“El Projecte Rosie” de Graeme Simsion

La síndrome d'Asperger es caracteritza per una limitació significativa de les capacitats de relació i comportament social.

Don Tilman és el protagonista d’“El Projecte Rosie”. És un tipus especial. Metòdic. De costums. Atípic. Diu les coses tal com ragen. I s’ho pren tot al peu de la lletra. 

Un geni amb una conducta poc habitual. Càlid i entranyable.

Don és professor de genètica a la universitat. Porta una vida rígidament estructurada i no aconsegueix tenir una segona cita amb les dones que surt. Aquest tema no el preocupa especialment. Sembla estar més tranquil sol que acompanyat. Però hi ha un problema. És coneixedor d’un estudi que assenyala que els homes que viuen en parella són més feliços i viuen més anys que els solters.

Vet aquí la qüestió! 

Així doncs, s’abocarà a redactar un obsessiu qüestionari que pretén avaluar els pros i els contres de les possibles candidates a convertir-se en la seva dona.

Senzill, no?

Però...ai las! Apareix la Rosie. Qui, lluny de ser la dona ideal (fuma, beu, és impuntual,...), el destarota completament.

A què s’ha atendre? A la passió romàntica al costat d'una dona que l’atrau per motius que desconeix? O a totes les raons calculades per les quals se n’hauria d’allunyar?

"El Projecte Rosie" és una comèdia romàntica. Fresca. Amb uns personatges ben construïts. De prosa amena i diàlegs brillants.

Graeme Simsion ens ofereix una història emotiva i carregada de sentit de l’humor.

...

I un tastet per anar fent boca...

- Lo siento, señor, pero tenemos normas de etiqueta.

Lo sabía. Estaba en negrita en su página web. Los caballeros debían llevar chaqueta.

- Si no hay chaqueta, no hay comida, ¿correcto?

- Más o menos, señor.

¿Qué iba yo a objetar a semejante regla? Estaba dispuesto a no quitarme la chaqueta en toda la comida. Seguramente en el restaurante había aire acondicionado a una temperatura acorde con dicha exigencia.

Seguí avanzando hacia la puerta del restaurante, pero el empleado me cerró el paso.

- Lo siento, a lo mejor no me explicado con claridad. Tiene que llevar chaqueta.

- Llevo chaqueta.

- Me temo que exigimos algo más formal, señor.

El empleado del hotel señaló su propia chaqueta como ejemplo. Para defender lo que ocurrió a continuación, me remito a la definición de chaqueta del Oxford English Dictionary (Compacto, 2.ª edición): “Prenda exterior que cubre el tronco”.

También quiero subrayar que la palabra “chaqueta” aparece en las instrucciones para el cuidado de mi relativamente nueva y absolutamente limpia “chaqueta” de Gore-Tex. Pero al parecer la definición del empleado se limitaba a “chaqueta de vestir convencional”.

"I el ressò de les muntanyes" de Khaled Hosseini

Una vegada, quan els divs i els jinns i els gegants encara campaven per la Terra, vivia un pagès[…]. Així comença el deliciós conte que el baba de l’Abdullah i la Pari els explica la nit abans d’emprendre el viatge que els obligarà a separar-se. El conte és exquisit. Com la novel·la que l’acull en el seu primer capítol.

Khaled Hosseini, autor d’”El caçador d’estels” i de “Mil sols esplèndids”, retorna una vegada més a l’Afganistan, el seu país natal. Ho fa amb “I el ressò de les muntanyes” (títol parcialment inspirat en un poema*).

L’autor fa desfilar diversos personatges pel món. Al llarg de sis generacions. Des del 1949 fins ara. Rememora els seus orígens a través d’ells.

Fuig. Roman. Es distancia. S’apropa. Observa in situ. Descobreix a la llunyania.

El text gira al voltant de la vida dels dos germans separats. Una vida que va començar en un poble remot i dessolat de l’Afganistan. 

Capítol a capítol la narració es va enriquint. Diversos girs. Un gir, una trama. I un nou protagonista que forma part d’aquest relat que entrelliga vides magnetitzades. Tots ells busquen sentit a les seves vides.

Cançons, entrevistes, cartes...i el conte amenitzen la història. Múltiples imatges.

Hosseini aconsegueix apropar-nos al drama contemporani que pateix l’Afganistan. Invasió soviètica. Dominació talibà. Ocupació dels Estats Units.

I planteja interrogants que em porten a la reflexió. Arrels. Família, l’arrel més profunda. Amor fraternal. Amor filial. Dolor.

Què és capaç de fer una mare o un pare per amor al seu fill? Renunciaries a la teva vida per cuidar el pare o la mare?...

“I el ressò de les muntanyes” és un encisador mosaic de vides i destins entrellaçats.

*El títol “And the Mouintains Echoed” és un homenatge de l’autor a un poema de William Blake (1757-1827)

Nurse’s song (innocence)

When the voices of children are heard on the green 
And laughing is heard on the hill, 
My heart is at rest within my breast 
And every thing else is still 

Then come home my children, the sun is gone down 
And the dews of night arise 
Come come leave off play, and let us away 
Till the morning appears in the skies 

No no let us play, for it is yet day 
And we cannot go to sleep 
Besides in the sky, the little birds fly 
And the hills are all cover’d with sheep 

Well well go & play till the light fades away 
And then go home to bed 
The little ones leaped & shouted & laugh’d 
And all the hills ecchoed

“La mort del censor” de Jordi Sierra i Fabra

     

 Barcelona, 1963. Una de les figures del règim franquista més sinistres i temudes pel món intel·lectual, un censor, mor salvatgement al seu cotxe cosit a ganivetades. L’atípic inspector de la Brigada Criminal de la Policía Nacional Hilari Soler, poc afecte a les idees del poder, intenta resoldre un crim amb molts autors potencials. Amb aquest punt de partida, Jordi Sierra ens endinsa en la Barcelona dels seixanta, una societat contradictòria on conviuen el més ranci d’un règim que comença a esquerdar-se i les primeres lluites per les llibertats.

Escrit amb un estil molt directe i dinàmic (tot es desenvolupa en quatre dies), en el qual els diàlegs predominen sovint per damunt de la narració, la història central serveix d’excusa a l’autor per retratar uns personatges desconeguts per a les actuals generacions de joves però que varen tenir un paper clau en la repressió cultural i ideològica del país durant dècades. Com a mostra d’això, resulten  impagables escenes com el diàleg (en castellà) que manté l’inspector amb un capellà acèrrim del règim, o situacions com la lluita del protagonista per negar-se a defensar un company del cos que, a totes llums, ha mort un detingut quasi per plaer. 

A més, a mesura que avancem en la lectura i els principals sospitosos van essent descartats, el ritme de la narració s’accelera i, en un gir argumental magistral, ens condueix a un final completament inesperat i colpidor (algunes pàgines resulten d’una crueltat psicològica atroç), amb visos de tragèdia grega. El més impactant, però, és pensar que amb noms i llocs diferents, la història de Sierra i Fabra s’ha repetit desenes de vegades. És el que tenen les guerres, la seva ombra s’acaba projectant, sinistra com el censor, al llarg del temps...

"Si quan et donen per mort un dia tornes" de Lluís Llort

L’escriptor barceloní Lluís Llort (1966), que sòl signar les seves obres només amb el cognom, ens ofereix en aquesta obra una història farcida de males decisions, d’amor, de rancúnia, de retrobament i, per damunt de tot, de la necessitat de tornar. Sense previ avís, l’Agustí, desaparegut durant catorze anys, es planta a casa dels seus pares per intentar recompondre una vida perduda, quasi malbaratada, per un seguit de circumstàncies que, al llarg de la novel·la, l’autor va revelant amb mestria. Amb un llenguatge planer i directe, els diferents personatges van prenent cos en un enrevessat anar i venir temporal (cal estar atents per situar-se en cada moment de l’acció) que permet fer i comprendre la manera d’afrontar de  cadascun  d’ells l’inesperat retorn: la por atàvica a preguntar d’una mare que no vol tornar a perdre el seu fill, l’aparent indiferència d’un germà que mira de fer veure que res no ha passat, l’enfrontament amb una germana a qui el protagonista sempre ha admirat, i els retrets d’un pare que no comprèn perquè el seu fill mai va trucar. Tot això, amb el rerefons d’un passat i d’uns anys tèrbols (fugides, drogues, presó,...) que s’obren camí entre les ombres per retre comptes.

            Es tracta d’un text molt ben entrelligat que enganxa des de bon començament perquè mostra la conseqüència abans d’explicar la causa, fent que el lector s’endinsi en un constant viatge en el temps. Amb molta habilitat i una bona capacitat descriptiva, Llort va conduint diferents històries que acaben per convergir en un acte final digne del gènere negre i que mostra que, per damunt de tot, uns pares sempre emparen i defensen un fill dellà dels seus pecats i llurs circumstàncies. Si  comenceu a llegir...us atraparà...

"Nunca me abandones" de Kazuo Ishiguro

Un estiu de lectures. Avui comento “Nunca me abandones“ de Kazuo Ishiguro.

Kazuo Ishiguro ens explica una història inquietant. Ho fa amb un to intimista. El relat comença petit i es fa gran. Llegir i reflexionar. Amor. Desig. Mort imminent. Una vida millor?

Estil sensible i ple de detalls.

L’autor ens apropa a l’existència d’uns personatges condemnats a un futur esfereïdor i cruel. Metàfora de la brevetat de la vida i de com la societat decideix el destí de les persones. I no s’hi pot fer res per evitar-ho.

Podria ser una novel·la futurista o de ciència-ficció. No és així. Transcorre a l’Anglaterra de finals del segle XX. L’autor posa en escena un món paral·lel. Ningú se sorprèn. La societat l’accepta sense dramatisme.

La novel·la està narrada en primera persona. La Kathy, de 31 anys, ens explica, amb actitud serena, les seves vivències a Hailsham, el centre on ha viscut la seva infància i joventut. Els seus millors amics són la Ruth, més vital i agosarada que ella, i el Tommy, un noi introvertit i impetuós, poc creatiu i que sovint perd l’autocontrol.

“Nunca me abandones” és una magnífica novel·la en la qual l’escriptor aconsegueix fer una delicada descripció d’uns personatges inoblidables.

L’autor ens revela una espantosa realitat de manera meticulosa i gradual. Insinua des d’un principi qui són els alumnes de Hailsham. Els protagonistes ho aniran descobrint.

Els records de la Kathy ens mostren la relació entre els tres amics. Evolucionen i s’enfronten a la seva funció en el món. Els docents de Hailsham predisposen als alumnes a resignar-se a la seva condició. Els joves accepten el seu tràgic destí amb naturalitat. Pertorbador.

És una història on els personatges s’enfronten a una existència sentenciada. Esperen, valents, que els arribi el moment de sacrificar-se. L’autor ens transmet un seguit d’emocions contingudes. Poc a poc els protagonistes decideixen fer front a la seva situació. Les emocions esclaten.

Una novel·la bella i elegant.

***

Tenia curiositat per escoltar la cançó que tant fa sentir a la Kathy, never let me go de la Judy Bridgewater.

I veure la caràtula del casset que ens descriu amb detall. 

Mark Romanek ha portat l'obra al cinema. Si en tinc oportunitat la veuré. De moment he vist el trailer.

"Criatures extraordinàries" de Tracy Chevalier

La meva darrera lectura ha estat “Criatures Extraordinàries” de la Tracy Chevalier. D’aquesta escriptora vaig llegir fa uns quants anys una bonica novel·la, “La jove de la perla”.

A “Criatures extraordinàries” l’autora recrea dues caçadores de fòssils del segle XIX que van existir a la realitat. Les dues dones cercaven els fòssils a les platges i penya-segats d’un poblet anglès, Lyme Regis. Els monstres fossilitzats que van trobar van ser una gran revelació de l’era juràssica. Chevalier pren com a punt de partida fets reals i els novel·la.

Tracy Chevalier narra una relació d’amistat entre dues dones amb molta diferència d’edat, de cultura i de classe social. Recrea l’ambient en una societat tancada. Hi reflecteix les desigualtats d’una època. Aposta per dues protagonistes femenines, fortes, solteres, amb cap poder en aquella època i que han de lluitar de valent per aconseguir el què volen.

Elizabeth Philpot i  Mary Anning van fer importants descobriments relacionats amb l’evolució de l’espècie; Charles Darwin els va desenvolupar posteriorment. Van ser dues desconegudes davant dels científics.

La història és narrada a dues veus, la de l’Elizabeth, serena i experta,  i la de la Mary, innocent i impetuosa.

Elizabeth és una dona soltera de classe mitja, educada i intel·lectual, que es trasllada amb les seves germanes a un petit poble costaner i comença a recollir fòssils per la seva col·lecció. Coneix la Mary, una noia pobre, amb un do per trobar aquestes antigalles que permeten que ella i la seva família sobrevisquin. Malgrat les diferències que les separen, les dues dones emprenen una estreta amistat. Passen juntes molts dies a la platja. Caminant en silenci. Explorant. Cercant la petjada que ha deixat l’abans.

Chevalier ens dóna a conèixer profundament les dues protagonistes i la seva quotidianitat. Aconsegueix fer-nos copsar l’experiència vital de les protagonistes amb una excel·lent caracterització psicològica. Les dues dones maduren amb fets totalment diferents.

“Criatures extraordinàries” és una bona novel·la històrica. De ritme tranquil. Amb poca acció. L’autora ens apropa a un moment històric de manera distreta i elegant. 

I ens recorda el paper de les heroïnes del passat.

"Las Tres Heridas" de Paloma Sánchez-Garnica

“Las Tres Heridas” de Paloma Sánchez-Garnica és un novel·la que transcórrer en el s. XX entre la guerra civil i l’època actual. El relat enfoca la seva acció entre Madrid i Móstoles.

La novel·la està narrada en dos fils temporals. En el present, Ernesto, un escriptor vidu i afligit, adquireix a El Rastro una caixa de metall antiga que conté una foto d’una parella i unes cartes d’amor. L’escriptor comença a investigar sobre la parella de la fotografia. Aquesta imatge serà el fil conductor que ens portarà al passat, a l’estiu del 1936, just abans de començar la Guerra Civil Espanyola. I serà aquí quan coneixerem, per una banda, la història de la Mercedes i l’Andrés, i per l’altra, la de la família Cifuentes. Encara que es trobin en bàndols contraris quan esclata la guerra, tots patiran els horrors d’un conflicte que ha deixat petjada. 

Paloma Sánchez ens passeja, amb un argument fascinant i estremidor, i a través de més de 600 pàgines, per una història plena de personatges. Ens explica una història de persones que pateixen, persones que no són ni bones ni dolentes. Enriqueix el relat amb una varietat de personatges amb ideologies diverses. Els d’esquerres, els de dretes o els que merament volen viure sense por i sense sang. La guerra ha separat injustament l’Andrés i la Mercedes, i l’Ernesto, que vol alleugerir el seu dolor i la seva soledat, recomposa com un trencaclosques la història de la parella.

“Las Tres Heridas” és una novel·la encisadora que recrea fermament una època. Ben narrada. Imparcial. L’autora dibuixa acuradament un temps convuls, una època carregada de contradiccions i dualitats.

Els fets van brollant, conflueixen i acaben relacionats.

Àgil, emocionant i sorprenent.

***

L’autora explica que el títol “Las Tres Heridas” és un gest de complicitat al poema de Miguel Hernández.

La guerra va esquinçar amb una ferida mortal als que van sucumbir i als que es van quedar. La mort va arrossegar amb ella la vida i l’amor.

Heus aquí “Llegó con tres heridas” de Miguel Hernández:

Llegó con tres heridas: 

la del amor, 

la de la muerte, 

la de la vida.

Con tres heridas viene: 

la de la vida, 

la del amor, 

la de la muerte.

Con tres heridas yo: 

la de la vida, 

la de la muerte, 

la del amor.

***