dijous, 27 de febrer del 2020

“Beethoven” de Maynard Solomon


Agraeixo immensament a Feliu Formosa que m’hagi apropat a Beethoven amb aquesta biografia clàssica del gran compositor; un treball exhaustiu i molt ben documentat de Maynard Solomon.
M. Solomon, musicòleg i reconegut biògraf de compositors com Mozart, Schubert i Ives presenta en aquesta obra la visió i la creativitat de Beethoven, figura colossal de la nostra civilització.
El biògraf fusiona hàbilment diversos enfocaments d’investigació, des d’estudis històrics, culturals i ideològics rigorosos fins a especulacions musicals i psicoanalítiques imaginatives. Així, després de documentar de prop les fantasies del naixement i la il·legitimitat de Beethoven, la seva “novel·la familiar” i la seva pretensió de noblesa, Solomon ofereix extraordinàries interpretacions dels somnis, sordesa i relació obsessiva del compositor amb el seu nebot. A més, examina els patrons generals de l’evolució creativa i els processos de composició de Beethoven, el modernisme radical de la seva música i els seus esforços intel·lectuals, religiosos i quimèrics.
Maynard Solomon secciona la vida de Beethoven en quatre períodes. Tanca cada etapa amb un capítol exhaustiu sobre l’obra musical del compositor.
1. Bonn
Assisteixo a les relacions problemàtiques de Beethoven amb els seus pares, al seu aïllament cap a la fantasia i a la seva aparició com a jove músic i virtuós modèlic. 
[...] Sus composiciones de Bonn rara vez penetran la superficie de los sentimientos, quizá precisamente porque coinciden tan armoniosamente con el ideal del principado benévolo en que se crearon: un escepticismo sereno que exaltaba la belleza abstracta y se complacía en la repetición constante de pautas y formas graciosamente previsibles. [...]
2. Viena
Presencio els conflictes del compositor amb diversos professors i mecenes, i la seva lluita per la independència, el reconeixement i els seus esforços per dominar el patrimoni a mans de Haydn i Mozart. 
[...] Explicar su aparente tosquedad, su altivez, y sus muchas excentridades por referencia a su necesidad de demostrar su independencia y afirmar su igualdad con los protectores como ser humano, no es suficiente; el asunto es más complejo. [...]
3. Període heroic
Solomon aprofundeix en les crisis psicològiques, estilístiques i ideològiques que van acompanyar la formació de l'estil "heroic" de Beethoven. Ofereix anàlisis i sondeigos sobre la sordesa del compositor, els desitjos amorosos i les perspectives polítiques.
[...] la persecución de la mujer inalcanzable era muy ventajosa por tratarse de un hombre para quien la soltería era aparentemente una condición necesaria (aunque dolorosa) de la realización creadora. [...] Pues Beethoven consideraba que las relaciones amorosas eran obstáculos que se oponían a su misión creadora. [...]
4. Fase final
El biògraf mostra la dissolució del seu estil “heroic” i el seu turbulent intent d’apoderar-se de la tutela del seu nebot, Karl. Contemplo amb emoció com Solomon traça el lent procés pel qual Beethoven reconstrueix la seva vida i com finalment arriba a un nou mode d’enteniment.
[...] Aquí hay una turbadora serie de divisiones y sustituciones y en ella se percibe a Caspar Carl, a Karl y a Beethoven alternativamente en los papeles de padre, hermano e hijo. Con respecto al propio Beethoven, su actitud fue sencillamente unificar en un solo cuerpo al padre, la madre, el hermano y el hijo: ese cuerpo era el propio Beethoven. [...]
[...] Apropiarse de su sobrino fue el modo deformado que Beethoven utilizó para destruir los esquemas rígidos de una vida de soltero y vivir las pasiones y las tragedias de las relaciones humanas profundas. Los aspectos abstractos y espiritualizados del amor conjugal habían sido celebrados en Fidelio [...] En definitiva, la lucha heroica y apasionada de Johanna por su hijo y por la defensa de su maternidad impidió que Beethoven perdiese contacto con el núcleo íntimo de su humanidad. [...]
Bravo Solomon! Commovedora.

Beethoven Ludwig van,, 1770-1827
Solomon, Maynard, 1930-

dissabte, 25 de gener del 2020

"Montaigne" de Stefan Zweig




Stefan Zweig, hàbil i precís, m’apropa a Montaigne, [...] l’home que pugna per continuar essent ell mateix, simplement ell mateix, enmig d’una cascada de fanatisme i destrucció.[...]

Zweig analitza l'època i la vida de Montaigne i la compara amb la pròpia.


Viure en una Europa de grans mancances, humanitàries i d'identitat.

Montaigne, de ben petit, va ser apartat d’excessos i d’una vida còmoda. Amb aquesta decisió, el seu pare, aristòcrata, va aconseguir fer d'ell una persona amb grans coneixements culturals alhora que amb grans dosis d'humilitat i austeritat.

[…] de ser assenyat ell mateix, humà en una època d’inhumanitat, lliure enmig d’una follia col·lectiva. Deixava que qualsevol es mofés d’ell, que li digués insensible, indecís i covard, que els altres s’estranyessin que no s’obrís pas a cops de colze per obtenir càrrecs i dignitats; fins i tot els qui l’envoltaven i el coneixien ignoraven amb quina perseverança, tenacitat, sensatesa i docilitat treballava a l’ombra en l’única tasca que ell mateix s’havia imposat: en comptes de viure una simple vida, viure la seva pròpia. [...]

L’humanista va lluitar contra els excessos, contra la riquesa externa, contra allò que ens aparta de qui som realment.

En Montaigne, l'interès per l'educació i la cultura va anar creixent. L'admiració de Montaigne per la cultura i els llibres era tanta que als seus trenta-vuit anys va decidir retirar-se a una torre del seu castell per viure, durant deu anys, únicament envoltat de llibres.

[...] Els llibres no són com els homes, que l’assetgen i l’importunen amb la seva xerrameca i que són difícils d’esquivar. Si no se’ls crida, no venen; pots agafar-ne un o altre, al seu antull. “La meva biblioteca és el meu regne i procuro que el meu govern hi sigui absolut”. Els llibres li expliquen llurs punts de vista i ell respon amb els seus. Expressen llurs pensaments i li n’inspiren d’altres. No el molesten quan ell guarda silenci; només parlen quan ell els pregunta. [...]

[...] dels llibres espera que l’estimulin i, gràcies a aquest estímul, l’instrueixin. Detesta tot allò sistemàtic, tot allò que pretengui imposar-li una opinió o un saber aliens. Li repugna tot allò que prové dels manuals [...]


Montaigne, em fascina! Adoro Zweig.


Montaigne, Michel de, 1533-1592
Zweig, Stefan, 1881-1942



diumenge, 19 de gener del 2020

"Hölderlin" de Peter Härtling




Peter Härtling narra, amb tendresa, la vida de l’enorme poeta alemany Friedrich Hölderlin fent un gran esforç per endevinar el seu pensament i els seus sentiments, les seves aventures i el lúcid escepticisme amb el qual el poeta contemplava els successos de finals del segle XVIII i principis del XIX.

[...] No puedo borrar de un plumazo nuestra realidad de hoy ni los ruidos, el paisaje de mi mundo. En aquel entonces no existía ni una carretera, ni un camino asfaltado. Las poblaciones eran mucho menos y se vivía en ellas de otro modo. En el cielo no se veían aviones y el ferrocarril todavía no unía unas poblaciones con otras. Todo estaba mucho más tranquilo, más silencioso. Las voces en la lejanía se oían con mayor nitidez. [...]

[...] Algunas de las temporadas donde residió durante una temporada me son desconocidas, como Iena, por ejemplo. Estudio los cuadros y los grabados de la época. A veces hasta se parecen. En el fondo se ve la ciudad, entre cerros y bosquecillos, y, en primer plano, caminantes del tamaño de una aguja que forman grupitos pintorescos. Son bonitos, pero no dicen gran cosa. Una fotografía [...] me es mucho más útil [...] Conozco este tipo de mansiones, se les puede dar vida -aunque sea ficticia- a partir de las vivencias propias. [...]

F. Hölderlin comença a escriure poemes des de ben jove, als catorze. Ben aviat coneix l’obra de Schiller, la de Klopstock... S’enamora de Suzanne Gontard -la Diòtima dels seus poemes. Funda “La lliga dels poetes”. Es relaciona amb Hegel i Shelling. Publica. Fa un gran amic, Sinclair. Llegeix Plató. Escriu himnes. Fa de preceptor a Alemanya, Suïssa, França... -mai exerceix de teòleg, en té la Llicenciatura- mentre escriu intensament.

Poemes, elegies.

A Diòtima

Bella!, tu vius com, a l’hivern, les flors delicades,
en un segle caduc, presa dins la soledat.
Amorosa deleges el sol, la llum abrilenca
-per sentir-ne l’escalf, la jovenesa del món.
Ara el teu sol és colgat, aquell del temps més amable,
i en glaçada nit breguen rivals huracans.



I la seva malaltia, esquizofrènia, es va fent imminent.

Ingressa en una clínica de salut mental fins que l’acull un fuster, Zimmer, a casa seva.

El poeta viu durant trenta-set anys en una habitació sobre el riu Neckar. Ja no existeix res més que aquella estança, el paper sobre el qual escriu els seus poemes, el seu piano i les visites a qui no reconeix.

Hölderlin es una obra biogràfica de Peter Härtling, bella i commovedora,
que acaba així.

[...] Dos imágenes, la del pasado y la del presente, se funden en una sola. Así puede haber ocurrido. Aquí puedo poner el punto final. [...]

Hölderlin, Friedich, 1770-1843
Härting, Peter, 1951-

dimecres, 18 de desembre del 2019

"Converses amb Pau Casals" de Josep Maria Corredor

Josep Maria Corredor, mesurat i poderós, amb respecte i devoció, interroga i fa enraonar Pau Casals.

L’autor recull a través de setze capítols escrits amb un estil lleuger, llargues, pausades i sinceres converses amb Casals. 

Deu anys d’amistat i col·laboració entre Casals i Corredor es reflecteixen en aquest esplèndid document biogràfic.

Converses amb Pau Casals (records i opinions d’un músic) de Josep Maria Corredor. 



Josep M. Corredor organitza el text biogràfic per temes i, a la vegada, de manera cronològica. Se centra especialment en la música i en el món interior del mestre.

[…] la música com una força interior, que m’ha sostingut, m’ha consolat, m’ha animat. La música a soles, sense espectadors. La música que, dia i nit, canta a dintre meu i que a vegades fins i tot haig de rebutjar perquè, altrament, ni menjaria ni dormiria. No em planyo; he estat un privilegiat, perquè he disposat d’un tresor que ni amb cent vides no hauria pogut esgotar. [...] (pàg. 55)

El biògraf articula, a través de gairebé cinc-centes pàgines, la vida de qui va ser violoncel·lista i director d'orquestra, propagador de la pau i gran defensor dels Drets Humans.
Gràcies a Josep M. Corredor, conec més de prop Pau Casals.
Sensat. Implicat. L’home que estima les persones, la música, la justícia. Un home fort en la seva lluita per la pau al món i per la llibertat de Catalunya i d'Espanya.
Converses amb Pau Casals és un llibre de lectura essencial per prendre consciència de la magnitud humana i artística d’aquest català universal.

L’edició que tinc a les mans (2012) la completa una nota a la tercera edició, una carta prefaci del mateix Casals, una introducció, una imperdible carta de Thomas Mann, una selecció de fotos i deu cartes inèdites de Pau Casals a Josep M. Corredor.

Casals, Pau, 1876-1973
Corredor, Josep M. 1912-1981

dijous, 28 de novembre del 2019

“Cos” d’Olga Tokarczuk



Irkutsk-Moscou
Avió Irkutsk-Moscou. Surt d’ Irkutsk a les 8.00 del matí i arriba a Moscou a la mateixa hora, a les 8.00 del matí del mateix dia. És precisament el moment que surt el sol, així que tot el temps de vol és a punta de sol. Dura un moment, un gran, tranquil “ara”, tant extens com Sibèria.
Això hauria de ser un temps per a una confessió de tota la vida. El temps flueix dintre de l’avió, però no s’escapa cap enfora. (relat pàg. 211)


***

Olga Tokarczuk, fent ús d’una prosa lírica i intimista, exposa a “Cos” la necessitat de traspassar fronteres per saber una mica més de nosaltres mateixos.

“Cos” és:

Autobiografia, llibre de viatges, contes, assaig filosòfic.
Vivències, somnis, ficcions, petiteses.

L’escriptora polonesa, guanyadora del premi Nobel de literatura 2018, domina profundament la recerca sincera.

L’autora d’aquesta bella obra no es conforma amb respostes previsibles.


Tokarczuk, indiscreta, observa i escriu amb grans dosis de gosadia i desvergonyiment. Ens convida a mirar la vida, meditant. Sense por.

“No és important on soc”, tant fa on soc. Soc.

El jo i el món estan lligats,
com també ho estan el cos i l'ànima.
Si se separen
esdevindrà la destrucció.

Amb un particular estil expressa, satisfeta, una captivadora passió per l'ésser humà, el món i els seus misteris.

Bell llibre traduït per Xavier Farré i editat deliciosament per :Rata­_

dijous, 31 d’octubre del 2019

"Marina Tsvietáieva" de Simon Karlinsky




Em pregunto si hi ha un altre poeta a qui els fets històrics i culturals hagin afectat amb tanta constància

[…] Me he esforzado especialmente en trazar con detalle los hechos históricos y culturales que subyacen a su vida y sus escritos. […] tales son las cosas que me han mostrado las décadas de estudio concienzudo que dedicado a este período. Y las experiencias que vivió Marina Tsvietáieva confirman estas conclusiones. […] (pàg. 13-14 Introducció a ‘Marina Tsvietàieva’ de Simon Karlinsky)
Simon Karlinsky, biògraf, ens passeja per la fascinant vida de la poeta Marina Tsvietàieva.

Nascuda a Moscou, l’any 1892. Un temps en el qual el país estava desolat per la fam, i que el va seguir el desenvolupament històric que va viure una Rússia que desembocaria en les revolucions de 1905 i 1917.

L’art de la poeta naixeria de la creativitat sorgida entre ambdues revolucions.

A través de l’ obra i la vida de M. Tsvietàieva coneixem aquells moments històrics i la situació literària viscuda a la Rússia d’aquella època. [tot i que el seu biògraf ens fa saber que la poeta no considerava pertànyer al seu temps sinó que, deia, venir d’una època d’abans que existissin els segles].

Marina T. era una gran amant de la música, la naturalesa, el silenci, la poesia. Aquest amor l’hi venia de família. El seu pare era un estudiós de les llengües europees, i el col·leccionista fundador del primer museu de belles arts de Rússia- Moscou. La seva mare excel·lia en el piano.

***

Llegir la poesia de Marina és com viure la seva vida.

Les seves passions.

Homes. Dones. Poemes. Paisatges.

La poeta necessitava estar sempre en un estat d’amor. Transformar-lo en poesia i llençar-s’hi.

Nua.

Sense por.

Per després traduir les seves vivències en paraules captivadores. Màgicament encadenades.

Com la poeta deia “les accions i la poesia em justifiquen. Allò que es troba al mig em culpabilitza”.

Marina Tsvietàieva és la dona que va materialitzar amb la seva manera d’escriure, i amb la seva pròpia vida, la innovació més radical de la cultura russa.
… 

En cadascun dels seus poemes Tsvietàieva va trobar una nova manera de destruir les convencions lingüístiques i estètiques i això fa que la seva traducció sigui especialment difícil des de qualsevol punt de vista,

El personal sistema expressiu i de puntuació, molt vinculat a la formació musical de Tsvietàieva, va ser clau a la seva vida.
El guió, per exemple, es per ella una forma de pausa que li permet respirar.
Com assenyala el seu biògraf, el desplaçament de l’accent dona als seus versos un ritme particular.

D’un sol cop perdre-ho tot—
El joc més net!
Barri, raval: S’han fos
Dies oberts...

S’han fos –tendresa, cases,
Dies, pedres, nosaltres.

Torres buidant-se honoro –com
Una mare d’edat!
Ja que buidar-se és –acció:
El buit no es pot buidar.

(Més us valdria cremar,
Torres a mig buidar!)

Que no obri un gest rude
La ferida.
Raval, raval, costura
Que s’esquinça!

Perquè –sense desmesura
Verbal— l’amor és costura.

Sutura: ni resguard ni bena
—No, no em demanis cap escut!—
Costura: el mort cosit a terra
Com jo romanc cosida a tu.

(El temps dirà si segur
O fràgil és el repunt.)

Amic, en tot cas, la costura
S’ha trencat –a esquinçalls!
Encara sort que no hi supura
Podridura germinal.

Sota les bastes, res podrit!
Venes només –del roig més viu!

Qui trenca, mai no perd.
—Oh raval,
Barri: divorci cert
Dels fronts. Blans

Cervells al vent –Al raval,
Patíbul, cadafal!

[...]

(Poema de la fi, traducció a cura de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova)

Tsvetàieva, Marina, 1892-1941
Karlinsky, Simon, 1924-2009

dissabte, 21 de setembre del 2019

"La familia Mann" de Marianne Krüll


[…] Con mi otra historia de la familia Mann, sin embargo, también quiero llamar la atención sobre el hecho de que todos nosotros provenimos de familias con gran abundancia de historias -aunque los Mann, los Bruhns, los Dohmy los Pringsheim hayan sido y sean familias particularmente variadas y brillantes, en parte también por sus hijos e hijas escritores-. Dondequiera y comoquiera que nos localicemos dentro de nuestra propia red familiar -estando al margen sin llamar la atención, ocupando un puesto público, asfixiados dentro de una jaula, agobiados por pesadas cargas, contemplando con curiosidad el mundo que nos rodea, siendo creativos y activos o relacionados de alguna otra manera con los demás-, también somos responsables de nuestra historia, que es parte de la historia familiar. No tenemos por qué aceptarla como un destino inevitable, sino que podemos contribuir a contarla de nuevo, a reescribirla. […] (Pàg. 407)


Marianne Krüll va dedicar nou anys a investigar “La familia Mann”. El resultat va ser aquesta esplèndida biografia col·lectiva, traduïda al castellà per Adán Kovacsis, on hi retrata els escriptors en el seu context geogràfic i cultural.

La biògrafa enceta la biografia amb el suïcidi de Klaus Mann, fill de Thomas Mann i l’autor de Mefisto (per cert, la traducció al català és de Feliu Formosa), i ens fa viatjar, descrivint un món de complexes i tibants relacions, fins a quatre generacions enrere de la família. 

L’estudi de Krüll mostra la importància de la figura de la mare de Thomas i Heinrich Mann, Julia da Silva Bruris, present, com a personatge fictici o real, en els llibres dels dos germans Mann. Nascuda al Brasil a mitjans del segle XIX, i obligada a viure a Alemanya a partir dels cinc anys, representa un important paper en l’obra dels Mann.

Marianne Krüll no amaga les nombroses tensions familiars. Mostra les qualitats i els defectes dels diferents membres de la família. Desmitifica els Mann.

La biògrafa, analitza vàries de les seves obres, i transmet nombroses mostres de tensions, rivalitats, odis, culpabilitats, ...

(Klaus) […] En su inconsciente, pues, permitía la agresión contra el padre; conscientemente, sin embargo, ni siquiera podría pensarla. Soñar con la muerte del padre era por lo visto la única posibilidad de expresar y dar rienda suelta a su odio. […] (pàg.314)

realitat o ficció?

[…] Pues una cosa no hemos de olvidar: las obras de los hermanos siguieron haciendo su efecto dentro de la red familiar, eran la “auténtica” historia familiar para las hermanas y los hijos, e incluso para los nietos; al menos, la realidad y la ficción se mezclaban para ellos a tal punto que más tarde ni los hermanos ni los hijos -quizá ni siquiera Thomas ni Heinrich- acabaron conociéndola con precisión. […] (Pàg. 113-114)

ideals oposats

[…] Si bien los hermanos se definieron como diametralmente opuestos en lo que respecta a su compromiso político, no podemos ignorar que Thomas, en tanto “apolítico”, era en gran medida político, es decir, conservador, mientras que Heinrich representaba explícitamente una postura de izquierdas, aunque en muchas de sus manifestaciones se planteara objetivos burgueses o, como mínimo, contradictorios. Eso sí, Heinrich estaba muy por delante del hermano en el tenaz rechazo al emergente fascismo. Thomas, incluso durante la emigración, vacilaba en romper con Alemania. […] (Pàg. 245)

tendències suïcides. Carla, Lula, Klaus, Michael.

[…] En la misma época en que se encendía la pasión de Heinrich por Nelly, Lula, su hermana, se quitaba la vida. Intentó vivir como su hermano, pero a ella, la “señora del consejero áulico”, sólo le quedaba una salida de la vergonzosa situación: el suicidio. Como Carla diecisiete años antes –y Nelly diecisiete años más tarde-, Lula murió en el intento de buscar una alternativa a la vida burguesa. Las mujeres de la burguesía no podían permitirse una “segunda primavera” como hacían los hombres: para ellas, la consecuencia era la muerte social… ¡o incluso física! […] (Pàg. 252)

[…] “Por la mañana, sólo un deseo: morir. Calculo cuánto perdería hoy en día: me parece mínimo. La posibilidad de una relación realmente feliz…, descartada. La posibilidad de cierta fama literaria en los próximos tiempos para alguien como yo…, probablemente también descartada. Si hubiera un veneno, seguro que no duraría ni un solo instante. Si no fuera por E y M. Ligado por ellas. […] (Pàg. 311)

homosexualitat, patriarcat, feminisme, incest, ...

[…] Sin embargo, Klaus nunca consideró su homosexualidad como una vergüenza o una debilidad, sino la veía más bien como una distinción, como si fuera un título de nobleza. En “El baile piadoso” ya escribe así:

“Andreas se entregó de cuerpo y alma a este amor, al que no consideraba una aberración. No se le ocurría negarlo o combatirlo como si de una “degeneración” o de una “patología” se tratase. Estas palabras nada tenían que ver con la verdad, provenían de otro mundo. […] (Pàg. 286-287)

[Carla i Lula] ¿Qué buscaron las dos en vano? En tanto mujeres, no estaban en condiciones de conseguir algo mediante el trabajo creativo como sus hermanos. Para ellas sólo existía -como para la mayoría de las mujeres de su época – la alternativa del matrimonio burgués o el hundimiento moral y social, es decir, la elección entre la “santa” y la “puta”. Al marcharse de Lubeck, Julia había demostrado en la práctica que hasta una “Frau Senator” (así se hacía llamar todavía en Munich) podía convertirse en una mujer bastante frívola. Ni Carla ni Lula encontraron el camino entre los dos extremos. (pàg. 155)

[…] En 1872, tras veinte años de casada, Hedwig Dohm publicó su primer escrito polémico, “Lo que piensan los pastores”, un ataque frontal y general a las ideas relativas a la supuesta inferioridad de la mujer, a la hipócrita doble moral de la sociedad y a la explotación de la “naturaleza” femenina en aras de los intereses masculinos. En 1874 reivindicó la “Emancipación científica de la mujer”; así rezaba el título de un escrito en que discutía los argumentos opuestos a que las mujeres estudiaran:

“Creo poder demostrar que el punto de vista decisivo para la división del trabajo no es el derecho de la mujer, sino el privilegio de los hombres.”  […]

“Es una concepción anticuada y caduca el que una mujer con formación científica sea necesariamente una mala esposa y madre. Hombres muy serios se aferran a la excéntrica idea de que el amor materno está destinado a morir cuando se ha estudiado griego o en medio del olor a azufre de los experimentos físicos. En la mesa de una mujer capaz de sacar raíces cúbicas, creen ver guisantes y coles fermentadas carentes de moralidad y con cierto gustillo a tinta.” […] (Pàg. 178-179)

Un llibre molt interessant, llegiu-lo!  [tot i estar descatalogat, el podeu trobar a les biblioteques públiques].

Marianne Krüll m’ha apropat intensament a la família Mann i la seva obra.


Mann, Thomas, 1875-1955
Mann, Heinrich, 1871-1950
Mann, Klaus, 1906-1949

Krüll, Marianne, 1936-