dilluns, 28 d’agost del 2017

"Una mariposa en la máquina de escribir" de Cory Maclauchlin

CoryMacLauclin dedica “Una mariposa en la máquina de escribir” a J. Kennedy Toole, autor que aconsegueix l’èxit després de la seva mort. Maclauchlin repassa de manera cronològica la vida de Toole i ho fa paral·lelament a la creació i el desenvolupament de l’obra “La conxorxa dels ximples”.

La conxorxa dels ximples, obra que està al cim de la sàtira, i les desventures del seu excessiu protagonista, Ignatius J. Relly, va patir un sinuós camí per aconseguir sortir a la llum.

Rebutjada per un conegut editor novaiorquès i abandonada per Toole fins el seu suïcidi l’obra es va publicar finalment essent un èxit de crítica i comercial gràcies a l’entestament de la mare de l’autor que va lluitar-hi durant més d’una dècada.

La vida de Toole i l’extraordinària història de la novel·la té tots els ingredients d’una faula.

Escriptor rebutjat per la indústria cultural. Suïcidi de l’artista. Lluita inesgotable de la mare. Triomf i reconeixement pòstum de l’autor.  

MacLauchlin en fa una investigació seriosa i documentada mostrant-nos “la veritat” sobre l’autor i sobre el llibre. Gràcies a cartes, textos, testimonis d’amics, companys, alumnes i familiars de Toole es va matisant una versió molt propera a la realitat.

[fins el moment l’únic testimoniatge era el de la mare de Toole].

La mare és un personatge clau per la publicació del llibre però també un personatge egocèntric que cercava ser famosa a més de voler el reconeixement del seu fill. L’editor novaiorquès no és l’ogre que va provocar el suïcidi de l’autor sinó que va reconèixer la vàlua del llibre i volia millorar-lo...

C. Maclauchlin defuig sobretot de divagacions morboses com les raons del seu suïcidi o la seva suposada homosexualitat.

Aquest llibre ens presenta com transcorre la vida d’un geni i el seu tràgic desenllaç.

“Una mariposa en la màquina de escribir” és una lectura clau per entendre millor una novel·la meravellosa, escrita per un brillant escriptor que va patir una tràgica vida amb un prematur final.


Maclauchlin, Cory,
Toole, John Kennedy, 1937-1969

dilluns, 14 d’agost del 2017

"Éramos unos niños" de Patti Smith




Éramos unos niños són les memòries d'un període de la cantant i poeta Patti Smith 

[Formidable talent]

i la seva relació amb el que va ser un dels seus amics de l'ànima, el fotògraf Robert Mapplethorpe que va revolucionar el món de la fotografia amb les seves fotos en blanc i negre
[Erotisme i sexualitat]

minimitzant-les fins a aconseguir una estètica en la qual es reflectia la seva complexa personalitat.

Art. Època irrepetible. Artistes carregats de creativitat. Nova York salvatge. Més viva que mai. Hotel Chelsea. Esclat cultural. Únic. Innombrables artistes.

Rebel·lió. Llibertat. Amor.

Il·lustrat amb 3 dibuixos i 27 fotografies en blanc i negre  Éramos unos niños està dividida en cinc capítols a través dels quals els dos artistes exploren diferents medis d’expressió.

Cultivats condiments donen

gust, contrast, substància i sosteniment a l’obra.

De ben segur que l’al·lusió que fa Smith a un diari que va escriure fins poc després que a finals de setembre de 1986 s'assabentés que Robert Mapplethorpe patia de SIDA incideix en l'exercici mnemònic i cronològic que va implicar filar prim en les diferents anècdotes, dades i dates que conformen el llibre. Però inextricable a aquest fet, s'adverteix que les seves memòries en l’entorn novaiorquès, inevitablement parcials i no exhaustives, estan matisades i passades pel sedàs d’una dona culta i serena que gairebé a cada pas pels seus records i relats, recorre a la cita d'un llibre, d’una dada històrica, d'un disc, d'un músic, d'un escriptor, d'un pintor, d'una obra d'art, d'una data,...


Apassionant lectura! 


Smith, Patti, 1946-
(Mapplethorpe, Robert, 1946-1989)

dilluns, 7 d’agost del 2017

"La conxorxa dels ximples" de John Kennedy Toole

La “Conxorxa dels ximples” és Ignatius J. Reilly i un seguit de personatges caricaturescs que engrandeixen la narració.

Ignatius.

Gros. Gandul. Vesteix de manera estrafolària. D'uns trenta anys. Verge.

Viu, encara, amb la seva mare.

Antisocial. Pessimista. Incapaç de tractar i tocar les persones. Amb una visió medieval del món. I amb una postura religiosa extremista.  

Misantrop, s’enfronta a un món que l’hi és aliè. I, per tant, en construeix un de propi.

La seva habitació. Pastissos. Dr. Nut sense parar. I desfogament al cinema on va a veure pel·lícules que detesta.

Un accident l’obliga a sortir del seu cau i buscar feina.

En troba d’arxivador en una oficina. Racista fins la medul·la, s’involucra en una manifestació a favor dels negres.

Perd la feina.

N’aconsegueix una altra de venedor de salsitxes. Homòfob amb ganes, s’implica en una creuada a mercè dels homosexuals.

N’esdevenen desastrosos resultats.

Però Ignatius no hi pateix gens perquè s’aferra al seu pilar ideològic: Boeci i La consolidació de la filosofia.

La Fortuna és incontrolable.

Favorable. Adversa. L'hi dona el dret d’actuar lliurement de manera descarada i immadura.

La “Conxorxa dels ximples” de John Kennedy Toole és una sàtira de la societat nord-americana en la qual tragèdia i comèdia es donen la mà.

Immensa obra!


dissabte, 1 de juliol del 2017

"84, Charing Cross Road" d'Helene Hanff

84, Charing Cross Road, de Helene Hanff

...i com a través de la passió pels llibres pot sorgir una amistat entre persones molt diferents.

Connectar emocionalment...a pesar de la distància.

El llibre recull la correspondència que hi va haver entre l’autora, de Nova York, i la llibreria Marks & Co. situada al número 84 de Charing Cross Road, a Londres.

La primera carta és de l’octubre del 49. Presentació i comanda de llibres. De segona mà i que estiguin bé.

Respon el Frank Doel.

Frank-Helene. Helene-Frank...

L'Helene és irreverent. Irònica. Sense pèls a la llengua. El Frank és seriós. Molt professional.

Mica en mica els protagonistes s’apropen. Les cartes passen a ser de formals a més íntimes i familiars.

I cada cop em deleixo més de conversar amb l’Helene. Sobre llibres. Tan entesa. Lectora compulsiva.

I amb el Frank. Que busca. Remena. I troba.

[...] NECESSITO MATÈRIA PER LLEGIR. ARA NO COMENCIS A ESCARXOFAR-TE: MOU-TE I TROBA’M LLIBRES.

Com jo, els treballadors de la llibreria i demès volen ser partícips d’aquesta envejable relació.

I per què no?!

Cecily-Helene. Helene-Cecily. Bill-Helene. Helene-Nora...

Amor pels llibres. Connexió. Reivindicació de la feina dels llibreters. Penúries econòmiques en la Anglaterra de la postguerra. Poder emergent dels Estats Units. Amistat. Humor.

Lectura excepcional.

dijous, 27 d’abril del 2017

"Los niños tontos" d'Ana María Matute




“Los niños tontos” d’Ana María Matute és prosa poètica en estat pur.

Sense acció. Sense progressió. Ple de simbolisme i d’imatges suggeridores que reflecteixen la nit i el dia d’un món sinistre.

Vint-i-un contes. Vint-i-un episodis d’una obra coherent i complexa. Vint-i-una escenes estàtiques. Com quadres. Que ens mostren trossets de realitat.

Art.

L’autora, fent ús d’un llenguatge simple i bell, presenta la mort dels nens com una possible solució a les circumstàncies. O com la fugida d’un món cruel i inhumà. O per salvar-los d’una societat que critica.

Els adults no comprenen als nens. Els nens no parlen entre ells. No hi ha diàleg. No existeix la comunicació.

Tragèdies. Fusions amb la naturalesa. Presència d’animals. Metàfores. Metamorfosis.

Cruesa. Dolor. Món oníric.

El món és grotesc i absurd.

dissabte, 8 d’abril del 2017

"Patria" de Fernando Aramburu

Dues cares. Dues ideologies.

Els qui maten i als qui maten.

El món de la lluita armada. L’empresonament dels herois. Hipocresia. Cru amagament de les seves víctimes. Un poble. La creació de la mentalitat dels que hi viuen. Persecució. Vergonyosa església catòlica. La separació d’una comunitat.

Hi és tot.

Fernando Aramburu ens presenta a “Patria” el dia a dia d’una societat primitiva i patriarcal que vol preservar els valors de la unitat familiar.  

Ho fa a través de dues famílies, amigues immemorables i enfrontades pel “conflicte”. 

I un ventall de biografies.  

Les mares. Mullers. Governen les famílies i dominen el seus marits. Miren [m’incomoda; no m’agrada!] i Bittori [sento com suporta el silenci; el buit que li fan els veïns].

Els pares. Marits. Txato [molt bo i víctima mortal de l’atemptat terrorista] i Joxian [cap cot, sentimental, covard].

Els fills. Un metge, Xavier [que no es vol permetre ser feliç]. Un intel·lectual i escriptor amb euskera, Gorka [que busca el seu lloc]. Un terrorista, Joxe Mari [que purga la seva culpabilitat].

Les filles. Elles. Molt grans. Nerea i Arantxa [lluitadores, resistents].

125 capítols breus, com contes, avancen emocionalment en una narració minuciosa que fa ús d’expressius diàlegs, precisos mecanismes psicològics i la barreja de la primera persona amb un estil lliure i indirecte.

[...] Nerea rogó/mandó a José Carlos que la acompañase a su habitación. Pero ¿no vas a llamar? Ella: que la acompañase, que no se separara de ella. Y se acostaron y él, han matado a tu padre, jodo, lo han matado, tenía dificultades para hacer el amor. Despotricó, juraba, se durmió. [...]


Magnífica obra!

dissabte, 25 de febrer del 2017

“El sopar” de Herman Koch

Fins o arribaries per protegir el teu fill?

La novel·la provocadora del meu estat de xoc és “El sopar” de Herman Koch.

Un crim reuneix a dos germans i les seves dones en un sopar. Han de prendre una decisió.

Comença amb l’Aperitiu. Narra la història el Paul. Em cau bé. Agradable. Fastiguejat d’haver de compartir un sopar com aquest amb el seu germà Serge [polític electe ambiciós i buit] i la seva cunyada Babette [tot façana]. Sort en té de la seva dona, la Claire! [que és normal]. Somric amb els comentaris que fa sobre els ridículs plats i les explicacions que en fa el maitre.

Primer plat. Què coi està passant?

Segon. Continuen els “flashbacks”.  Descobreixo que els bons no són tan bons i que els dolents raonen, encertadament! [estava sotmesa a la forma de veure els personatges del Paul].

Postres. Més durs i increïbles pensaments dels protagonistes. Sacseig de valors.

Digestiu. Estat d’angoixa.

I propina. Respiro fons. Bfff!

Crítica a la societat actual. Política. Avortament. Racisme. Conseqüències de les adopcions. Crim. Càstig. Amor patern-filial. Llei. Moral...

“El sopar” de H. Koch és una història dura i plena de suspens; tractada amb humor i ironia i narrada amb profunditat perceptiva. És un retrat de la nostra societat construït de forma impecable.


[...] Darrera el seu cap penjava un pòster enorme d’una organització humanitària [...] Aquell pòster em va posar en guàrdia. Segurament el director estava en contra de l’escalfament de la terra i de la injustícia en general. Potser no menjava carn de mamífers i era antiamericà, o si més no anti-Bush; això darrer era com una carta blanca que eximia de  pensar. Qui estava contra Bush tenia el cor al seu lloc, i podia portar-se com un malparit groller envers el seu entorn directe [...]