"Shakespeare. La biografía" de Peter Ackroyd

Dijous 12 de març a les 12.00h de matí, a Igualada.

Faig una de les visites regulars a Feliu Formosa, savi literat, qui m’aconsella sobre lectures de biografies. Aquest cop em proposa un recorregut per la vida del més cèlebre dels dramaturgs britànics, William Shakespeare. L’obra està escrita per Peter Ackroyd, novel·lista i biògraf de reconeguda trajectòria.

Formosa m’explica que hi ha hagut varis debats sobre la identitat del geni i que Ackroyd és dels biògrafs qui creu que Shakespeare és Shakesperare. Surto feliç de casa del mestre, com sempre; amb un gran llibre a les mans.

El món sencer fa d'actor

[…] Resulta interesante que a lo largo de su trayectoria jamás alabase a otro dramaturgo. Fue enormemente ambicioso, enérgico e ingenioso. ¿Cómo podría haber concebido, si no, esa gran variedad de obras históricas a una edad tan temprana? […] No existe otro escritor con una entidad tan coherente y consistente en la comedia, la tragedia, el verso, la prosa, el romance y la historia. Se plagia y parodia a sí mismo. Sus resonantes palabras sobre el amor y la obsesión en los sonetos se hacen eco […]

Shakespeare, la biografia de Peter Ackroyd és tot un panorama cultural de l'Anglaterra isabelina (s.XVI). El biògraf ens convida a entrar no només al cèlebre teatre, El Globe, en el qual es van representar les seves peces i on hi penja a l’entrada un cartell que hi diu “Totus mundus agit histrionem” sinó que ens passeja entre bambolines i antics camerinos i ens fa partícips de l'ambient íntim i professional dels actors. L’autor, en cadascuna de les pàgines, presenta els personatges com a agents transmissors d'una cultura escrita amb lletres majúscules.

[…] Shakespeare fue el primer dramaturgo inglés que convirtió el canto en parte inseparable del género dramático, por lo que podemos considerarlo el padre del teatro musical. […] combinó la “ingeniosidad del discurso” con “la gracia de la acción”. La vida del teatro se componía de personajes y movimiento. […]

Otelo, Desdèmona, Ofèlia, Macbeth, el rei Lear, Hamlet, ... són els protagonistes socials d'una ciutat com Londres que creix cap a fora; i també cap endins.

Ackroyd descriu a la perfecció l'ordit social de l’obra shakespeariana. Planteja debats importants sobre Shakespeare, i els relaciona amb la vida artística del dramaturg. Conta que les obres isabelines es van escriure amb fluïdesa, que moltes van ser redactades en col·laboració amb altres dramaturgs, i que el plagi era un fet permès.

[…] El texto completo ofrece una mirada profunda a la variedad y la naturaleza de la comedia isabelina, basada en la rápida sucesión de réplicas, los complicados juegos de palabras, las agudezas extravagantes, las alusiones sexuales interminables y en aquello que sólo puede describirse como una suerte de melancolía temeraria. La era isabelina siempre pareció al borde de la desesperación o la disolución, expuesta a la posibilidad de que todo ardiera y se desplomase; de ahí el arrojo y la osadía de sus intérpretes principales. […]

L’autor s’atura a descriure entorns, en els qual va viure Shakespeare i que fan d’aquest un llibre singular.

Naveguem pel riu Tàmesi. Ens revela els comptes de diferents companyies. Descobrim com de sagaços eren els itineraris d'escriptura de l’època.

Complexos. Sense muses per inspirar la creativitat. Fent ús de dures realitats. I a la vegada, ens endinsa en la psicologia del món de l’art escènic.

Shakespeare, la biografía de Peter Ackroyd es un voluminós llibre que es llegeix amb bon ritme gràcies a les 9 parts fraccionades en 91 capítols encapçalats per interessants títols i que aporten assajos moderats i informació ben tractada sobre una època excepcional: representacions escèniques, estils teatrals, música al teatre i l'aparició de l’enorme Shakespeare.

[…] La presencia de Imogenia nos recuerda que, en Cimbelino, Shakespeare emplea por última vez el artilugio de la muchacha vestida de joven encantador cuando, en realidad, en todo momento se trata de un actor varón, lo que conlleva un juego de indecencias e insinuaciones sexuales; se trata de una transformación tan vinculada a sus obras dramáticas que, con justicia, podemos denominarla shakesperiana. No hay otro dramaturgo que utilice tan frecuente o abiertamente los recursos del travestismo. Los motivos por los que el transformismo le gustaba tanto resultan evidentes: es ingenioso, extraño y da pie a mucho juego y alusiones sutiles; ofrece enormes posibilidades cómicas, y también invoca el espíritu de la libertad sexual; es perverso, penetrante y representa la libertad de la imaginación de Shakespeare. […]

Shakespeare, William, 1564-1616, 1564-1616

Ackroyd, Peter, 1949-

"Maria Antonieta" de Stefan Zweig

De nou el formidable Stefan Zweig. Aquest cop m’he cruspit una reedició de la biografia de "Maria Antonieta", princesa habsbúrgica i reina de França.

 “Solo en la desgracia se sabe quién se es” va dir la reina just abans de morir guillotinada a la plaça de la Concòrdia de París.

El destí va expulsar Maria Antonieta fora de si mateixa. La fatalitat la va transformar d'una nena mimada i una adolescent coronada, a una dona madura amb una grandesa d'ànima extraordinària.

Amb saviesa i passió, Zweig narra la història de Maria Antonieta en primera persona.

Acompanya la retratada en la seva formació a la cort de la seva mare, la reina Maria Teresa d'Àustria. Essent encara una nena, l’agafa de la mà i la porta cap a l'altar per casar-se amb el delfí de França. Observa amb ulls crítics una època de frivolitat i despesa descontrolada a la cort. Està al seu costat en l'anhelada maternitat. I és testimoni del declivi de la corona amb l'arribada de la revolució.

[...] la impotencia del delfín no está causada por razón psíquica alguna, sino que se debe a un insignificante defecto orgánico (una fimosis): “Quien dice que el frenillo sujeta tanto al prepucio que no cede a la introducción y causa un dolor vivo en él, por el cual se retrae S.M. del impulso que conviniera. Quien supone que el dicho prepucio está tan cerrado que no puede explayarse para la dilatación de la punta o cabeza de la parte, en virtud de lo que no llega la erección al punto de elasticidad necesaria” (Informe secreto del embajador español). [...]

[...] ¿Es realmente imprescindible para una descripción caracterológica resaltar tan íntimos detalles? Sí, es imprescindible, porque todas las tensiones, dependencias, servidumbres y enemistades que se van poco a poco formando entre el rey y la reina, los aspirantes al trono y la corte, y que alcanzan la historia universal, serían incomprensibles si no fuera abiertamente hasta su auténtico origen. [...]

[...] En el siglo XVIII [...] como en todos los anteriores, la capacidad o incapacidad conyugal de un rey, la fertilidad o infertilidad de una reina, no se consideraban una cuestión privada, sino política y de Estado, porque decidía la “sucesión”, y por tanto el destino de todo el país. [...]

Zweig no és un simple espectador, és públic crític i rigorós.

Insereix acuradament elements qualitatius en la seva narració, amb rigor històric, tenint en compte el context i els precedents.

[...] María Antonieta solo contemplo la Revolución como una sucia ola de lodo, revuelto por los más bajos y viles instintos de la humanidad; no entendió nada de su razón histórica, de su voluntad de construir, porque estaba decidida a entender y afirmar únicamente su propio derecho real.

Ese no querer entender fue el error histórico de María Antonieta: no lo negaremos. La estimación de los contextos lógicos, la profunda visión intelectual no se le había dado a esta mujer mediocre y políticamente estrecha de miras ni por educación ni por voluntad interior: lo único que comprendía era lo humano, lo próximo, lo sensorial. [...]

Sovint adverteix sobre la qualitat històrica de les fonts, i desemmascara interessades i capcioses biografies posant en valor les que acrediten la seva veracitat.

[...] “No! ¡En absoluto!”, gritan enseguida -con curiosa irritación y sospechoso apresuramiento-ciertos biógrafos monárquico-reaccionarios, que quieren mantener a toda costa a la reina, “su” reina, “pura” y protegida de toda “degradación”. [...]

Maria Antonieta, el personatge, casada amb l'últim gran rei de França, Lluís XVI, un ésser pocatraça i indecís, és tant o més apassionant que el moment històric en el qual viu. Esdevé la fi d'una estirp, un descontentament social sense parangó i que aflueix en la Revolució francesa.

[...] El pesado, ella ligera, él torpe, ella flexible, él congestivo, ella burbujeante, él obtuso, ella llameante. Y yendo más a lo intelectual: él indeciso, ella decidida con demasiada rapidez, él de lenta reflexión, ella espontanea en el sí y en el no, él mojigato y estrictamente creyente, ella dichosamente enamorada del mundo, él humilde y modesto, ella coqueta y segura de sí, él puntilloso, ella distraída, él ahorrador, ella derrochadora, él excesivamente serio, ella desmedidamente juguetona, él fondo de pesada marea, ella espuma y baile de las olas. [...]

L’autor desfila per tots els periples vitals de Maria Antonieta. Imparcial, just. El final de la vida de la reina coincideix amb un dels períodes més apassionants des del punt de vista històric.

Stefan Zweig, una vegada més, amb manifesta senzillesa i des de la seva capacitat intel·lectual ens apropa, de manera tangencial, a l’essència d'un moviment que va canviar el món.

[...] Porque el concepto revolución es ya en sí mismo un término muy amplio: abarca, en una escala de continuas transiciones, desde el supremo idealismo hasta la brutalidad, desde la grandeza hasta la crueldad, desde el espíritu hasta su contrario, la violencia; cambia y se revuelve en tornasoles, porque siempre recibe su color de las personas y de las circunstancias. En la Revolución francesa-como en cualquier otra- se distinguen claramente dos tipos de revolucionarios: los que lo son por idealismo y los que lo son por resentimiento. Los unos que, que vivían mejor que la masa, quieren elevarla hasta su altura, mejorar el nivel de su educación, su cultura, su libertad, su forma de vida. Los otros, que han vivido mal durante largo tiempo, quieren tomar venganza de aquellos que vivían mejor, buscan desfogar su nuevo poder con los antaño poderosos. [...]

[...] toda revolución es una bola que rueda hacia delante. Quien la dirija y quiera seguir dirigiéndola tiene que correr sin pausa sobre el cómo un equilibrista si quiere mantener el equilibrio: no cabe detenerse en medio de una evolución fluida. Eso lo saben todos los partidos, y por eso temen quedarse atrás. La derecha teme a los moderados, los moderados a la izquierda, la izquierda a su ala más extremista, los girondinos, los girondinos a su vez a los maratistas, los dirigentes al pueblo, los generales a los soldados, la Convención al municipio, el municipio a las secciones de distrito, y precisamente ese miedo contagioso de todos los grupos impulsa su fuerza interior a una impetuosa competición. [...]

Zweig, precís, didàctic i entretingut, amb vocació per popularitzar la història, és una figura clau per conèixer la cultura d'occident.

Sempre és un plaer llegir una biografia d'aquest mestre en el gènere.

Maria Antonieta , d'Àustria, reina, consort de Lluís XVI, rei de França, 1755-1793

Zweig, Stefan, 1881-1942

“Beethoven” de Maynard Solomon

Agraeixo immensament a Feliu Formosa que m’hagi apropat a Beethoven amb aquesta biografia clàssica del gran compositor; un treball exhaustiu i molt ben documentat de Maynard Solomon.

M. Solomon, musicòleg i reconegut biògraf de compositors com Mozart, Schubert i Ives presenta en aquesta obra la visió i la creativitat de Beethoven, figura colossal de la nostra civilització.

El biògraf fusiona hàbilment diversos enfocaments d’investigació, des d’estudis històrics, culturals i ideològics rigorosos fins a especulacions musicals i psicoanalítiques imaginatives. Així, després de documentar de prop les fantasies del naixement i la il·legitimitat de Beethoven, la seva “novel·la familiar” i la seva pretensió de noblesa, Solomon ofereix extraordinàries interpretacions dels somnis, sordesa i relació obsessiva del compositor amb el seu nebot. A més, examina els patrons generals de l’evolució creativa i els processos de composició de Beethoven, el modernisme radical de la seva música i els seus esforços intel·lectuals, religiosos i quimèrics.

Maynard Solomon secciona la vida de Beethoven en quatre períodes. Tanca cada etapa amb un capítol exhaustiu sobre l’obra musical del compositor.

1. Bonn

Assisteixo a les relacions problemàtiques de Beethoven amb els seus pares, al seu aïllament cap a la fantasia i a la seva aparició com a jove músic i virtuós modèlic. 

[...] Sus composiciones de Bonn rara vez penetran la superficie de los sentimientos, quizá precisamente porque coinciden tan armoniosamente con el ideal del principado benévolo en que se crearon: un escepticismo sereno que exaltaba la belleza abstracta y se complacía en la repetición constante de pautas y formas graciosamente previsibles. [...]

2. Viena

Presencio els conflictes del compositor amb diversos professors i mecenes, i la seva lluita per la independència, el reconeixement i els seus esforços per dominar el patrimoni a mans de Haydn i Mozart. 

[...] Explicar su aparente tosquedad, su altivez, y sus muchas excentridades por referencia a su necesidad de demostrar su independencia y afirmar su igualdad con los protectores como ser humano, no es suficiente; el asunto es más complejo. [...]

3. Període heroic

Solomon aprofundeix en les crisis psicològiques, estilístiques i ideològiques que van acompanyar la formació de l'estil "heroic" de Beethoven. Ofereix anàlisis i sondeigos sobre la sordesa del compositor, els desitjos amorosos i les perspectives polítiques.

[...] la persecución de la mujer inalcanzable era muy ventajosa por tratarse de un hombre para quien la soltería era aparentemente una condición necesaria (aunque dolorosa) de la realización creadora. [...] Pues Beethoven consideraba que las relaciones amorosas eran obstáculos que se oponían a su misión creadora. [...]

4. Fase final

El biògraf mostra la dissolució del seu estil “heroic” i el seu turbulent intent d’apoderar-se de la tutela del seu nebot, Karl. Contemplo amb emoció com Solomon traça el lent procés pel qual Beethoven reconstrueix la seva vida i com finalment arriba a un nou mode d’enteniment.

[...] Aquí hay una turbadora serie de divisiones y sustituciones y en ella se percibe a Caspar Carl, a Karl y a Beethoven alternativamente en los papeles de padre, hermano e hijo. Con respecto al propio Beethoven, su actitud fue sencillamente unificar en un solo cuerpo al padre, la madre, el hermano y el hijo: ese cuerpo era el propio Beethoven. [...]

[...] Apropiarse de su sobrino fue el modo deformado que Beethoven utilizó para destruir los esquemas rígidos de una vida de soltero y vivir las pasiones y las tragedias de las relaciones humanas profundas. Los aspectos abstractos y espiritualizados del amor conjugal habían sido celebrados en Fidelio [...] En definitiva, la lucha heroica y apasionada de Johanna por su hijo y por la defensa de su maternidad impidió que Beethoven perdiese contacto con el núcleo íntimo de su humanidad. [...]

Bravo Solomon! Commovedora.

Beethoven Ludwig van,, 1770-1827

Solomon, Maynard, 1930-

"Montaigne" de Stefan Zweig

Stefan Zweig, hàbil i precís, m’apropa a Montaigne, [...] l’home que pugna per continuar essent ell mateix, simplement ell mateix, enmig d’una cascada de fanatisme i destrucció.[...]

Zweig analitza l'època i la vida de Montaigne i la compara amb la pròpia.

Viure en una Europa de grans mancances, humanitàries i d'identitat.

Montaigne, de ben petit, va ser apartat d’excessos i d’una vida còmoda. Amb aquesta decisió, el seu pare, aristòcrata, va aconseguir fer d'ell una persona amb grans coneixements culturals alhora que amb grans dosis d'humilitat i austeritat.

[…] de ser assenyat ell mateix, humà en una època d’inhumanitat, lliure enmig d’una follia col·lectiva. Deixava que qualsevol es mofés d’ell, que li digués insensible, indecís i covard, que els altres s’estranyessin que no s’obrís pas a cops de colze per obtenir càrrecs i dignitats; fins i tot els qui l’envoltaven i el coneixien ignoraven amb quina perseverança, tenacitat, sensatesa i docilitat treballava a l’ombra en l’única tasca que ell mateix s’havia imposat: en comptes de viure una simple vida, viure la seva pròpia. [...]

L’humanista va lluitar contra els excessos, contra la riquesa externa, contra allò que ens aparta de qui som realment.

En Montaigne, l'interès per l'educació i la cultura va anar creixent. L'admiració de Montaigne per la cultura i els llibres era tanta que als seus trenta-vuit anys va decidir retirar-se a una torre del seu castell per viure, durant deu anys, únicament envoltat de llibres.

[...] Els llibres no són com els homes, que l’assetgen i l’importunen amb la seva xerrameca i que són difícils d’esquivar. Si no se’ls crida, no venen; pots agafar-ne un o altre, al seu antull. “La meva biblioteca és el meu regne i procuro que el meu govern hi sigui absolut”. Els llibres li expliquen llurs punts de vista i ell respon amb els seus. Expressen llurs pensaments i li n’inspiren d’altres. No el molesten quan ell guarda silenci; només parlen quan ell els pregunta. [...]

[...] dels llibres espera que l’estimulin i, gràcies a aquest estímul, l’instrueixin. Detesta tot allò sistemàtic, tot allò que pretengui imposar-li una opinió o un saber aliens. Li repugna tot allò que prové dels manuals [...]

Montaigne, em fascina! Adoro Zweig.

Montaigne, Michel de, 1533-1592

Zweig, Stefan, 1881-1942

"Hölderlin" de Peter Härtling

Peter Härtling narra, amb tendresa, la vida de l’enorme poeta alemany Friedrich Hölderlin fent un gran esforç per endevinar el seu pensament i els seus sentiments, les seves aventures i el lúcid escepticisme amb el qual el poeta contemplava els successos de finals del segle XVIII i principis del XIX.

[...] No puedo borrar de un plumazo nuestra realidad de hoy ni los ruidos, el paisaje de mi mundo. En aquel entonces no existía ni una carretera, ni un camino asfaltado. Las poblaciones eran mucho menos y se vivía en ellas de otro modo. En el cielo no se veían aviones y el ferrocarril todavía no unía unas poblaciones con otras. Todo estaba mucho más tranquilo, más silencioso. Las voces en la lejanía se oían con mayor nitidez. [...]

[...] Algunas de las temporadas donde residió durante una temporada me son desconocidas, como Iena, por ejemplo. Estudio los cuadros y los grabados de la época. A veces hasta se parecen. En el fondo se ve la ciudad, entre cerros y bosquecillos, y, en primer plano, caminantes del tamaño de una aguja que forman grupitos pintorescos. Son bonitos, pero no dicen gran cosa. Una fotografía [...] me es mucho más útil [...] Conozco este tipo de mansiones, se les puede dar vida -aunque sea ficticia- a partir de las vivencias propias. [...]

F. Hölderlin comença a escriure poemes des de ben jove, als catorze. Ben aviat coneix l’obra de Schiller, la de Klopstock... S’enamora de Suzanne Gontard -la Diòtima dels seus poemes. Funda “La lliga dels poetes”. Es relaciona amb Hegel i Shelling. Publica. Fa un gran amic, Sinclair. Llegeix Plató. Escriu himnes. Fa de preceptor a Alemanya, Suïssa, França... -mai exerceix de teòleg, en té la Llicenciatura- mentre escriu intensament.

Poemes, elegies.

A Diòtima

Bella!, tu vius com, a l’hivern, les flors delicades,

en un segle caduc, presa dins la soledat.

Amorosa deleges el sol, la llum abrilenca

-per sentir-ne l’escalf, la jovenesa del món.

Ara el teu sol és colgat, aquell del temps més amable,

i en glaçada nit breguen rivals huracans.

I la seva malaltia, esquizofrènia, es va fent imminent.

Ingressa en una clínica de salut mental fins que l’acull un fuster, Zimmer, a casa seva.

El poeta viu durant trenta-set anys en una habitació sobre el riu Neckar. Ja no existeix res més que aquella estança, el paper sobre el qual escriu els seus poemes, el seu piano i les visites a qui no reconeix.

Hölderlin es una obra biogràfica de Peter Härtling, bella i commovedora,

que acaba així.

[...] Dos imágenes, la del pasado y la del presente, se funden en una sola. Así puede haber ocurrido. Aquí puedo poner el punto final. [...]

Hölderlin, Friedich, 1770-1843

Härting, Peter, 1951-

"Converses amb Pau Casals" de Josep Maria Corredor

Josep Maria Corredor, mesurat i poderós, amb respecte i devoció, interroga i fa enraonar Pau Casals.

L’autor recull a través de setze capítols escrits amb un estil lleuger, llargues, pausades i sinceres converses amb Casals. 

Deu anys d’amistat i col·laboració entre Casals i Corredor es reflecteixen en aquest esplèndid document biogràfic.

Converses amb Pau Casals (records i opinions d’un músic) de Josep Maria Corredor. 

Josep M. Corredor organitza el text biogràfic per temes i, a la vegada, de manera cronològica. Se centra especialment en la música i en el món interior del mestre.

[…] la música com una força interior, que m’ha sostingut, m’ha consolat, m’ha animat. La música a soles, sense espectadors. La música que, dia i nit, canta a dintre meu i que a vegades fins i tot haig de rebutjar perquè, altrament, ni menjaria ni dormiria. No em planyo; he estat un privilegiat, perquè he disposat d’un tresor que ni amb cent vides no hauria pogut esgotar. [...] (pàg. 55)

El biògraf articula, a través de gairebé cinc-centes pàgines, la vida de qui va ser violoncel·lista i director d'orquestra, propagador de la pau i gran defensor dels Drets Humans.

Gràcies a Josep M. Corredor, conec més de prop Pau Casals.

Sensat. Implicat. L’home que estima les persones, la música, la justícia. Un home fort en la seva lluita per la pau al món i per la llibertat de Catalunya i d'Espanya.

Converses amb Pau Casals és un llibre de lectura essencial per prendre consciència de la magnitud humana i artística d’aquest català universal.

L’edició que tinc a les mans (2012) la completa una nota a la tercera edició, una carta prefaci del mateix Casals, una introducció, una imperdible carta de Thomas Mann, una selecció de fotos i deu cartes inèdites de Pau Casals a Josep M. Corredor.

Casals, Pau, 1876-1973

Corredor, Josep M. 1912-1981

“Cos” d’Olga Tokarczuk

Irkutsk-Moscou

Avió Irkutsk-Moscou. Surt d’ Irkutsk a les 8.00 del matí i arriba a Moscou a la mateixa hora, a les 8.00 del matí del mateix dia. És precisament el moment que surt el sol, així que tot el temps de vol és a punta de sol. Dura un moment, un gran, tranquil “ara”, tant extens com Sibèria.

Això hauria de ser un temps per a una confessió de tota la vida. El temps flueix dintre de l’avió, però no s’escapa cap enfora. (relat pàg. 211)

***

Olga Tokarczuk, fent ús d’una prosa lírica i intimista, exposa a “Cos” la necessitat de traspassar fronteres per saber una mica més de nosaltres mateixos.

“Cos” és:

Autobiografia, llibre de viatges, contes, assaig filosòfic.

Vivències, somnis, ficcions, petiteses.

L’escriptora polonesa, guanyadora del premi Nobel de literatura 2018, domina profundament la recerca sincera.

L’autora d’aquesta bella obra no es conforma amb respostes previsibles.


Tokarczuk, indiscreta, observa i escriu amb grans dosis de gosadia i desvergonyiment. Ens convida a mirar la vida, meditant. Sense por.

“No és important on soc”, tant fa on soc. Soc.

El jo i el món estan lligats,

com també ho estan el cos i l'ànima.

Si se separen

esdevindrà la destrucció.

Amb un particular estil expressa, satisfeta, una captivadora passió per l'ésser humà, el món i els seus misteris.

Bell llibre traduït per Xavier Farré i editat deliciosament per :Rata­_