell qui la turmenta

amb l’anar i venir de les relles,

i la regira d’any en any amb les seves cavalleries.

La tribu dels ocells de vol lleuger,

i les hordes de les bèsties salvatges

i les criatures marines,

tot ho captura i ho atrapa

dins els torterols de les seves xarxes,

ell, l’home hàbil. Domina

amb els seus ardits els animals feréstecs

de les muntanyes. Menarà sota el jou

el cavall de bescoll pelut

i l’infatigable brau de la serra.

La paraula, alè del pensament

i les passions cíviques,

tot això s’ho ha ensenyat ell mateix,

i com defugir els trets de les glaçades

dures de suportar per al qui dorm al ras,

i els de les males pluges.

Cap camí no li és defès,

L’avenir s’obre davant seu.

Només de la mort no es pot escapar,

però ha trobat remei

per a les malalties intractables.

Amb el seu enginyós saber,

que supera tota expectativa,

avança cap al mal o cap al bé.

Si observa les lleis del país

i respecta la justícia que els homes

han promès d’observar jurant pels déus,

la ciutat serà gran, però, si una audàcia excessiva

neix dintre seu, s’exclou de la ciutat.

Que no s’assegui a la meva llar

ni comparteixi el meu pensament

el qui actua d’aquesta manera.