"Jarmila. Una historia de amor de Bohemia" d'Ernst Weiss

Ernst Weiss va escriure aquesta joia literària, “Jarmila, una historia de amor de Bohemia”. L’obra va ser descoberta entre el llegat de Weiss el 1955 i no es va publicar fins al 1998. Jo acabo de llegir l’excel·lent traducció al castellà de Feliu Formosa, editada per “Minúscula”.

E. Weiss, metge i escriptor txec, va néixer a Brno el 1882 i es va suïcidar a París el 1940; ho va fer poques hores després de l'entrada de les tropes alemanyes a la capital francesa.

Ernst Weiss construeix un relat perfecte.

La narració comença amb la compra d’un rellotge d’un viatjant que es dedica al comerç de pomes abans d’anar de París cap a Praga. Ell és qui ens ho explica. Aquest objecte serà el que posa en contacte, de manera reiterada, al viatjant amb un inquietant venedor de joguines, exrellotger i protagonista de la història passional amb Jarmila, casada amb un comerciant de plomes d'oca.

El venedor ambulant d'ocells mecànics relata la història d'amor al viatjant posseïdor del rellotge.

[...]“...y con unos pechos como manzanas de Bohemia, tan fragantes, y la piel tan suave como el plumón, y todo tan pequeño. Las otras mujeres desplomaban los gansos en sus estancias mal ventiladas, ¡pero los pulmones de Jarmila eran tan delicados! No soportaba aquellas plumas tan diminutas, que la hacían toser hasta casi ahogarse al aspirarlas. Entre sus firmes y jóvenes muslos, con la falda bien tirante, sostenía el ganso que se agitaba palpitante, e iba arrancando y arrancando. [...]

La novel·la avança a partir d'elements recurrents i en aparença inofensius, com els ja presentats, el rellotge de níquel, barat, comprat en uns grans magatzems i que endarrereix i avança l'hora al seu gust, i les plomes d'oca.

L'autor (ho diu Peter Engel en l’imperdible postfaci del llibret) basteix amb pocs components tot un sistema de motius i referències que es desplega gradualment i amb molt d’art.

Jarmila és una novel·la curta, intensa, harmoniosa, d’execució modèlica.

"August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra" de David Fernàndez i Anna Gabriel

[…] Aquella mateixa primavera -celebrant la vida contra el feixisme que només celebra la mort- li vam escriure un correu electrònic, breu i sincer, explicant-li els nostres plans i les nostres ganes de fer-ne una mena de biografia, lluny dels models egocèntrics habituals i les centralitats narcisistes que tant s’escampen darrerament: l’intentàvem convèncer que un fil roig personal, un itinerari íntim, podria ajudar-nos a entendre la història des de baix, la que sempre se’ns amaga. [...] p.23

August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra és el resultat de més de dos anys de converses entre aquest històric advocat i activista barceloní, Anna Gabriel i David Fernàndez.

Fernàndez i Gabriel ressegueixen profundament el camí recorregut per August Gil Matamala per gairebé quaranta anys de dictadura i quaranta de democràcia enllaçant-hi diverses veus i bastint un relat col·lectiu, de tota una generació.

[...] Si sempre hi ha un principi i un final, aleshores l’important és l’interval. El setembre l’enregistradora digital d’aquest llibre s’apagava. Quedaven les transcripcions. Cent vuit pistes d’àudio entre la primavera fresca del 2010 i la tardor calenta del 2012. Més de dues-centes hores de conversa pausada després de vint-i-vuit mesos de retrobades. Tres mil fulls transcrits. Un centenar d’expedients consultats. Quaderns d’apunts sencers. Fins i tot cada llibre té també història pròpia, incidents sobrevinguts i contratemps imprevistos: les tres darreres pistes -vora sis hores de conversa- les perdem. Un furt del portàtil.  [...] p. 341

El llibre és un recorregut íntim de Gil Matamala a partir del qual coneixem la història d’un país cultivada des de les tangències.

Guerra, dictadura i transició, lluita pels drets laborals, socials i nacionals.

[...] en la meva època, la poca gent que es pot considerar que militava ho feia des d’una posició de rebel·lia, de rebuig i de trencament global; des de les relacions familiars i socials, la militància política era una forma de vida que significava una ruptura gairebé total. Era bàsicament una reacció a una repressió molt marcada en aquests mateixos àmbits: repressió familiar, repressió sexual, repressió econòmica, repressió política, repressió cultural. [...] p. 403

La biografia, redactada per David Fernàndez, conté un pròleg de l’escriptor Julià de Jòdar, catorze capítols, un epíleg de l’Anna Gabriel i un índex onomàstic.

El relat comença amb el capítol zero (Juliol del 2017 – Maig del 2010), continua amb dotze capítols cronològics i clou amb el capítol infinit (Maig del 2010 – 1 d’octubre del 2017).

L’ obra és molt completa i atractiva. Autora i autor entremesclen narració amb abundants imatges i citacions fruit de la saviesa d’August Gil Matamala.

Imatges reveladores, cronogrames, versos, fragments de relats, balanços en xifres, ... precedeixen els capítols encapçalats per una frase-resum,  un títol, i un període.

I encara, a la mateixa pàgina, versos o fragments amb component polític o, simplement, cants a la vida.

“Tan trivial és la paraula redempció,

la redempció pretesa,

com incomprensible

el mot genuflexió.”  Laia Llobera

 

“Es cantarà en els temps ombrívols també?

També es cantarà sobre els temps ombrívols.” Bertolt Brecht

August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra és una mostra vertadera de la història.

Un llibre d’història que cal conèixer.

"Américo Vespucio" de Stefan Zweig

Stefan Zweig ens ofereix una petita joia literària, “Américo Vespucio”.

El llibret és un valuós recull de fonts històriques referides a un embolicat debat: el del per què va recaure en Vespucio l'honor d’immortalitzar el seu nom.

El bateig d’Amèrica, el Nou Món, és un embull d’errors, casualitats i malentesos.

L’autor enceta la redacció com qui presenta una tesi.  

[...] ¿De quién le viene el nombre a Amèrica? A esta pregunta responde cualquier escolar rotundamente y sin vacilar: de Américo Vespucio. No obstante, ante la segunda pregunta incluso los adultos se mostrarán vacilantes e inseguros: ¿por qué esa parte del mundo fue bautizada precisamente con el nombre de Amèrico Vespucio? ¿Porque él descubrió América? ¡Nada de eso! [...] p.7

Stefan Zweig defensa la seva dissertació amb l’escriptura d’un impecable i apassionant relat que conclou eximint de tota culpa a Américo Vespució de la usurpació del descobriment del nou continent. 

[...] este desconocido Vespucio es el primer navegante que sabe relatar bien y de forma amena. Los que suelen reunirse en semejantes embarcaciones de aventureros son saqueadores analfabetos, soldados y marineros que mi siquiera saben firmar, o quizá a lo sumo un Escribano, un jurista árido que se limita a yuxtaponer hechos, o un piloto que anota los grados de longitud y latitud. A fines de siglo, el gran público ignora completamente, pues, lo que en realidad se ha descubierto en aquellas lejanas regiones. Y he aquí entonces llega un hombre veraz e incluso docto que no exagera ni cuenta fábulas, sino que informa honradamente de cómo el 14 de mayo de 1501, por encargo del rey de Portugal, navego por el gran océano durante dos meses y dos días bajo un cielo tan sombrío y tempestuoso que no se podían divisar el sol ni la luna. [...] pp 31-32

El gran escriptor, una vegada feta una brillant síntesi (en les primeres pàgines) dels fets històrics de cada un dels segles de l’edat mitjana a Europa, ens situa en l'època dels descobriments i ens condueix, amb avidesa i mestratge, per camins recòndits i, també, inestables. 

 

Observa i verifica. Escolta pacientment els testimonis. Basteix la causa per, finalment, fer justícia.  

[...] Quien espera un trato justo de la historia pide más de lo que ella está dispuesta a dar: a menudo asigna proeza e inmortalidad al hombre medio y relega al anonimato y la sombra a los mejores, los más audaces y sabios. [...] p. 132

 “Américo Vespucio” és una biografia de lectura imprescindible! 

“Billy Wilder. Aquí un amigo” de Kevin Lally

I una altra biografia de la biblioteca de Feliu Formosa duta en forma d’article a “El Cau de les Paraules”: “Billy Wilder. Aquí un amigo” de Kevin Lally.

Què m’explica el Feliu abans de passar-me l’obra? Em conta que Fernando Trueba, al recollir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per “Belle epoque” va dir: “Voldria creure en Déu per donar-li les gràcies, però només crec en Billy Wilder, ell és el meu Déu de debò.”

Kevin Lally, gran coneixedor del món cinematogràfic, escriu de manera exhaustiva la vida de Billy Wilder, plena d'esdeveniments i d’una considerable feina feta .

[…] Su empeño por hacer cine fue una manera de canalizar toda esa energía y curiosidad intelectual, y dio la casualidad de que aquellas películas revolucionaron la industria cinematográfica. […] p. 486

El biògraf presenta el llibre en vint-i-un capítols, de manera cronològica. Des d’Un Chico llamado Billie fins La secuencia final. Tanca cada capítol amb nombroses notes a peu de pàgina i afegeix, a l’acabar l’obra biogràfica, la filmografia completa del cineasta (com a guionista, contribucions sense reconeixement i com a guionista/director) i un extens índex onomàstic.

Billy Wilder va ser un director de cinema de la generació de l’anomenada Era Daurada de Hollywood. La seva filmografia inclou pel·lícules històriques com "Double Indemnity" (Perdición), 1944; "The Lost Weekend" (Días sin huella), 1945; "Sunset Boulevard" (El crepúsculo de los dioses), 1950; "Witness for the Prosecution" (Testigo de cargo), 1957; "Some Like it Hot" (Con faldas y a lo loco), 1959; i "The Apartment" (El apartamento), 1960.

Lally, entrevista Billy Wilder i també artistes que van treballar amb ell: Jack Lemmon, Shirley MacLaine, Tony Curtis, Walter Matthau, Kirk Douglas, entre d'altres.

“[…] Los filmes de Billy son tan salvajemente divertidos que normalmente estamos demasiado ocupados riéndonos como para percatarnos de que, en realidad, está contando una verdad oculta sobre los seres humanos. El toque Wilder va más allá del cinismo. […]” (Shirley MacLaine) p.351

Amb una escriptura detallada i àgil el biògraf ens dona pistes del Wilder murri fora de l’escenari sonor i desplega, pàgina rere pàgina, tot el fascinant panorama cinematogràfic que l’envoltava.

Primers anys de periodista a Viena. Lluita inicial com a guionista de Hollywood. Llaços amb el Berlín de qual va fugir el 1933. Totes són experiències que Wilder plasma en les seves pel·lícules.

Billy Wilder comença escrivint guions de pel·lícules com a negre. Més endavant aconsegueix que hi aparegui el seu nom. Progressa dins de la indústria cinematogràfica alemanya. Però Hitler arriba al poder.

[…] El año 1931 supuso para Wilder el comienzo de una etapa en la que lograría resaciarse de las numerosas ocasiones en las que no se le había reconocido el mérito alguno como negro. […] p.55

Wilder, davant dels perills de l'amenaça antisemita dels nazis, abandona el país.

[…] Los nacionalsocialistas se regodeaban en su nueva posición, y ya no dudaban en hacer valer su poder. Wilder se quedó profundamente impresionado el día en que vio al vigilante del garaje llevar un brazalete con la esvástica; era aún más sobrecogedor contemplar la “actuación callejera” de los nazis, cada vez más brutal. Wilder recuerda el día en que, sentado en un café se lamentaba con sus amigos del terrible nuevo clima. “Estábamos diciendo “Adonde podemos ir? ¿Qué podemos hacer?”, cuando de repente, vi a un grupo de ocho o diez hombres con el uniforme de las SS moliendo a golpes a un anciano, un judío. Hice ademán de levantarme, pero mis amigos me retuvieron diciéndome: “A ti también te matarán; no puedes hacer nada por ayudarle. “Fue entonces cuando supe lo que de verdad iba a ocurrir, y yo no iba a estar allí para presenciarlo”. […] pp. 69-70

París i, a la fi, Estats Units.

Billy Wilder, coautor de totes les seves pel·lícules, va ser un veritable autor. En pocs anys es va convertir en un dels guionistes més reeixit de Hollywood. Després d'una temporada al Columbia Pictures, el gran guionista va ser contractat per la Paramount on es va començar a treballar amb Charles Brackett, allunyat de Wilder, en temperament i política.

Del tàndem Wilder-Brackett en va resultar pel·lícules tan populars com "Midnight" (1939), "Ninotchka"(1939) o "Ball of Fire" (1949).

I Billy Wilder va decidir dirigir.

Amb “The Major and the Minor”(1942) va aconseguir un èxit comercial i va ser guionista-director a la Paramount d’un seguit d'èxits com: "Sunset Boulevard" o “Sabrina” (1954).

[…] Nuestra colaboración era fructífera: dos colaboradores que piensan exactamente igual pierden el tiempo. Los diálogos o lo que fuese eran el resultado de un estira y afloja: “No es eso exactamente, pero estás muy cerca. Encontremos algo que nos guste a los dos. Eso es demasiado malo, eso es demasiado fácil…Este personaje no está definido del todo… […]” p.94

Wilder es va separar de Brackett, però va continuar treballant amb col·laboradors. Especialment amb Izzy A..L Diamond, qui va ser coautor de" Some Like It Hot " i " The Apartment ".

“Billy Wilder, aquí un amigo” és un retrat de gran valor d’un dels cineastes més estimats i enginyosos de Hollywood. Un geni, a qui agradava recórrer a la disfressa i l’engany en les seves pel·lícules i qui va saber combinar de forma magistral durs drames amb aventures i comèdies brillants i enginyoses.

“María Estuardo” de Stefan Zweig

Stefan Zweig relata la tràgica vida de la molt prematura hereva del regne escocès, Maria Stuart (1542-1587). L’autor retrata tota una època i ens concilia, una vegada més, amb la història i la cultura universal.

[…] Pues el calvinismo de John Knox no representa simplemente, en modo alguno, una renovación reformadora de la Iglesia, sino un severo sistema de Estado teocrático, y con ello, hasta cierto punto, un grado superlativo del protestantismo […] ¡Qué enojoso tiene que ser este tenebroso fanatismo para María Estuardo, de opiniones absolutamente humanas y humanísticas! […] nada más insoportable que la orgullosa rigidez que prohíbe la risa y considera la belleza como un crimen, que quiere destruir todo lo que es querido por ella, esas alegres formas de los usos sociales, música, poesía y danza, y que además aquí, en un mundo ya por sí mismo tétrico, todavía adopta un carácter más especialmente tétrico. […] p. 58 – 59

Maria d’Escòcia és un dels personatges més enigmàtics i apassionants d’aquella època. La seva vida i les seves desgràcies han desvetllat l’interès de diversitat d'estudiosos.

Educada de manera refinada i culta a França, l’adhesió al catolicisme en la brogent època de les revoltes protestants, la complicada política successòria a Anglaterra i  la fragilitat política del regne d'Escòcia la van convertir en una astuta traïdora i, alhora, en una santa de l'Església catòlica.

Stefan Zweig escorcolla amb destresa per tots els racons de la personalitat de Maria Stuart i n’extreu evidències que es desconeixien i que fan més humana la reina d’Escòcia.

A María Estuardo el biògraf analitza, fil per randa, el comportament de la reina escocesa, les seves decisions, les seves passions, el seu orgull, els seus errors, els seu àrids matrimonis i els seus desitjos eròtics.

[…] De una especie de amor que, porque no se intimida ante el peligro y la muerte, puede ser llamado verdaderamente heroico, siempre será María Estuardo el acabado ejemplo; ella, que sólo una vez supo dar vida a una pasión, pero que la llevó hasta los últimos límites emocionales: hasta la extinción y hasta la destrucción de sí misma. […] esta ley eternamente valedera de la ciencia del alma de que casi siempre una pasión del más alto grado va precedida, como escalón, de otra anterior y más pequeña, la desplegó magníficamente Shakespeare, el mejor conocedor de las almas, en su poesía dramática. […] p. 161-162

Aprofundeix en l'aproximació de l’ànima i la ment de la protagonista, excel·leix en el desplegament de trames i ens condueix, com en una novel·la o una peça teatral de Shakespeare, per un bastiment sociopolític en el qual els protagonistes de la història executen les seves vides.

[…] no tiene todavía veinticinco años y, sin embargo, realmente está ya terminada su vida verdadera. Todo lo que el mundo es capaz de dar en plenitudes lo ha gozado y lo ha padecido ya; ha ascendido a todas las alturas de lo terreno y medido todas las profundidades. En el más reducido espacio de tiempo, en la más monstruosa tensión del alma, ha experimentado las cosas más opuestas; ha enterrado a dos maridos, ha derrochado dos reinos, ha pasado por una prisión y por el negro camino del crimen, y siempre ha vuelto a subir, con renovado orgullo, por las gradas del trono y del altar. […] p. 268

Stefan Zweig, escriptor capital en el gènere biogràfic, repassa de manera impecable la vida de la llegendària reina, Maria Stuart i la recrea de manera excepcional, intel·ligent i única.

"El Aguafiestas Benedetti" de Mario Paoletti

 

D’una llarga i autèntica conversa entre Marios, el Paoletti, professor i escriptor argentí, i el Benedetti, un uruguaià qui ha universalitzat la seva literatura, neix aquesta peculiar i entranyable biografia a l’estil Stanislavsky.[1]

“El Aguafiestas Benedetti” de Mario Paoletti és un treball revelador i fascinant. Mario Paoletti ha sabut captar l’essència, la visió del món, les petjades més expressives d'aquest gran escriptor.

Mario Benedetti va ser novel·lista, poeta, contista, dramaturg, assagista i protagonista de multitudinaris recitals, qui sempre va saber mantenir-se en la senzillesa i la transparència, moderat en els seus hàbits, i fervent en les seves idees.

“El Aguafiestas Benedetti” és un llibre de confessions, un passeig llarg i apassionant per la nostàlgia, on els sentiments i les emocions són fecundes protagonistes.

Paoletti presenta amb ritme, estil i caràcter, expressius personatges que bateguen en una vida atzarosa.

Nascut el 14 de setembre de 1920 a Paso de los Toros, Uruguai, Benedetti va anar a viure des de ben petit a Montevideo, la capital del seu país natal.

Taquígraf, venedor, caixer, periodista, traductor i, fins i tot, funcionari públic, Benedetti va decidir convertir-se en escriptor durant la seva estada a Buenos Aires, Argentina, a principis de la dècada de 1940.

L'escriptor va publicar el seu primer llibre de contes titulat  "Esta mañana" l’any 1949 i un any després el seu poemari " Solo mientras tanto ". 

[…] Mario publicará ese año su libro de cuentos “Esta mañana” […] donde van dibujándose cada vez con mayor nitidez los personajes por excelencia benedettianos: varones y mujeres poco interesantes que se meten en amores o desamores tampoco demasiado interesantes, una clase de ”material“ literario que los autores de la época preferían rechazar, porque la verdad es que ayudaban muy poco al lucimiento del autor.[…] p. 76

Casat ja amb Luz López, el seu amor etern, l'escriptor es va estrenar com a novel·lista amb "Quien de nosotros" (1953). No obstant, es farà popular més endavant, amb "Poemas de oficina" (1956), gràcies a la seva temàtica urbana i a un estil considerat “no poètic” en aquella època.

Revolucionari per naturalesa, Benedetti es va convertir en un dels personatges més polèmics del seu país durant la dictadura de la dècada de 1970; la seva obra es va convertir en una mena de crida a la presa de consciència davant la crisi política de país.

[...] Pero el proyecto de MB, por primera vez, no es exclusivamente literario: quiere que sirva, también, para abrir los ojos y despertar conciencias. O sea, el viejo y complicado proyecto de unir lo útil a lo agradable (otros le llamarán “literatura comprometida”). [...] p. 106

[...] él no quiere escribir panfleto sino literatura, pero “literatura de emergencia”; “es decir, directamente motivada por la coyuntura y también claramente designada a desempeñar una función social o política, pero no como panfleto sino como literatura [...]” p. 133-134

Obres com "La Tregua" (1960), traduïda a 19 idiomes i portada al cinema i al teatre, o "El país de la cola de paja" (1959) van ser l'avantsala de l'activitat política a la qual l’escriptor es va llençar i que el va portar l’any 1973 a l'exili.

Argentina, Perú, Cuba i Espanya es van convertir en la seva segona casa i en els refugis d’escriptura d’èxits literaris com "Con o sin nostalgia" (1977), "Viento del exilio" (1981), "El amor, las mujeres y la vida" (1995) y "Buzón del tiempo" (1999).

Al llarg de la narració, biògraf i biografiat s’identifiquen i es fusionen, per moments, en un sol narrador. Benedetti irromp amb la seva forta personalitat en l'escriptura de Paoletti. La capacitat de recerca i la força indagadora de Paoletti fa que Benedetti es converteixi en una figura summament reveladora. El diàleg, que gairebé no s’hi aprecia, roman als dos en records, en situacions, en coincidències polítiques.

El text, amb el diàleg Benedetti-Paoletti implícit, aborda tres temes altament destacats: l'Uruguai (el seu paisito), la revolució cubana i com aquesta va percudir en l'autor i la forma personal de com Benedetti va afrontar la seva vida i la seva literatura.

Sobre aquestes tres vessants i amb essencialitats com els valors ètics, els comportaments coherents i un heroisme quotidià que porta per bandera la dignitat, Paoletti construeix el seu discurs.

[…] Al escritor Benedetti le habrán de apasionar, andando el tiempo, estas fronteras entre lo excelso y lo no tan excelso. ¿Dónde está el límite entre la dignidad magnífica y la obstinada terquedad? Y, también, aunque esto no tuviera que ver con su padre, sino con él: ¿en qué momento la prudencia se puede transformar en cobardía? […] p. 25

“El Aguafiestas Benedetti” de Mario Paoletti és una biografia l’essència de la qual és el rebuig a l'abdicació, la capacitat de lluita fins al final i rigorosos principis ètics i estètics.

Completa l’obra un epíleg con orejas de negro del mateix Paoletti i una complerta i ben estructurada bibliografia fins la data d’edició del llibre (1995).

Ineludible!

---

[1][…] porque estoy empeñado en aplicar el “método Stanislavsky” […]  (a l’epíleg de Mario Paoletti p.213)

Veure : Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. “Sistema Stanislavski” https://ca.wikipedia.org/wiki/Sistema_Stanislavski