"Maria Aurèlia Capmany. L'època d'una dona" d'Agustí Pons

Agustí Pons és l’autor de la biografia "Maria Aurèlia Capmany. L'època d'una dona" publicada l’any 2000 i reapareguda amb una edició corregida l’any 2018 en el marc del centenari del naixement de la intel·lectual.

El bagatge del biògraf en l’estudi d’un període concret, abundants dades i un munt de fonts consultades li serveix per emmarcar biografies de protagonistes culturals a la Catalunya del segle XX: Pere Calders, Nèstor Luján, Joan Triadú, Salvador Espriu i l’enorme Maria Aurèlia Capmany, formada en temps de la República en els valors del catalanisme i la democràcia, i una de les pioneres de la resistència intel·lectual i ideològica al franquisme.

[...] Maria Aurèlia Capmany ha estat una de les intel·lectuals més completes i brillants d’aquest país, una dona sempre en construcció, per dins i per fora; que es projecta vers la imatge que tenim avui de la nostra cultura i, sense cap mena de dubte, de les dones independents del segle XXI. Agustí Pons va viure una bona part d’aquesta trajectòria en primera persona, però com a bon biògraf no s’ha conformat només amb la seva vivència, ha indagat fins a completar les peces d’un trencaclosques vital i d’una obra immensa, no només escrita sinó també testimonial, de la qual Catalunya no es pot permetre de prescindir […]

és l’autora d’una part important del nostre patrimoni literari, un intangible; per això demana encara més la nostra protecció, i és la nostra responsabilitat vetllar-lo i fer-lo arribar a les generacions futures que de ben segur trobaran nous valors en la personalitat de Maria Aurèlia Capmany. [...]

(Isabel Graña, pròleg de l’Edició el Centenari / 1918-2018)

[…] I arran de l’aparició de “Dietari de prudències”, la qualifica, en una altra carta, de “valenta, somrient, dreturera, irònica, justa, intel·ligentíssima, generosa i bona” […] (paraules d’Espriu en vers la Capmany, pàg.120, edició del 2000)

A “Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona” Pons exposa pas a pas el recorregut vital de l’escriptora: des de la formació intel·lectual a l’Institut-Escola fins a l’apogeu artístic, cultural i polític, sempre basat en un ferm sentiment de catalanitat, un desig continu de justícia social, una sòlida defensa dels drets de la dona i el compromís ininterromput amb la llengua catalana.

[...] En la carta que envia al Comitè Nobel de l’Acadèmia Sueca el 22 de gener del 1980 …” [...] els catalans saben que els membres del Comitè Nobel no s’han interessat mai per la cultura catalana i que un dels seus membres va declarar taxativament “No crec realment que Espriu tingui possibilitats per al Nobel. Només interessa als catalans” [...] (pàg. 353, ed. 2000)

“[…] Estic convençuda que [...] els membres del Comitè Nobel no han mostrat cap interès per aquelles cultures que no disposen de prou força econòmica per mantenir un exèrcit i una policia, és a dir, que no coincideixen amb la cultura oficial d’un Estat. Amb tot, una vegada més,  proposo (…) el poeta extraordinari que és Salvador Espriu, a favor de la qual concorren no sols raons estètiques per la riquesa del seu llenguatge, per l’originalitat de la seva poètica i el món mític que ha construït, sinó per haver estat un defensor de la pau, de les virtuts humanes, i de la lluita contra l’intent de genocidi portat a terme per una de les dictadures més terribles del món modern, la dictadura del general Franco. [...] (pàg. 354, ed. 2000)

Si bé Maria Aurèlia Capmany es reconeixia com a novel·lista, Agustí Pons la considera millor assagista.

[…] Des del punt de vista estètic actual potser sigui l’assaig el gènere en el qual Capmany desplega de manera més brillant les seves capacitats per l’escriptura. “Dietari de prudències” (1981), “Cartes impertinents de dona a dona” (1971) o qualsevol dels seus escrits memoralístics […] “Pedra de toc” (1970 i 1974), “Mala memòria” (1987), i “Això era o no era” (1989) […] constitueixen una lectura deliciosa per al lector actual […] (Isabel Graña, pròleg de l’Edició el Centenari / 1918-2018)

Capmany va publicar el primer llibre sobre la situació de la dona a Catalunya i va mantenir, durant tota la vida, una gran passió pel teatre, especialment durant els anys de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, de la qual en va ser cofundadora. La seva militància al PSC a partir de 1976 i la seva participació en la política municipal com a consellera de Cultura al costat de Pasqual Maragall va dissipar la seva trajectòria literària.

[...] La Maria Aurèlia va organitzar el llibre, “La dona a Catalunya: consciència i situació” [...] la societat actual no concedeix a la dona, en tant que dona, el mínim de garanties que tot ser humà necessita per al lliure exercici de les seves facultats”. Per demostrar aquesta tesi la Maria Aurèlia recorrerà al testimoni de les escriptores que s’han ocupat del tema – Simone de Beauvoir, Betty Friedan, la comptesa de Campo Alande, Menie Gregoire, Lidia Falcón, Colette Audray, Dolors Monserdà, Viginia Woolf, entre d’altres; repassarà el rol que el pensament intel·lectual i la literatura han reservat a la dona -des d’Aristòtil fins a Ausiàs Marc, Jaume Roig i Joanot Martorell; realitzarà una enquesta, preparada per ella mateixa en col·laboració amb el sociòleg Pinilla de las Heras, a cent-vint dones, dividides en dos grups d’edat -de vint a vint i cinc anys; i de vint-i-cinc anys a cinquanta- i en tres classes socials: burgesia, classe mitjana i classe obrera; i donarà una ullada a la història de les reivindicacions femenines; amb especial atenció a la situació de la dona catalana. [...] (pàg. 245 ed. 2000) 

 “El segon sexe”, l’assaig sobre la situació de la dona que Simone de Beauvoir havia publicat el 1949 [...] La versió catalana [...] arribava a Catalunya [...] del 1968 [...]. Fa la impressió que, en aquell moment, a Catalunya Simone de Beauvoir era una escriptora més citada que llegida i potser això explica que aquesta edició catalana vagi encapçalada per un llarg pròleg -tretze pàgines- de Maria Aurèlia Capmany [...] (pàg. 250, ed. 2000)

[...] I, de seguida, una clara al·lusió als plantejaments, i a les contradiccions, de Lidia Falcón i el Col·lectiu Feminista: “La dona no aconseguirà res si no comprèn i accepta que la seva lluita no és una lluita a favor de la dona sinó a favor d’una persona oprimida, utilitzada, injustament tractada i precisament per això, quan arribi a aquest convenciment farà causa comuna amb totes les reivindicacions justes de la terra, les laborals, les nacionals, les racials”.[...] (pàg. 265, ed. 2000) 

[...] “jo que soc de mena arrelada a la terra que trepitjo, no em fio dels partit que m’ofereixen dogmes, ni dels que em prometen més de què sé que em poden donar” […] (pàg. 330, ed. 2000)

[…] La plenitud de l’Adrià Gual podríem dir que arriba el 1965 amb l’estrena de dos espectacles memorables: Vent de garbí i una mica de por, una obra escrita per la mateixa Maria Aurèlia Capmany…Dos anys abans, l’historiador Josep Benet havia publicat Maragall i la Setmana Tràgica, un estudi que denunciava l’absentisme i les pors de la burgesia barcelonina de principis de segle. A partir d’aquest treball, la Maria Aurèlia construeix el retrat social “d’una burgesia catalana en el seu camí cap el suïcidi polític com a força política”, per dir-ho en l’expressió de Josep Anton Codina.[...] (pàg. 180, ed. 2000)

Diu Agustí Pons en una interessant conversa amb el també biògraf català Jordi Amat sobre el gènere biogràfic i les seves obres:

[…] Per escriure una biografia has de trobar un fil conductor, has de construir un personatge. Aquesta construcció sempre serà un succedani, un artifici. Es tracta de construir un personatge d’una manera prou versemblant com perquè el lector entengui com era aquest personatge. Si no fas aquesta construcció, només aconsegueixes una entrada d’enciclopèdia.[...]

Pons com a bon biògraf, i amb més de tres anys de treball abans no va aparèixer l’ obra, crea amb “Marià Aurèlia Capmany, l’època d’una dona” una identitat narrativa. L’escriptor aconsegueix que la vida de la protagonista real del llibre sigui atractiva al lector i ens porta a conèixer, a fons, una època, … l’època d’una gran dona.

Capmany, Maria Aurèlia, 1918-1991

Pons, Agustí, 1947-

"Vida azarosa de Lope de Vega" de Luís Astrana Marín

La meva última lectura és una de les grans obres de Luís Astrana Marín. Periodista, assagista, traductor i biògraf va escriure Vida azarosa de Lope de Vega, una biografia ben original.

[…] Por novelesca que parezca esta Vida azarosa de Lope de Vega, nada es obra de la fantasía, como algunos espíritus aguados han supuesto. El rumbo teatral, las solemnidades y fiestas, las costumbres, el ambiente, la guerra literaria, las confesiones íntimas del poeta, el auto de fe que se describe, todo es rigurosamente histórico, sacado de los papeles coetáneos, del epistolario del Fénix, de las relaciones del tiempo, etc. [...] (Nota, pàg. 13)

L’exemplar que tinc a les mans és de la biblioteca particular del poeta Feliu Formosa, editat a Barcelona per l’“Editorial Juventud”, l’any 1941, amb vuitanta-sis il·lustracions/fotografies (dibuixos, gravats, signatures,...) d’Aurelio Rioja, i magníficament enquadernat. Quin goig!

Madrid, primavera de 1939. Año de la Victoria. [A peu de la nota d’autor hi ha aquest (entenc) formalisme]

Luís Astrana Marín va ser un autor poc popular, sense acadèmia, un escriptor oblidat. La seva sordesa el va aïllar encara més. Va ser creador d’ obres monumentals com una biografia de Cervantes, una edició sobre Quevedo i la traducció de gran part de les obres completes de Shakespeare, immensa feina que el va convertir en un expert en l’època isabelina anglesa.

Astrana Marín, mestre en el gènere biogràfic i en la traducció, gran investigador de l’època, i amb domini de dos idiomes, mostra els seus grans dots a la Vida azarosa de Lope de Vega. Ens presenta, amb aquest rol seu de meitat autor meitat espectador, un detallat i exhaustiu estudi de la vida de qui va revolucionar la dramatúrgia i de qui una incessant i prolífica producció literària va més enllà del món del teatre.

[…] Es Lope quien, con mirada genial, descubre los elementos del arte nuevo de hacer comedias, y quién con su modo de ver la tragicomedia, señala el camino que habrá de emprender el drama moderno.

No asombra Lope sólo por la cantidad; asombra más todavía por la variedad. Fuera de su cultivo en los otros órdenes de la literatura, […] abordó todo cuanto puede abrazar una acción dramática. Y así, le fue familiar lo popular como lo erudito, lo histórico como lo novelesco, lo nacional como lo extranjero, lo religioso como lo profano, lo fantástico como lo real. […] erigióse en padre indiscutible del teatro español. (pàg. 63)

[...]

Hablaba verdad:

            “Necesidad y yo, partiendo a medias

el estado de versos mercantiles,

pusimos en estilo las comedias :

            yo las saqué de sus principios viles,

engendrando en España más poetas

que hay en los aires átomos sutiles”. (pag 308)

L’obra de Lope el fa mereixedor d’apel·latius com el Fénix de los ingenios o, en paraules de Miguel de Cervantes, Monstruo de la Naturaleza. Amb setanta-tres anys de vida va escriure vora tres-mil sonets, gairebé dues mil comèdies, vàries novel·les, etc.

Casat dues vegades, amb un munt d’amants, pare de nombrosos fills legítims i il·legítims, desterrat de Madrid, també va ser mossèn, …

[…] Su obra, además reflejaba su vida, y por ello era sincera. Como su vida pecaba de precipitada, de loca, de ausente de rumbo fijo, de turbulenta. Nadie lo sabía mejor que él. Pero su vida había sido así. Y la comedia humana no distaba mucho de su vida. […] (pàg.308)

[…] Es su fórmula amatoria. “Para huir de una mujer (dirá años adelante al duque de Sessa) no hay tal consejo como tomar la posta en otra, y trote o no trote, huir hasta que diga la voluntad que ha llegado donde quiere, y que no quiere lo que quería”. Pondrá esta fórmula en práctica muchas veces. […] (pàg. 38)

[…] en él riñen el poeta intuitivo, libre y popular, y el poeta artístico, culto y educado en la tradición clásica. […] no siendo armonizables las dos tendencias, logró hallar la mejor solución : pensar como clásico y proceder en la práctica según su instinto innovador [...] (pàg. 235)

Luis Astrana Marín va viure, sobretot, en Shakespeare. I ho fa notar en aquesta biografia...

[...] No diré yo que en las comedias de Lope se advierta un estudio tan hondo de los caracteres como el que revelan los análisis acabados de las de Shakespeare. En éste tampoco se nota la destreza dramática, la técnica teatral lopista. Ambos reflejan un momento bien distinto de dos bien distintas nacionalidades, la inglesa y la española. Los dos son raciales, románticos, con la misma libertad de acción, con la misma visión de la intriga, con idéntica forma de mezclar lo trágico y lo cómico, con igual mano segura para provocar el conflicto y desplegar los resortes de la pasión […] (pàg. 64)

[…] La casa que se quiso restaurar (?) en nada se parece al domicilio que ocupó. ¡Que diferencia a lo hecho por Inglaterra en Strarford con las dos casas de Shakespeare! También en la que este murió pertenecía a quienes no sabían darle un uso adecuado; pero por un acto del Parlamento pasó a ser “propiedad de la nación inglesa”. […] (pàg. 166-167)

[…] Los dos llenan el mundo. No son dos mundos distintos, sino un mundo mismo teatral, del que Lope es el exterior y William el interior. Aquel la risa; éste la sonrisa. El primero deslumbra, el segundo conmueve. Complétanse en cuanto falta a Shakespeare un poco de la intriga y de la alegría de Lope, parte de su optimismo y algo de su concisión. En cambio, adolece Lope de escasa psicología, de inconsistencia de pensamiento, de ligero estudio de los caracteres y de poca concentración. En la escena de Lope hay acción, pero no la vida que en la de Shakespeare. Los tipos de Lope se agitan, pero no se alientan como los del inglés; aquellos gimen, en tanto éstos sienten. […] (pàg. 206-207)

Vida azarosa de Lope de Vega inclou cites i fragments de comèdies, d’autors sacramentals, d’obres no dramàtiques i d’obres d’altres autors on hi apareixen escrits de Lope o que en fan referència. Fins i tot inclou el rastre de l’artista una vegada mort i on se’ns explica els avatars de les seves amants, descendents, i el què va succeir amb les seves restes.

Aquesta és la vida escrita de Lope de Vega per Luís Astrana Marín, gran biògraf i de qui no hi ha gaire escrit.  

Vega, Lope de, 1562-1635

Astrana Marín, Luís, 1889-1995

"A la recerca de Prat de la Riba" de Joan Esculies

[...] Enric Prat de la Riba va morir tocades les onze de la nit de l’1 d’agost de 1917 a Castellterçol, a la mateixa casa on havia nascut. Allí va traspassar el jove-vell, a qui ja d’adolescent es descrivia com un xicot amb ment adulta. Tenia quaranta-sis anys, però per la maduresa que se li suposava semblava que en tenia molts més. D’ell s’havia arribat a preguntar si alguna vegada havia estat jove. En certa manera, era el negatiu de qui uns anys després agafaria el seu relleu com a figura emblemàtica del catalanisme, Francesc Macià. Aquest seria el vell-jove, una figura contraposada al Prat baixet i rodanxó, amb un cos estilitzat i una salut capaç de dur-lo a recórrer mig món a partir dels seixanta-cinc anys i que moriria als setanta-quatre [...]

“A la recerca de Prat de la Riba” és una biografia escrita per Joan Esculies. L’autor construeix el perfil del president de la Mancomunitat de Catalunya a partir de la lectura de diferents testimonis. Mostra el polític com un home de salut feble, hipocondríac, qui va obtenir el coneixement del món per mitjà dels llibres, gens viatjat i poc amant de la vida social.

Esculies, historiador prolífic, indaga sobre el personatge de qui el paradigma ideal va ser una monarquia dual austro-hongaresa, amb dos estats iguals i, per sobre, un cap d’estat amb algunes poques competències comunes. 

...

A una entrevista de Vilaweb, Joan Escolies respon a la qüestió de si hi ha hagut apropiació indeguda de la figura d’Enric Prat de la Riba així:

Les apropiacions indegudes sempre hi són, amb qualsevol gran polític. Als polítics de qualsevol temps no els interessen les figures del passat sinó la seva apropiació. Volen la frase o acció de l’antecessor per a justificar la seva decisió. Això i la complicitat dels mitjans fan que es traslladi a la ciutadania una determinada visió del personatge que és gairebé impossible de canviar mitjançant una recerca objectiva.

Prat de la Riba, Enric, 1870-1917

Escolies, Enric

“La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer” de Sebastià Juan Arbó

Sebastià Juan Arbó presenta una obra magistralment escrita sobre la vida de Cinto Verdaguer. "La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer" és una excepcional biografia en la qual l’autor fa justícia al poeta català.

Ambiciosa. Extensa. Diversa. Intensa.

S.J. Arbó, biògraf i excel·lent crític literari de l'obra verdagueriana exposa en aquest polèmic llibre una apologia de genialitats del poeta de Folgueroles; subratlla i desaprova les seves febleses literàries; exalta el seu caràcter altruista i crític i també exposa les seves rauxes. Al mateix temps, l’autor, enalteix les virtuts dels enemics de Verdaguer i en denuncia fermament les seves intransigències i els inexcusables abusos de poder.

Arbó n’era conscient! Aquesta obra seria mal rebuda i poc compresa pels més ortodoxes. Perquè tractava, com ningú ho havia fet abans, fragments tabú de la trajectòria vital de Verdaguer.

La veritat és que era en mi, hi ho havia dit, una gran audàcia, una mica potser d’inconsciència, una temeritat, penetrar-hi amb l’ànim amb què jo hi havia entrat, amb el ferm propòsit de no amagar res, de dir sempre, i en tot, la veritat. (pròleg edició del 1970)

És veritat que aquesta idea meva, sospita, o com se’n vulgui dir, escandalitza més d’un bàndol religiós; escandalitza més d’un dels qui creuen que, pel fet de posar-se una sotana, un hom -i més si aquest és Verdaguer ha quedat convertit en un àngel, i com si, sense això, els homes fossin àngels, i sense parar-se a considerar els milers d’exemples que tenim en contra. (pàg. 419)

En ple franquisme (la primera edició és del 1952), l'autor va desenvolupar una dura crítica a l'aristocràcia espanyola i a l’alta jerarquia eclesiàstica catalana.

Ell, Verdaguer, ho comprova ara; si s’atura a reflexionar, tot se li tornen bombolles que es desfan al sol.

...

Tenia una amistat -i era com qui diu ahir-, contra la qual semblava que no hi havia força al món que pogués res; tenia un bisbe del qual havia fet un pare; un poderós que l’havia tret de la misèria, l’havia aixecat a l’altura d’ell i n’havia fet el més íntim amic. Era com qui diu ahir, i, de tot allò, no en quedava res: un record de llàgrimes, un record de malsons horribles, una immensa i definitiva decepció.

També Baudelaire ho havia experimentat, i es queixava que tenia els braços romputs d’estrènyer boires. No hi ha més remei que creure en encantadors, com Don Quixot, o creure en dimonis, com hi cregué ell, Verdaguer, i com hi continuava creient, baldament ho amagués; cal creure-hi, perquè és massa terrible el fet. És forçós creure que hi van pel mig dimonis o encantadors; si no, seria cosa d’embogir. (pàg. 610)

El poeta català va ser aïllat. Es queixa. Critica furiosament el poder.

Verdaguer estimava profundament la seva terra -la plana de Vic i Catalunya-, però va haver de fugir cap a Madrid per evitar ser tancat de manera forçosa a l’Asil. El poeta temia per la seva llibertat.

Va ser arraconat. Abandonat pels seus poderosos protectors i amics de sempre. Són comptats els que el van ajudar incondicionalment en els moments més confusos i calamitosos de la seva vida.

...la vida, amb tot, era bella.

Eren les velles relíquies del seu gran amor a la vida, aquell amor que, malgrat els cops i les contrarietats, manté encara viu. La vida, amb tot, era bella. Era bell el camp pels volts de Barcelona els matins de primavera; era dolça la conversa amb els amics; eren bells el cel, la verdor del camp, el cant dels ocells...Si no fossin els deutes, si no fossin els homes!...(pàg. 631)

“La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer” traspua una sensatesa que honora a l’autor com a biògraf.

***

La biografia és un gènere literari que, essencialment, persegueix la recreació del personatge —funció novel·lística— a base d’elements reals —funció històrica—; és a dir, sense la llibertat d’inventar aquests elements que té el novel·lista però amb la llibertat, o fins amb l’obligació, d’elaborar-los novel·lísticament. Això és exactament el que vós heu fet, i això és el que fan tots els autèntics biògrafs. I heu reeixit com molt pocs, o potser, a casa nostra, com ningú més. [fragment d’una carta de Maurici Serrahima dictada a Sebastià Juan Arbó, en el pròleg de l’edició de 1970 – pag. 26]

[Disposem de dues edicions: 1952 i 1970]

Verdaguer, Jacint, 1845-1902

Juan Arbó, Sebastià, 1902-1984

"El curiós incident del gos a mitjanit" de Mark Haddon

Un succés, la mort del gos de la veïna, s’infiltra en la ordenada vida de Christopher Boone, el protagonista d’ El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon.

Christopher, de 15 anys, amb síndrome d’Asperger [detall que l’autor no menciona amb la intenció integradora] és qui ens explica la història. L’autor, entre línies, amaga una sensibilitat i un llenguatge literari ben commovedor.

Haddon s’endinsa en el cap i en el cor del noi i mostra de manera impecable el què aquest sent, com pateix, què el fa feliç, per què té reaccions que ens són “incomprensibles”...

Mica en mica, la novel·la va obrint pla i descriu de forma paral·lela el què és tangible i el què és moral. Christopher creix en el transcurs d’un viatge interior mentre el seu món també s’amplia.

Surt de casa i passeja pel barri. Va cap a l’escola. Es mou fins l’estació de trens. I arriba a la gran ciutat.

I així, des de la mirada del noi i a través d’un periple físic i anímic, comprenc que vivim en un món immòbil i encotillat, ple de normes feixugues i mediocres, carregat d’arquetips inamovibles ... i que exclou tot allò que surt d’un patró.

No sabem llegir. No entenem els codis. No ens esforcem en desxifrar els missatges.  Per una, nostra, actitud ignorant, despectiva, absurda.

Christopher no entén les metàfores. Ni el doble sentit dels acudits. Ni la ironia. No li agraden gens les mentides i molt les matemàtiques i la seva lògica. Té por de les persones i dels llocs desconeguts. No comprèn el comportament humà. I se li suposa incapaç de relacionar-se amb les persones.

  I quan sóc en un lloc nou i ho veig tot, és com si un ordinador estigués fent massa coses a la vegada i el processador central se saturés i no quedés gens d'espai per pensar en res més. I si sóc en un lloc nou i, a més a més, hi ha molta gent, encara és pitjor perquè les persones no són com les vaques, les flors o la gespa, sinó que et parlen i fan coses que no t'esperes, o sigui que t'has de fixar molt en les coses del lloc i també en les coses que poden passar. I, de vegades, quan sóc en un lloc nou i hi ha molta gent, és com quan es penja un ordinador, i he de tancar els ulls, posar-me les mans a les orelles i gemegar, que vindria a ser com prémer les tecles CRTL + ALT + SUPR per tancar tots els programes, apagar l'ordinador i tornar-lo a reiniciar, perquè així puc recordar què faig i on se suposa que vull anar.

Ensimismat es deixa guiar per l’instint i trenca barreres. Arrisca el que calgui per ser fidel al seus principis, assumint-ne les conseqüències. I, sense adonar-se’n, endreça la vida del seu pare i de la seva mare, impotents ocasionalment.

A la fi, concebo que Christopher expressa de manera diferent els seus sentiments.

Mark Haddon difon de manera artística els seus coneixements científics; El curiós incident del gos a mitjanit és un enriquidor regal.

“Com una pàtria. Vida de Josep Benet” de Jordi Amat

El juliol de 2017 l’editorial Edicions 62 publica una gran obra escrita durant tot una dècada pel biògraf Jordi Amat. És la biografia d’un polític i intel·lectual. Com una pàtria. Vida de Josep Benet.

[...] Benet no és un home senzill. Cap gran figura ho és. Era fràgil i valent. Era ferm i orgullós. Era egocèntric i generós. Tenia secrets i era silenciós. Fou bona persona i un personatge determinant. Cap dels testimonis amb qui he parlat m’ha dit que Benet fos fàcil. [...] (fragment extret de l’Epíleg)

Amat, en un llibre que es podria classificar d’història contemporània, recupera documents, fets, personatges,...de l’època en la que va viure el seu protagonista.

[...] La història és un camp de coneixement i pot ser un camp de batalla. És un espai per a la pugna ideològica i també pot servir per justificar l’exclusió política. La història no és una broma. El control del relat del passat és un mecanisme per intervenir en el present i lluitar pel poder. Per això Josep Benet s’hi va voler dedicar. Era un advocat que escrivia llibres d’història amb la voluntat política de crear consciència nacional. El seu cànon de personalitats de la Catalunya contemporània, tal com ell va construir, revelava la seva presa de posició. Fou un creador de mites. Va voler fixar el retaule de la memòria col·lectiva. La història fou un arma més, essencial, del seu infatigable combat nacionalista. [...] (fragment extret del capítol Cànon)

La postguerra va fer que la cultura catalana fos governada des de dalt: burgesos, diferents sectors de l’església, intel·lectuals engrescats en posar en marxa projectes varis,... El català s’associava amb el conservadorisme i amb una burgesia benestant i mesquina. L’autor d’aquesta biografia en presenta el recorregut (1939-1982) a través de la vida de Josep Benet.

Benet. Home d’idees. Intel·ligent. Complex. Amb coratge i un caràcter segurament marcat per l’absència del pare i la manca d’una vida familiar que l’acollís. Educat en la religió de manera implacable. Sense fills. I amb una dona forta, fidel, devota, Florència Ventura, al seu costat.

[...] s’anava acostant als 40 anys. És un cervell polític de l’oposició catalanista que mai sembla poder apagar-se [...] [extret de capítol Protesta]

El llibre mostra com n’eren de dependents els intel·lectuals dels mecenes, la manca de llibertat professional que aquests tenien i les dificultats econòmiques que patien. Tot i els esforços i les bones intencions per tirar endavant interessants projectes, portar-los a terme era tota una quimera.

Com avui!

Com una pàtria és un llibre de consulta d’una època complexa, marcada pel pes d’una dictadura. Amat escriu sobre un munt de temes. Descriu abundants situacions. Presenta molta documentació.

L’obra no és una biografia a l’estil de les de Ludwig, Maurois o Zweig que retraten els seus biografiats encaixant-los en prototipus psicològics més o menys subtils, creatius, i treballats; és un fresc documentat sobre els anys que viu Benet; i també sobre el nostre present. L’autor, expert en el gènere biogràfic, avantposa el rigor a l’amenitat fet que converteix aquest llibre en un imprescindible a l’hora de poder valorar com som, com érem i com hauríem pogut ser. Una obra complexa, potser tan com el mateix Benet.

[...] Tenia clar el nivell d’artifici que implica tot intent de convertir en narració una vida -la il·lusió biogràfica, per dir-ho amb Bordieu- i es tractava de fixar de quina manera el gènere biogràfic havia refermat la seva solvència per tornar a ser respectable des d’un punt de vista epistemològic. Com havia de ser una biografia perquè el coneixement biogràfic, tant en un dimensió humana com històrica, tingués una justa consideració? (fragment extret de l’Epíleg) [...]

Josep Benet és un personatge admirable. Que defensa presoners polítics. Amb incomptables grans idees. Que participa en innumerables iniciatives culturals i polítiques en uns anys difícils i perillosos. I que sovint és apartat de la direcció de projectes que ell havia iniciat.

[...] Benet, amb aquell to gris, havia preparat el més punyent dels textos que havia escrit fins aleshores. La seva intervenció, astuta, va ser memorable [...]. (En la defensa de Rosa Santacana Vidal, dona de Joan Comorera; fragment extret del capítol Guerriller)

Com una pàtria. Vida de Josep Benet, més enllà de la història personal, política, social i cultural de l’intel·lectual genera una reflexió sobre el nostre país, Catalunya, les seves limitacions i les seves encepegades.

Benet, Josep, 1920-2008

Amat, Jordi, 1978-

"Que nadie duerma" de Juan José Millás

“Que nadie duerma” de Juan José Millás és una entretinguda novel·la que sedueix per la seva fórmula narrativa. L’autor ens passeja per una dimensió sense confins clars en la qual realitat i ficció s’enfronten.

Lucía, programadora informàtica, amb aparença de falsa-delgada, obsessionada amb les persones-ocell, i que sovint recorda la seva mare de qui hereta la tendència a pressentir que alguna cosa passarà...ha perdut la feina i decideix, cegament, reconduir la seva vida laboral fent de taxista.

L’ària ‘Nessum dorma' de l’òpera Turandot, de Puccini, que escolta el seu veí [a qui veu un sol dia]  i que es filtra per la reixeta del lavabo de casa seva

emociona, atrau, fascina a Lucía fins el punt de convertir-se en una obsessió i fantasia sense límits.

Que ningú no dormi ...perquè

Lucía estrena cos i realitat.

Maquillatge. Princesa Turandot. Taxi-bombolla. Entrades i sortides. Solo vocal de fons. Confidències. Viatges pels carrers de Madrid - [Pequín]... I Lucía que despulla la vida dels seus clients.

Dues realitats conviuen en la nova etapa de la protagonista amb l’esperança que algun dia pugi al taxi el seu enamorat.

Traïció. Trampa. Engany.

Els límits entre el què és real i l’imaginari es difuminaran més enllà del seu espai vital i haurà d’encarar-se a les dues dimensions:

Faula i realitat.

Tot un joc delirant.