"El cel que ens queda" d'Alejandro Palomas

Ha estat un plaer llegir “El cel que ens queda” d’Alejandro Palomas”, a la vora del mar; sovint amb llàgrimes als ulls.

És una història d’una tendresa infinita, d’amor de mares a filles, de iaies a netes, entre germanes.

Cinc dones són les protagonistes; dones plenes d’emoció i provocadores d’aquest sentiment. Aquest és el joc.

Capítol rere capítol i des de l’òptica i sensibilitat individual de cada una d’elles, ens endinsem a les seves vides, a les seves pors, als seus sentiments...

Com sobreviure la mort d’un fill?

Les protagonistes es presenten reals, vives, en una constant evolució. L’autor té un coneixement sorprenent de l’interior femení.

La Mència, la iaia, el puntal de la família, manega a filles (Lia i Flàvia) i netes (Agnès i Bea). És un personatge essencial en la novel•la. Sana, amb certesa i sense cap mena de vergonya, ens fa riure en situacions tenses i també plorar.

Palomas relaciona el món exterior amb l’interior, es fa present un vincle poètic entre els personatges i l’entorn. L’atmosfera representa els estats emocionals dels personatges. Tot flueix...

De Menorca a Copenhaguen, també a l’altra banda de l’Atlàntic; i de retorn a Menorca, al mar, on el moviment dels elements és constant (així ho creu l’autor); retorn a la vida...

La soledat, la tristesa,... hi tenen un paper important. L’amor no hi falta. I no només un amor romàntic sinó un amor entregat, generós.

Novel•la estètica, amb un llenguatge senzill i sense accessoris.

Visual, intensa, bonica, penetrant...

...Hem d’aprendre a sumar, filla, a sumar-ho tot: el dolor, la pena, l’angoixa, el que has viscut, el que esperes viure, el que ja no ha d’arribar mai...els que van marxar. Tot això ets tu....

“El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor” d'Hiromi Kawakami

Gaudeixo, i molt, quan llegeixo a autors i autores japonesos. Aporten a la literatura una bellesa i elegància especial. Transmeten molt significat amb pocs símbols, de manera senzilla i eficaç, sense ampul•lositat. Com s’ho fan per no deixar rastre dels seu esforç i facilitar-nos als lectors aquest plaer?

“El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor” d' Hiromi Kawakami n’és un exemple. L’autora ens apropa al què coneixem de la cultura japonesa amb les eines imprescindibles i aprofita cada element per comunicar. Kawakami redueix a postil•la un concepte gran i meravellós: “una història d’amor”; i el fa encara més ric i autèntic al ser plantejat des del punt de vista d’una dona.

Tsukiko, viu la relació amorosa d’una manera incomparablement més complexa, atenta als detalls, sensible a les subtileses, implicada, despresa... que “el mestre”. “El mestre” es maneja (com molts homes davant aquestes situacions), en un segon pla, amb ceguesa, covardia i neciesa.

Kawakami defineix els dos personatges principals de manera fluïda. Ens sedueix i fa que comprenguem el seu caràcter i les seves manies després d’un munt d’anys de soledat.

Tsukiko, de 38 anys, creu que no necessita res ni a ningú per omplir la seva vida. És una dona solitària i bevedora. Els dies són tots iguals, i menjar i beure sake a les tavernes és el seu únic passatemps.

Coincideix en la “taverna de Satoru” amb el “mestre”, un antic professor de l’institut del qual no recorda ni el nom i que, a la seva vellesa, porta un ritme de vida similar al de Tsukiko.

La seva relació acaba consolidant-se després d’un seguit de trobades i d’un continu estira i arronsa.

L’obra transcorre tranquil•lament. Els capítols són relats curts, que no tenen principi ni final. El seu conjunt dóna forma a l’obra. L’autora inclou a la novel•la tres episodis que obliguen als personatges a interactuar fora de l’hàbitat natural (la taverna) i que ens donen informació extra: Buscant bolets (I i II), Cirerers florits (I i II) i A l’illa (I i II). És en aquests relats on coneixem plenament a Tsukiko i al “mestre”.

Aquest ritme amb el que ens gronxa Kawakami, gens ostentós i sense parafernàlies, ens atrapa de ple.

Gràcies a una molt bona construcció, assoleix un to d’improvisació. Durant la lectura se sent curiositat per com l’escriptora tractarà el desenllaç; ho fa d’una manera digna d’admiració.

Atributs? Sensitiva, tendre, complaent, bonica, profunda, sòlida....

Una història d’amor amb tots els ets i els uts.

...

Us deixo un petit paràgraf:

- Coi de vell!

Segur que aquell coi de vell havia continuat caminant. A hores d’ara, deuria estar fent voltes a l’illa, així que vaig decidir oblidar-me del mestre i aprofitar el viatge per banyar-me al petit balneari descobert de la pensió. Estava disposada a gaudir d’aquell cap de setmana, amb o sense el mestre. Al cap i a la fi, sempre havia estat sola. Bevia sola, m’emborratxava sola i em divertia sola.

"La nevada del cucut" de Blanca Busquets

Em va arribar a les mans “La nevada del cucut” de Blanca Busquets. No n’havia sentit a parlar. Quina sorpresa! Com més m’hi endinsava, més en gaudia. La meva amiga sabia que m’agradaria; ho va encertar de ple.

La novel•la se centra en dues dones irreductibles, la Tònia i la Lali, situades en la Catalunya rural i reflexiona sobre el poder de destrucció que té el silenci.

Busquets distribueix la trama en capítols que salten d’un segle a l’altre i que ens permeten descobrir, fusionar i comprendre un seguit d’interrogants. “La nevada del cucut” tracta acuradament les diferents injustícies que han sofert històricament les dones. L’estructura de la novel•la, amb aquesta alternança de capítols dedicats a les protagonistes, fonamenta tot un seguit de paral•lelismes entre les seves vides i, de retop, en el paper de la dona en les seves èpoques respectives.

La Tònia i la Lali s’enfronten a situacions complicades, feridores; es veuen envoltades d’un silenci destructor, inherent a la vida rural (enveges, maltractaments, lluites de poder,...). Les dues dones són còmplices d’aquest silenci fins que troben la seva identitat a través de la paraula escrita.

Troben en la lectura (la Tònia descobreix els llibres de Víctor Català) i, sobretot, en l’escriptura, el consol, la veritat, la comprensió d’una realitat que sovint els dóna l’esquena, la restauració d’una obscuritat amb la que topen...

L’escriptura serveix de recer per a la Lali, que constantment suporta la humiliació de les seves companyes a l’escola, i d’acte d’autoafirmació per a la Tònia, davant el món tradicionalment masclista en el que viu.

Busquets evidencia un doble suggeriment de trajecte cap a la felicitat. A més de cercar l’autosuperació personal femenina, planteja la qüestió de la presència i existència d’un verdader amor; un amor nuat a homes cultivats.

L’art és el camí a la felicitat. L’art les salva. L’autora utilitza una excel•lent metàfora en les pintures que apareixen a l’obra (les protagonistes reconeixen paisatges en els quadres on els demés només hi veuen taques).

Blanca Busquets mostra la Tònia i la Lali com a dones que veuen més enllà de la realitat, dones especialment sensibles, diferents...

L’he trobada lleugera, estremidora, plena de sentiment.

Us la recomano de totes, totes.

"La sonrisa etrusca" de José Luís Sampedro

A La sonrisa etrusca, José Luís Sampedro ens explica la tendra història d'en Salvatore Roncone (àlies Bruno), un avi rústic i acostumat a una vida rural que viatja a Milà a casa del seu fill. Dues relacions ocuparan l'espera de la seva mort, el seu nét i l'amor d'una dona, la última.

En el transcurs de l'obra, el carismàtic Salvatore, amb la seva força moral i de forma divertida i incansable, afronta l’estil de vida de la ciutat.

L’ancià coneix un altre món, nous costums i si acosta. Poc a poc se n’adona de que l’estimació es pot interpretar d'una manera més profunda i intensa de la que ell coneixia. Amb el seu ímpetu i la seva energia es proposa un objectiu: aconseguir l'amor del seu petit tresor, el Brunettino.

Sampedro, paraula rere paraula, ens omple d’afecte, de rialles, de llàgrimes; fa que ens brollin les emocions.

 

L'autor declara que la tendresa està a l'abast de totes les edats i que és absolutament necessària a la vida.

Gaudiu d'un petit fragment on presenciem una acurada escriptura, amb una tendresa màgica, amb detall...on l'amor, amb el seu valor enorme, atrapa al vell Brunno.

En este instante, el milagro. Los ojitos se abren, negros, dos pozos inescrutables con el agua honda de una decisión. De súbito como cuando el viejo se alzó contra la sombra inquietante, el cuerpecito se mueve, se destapa, deja caer al suelo dos piernecitas por encima de la barandilla i al pisar el suelo se hiergue, se suelta de los barrotes, se vuelve hacia el abuelo sentado...¡y da tres pasitos tambaleantes, él solo, hasta llegar a los viejos brazos commovidos!

Brazos que le acogen, le estrechan, le apretujan, se reblandecen en torno a este prodigio tibio, le mojan las mejillas con unas gotas saladas rodando sobre viejos labios temblorosos...

- ¡Tus primeros pasitos! ¡Para mi! ¡Ya puedo...!

La felicidad, tan immensa que le duele, anega sus palabras.

Emocionant.

Si teniu un momentet escolteu aquesta excel·lent entrevista a l’autor. Us fareu una idea de la seva doble visió: humanística i científica.

"Sinaia" de Jordi Sierra i Fabra

                 Jordi Sierra i Fabra és un dels autors més prolífics de la literatura catalana actual, autor de desenes de novel·les i assaigs i guanyador de diversos premis literaris. Després d’haver llegit tres obres seves als darrers mesos, m’he decidit a comentar la que avui ens ocupa, Sinaia, en la qual Fabra ens proposa un viatge alhora trist i esperançador, situant l’acció en el primer vaixell que transportà exiliats republicans de la Guerra Civil a Mèxic.

                                Amb unes excel·lents ambientació i contextualització  històriques (tret molt habitual en aquest autor), a mesura que ens endinsem en les pàgines de Sinaia, anem entrant en contacte amb el drama de l’exili a través del personatge principal de Cristòfol Ros, un periodista que ho ha perdut tot en un bombardeig a Barcelona i que, després de passar pels camps de refugiats de França, viurà a bord del vaixell una catarsi personal que el farà renéixer de les seves cendres. I ho farà a través dels personatges que l’acompanyen, juntament amb les misèries que arrosseguen, en un exercici de reflexió profunda sobre la capacitat que tenim les persones de sortir endavant, àdhuc en les situacions més difícils.

                Així, al llarg de la història se’ns palesen els dimonis interiors dels protagonistes, tots ells supervivents d’un dels períodes més obscurs del segle passat. Des d’aquells que presumeixen d’atrocitats producte d’un odi visceral cap a l’enemic, als que han viscut el conflicte sense combatre però patint-ne les conseqüències. I, com no, amb un assassinat a pocs dies d’arribar a la nova terra promesa que enterbolirà l’ambient i farà que, com sol passar a la vida, el destí no estigui buit d’una certa ironia.

                En resum, una obra recomanable, dura en alguns moments però escrita des de l’òptica de l’optimisme, i inspirada en un diari autèntic que va reflectir aquells dies a bord del que seria el primer vaixell de l’exili.

"El tiempo entre costuras" de María Dueñas

Després d'una època agitada, m'ha arribat un moment de pau i l'he aprofitat per fer allò que tant m'agrada, llegir. He devorat un gran i fascinant llibre, El tiempo entre costuras de la María Dueñas.

El tiempo entre costuras és un llibre que combina novel·la amb fets reals i personatges històrics d'un temps entre guerres a l'Espanya de mitjans del s. XX.

A través de l'apassionant vida, plena d'emocions i desconcerts, de la Sira, la protagonista, presenciem la reconstrucció d'uns dels períodes més foscos de la història espanyola.

Detalladament, entre costures, patrons, puntades, fils...se succeeix una aventura captivant que ens atrapa i ens porta des de Madrid a Tetuan, a Tànger o a Lisboa, dels carrers a la intimitat de cases senzilles, a grans salons, a festes glamuroses i a hotels imponents,... i on el glamur, les traïcions i conspiracions polítiques i les dubtoses missions dels serveis secrets es fonen amb la força de l'amor.

Amb una hàbil narrativa, Dueñas aconsegueix que la protagonista se'ns faci entranyable i condimenta la novel·la amb un adients personatges secundaris que aporten frescor al relat, alguns d'aquests reals i desconeguts per la majoria.

És una història d'amor, d'espionatge, de creixement d'una dona que viu una època difícil.

Un llibre amè, per perdre't-hi. Jo ho he fet al costat de la meva filla. Deliciosos moments.

M. Dueñas ens acosta a personatges reals com Juan Luis Beigbeder (1er. ministre d'exterior del Govern de Franco), Rosalinda Fox (aristòcrata intrèpida i amant de J. L. Beigbeder)... entre d'altres, i anomena també, per mi fins ara desconegut, a Mariano Fortuny (dissenyador, fotògraf, pintor, escenògraf i il·luminador) creador del vestit Delphos (mític vestit que recrea la protagonista).

"Que comenci la festa" de Niccolò Ammaniti

Que en feia de temps que no reia amb un llibre!

“Que comenci la festa” de Niccolò Ammaniti és una comèdia barrejada amb terror i amb un punt de tragèdia. És una novel·la còmica, grotesca, surrealista (m’ha fet pensar en les pel·lícules de Quentin Tarantino), però compte!, parla de coses molt sèries. Fa una crítica atroç a una Itàlia de farsa on els polítics, empresaris, artistes, models, presentadors,...són el bufons.

Ammaniti estructura la narració en dos grans personatges, Fabrizio i Saverio, tots dos amb el mateix pes. La complementa amb tota una sèrie més, la majoria idiotes, a qui escarneix i calumnia sense cap mena de mirament. Se'n salven alguns, com la Larita, que se n’adonen de la cruesa i la idiotesa que els envolta i sí!, són capaços d'empescar-se-les per desfer-se’n i ser feliços.

Fabrizio és un escriptor guapo i amb èxit, i també amb una gran crisis d’inspiració. És presenta davant els demés amb una imatge prefabricada de persona tímida, calmada, inaudible. És l’expressió d’un escriptor amb totes les seves angoixes: té por de no ser reconegut, sensació de perdre-ho tot, se sent incapaç d’escriure l’obra mestre, tem topar amb un jove escriptor i que li prengui l’espai i l’atenció... Utilitzarà tot el seu magnetisme, sense cap afecció a ningú i a res, per mantenir la seva posició (en algun moment ens ensarrona i tot el pinta!).

Saverio és el líder d’una banda satànica, excusa d’Ammaniti per mostrar-nos que les persones podem tenir passions tan ocultes que ni els més propers en saben res. El pobre desgraciat no aconsegueix cap cop malvat  important i la seva situació a casa és desastrosa. Fins i tot, la seva dona és més diabòlica que ell. Fart de la seva vida, vol ser recordat encara que sigui a costa d’un sacrifici satànic sense volta ni solta.

Trobo curiosa i em recorda les pel·lícules de “zombies” que ja fa uns anys no em deixaven dormir, la història de russos que introdueix al mig de l'obra.

L’autor gaudeix de les seves animalades i ens en fa còmplices.

Durant tota la lectura he somrigut i he rigut però m’he partit de riure, fins al punt de caurem les llàgrimes, en la cacera del tigre amb elefants. N’he de transcriure un petit fragment. Aquí el teniu:

-Siusplau, us ho prego, deu-me un...xiclet...un cataplasma...una banana...m’estic morint.

-Prou d’aquest coll!-li va respondre impacientada la dona del rus-. Ets pesat, eh? No en tenim.

-Vosaltres esteu de broma però jo...

El desgraciat no va aconseguir acabar la frase perquè li va brollar de la boca un raig de vòmit groc que va anar a petar al clatell del conductor de l’elefant. El filipí es va girar.

-Ta puta mare! –va dir i regalimava del turbant l’amanida de calamarsets i petxines-. Quin fàstic!

I amb un cop de canell va propinar fuetada a la cara de l’actor de telesèries.

-Aaaah! -va bramar en Fabiano mentre rodolava fora de la cistella i anava a estavellar-se en un bassal enorme als peus de l’elefant.

-!Hombre al agua! –va cridar en Paco Jiménez de la Frontera.

Ja ho veieu, cap mena de tendresa...L’heu de llegir, riureu.