"Un estiu", de Francesc Parcerisas

Rebo aquest dietari de la mà d’un dietarista català contemporani, Feliu Formosa.

Un estiu, de Francesc Parcerisas, és una narració autobiogràfica de l’estiu del 2014, moment en què l’autor patia la pèrdua d’amics de tota la vida.

Parcerisas, a punt de fer setanta anys, rememora les vacances estivals de la seva infantesa i adolescència. Relata el seu passat i s’aboca a un futur previsible en què ha de prendre consciència de la mort d’aquells que estima.

[...] No hi vull pensar gaire. No tinc cap desig d’acostar-me a aquesta porta gran, feixuga, que tots tenim al davant; em molesta i m’irrita la mateixa condició humana: pensar tant, crear tant, construir tant...i, de cop i volta, haver d’enfrontar-se al mirall on veiem que tot és una boira grisa que s’esfilagarsa o una fumera espessa de fulles seques. M’emprenya pensar que la colossal feina intel·lectual del Carles, que tant admiro, es vegi emmanillada per les xacres del cos. Sé que l’amistat, el respecte, els records que ara m’afeixuguen, també es deixataran, flonjos, estovats, inconsistents. En un univers dins el qual som totalment prescindibles, no seran ni tan sols un forat negre. Camino. Camino per esbandir-me la buidor, el no-res. [...] pp. 40-41

El dietari pel qual Parcerisas rebia el premi Jaume Fuster l’any 2018 entreteixeix una sèrie de delicioses reflexions que mesclen tocs d’humor i moments esfereïdors.

Un estiu és un recull d’observacions magníficament escrites; un llibre que excel·leix pel seu valor literari.

Una lectura per pur plaer.

“El infinito en un junco” d'Irene Vallejo

Irene Vallejo, escriptora i filòloga, ha guanyat recentment el Premi Nacional d'Assaig amb “El infinito en un junco”. L’obra és una oda al llibre que fa una lectora apassionada.

[...] Este diálogo silencioso entre tú y yo, libre y secreto, es una asombrosa invención. [...] p. 62

El llibre de Vallejo és un delectable assaig erudit, de 430 pàgines, escrit utilitzant un llenguatge evocador i explícit. L’autora es deslliga sàviament d’un estil acadèmic i opta per la veu de la contista que explica una història entesa no com un seguit de documents citats sinó com una faula.

“El infinito en un junco” és una rondalla que commou al lector més proper.

[...] En sus anaqueles aguardan juntos libros escritos en paises enemigos, incluso en guerra unos con otros. Manuales de fotografía y de interpretación de los sueños. Ensayos que hablan de microbios o de galaxias. La autobiografía de un general al lado de las memorias de un desertor. La obra optimista de un autor incomprendido y la obra oscura de un autor de éxito. Los apuntes de una escritora viajera junto a los cinco tomos que necesita un escritor sedentario para contar con pelos y señales sus ensoñaciones. El libro impreso ayer y a su lado el que acaba de cumplir veinte siglos. Ahí no se conocen las fronteres temporales ni geográficas. Y, por fin, estamos todos invitados a entrar: extrangeros y locales, gente con gafas, con lentillas o con legañas, hombres que llevan moño o mujeres que llevan corbata. Esto se parece a una utopía. [...] p. 157

Amb aquest, també, llibre d’aventures i viatges, Vallejo ens passeja per la història dels llibres i ens dona l’oportunitat de conèixer infinitat de personatges gràcies als quals la flama del coneixement s’ha mantingut viva al llarg del temps.

[...] once amigos de Anna Ajmátova iban memorizando los poemas de su desgarrador libro Réquiem a medida que los escribía, para preservarlos de cualquier desgracia que pudiera ocurrirle a la autora. La escritura y la memoria no son adversarias. De hecho, a lo largo de la historia, se han salvado la una a la otra: las letras resguardan el pasado; y la memoria, los libros perseguidos. [...] p. 129

Vallejo, amb rigor i un to didàctic i divulgatiu, construeix l’obra i ens acosta a la història dels llibres fent contínues referències a l'actualitat i sense perdre mai de vista els orígens dels llibres.

[...] En los escenarios de Atenas se escucharon palabras asombrosas. Desde allí hablaron mujeres desesperadas, parricidas, enfermos, locos, esclavos, suicidas y extrangeros. El público no podia apartar los ojos de aquellos personajes insólitos. Precisamente, “teatro” significava en griego “lugar para mirar”. Los griegos habían escuchado relatos durante generaciones, pero asomarse a una historia mirándola como espías tres la rendija de una puerta era una experiencia muy distinta, de una extraña intensidad. Allí empezó a triunfar el lenguaje audiovisual que aún nos hipnotiza. Las tragedias, agrupadas en triologías, creaban el mismo tipo de adicción que las actuales series y sagas. Eran obras de terror, como sabía Aristóteles, y las mejores son además viajes al fin de la noche, donde acechan los miedos ancestrales, los tabús, la sangre derramada, el crimen familiar, la angustia del conflicto sin salida, el silencio de los dioses. [...] p. 177

L’escriptora defensa a ultrança aquest artefacte.

[...] Desde la invención de la escritura, nuestros antepasados miraban alrededor preguntándose qué superficie conservaría mejor la huidiza huella de las letras (piedra, tierra, corteza, juncos, pieles, madera, marfil, tela, metal,...). Pretendían desafiar a las fuerzas del olvido fabricando el libro perfecto, transportable, duradero y cómodo. [...]  p.319-320

Llegiu “El infinito en un junco”. Assaboriu el passat i el present, i l'amor que desprenen aquestes pàgines per la lectura, la literatura ...el llibre.

És hipnotitzant.

“Cervantes y Lope. Vidas paralelas” de Mary Shelley

[...] Es seguro que todos aquellos capaces de sentir un interés generoso por el destino de un genio se lanzarán con viva curiosidad a las páginas que lleven el nombre de Cervantes: ni siquiera Shakespeare goza de una reputación tan universal. [...]

Cervantes y Lope. Vidas paralelas és un dels treballs menys coneguts de Mary Shelley. 

L’editorial Calambur ens presenta, en una bella edició, un fragment de la gegantina participació de l’autora en una sèrie de semblances d'escriptors per a la Cabinet Cylopaedia (Literary Lives) de Dionysius Lardner; una iniciativa editorial que responia a la creixent demanda cultural per l'augment de l'alfabetització a l’Anglaterra de principis del segle XIX.

Cervantes y Lope són dues "vides paral·leles” escrites a l'estil plutarquià, biografies contrastades moral i literàriament.

[...] Si juzgáramos el caso sin investigarlo, imaginaríamos que no hay nadie con más probabilidades de obtener popularidad con su obra que el autor de ”Don Quijote”. Su carácter era alegre y ajeno a la queja y mostró un corazón ligero hasta el último momento, lo que censuró un rival envidioso (Figueroa), que señala que su debilidad era tal que hasta en el lecho de muerte escribió prefacios y dedicatorias, prefacios que están [...] llenos de animación y agudeza. Sin embargo, vivió en la miseria, murió en el olvido y su tumba solo fue honrada por sus amigos; en contraste, todo Madrid acudió a honrar el funeral de Lope y dos volúmenes de elogios y epitafios forman una mera selección de lo que se escribió para commemorar su muerte. [...]

D’aquestes dues vides escrites se’n desprèn una intensitat commovedora.

Mary Shelley, apassionada, entusiasta de les lletres, poliglota, s'embriagava dels originals de la literatura dels autors que més admirava per, després, escriure intel·ligents narracions.

Les dues semblances estan molt ben entreteixides, de manera que l’escriptora contraposa hàbilment les estretors que va patir Cervantes amb la vida grandiloqüent de Lope de Vega.

Mary Shelley aboca en les dues obres moltes de les seves preocupacions més íntimes: la relació entre literatura i vida privada, la pressió que exerceixen sobre l’escriptor les expectatives socials, la naturalesa del geni,...

L’autora s’identifica amb el tarannà i les inquietuds de Cervantes i en la concepció de l'art com a salvació davant les adversitats en les que es va topar Lope.

És un gust tenir a les mans aquest excel·lent llibre, tan ben prologat [la introducció és del catedràtic Antonio Sánchez Jiménez] i farcit de notes aclaridores a peu de pàgina.

"Jarmila. Una historia de amor de Bohemia" d'Ernst Weiss

Ernst Weiss va escriure aquesta joia literària, “Jarmila, una historia de amor de Bohemia”. L’obra va ser descoberta entre el llegat de Weiss el 1955 i no es va publicar fins al 1998. Jo acabo de llegir l’excel·lent traducció al castellà de Feliu Formosa, editada per “Minúscula”.

E. Weiss, metge i escriptor txec, va néixer a Brno el 1882 i es va suïcidar a París el 1940; ho va fer poques hores després de l'entrada de les tropes alemanyes a la capital francesa.

Ernst Weiss construeix un relat perfecte.

La narració comença amb la compra d’un rellotge d’un viatjant que es dedica al comerç de pomes abans d’anar de París cap a Praga. Ell és qui ens ho explica. Aquest objecte serà el que posa en contacte, de manera reiterada, al viatjant amb un inquietant venedor de joguines, exrellotger i protagonista de la història passional amb Jarmila, casada amb un comerciant de plomes d'oca.

El venedor ambulant d'ocells mecànics relata la història d'amor al viatjant posseïdor del rellotge.

[...]“...y con unos pechos como manzanas de Bohemia, tan fragantes, y la piel tan suave como el plumón, y todo tan pequeño. Las otras mujeres desplomaban los gansos en sus estancias mal ventiladas, ¡pero los pulmones de Jarmila eran tan delicados! No soportaba aquellas plumas tan diminutas, que la hacían toser hasta casi ahogarse al aspirarlas. Entre sus firmes y jóvenes muslos, con la falda bien tirante, sostenía el ganso que se agitaba palpitante, e iba arrancando y arrancando. [...]

La novel·la avança a partir d'elements recurrents i en aparença inofensius, com els ja presentats, el rellotge de níquel, barat, comprat en uns grans magatzems i que endarrereix i avança l'hora al seu gust, i les plomes d'oca.

L'autor (ho diu Peter Engel en l’imperdible postfaci del llibret) basteix amb pocs components tot un sistema de motius i referències que es desplega gradualment i amb molt d’art.

Jarmila és una novel·la curta, intensa, harmoniosa, d’execució modèlica.

"August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra" de David Fernàndez i Anna Gabriel

[…] Aquella mateixa primavera -celebrant la vida contra el feixisme que només celebra la mort- li vam escriure un correu electrònic, breu i sincer, explicant-li els nostres plans i les nostres ganes de fer-ne una mena de biografia, lluny dels models egocèntrics habituals i les centralitats narcisistes que tant s’escampen darrerament: l’intentàvem convèncer que un fil roig personal, un itinerari íntim, podria ajudar-nos a entendre la història des de baix, la que sempre se’ns amaga. [...] p.23

August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra és el resultat de més de dos anys de converses entre aquest històric advocat i activista barceloní, Anna Gabriel i David Fernàndez.

Fernàndez i Gabriel ressegueixen profundament el camí recorregut per August Gil Matamala per gairebé quaranta anys de dictadura i quaranta de democràcia enllaçant-hi diverses veus i bastint un relat col·lectiu, de tota una generació.

[...] Si sempre hi ha un principi i un final, aleshores l’important és l’interval. El setembre l’enregistradora digital d’aquest llibre s’apagava. Quedaven les transcripcions. Cent vuit pistes d’àudio entre la primavera fresca del 2010 i la tardor calenta del 2012. Més de dues-centes hores de conversa pausada després de vint-i-vuit mesos de retrobades. Tres mil fulls transcrits. Un centenar d’expedients consultats. Quaderns d’apunts sencers. Fins i tot cada llibre té també història pròpia, incidents sobrevinguts i contratemps imprevistos: les tres darreres pistes -vora sis hores de conversa- les perdem. Un furt del portàtil.  [...] p. 341

El llibre és un recorregut íntim de Gil Matamala a partir del qual coneixem la història d’un país cultivada des de les tangències.

Guerra, dictadura i transició, lluita pels drets laborals, socials i nacionals.

[...] en la meva època, la poca gent que es pot considerar que militava ho feia des d’una posició de rebel·lia, de rebuig i de trencament global; des de les relacions familiars i socials, la militància política era una forma de vida que significava una ruptura gairebé total. Era bàsicament una reacció a una repressió molt marcada en aquests mateixos àmbits: repressió familiar, repressió sexual, repressió econòmica, repressió política, repressió cultural. [...] p. 403

La biografia, redactada per David Fernàndez, conté un pròleg de l’escriptor Julià de Jòdar, catorze capítols, un epíleg de l’Anna Gabriel i un índex onomàstic.

El relat comença amb el capítol zero (Juliol del 2017 – Maig del 2010), continua amb dotze capítols cronològics i clou amb el capítol infinit (Maig del 2010 – 1 d’octubre del 2017).

L’ obra és molt completa i atractiva. Autora i autor entremesclen narració amb abundants imatges i citacions fruit de la saviesa d’August Gil Matamala.

Imatges reveladores, cronogrames, versos, fragments de relats, balanços en xifres, ... precedeixen els capítols encapçalats per una frase-resum,  un títol, i un període.

I encara, a la mateixa pàgina, versos o fragments amb component polític o, simplement, cants a la vida.

“Tan trivial és la paraula redempció,

la redempció pretesa,

com incomprensible

el mot genuflexió.”  Laia Llobera

 

“Es cantarà en els temps ombrívols també?

També es cantarà sobre els temps ombrívols.” Bertolt Brecht

August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra és una mostra vertadera de la història.

Un llibre d’història que cal conèixer.

"Américo Vespucio" de Stefan Zweig

Stefan Zweig ens ofereix una petita joia literària, “Américo Vespucio”.

El llibret és un valuós recull de fonts històriques referides a un embolicat debat: el del per què va recaure en Vespucio l'honor d’immortalitzar el seu nom.

El bateig d’Amèrica, el Nou Món, és un embull d’errors, casualitats i malentesos.

L’autor enceta la redacció com qui presenta una tesi.  

[...] ¿De quién le viene el nombre a Amèrica? A esta pregunta responde cualquier escolar rotundamente y sin vacilar: de Américo Vespucio. No obstante, ante la segunda pregunta incluso los adultos se mostrarán vacilantes e inseguros: ¿por qué esa parte del mundo fue bautizada precisamente con el nombre de Amèrico Vespucio? ¿Porque él descubrió América? ¡Nada de eso! [...] p.7

Stefan Zweig defensa la seva dissertació amb l’escriptura d’un impecable i apassionant relat que conclou eximint de tota culpa a Américo Vespució de la usurpació del descobriment del nou continent. 

[...] este desconocido Vespucio es el primer navegante que sabe relatar bien y de forma amena. Los que suelen reunirse en semejantes embarcaciones de aventureros son saqueadores analfabetos, soldados y marineros que mi siquiera saben firmar, o quizá a lo sumo un Escribano, un jurista árido que se limita a yuxtaponer hechos, o un piloto que anota los grados de longitud y latitud. A fines de siglo, el gran público ignora completamente, pues, lo que en realidad se ha descubierto en aquellas lejanas regiones. Y he aquí entonces llega un hombre veraz e incluso docto que no exagera ni cuenta fábulas, sino que informa honradamente de cómo el 14 de mayo de 1501, por encargo del rey de Portugal, navego por el gran océano durante dos meses y dos días bajo un cielo tan sombrío y tempestuoso que no se podían divisar el sol ni la luna. [...] pp 31-32

El gran escriptor, una vegada feta una brillant síntesi (en les primeres pàgines) dels fets històrics de cada un dels segles de l’edat mitjana a Europa, ens situa en l'època dels descobriments i ens condueix, amb avidesa i mestratge, per camins recòndits i, també, inestables. 

 

Observa i verifica. Escolta pacientment els testimonis. Basteix la causa per, finalment, fer justícia.  

[...] Quien espera un trato justo de la historia pide más de lo que ella está dispuesta a dar: a menudo asigna proeza e inmortalidad al hombre medio y relega al anonimato y la sombra a los mejores, los más audaces y sabios. [...] p. 132

 “Américo Vespucio” és una biografia de lectura imprescindible! 

“Billy Wilder. Aquí un amigo” de Kevin Lally

I una altra biografia de la biblioteca de Feliu Formosa duta en forma d’article a “El Cau de les Paraules”: “Billy Wilder. Aquí un amigo” de Kevin Lally.

Què m’explica el Feliu abans de passar-me l’obra? Em conta que Fernando Trueba, al recollir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per “Belle epoque” va dir: “Voldria creure en Déu per donar-li les gràcies, però només crec en Billy Wilder, ell és el meu Déu de debò.”

Kevin Lally, gran coneixedor del món cinematogràfic, escriu de manera exhaustiva la vida de Billy Wilder, plena d'esdeveniments i d’una considerable feina feta .

[…] Su empeño por hacer cine fue una manera de canalizar toda esa energía y curiosidad intelectual, y dio la casualidad de que aquellas películas revolucionaron la industria cinematográfica. […] p. 486

El biògraf presenta el llibre en vint-i-un capítols, de manera cronològica. Des d’Un Chico llamado Billie fins La secuencia final. Tanca cada capítol amb nombroses notes a peu de pàgina i afegeix, a l’acabar l’obra biogràfica, la filmografia completa del cineasta (com a guionista, contribucions sense reconeixement i com a guionista/director) i un extens índex onomàstic.

Billy Wilder va ser un director de cinema de la generació de l’anomenada Era Daurada de Hollywood. La seva filmografia inclou pel·lícules històriques com "Double Indemnity" (Perdición), 1944; "The Lost Weekend" (Días sin huella), 1945; "Sunset Boulevard" (El crepúsculo de los dioses), 1950; "Witness for the Prosecution" (Testigo de cargo), 1957; "Some Like it Hot" (Con faldas y a lo loco), 1959; i "The Apartment" (El apartamento), 1960.

Lally, entrevista Billy Wilder i també artistes que van treballar amb ell: Jack Lemmon, Shirley MacLaine, Tony Curtis, Walter Matthau, Kirk Douglas, entre d'altres.

“[…] Los filmes de Billy son tan salvajemente divertidos que normalmente estamos demasiado ocupados riéndonos como para percatarnos de que, en realidad, está contando una verdad oculta sobre los seres humanos. El toque Wilder va más allá del cinismo. […]” (Shirley MacLaine) p.351

Amb una escriptura detallada i àgil el biògraf ens dona pistes del Wilder murri fora de l’escenari sonor i desplega, pàgina rere pàgina, tot el fascinant panorama cinematogràfic que l’envoltava.

Primers anys de periodista a Viena. Lluita inicial com a guionista de Hollywood. Llaços amb el Berlín de qual va fugir el 1933. Totes són experiències que Wilder plasma en les seves pel·lícules.

Billy Wilder comença escrivint guions de pel·lícules com a negre. Més endavant aconsegueix que hi aparegui el seu nom. Progressa dins de la indústria cinematogràfica alemanya. Però Hitler arriba al poder.

[…] El año 1931 supuso para Wilder el comienzo de una etapa en la que lograría resaciarse de las numerosas ocasiones en las que no se le había reconocido el mérito alguno como negro. […] p.55

Wilder, davant dels perills de l'amenaça antisemita dels nazis, abandona el país.

[…] Los nacionalsocialistas se regodeaban en su nueva posición, y ya no dudaban en hacer valer su poder. Wilder se quedó profundamente impresionado el día en que vio al vigilante del garaje llevar un brazalete con la esvástica; era aún más sobrecogedor contemplar la “actuación callejera” de los nazis, cada vez más brutal. Wilder recuerda el día en que, sentado en un café se lamentaba con sus amigos del terrible nuevo clima. “Estábamos diciendo “Adonde podemos ir? ¿Qué podemos hacer?”, cuando de repente, vi a un grupo de ocho o diez hombres con el uniforme de las SS moliendo a golpes a un anciano, un judío. Hice ademán de levantarme, pero mis amigos me retuvieron diciéndome: “A ti también te matarán; no puedes hacer nada por ayudarle. “Fue entonces cuando supe lo que de verdad iba a ocurrir, y yo no iba a estar allí para presenciarlo”. […] pp. 69-70

París i, a la fi, Estats Units.

Billy Wilder, coautor de totes les seves pel·lícules, va ser un veritable autor. En pocs anys es va convertir en un dels guionistes més reeixit de Hollywood. Després d'una temporada al Columbia Pictures, el gran guionista va ser contractat per la Paramount on es va començar a treballar amb Charles Brackett, allunyat de Wilder, en temperament i política.

Del tàndem Wilder-Brackett en va resultar pel·lícules tan populars com "Midnight" (1939), "Ninotchka"(1939) o "Ball of Fire" (1949).

I Billy Wilder va decidir dirigir.

Amb “The Major and the Minor”(1942) va aconseguir un èxit comercial i va ser guionista-director a la Paramount d’un seguit d'èxits com: "Sunset Boulevard" o “Sabrina” (1954).

[…] Nuestra colaboración era fructífera: dos colaboradores que piensan exactamente igual pierden el tiempo. Los diálogos o lo que fuese eran el resultado de un estira y afloja: “No es eso exactamente, pero estás muy cerca. Encontremos algo que nos guste a los dos. Eso es demasiado malo, eso es demasiado fácil…Este personaje no está definido del todo… […]” p.94

Wilder es va separar de Brackett, però va continuar treballant amb col·laboradors. Especialment amb Izzy A..L Diamond, qui va ser coautor de" Some Like It Hot " i " The Apartment ".

“Billy Wilder, aquí un amigo” és un retrat de gran valor d’un dels cineastes més estimats i enginyosos de Hollywood. Un geni, a qui agradava recórrer a la disfressa i l’engany en les seves pel·lícules i qui va saber combinar de forma magistral durs drames amb aventures i comèdies brillants i enginyoses.