"Esa vida que no es mía" de Leonor Paqué

Enceto el juny de 2020 amb “Esa vida que no es mía”, la quarta novel·la de Leonor Paqué.

Paqué, narradora de sensibilitat exquisida.

A les primeres pàgines llegides ja detecto aquesta [tan seva] mirada minuciosa, una gran càrrega poètica i un estil una mica més lleuger que en l’anterior novel·la (Lo que callamos).

L’obra està escrita amb una pura intenció de crear Literatura (amb majúscules).

De prosa delicada, molt descriptiva i plena d’imatges.

El sol la deslumbra y ella se encuentra, no sabe cómo, en lugar de rodeada por toda la algarabía playera, las canciones de radios y aparatos, los reclamos de los vendedores ambulantes, los olores a cremas y lociones, a sal del mar y elásticos de bañadores, a sudor y pieles tostadas…, […] Se incorpora, sin importarle si su gesto arrastra arena que pueda molestar a los que comen cerca bocadillos y porciones de pizza, tortillas y ¡hasta una olla exprés se han traído los del grupo de cincuentones, arremolinado bajo una campana de sombrillas multicolores!

L’escriptora secciona l’obra en dues grans parts, la ventana i buenas chicas. Les divideix en capítols, sense títol. Domina plenament la tècnica literària i és evident la seva finalitat de voler dotar de profunditat i perspectiva el text. Aquesta clara voluntat diferenciadora, ens acosta a les protagonistes del relat.

Leonor Paqué va entreteixint diferents veus de dona i mostra com aquestes afronten el desig de gaudir del que està vivint una altra.

La seva redacció, d’extraordinari realisme, fa que intuïm cada personatge.

Sera. Amanda. Maira. Carmela. Álvaro. Eleuterio.

Missatges instantanis al mòbil. Diàlegs. Narrador omniscient. Primera persona. Cartes via correu electrònic.  

Martes 07:05 

Gracias mi vida
la sonrisa la noto prendida
en el hueco de una costilla
que ayer te acogió 

Anhel. Idealització. Fantasies. Amor. Amistat. Passió. Erotisme. Suspens...

Como el aleteo de una mariposa, así lo siento. Mi piel, toda entera, es un ala finísima, vibrante, sensitiva hasta lo infinitesimal, aletea el placer, delicado, una cadencia refinada de alas en las entrañas, colores sin definir, sin renglón en el diccionario, colores redondos y triangulares, en óvalo, colores cálidos, tibios, polvo de olor que se difunde desde el vientre hasta la nuca, brilla una mariposa, descansa, mecida en la corola de una flor abierta. Y luego, insospechada, pliega las alas sobre la línea de su cuerpo, apenas un trazo, se expande, liviana, agita colores y triángulos, rombos, óvalos, fulgor eléctrico, alza el vuelo, arriba, arriba, más alto, hasta perderse hacia un firmamento nítido, donde tiembla y se diluye.

Leonor Paqué relata una encisadora i sinistra història.

“Esa vida que no es mia” és una obra escrita amb delicadesa, que vessa sentiment i bellesa expressiva.

La novel·la està editada per Latiovisual Cultura

"Sense nostàlgia" de Feliu Formosa

Torno al Feliu Formosa l’última biografia que em va deixar, la de Shakespeare. Aquest cop no em pot passar res de la seva biblioteca de Barcelona. Tampoc podem seure a parlar a casa seva, a Igualada. Ens trobem a la plaça de l’Ajuntament, tots dos amb mascareta (la seva és feta a casa).

M’emporto el seu “Sense nostàlgia”. També una autobiografia d’un reconegut actor. - Se m’acut deixar-te aquest llibre, em diu. Saps que el Kirk Douglas s’ha mort recentment amb cent-quatre anys?

Agafo el llibre “Sense nostàlgia” de Feliu Formosa i començo a llegir.

Formosa camina amb la Clara, la seva filla, per Sabadell. Evoca aquesta ciutat, on va néixer. Me l’imagino davant meu, dialogant.

Continuo llegint. L’escolto, atenta. Ho fa fàcil, el Feliu.

Retrata exquisidament els components de les famílies paterna i materna. Al mateix fer, contraposa ideals i classes.

L’infant, poc conscient, viu temps convulsos. La Guerra civil.

Formosa relata la militància del seu pare, l’exili a França d’aquest i les dures condicions de vida al camp de refugiats. I explica com, mentrestant, la mare i ell suporten el fred, la foscor, la pobresa.

Continua amb la narració, està plena d’anècdotes. Moltes explicades amb una delicada ironia.

El pare torna a casa i els tres es traslladen a Barcelona. Explica la trajectòria escolar i el seu primer contacte amb el teatre, la música, els llibres.

Descobreixo d’aprop el despertar de la seva vocació literària i quins són els primers poemes que escriu. En castellà.

[...] Atesa la meva creixent afició a la lectura, la distància respecte a la resta dels companys era cada vegada més gran. Recordo que va ser aleshores quan vaig començar a comprar llibres, sobretot de l’editorial Losada de Buenos Aires i de la col·lecció Austral. Dels poetes de la generació del 27, vaig començar a interessar-me sobretot per Lorca, Alberti i Hernández. M’interessava per la poesia, la narrativa i el teatre (Lorca, Casona i Jacinto Grau, així com Sartre, de qui vaig adquirir el seu teatre, tot en edicions argentines que encara conservo). La lectura del Romancero gitano lorquià em va fascinar tant, que l’any 1951 vaig escriure deu romances i deu coples breus. [...]

I el relat s’acaba l’any 1951. La vaga de tramvies ens recorda la seva militància política.

[...] Era la primer reacció massiva contra el règim franquista […] En un dels carrers vaig veure una multitud que se m’apropava. No duien cap pancarta ni cridaven cap consigna. Devien anar a reunir-se amb alguna manifestació més gran. Quan van ser a la meva altura, vaig començar a caminar al seu costat. [...]

“Sense nostàlgia” és un plaent llibre de les memòries de Feliu Formosa transcorregudes durant el període 1934-1951 i que rememoren la guerra civil i la postguerra.

Joia literària.

“Moments estel·lars de la humanitat” de Stefan Zweig

Stefan Zweig, un altre cop. En soc addicta. Aquesta vegada he agafat de les prestatgeries de casa unes minuatures històriques.

[...] un llibret, Moments estel·lars de la humanitat -llegit a totes les escoles-, en poc temps va arribar als 250.000 exemplars a Biblioteca Insel; en pocs anys m’havia creat allò que, en la meva opinió, representa l’èxit més valuós per a un escriptor: un públic, un grup fidel, que sempre esperava i comprava el llibre següent, que em feia confiança i al qual no podia defraudar [...] era corprenedor veure casualment en una llibreria alemanya que hi entrava un petit batxiller i, sense reconèixer-me, demanava els Moments estel·lars i pagava el llibre amb els seus migrats estalvis. [...] (El món d’ahir, memòries d’un europeu, Stefan Zweig).

Zweig instrueix delectant. Narrador com cap, i tal i com fa un dramaturg, està atent als drames i conflictes tràgics en la vida dels individus i els pobles, i ens mostra instants decisius de la història que "resplendents i immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat".

Són catorze miniatures pictòriques que abasten des de l'any 44 AC, amb Ciceró com a víctima i testimoni de l'enderrocament de la vella res publica sota la dictadura dels nous cèsars, fins a 1919, any en el qual el president Wilson fracassa a l'intentar realitzar l'ideal d'una pau eterna a l'Europa acabada de sortir de la Gran Guerra.

[...] Ciutadà de l’eterna república de l’esperit més que no pas de la república de Roma, castrada per la dictadura de Cèsar, la seva vida ja sembla la d’un filòsof. Per fi, el professor de la justícia terrenal ha après l’amarg secret que qualsevol home dedicat als afers públics al capdavall acaba sabent: que a la llarga no es pot defensar la llibertat de les masses sinó només la pròpia, la llibertat interior. [...]

L’autor fa desfilar grans homes: Núñez de Balboa, Goethe, Händel, Tolstoi, Dostoievski, Napoleó o Lenin. També presenta petits homes, fracassats: el capità Rouget, creador de la Marsellesa o el mariscal Grouchy.

Zweig s’interessa per detalls i atzars que solen passar desapercebuts en els llibres de la Història Universal; fortuïtats que decideixen la història del món. La Kerkaporta, la porta oblidada, a través de la qual els geníssers envaeixen Bizanci, la derrota de Waterloo causada per la indecisió, o la cobdícia febril d'or que fa que Suter perdi tota Califòrnia.

Stefan Zweig, sempre sensible en vers les víctimes, confronta consciència i violència, tolerància i força bruta. L'escriptor verifica com la victòria endureix l'ànima dels que triomfen, i com la derrota estampa solcs, profunds i dolorosos, en l'ànima dels vençuts.

Siguin grans obres d'art o bé colossals aventures d'exploració geogràfica, Zweig no amaga la seva admiració per l'esperit èpic d'aquest misteriós taller de Déu que és la història (paraules de Goethe), en el qual herois refermats pel dolor o el treball, lluiten no només contra les resistents naturalesa i societat, sinó també contra les seves pròpies febleses.

Toca llegir-lo!

"Sòfocles: tragèdies" versions de Joan Casas i Feliu Formosa

Mes d’abril de 2020. A casa.

M’ha vingut molt de gust fer la lectura íntegra de l’obra d’un clàssic.

En veu alta, he llegit les versions de Joan Casas i Feliu Formosa de les tragèdies de `Sòfocles’.

En vers i en català.

Vet aquí un bonic fragment d’Antígona. Fascinant!

EL COR:

Hi ha moltes meravelles! Però res

que sigui més meravellós que l’home.

Ell, més enllà de la mar alta, sota les tempestes del sud,

fa via

més enllà dels onatges borrascosos.

I la més gran de les deesses, la Terra

inconsumible, infatigable, es ell qui la turmenta

amb l’anar i venir de les relles,

i la regira d’any en any amb les seves cavalleries.

La tribu dels ocells de vol lleuger,

i les hordes de les bèsties salvatges

i les criatures marines,

tot ho captura i ho atrapa

dins els torterols de les seves xarxes,

ell, l’home hàbil. Domina

amb els seus ardits els animals feréstecs

de les muntanyes. Menarà sota el jou

el cavall de bescoll pelut

i l’infatigable brau de la serra.

La paraula, alè del pensament

i les passions cíviques,

tot això s’ho ha ensenyat ell mateix,

i com defugir els trets de les glaçades

dures de suportar per al qui dorm al ras,

i els de les males pluges.

Cap camí no li és defès,

L’avenir s’obre davant seu.

Només de la mort no es pot escapar,

però ha trobat remei

per a les malalties intractables.

Amb el seu enginyós saber,

que supera tota expectativa,

avança cap al mal o cap al bé.

Si observa les lleis del país

i respecta la justícia que els homes

han promès d’observar jurant pels déus,

la ciutat serà gran, però, si una audàcia excessiva

neix dintre seu, s’exclou de la ciutat.

Que no s’assegui a la meva llar

ni comparteixi el meu pensament

el qui actua d’aquesta manera.

"Shakespeare. La biografía" de Peter Ackroyd

Dijous 12 de març a les 12.00h de matí, a Igualada.

Faig una de les visites regulars a Feliu Formosa, savi literat, qui m’aconsella sobre lectures de biografies. Aquest cop em proposa un recorregut per la vida del més cèlebre dels dramaturgs britànics, William Shakespeare. L’obra està escrita per Peter Ackroyd, novel·lista i biògraf de reconeguda trajectòria.

Formosa m’explica que hi ha hagut varis debats sobre la identitat del geni i que Ackroyd és dels biògrafs qui creu que Shakespeare és Shakesperare. Surto feliç de casa del mestre, com sempre; amb un gran llibre a les mans.

El món sencer fa d'actor

[…] Resulta interesante que a lo largo de su trayectoria jamás alabase a otro dramaturgo. Fue enormemente ambicioso, enérgico e ingenioso. ¿Cómo podría haber concebido, si no, esa gran variedad de obras históricas a una edad tan temprana? […] No existe otro escritor con una entidad tan coherente y consistente en la comedia, la tragedia, el verso, la prosa, el romance y la historia. Se plagia y parodia a sí mismo. Sus resonantes palabras sobre el amor y la obsesión en los sonetos se hacen eco […]

Shakespeare, la biografia de Peter Ackroyd és tot un panorama cultural de l'Anglaterra isabelina (s.XVI). El biògraf ens convida a entrar no només al cèlebre teatre, El Globe, en el qual es van representar les seves peces i on hi penja a l’entrada un cartell que hi diu “Totus mundus agit histrionem” sinó que ens passeja entre bambolines i antics camerinos i ens fa partícips de l'ambient íntim i professional dels actors. L’autor, en cadascuna de les pàgines, presenta els personatges com a agents transmissors d'una cultura escrita amb lletres majúscules.

[…] Shakespeare fue el primer dramaturgo inglés que convirtió el canto en parte inseparable del género dramático, por lo que podemos considerarlo el padre del teatro musical. […] combinó la “ingeniosidad del discurso” con “la gracia de la acción”. La vida del teatro se componía de personajes y movimiento. […]

Otelo, Desdèmona, Ofèlia, Macbeth, el rei Lear, Hamlet, ... són els protagonistes socials d'una ciutat com Londres que creix cap a fora; i també cap endins.

Ackroyd descriu a la perfecció l'ordit social de l’obra shakespeariana. Planteja debats importants sobre Shakespeare, i els relaciona amb la vida artística del dramaturg. Conta que les obres isabelines es van escriure amb fluïdesa, que moltes van ser redactades en col·laboració amb altres dramaturgs, i que el plagi era un fet permès.

[…] El texto completo ofrece una mirada profunda a la variedad y la naturaleza de la comedia isabelina, basada en la rápida sucesión de réplicas, los complicados juegos de palabras, las agudezas extravagantes, las alusiones sexuales interminables y en aquello que sólo puede describirse como una suerte de melancolía temeraria. La era isabelina siempre pareció al borde de la desesperación o la disolución, expuesta a la posibilidad de que todo ardiera y se desplomase; de ahí el arrojo y la osadía de sus intérpretes principales. […]

L’autor s’atura a descriure entorns, en els qual va viure Shakespeare i que fan d’aquest un llibre singular.

Naveguem pel riu Tàmesi. Ens revela els comptes de diferents companyies. Descobrim com de sagaços eren els itineraris d'escriptura de l’època.

Complexos. Sense muses per inspirar la creativitat. Fent ús de dures realitats. I a la vegada, ens endinsa en la psicologia del món de l’art escènic.

Shakespeare, la biografía de Peter Ackroyd es un voluminós llibre que es llegeix amb bon ritme gràcies a les 9 parts fraccionades en 91 capítols encapçalats per interessants títols i que aporten assajos moderats i informació ben tractada sobre una època excepcional: representacions escèniques, estils teatrals, música al teatre i l'aparició de l’enorme Shakespeare.

[…] La presencia de Imogenia nos recuerda que, en Cimbelino, Shakespeare emplea por última vez el artilugio de la muchacha vestida de joven encantador cuando, en realidad, en todo momento se trata de un actor varón, lo que conlleva un juego de indecencias e insinuaciones sexuales; se trata de una transformación tan vinculada a sus obras dramáticas que, con justicia, podemos denominarla shakesperiana. No hay otro dramaturgo que utilice tan frecuente o abiertamente los recursos del travestismo. Los motivos por los que el transformismo le gustaba tanto resultan evidentes: es ingenioso, extraño y da pie a mucho juego y alusiones sutiles; ofrece enormes posibilidades cómicas, y también invoca el espíritu de la libertad sexual; es perverso, penetrante y representa la libertad de la imaginación de Shakespeare. […]

Shakespeare, William, 1564-1616, 1564-1616

Ackroyd, Peter, 1949-

"Maria Antonieta" de Stefan Zweig

De nou el formidable Stefan Zweig. Aquest cop m’he cruspit una reedició de la biografia de "Maria Antonieta", princesa habsbúrgica i reina de França.

 “Solo en la desgracia se sabe quién se es” va dir la reina just abans de morir guillotinada a la plaça de la Concòrdia de París.

El destí va expulsar Maria Antonieta fora de si mateixa. La fatalitat la va transformar d'una nena mimada i una adolescent coronada, a una dona madura amb una grandesa d'ànima extraordinària.

Amb saviesa i passió, Zweig narra la història de Maria Antonieta en primera persona.

Acompanya la retratada en la seva formació a la cort de la seva mare, la reina Maria Teresa d'Àustria. Essent encara una nena, l’agafa de la mà i la porta cap a l'altar per casar-se amb el delfí de França. Observa amb ulls crítics una època de frivolitat i despesa descontrolada a la cort. Està al seu costat en l'anhelada maternitat. I és testimoni del declivi de la corona amb l'arribada de la revolució.

[...] la impotencia del delfín no está causada por razón psíquica alguna, sino que se debe a un insignificante defecto orgánico (una fimosis): “Quien dice que el frenillo sujeta tanto al prepucio que no cede a la introducción y causa un dolor vivo en él, por el cual se retrae S.M. del impulso que conviniera. Quien supone que el dicho prepucio está tan cerrado que no puede explayarse para la dilatación de la punta o cabeza de la parte, en virtud de lo que no llega la erección al punto de elasticidad necesaria” (Informe secreto del embajador español). [...]

[...] ¿Es realmente imprescindible para una descripción caracterológica resaltar tan íntimos detalles? Sí, es imprescindible, porque todas las tensiones, dependencias, servidumbres y enemistades que se van poco a poco formando entre el rey y la reina, los aspirantes al trono y la corte, y que alcanzan la historia universal, serían incomprensibles si no fuera abiertamente hasta su auténtico origen. [...]

[...] En el siglo XVIII [...] como en todos los anteriores, la capacidad o incapacidad conyugal de un rey, la fertilidad o infertilidad de una reina, no se consideraban una cuestión privada, sino política y de Estado, porque decidía la “sucesión”, y por tanto el destino de todo el país. [...]

Zweig no és un simple espectador, és públic crític i rigorós.

Insereix acuradament elements qualitatius en la seva narració, amb rigor històric, tenint en compte el context i els precedents.

[...] María Antonieta solo contemplo la Revolución como una sucia ola de lodo, revuelto por los más bajos y viles instintos de la humanidad; no entendió nada de su razón histórica, de su voluntad de construir, porque estaba decidida a entender y afirmar únicamente su propio derecho real.

Ese no querer entender fue el error histórico de María Antonieta: no lo negaremos. La estimación de los contextos lógicos, la profunda visión intelectual no se le había dado a esta mujer mediocre y políticamente estrecha de miras ni por educación ni por voluntad interior: lo único que comprendía era lo humano, lo próximo, lo sensorial. [...]

Sovint adverteix sobre la qualitat històrica de les fonts, i desemmascara interessades i capcioses biografies posant en valor les que acrediten la seva veracitat.

[...] “No! ¡En absoluto!”, gritan enseguida -con curiosa irritación y sospechoso apresuramiento-ciertos biógrafos monárquico-reaccionarios, que quieren mantener a toda costa a la reina, “su” reina, “pura” y protegida de toda “degradación”. [...]

Maria Antonieta, el personatge, casada amb l'últim gran rei de França, Lluís XVI, un ésser pocatraça i indecís, és tant o més apassionant que el moment històric en el qual viu. Esdevé la fi d'una estirp, un descontentament social sense parangó i que aflueix en la Revolució francesa.

[...] El pesado, ella ligera, él torpe, ella flexible, él congestivo, ella burbujeante, él obtuso, ella llameante. Y yendo más a lo intelectual: él indeciso, ella decidida con demasiada rapidez, él de lenta reflexión, ella espontanea en el sí y en el no, él mojigato y estrictamente creyente, ella dichosamente enamorada del mundo, él humilde y modesto, ella coqueta y segura de sí, él puntilloso, ella distraída, él ahorrador, ella derrochadora, él excesivamente serio, ella desmedidamente juguetona, él fondo de pesada marea, ella espuma y baile de las olas. [...]

L’autor desfila per tots els periples vitals de Maria Antonieta. Imparcial, just. El final de la vida de la reina coincideix amb un dels períodes més apassionants des del punt de vista històric.

Stefan Zweig, una vegada més, amb manifesta senzillesa i des de la seva capacitat intel·lectual ens apropa, de manera tangencial, a l’essència d'un moviment que va canviar el món.

[...] Porque el concepto revolución es ya en sí mismo un término muy amplio: abarca, en una escala de continuas transiciones, desde el supremo idealismo hasta la brutalidad, desde la grandeza hasta la crueldad, desde el espíritu hasta su contrario, la violencia; cambia y se revuelve en tornasoles, porque siempre recibe su color de las personas y de las circunstancias. En la Revolución francesa-como en cualquier otra- se distinguen claramente dos tipos de revolucionarios: los que lo son por idealismo y los que lo son por resentimiento. Los unos que, que vivían mejor que la masa, quieren elevarla hasta su altura, mejorar el nivel de su educación, su cultura, su libertad, su forma de vida. Los otros, que han vivido mal durante largo tiempo, quieren tomar venganza de aquellos que vivían mejor, buscan desfogar su nuevo poder con los antaño poderosos. [...]

[...] toda revolución es una bola que rueda hacia delante. Quien la dirija y quiera seguir dirigiéndola tiene que correr sin pausa sobre el cómo un equilibrista si quiere mantener el equilibrio: no cabe detenerse en medio de una evolución fluida. Eso lo saben todos los partidos, y por eso temen quedarse atrás. La derecha teme a los moderados, los moderados a la izquierda, la izquierda a su ala más extremista, los girondinos, los girondinos a su vez a los maratistas, los dirigentes al pueblo, los generales a los soldados, la Convención al municipio, el municipio a las secciones de distrito, y precisamente ese miedo contagioso de todos los grupos impulsa su fuerza interior a una impetuosa competición. [...]

Zweig, precís, didàctic i entretingut, amb vocació per popularitzar la història, és una figura clau per conèixer la cultura d'occident.

Sempre és un plaer llegir una biografia d'aquest mestre en el gènere.

Maria Antonieta , d'Àustria, reina, consort de Lluís XVI, rei de França, 1755-1793

Zweig, Stefan, 1881-1942

“Beethoven” de Maynard Solomon

Agraeixo immensament a Feliu Formosa que m’hagi apropat a Beethoven amb aquesta biografia clàssica del gran compositor; un treball exhaustiu i molt ben documentat de Maynard Solomon.

M. Solomon, musicòleg i reconegut biògraf de compositors com Mozart, Schubert i Ives presenta en aquesta obra la visió i la creativitat de Beethoven, figura colossal de la nostra civilització.

El biògraf fusiona hàbilment diversos enfocaments d’investigació, des d’estudis històrics, culturals i ideològics rigorosos fins a especulacions musicals i psicoanalítiques imaginatives. Així, després de documentar de prop les fantasies del naixement i la il·legitimitat de Beethoven, la seva “novel·la familiar” i la seva pretensió de noblesa, Solomon ofereix extraordinàries interpretacions dels somnis, sordesa i relació obsessiva del compositor amb el seu nebot. A més, examina els patrons generals de l’evolució creativa i els processos de composició de Beethoven, el modernisme radical de la seva música i els seus esforços intel·lectuals, religiosos i quimèrics.

Maynard Solomon secciona la vida de Beethoven en quatre períodes. Tanca cada etapa amb un capítol exhaustiu sobre l’obra musical del compositor.

1. Bonn

Assisteixo a les relacions problemàtiques de Beethoven amb els seus pares, al seu aïllament cap a la fantasia i a la seva aparició com a jove músic i virtuós modèlic. 

[...] Sus composiciones de Bonn rara vez penetran la superficie de los sentimientos, quizá precisamente porque coinciden tan armoniosamente con el ideal del principado benévolo en que se crearon: un escepticismo sereno que exaltaba la belleza abstracta y se complacía en la repetición constante de pautas y formas graciosamente previsibles. [...]

2. Viena

Presencio els conflictes del compositor amb diversos professors i mecenes, i la seva lluita per la independència, el reconeixement i els seus esforços per dominar el patrimoni a mans de Haydn i Mozart. 

[...] Explicar su aparente tosquedad, su altivez, y sus muchas excentridades por referencia a su necesidad de demostrar su independencia y afirmar su igualdad con los protectores como ser humano, no es suficiente; el asunto es más complejo. [...]

3. Període heroic

Solomon aprofundeix en les crisis psicològiques, estilístiques i ideològiques que van acompanyar la formació de l'estil "heroic" de Beethoven. Ofereix anàlisis i sondeigos sobre la sordesa del compositor, els desitjos amorosos i les perspectives polítiques.

[...] la persecución de la mujer inalcanzable era muy ventajosa por tratarse de un hombre para quien la soltería era aparentemente una condición necesaria (aunque dolorosa) de la realización creadora. [...] Pues Beethoven consideraba que las relaciones amorosas eran obstáculos que se oponían a su misión creadora. [...]

4. Fase final

El biògraf mostra la dissolució del seu estil “heroic” i el seu turbulent intent d’apoderar-se de la tutela del seu nebot, Karl. Contemplo amb emoció com Solomon traça el lent procés pel qual Beethoven reconstrueix la seva vida i com finalment arriba a un nou mode d’enteniment.

[...] Aquí hay una turbadora serie de divisiones y sustituciones y en ella se percibe a Caspar Carl, a Karl y a Beethoven alternativamente en los papeles de padre, hermano e hijo. Con respecto al propio Beethoven, su actitud fue sencillamente unificar en un solo cuerpo al padre, la madre, el hermano y el hijo: ese cuerpo era el propio Beethoven. [...]

[...] Apropiarse de su sobrino fue el modo deformado que Beethoven utilizó para destruir los esquemas rígidos de una vida de soltero y vivir las pasiones y las tragedias de las relaciones humanas profundas. Los aspectos abstractos y espiritualizados del amor conjugal habían sido celebrados en Fidelio [...] En definitiva, la lucha heroica y apasionada de Johanna por su hijo y por la defensa de su maternidad impidió que Beethoven perdiese contacto con el núcleo íntimo de su humanidad. [...]

Bravo Solomon! Commovedora.

Beethoven Ludwig van,, 1770-1827

Solomon, Maynard, 1930-